Segurament ahir i avui heu vist per la televisió com la Guardia Civil feia escorcolls i detenia 9 persones implicades al Cas Innova. En relació a això, us deixo algunes reflexions sobre el tema:
1) No val posar cara de sorpresa
La investigació sobre el Cas Innova la va començar l’any 2011 David Vidal, un regidor de la CUP de Reus. Des de llavors, els mitjans de comunicació públics i privats de Catalunya han mirat cap a una altra banda, ignorant aquesta enorme trama de corrupció. Ara, amb l’entrada de la Guàrdia Civil tothom sembla sorprès. No s’hi val. La informació fa anys que està a l’abast de tothom gràcies al treball d’uns pocs periodistes: Alfons Quintà (Diari de Girona), Oriol Güell, Antia Castedo, Jessica Mousso, Mercè Perez (El País), Pep Cabayol (i tot l’equip de SICOM) són alguns dels pocs periodistes que, malgrat el silenci, han informar des del principi del que estava passant.
2) cafèambllet: 3 anys denunciant
· Des de la revista cafèambllet portem anys informant sobre el Cas Innova. El 19 de febrer de 2012 vam publicar el vídeo “El major robatori de la història de Catalunya” on informàvem, entre d’altres coses, sobre l’escàndol de Reus. Per aquest vídeo vam ser portats a la banqueta dels acusats per un assessor d’Artur Mas. Volien silenci.
· El 21 de juny de 2012 vam publicar “El PDF de la vergonya”. [ADVERTÈNCIA: Aquest document pot ferir la sensibilitat]
En aquell mateix llibre denunciàvem els nombrosos escàndols protagonitzats pel Consorci Hospitalari de Catalunya. Ahir, un dels detinguts per la Guàrdia Civil ha estat Augusto Garcia Navarro, qui ocupa la direcció general d’aquest consorci. Mai vam ser convidats a cap tertúlia per parlar del llibre ni va sortir cap ressenya als diaris. Fins i tot, ens van prohibir anunciar el llibre als busos de Barcelona. Volien silenci.
La denúncia de la CUP segueix el seu recorregut i quant més avança més s’apropa al nucli dur de la corrupció de la sanitat, impulsada per CiU i PSC durant 30 anys. A les últimes hores hem detectat un enorme nerviosisme al Govern. Un nerviosisme que queda clar quan l’única estratègia és la mentida. Dos exemples:
a) Quan els escorcolls de la Guàrdia Civil encara estaven en marxa el portaveu del Govern, Francesc Homs va mentir en roda de premsa: “El jutge que està al capdavant d’aquesta operació va imputar tot l’ajuntament de Vilaseca i després l’audiència provincial de Tarragona va dir que no hi havia cap motiu ni cap raó”. Homs es referia a la imputació de Josep Poblet, home fort de CiU a Tarragona a qui Artur Mas ha recolzat públicament en diverses ocasions. Però Homs no diu la veritat: Poblet està imputat i l’únic canvi ha estat el canvi de jutjat on es porta la seva causa. Poblet segueix imputat.
b) Avui mateix el president Artur Mas va afirmar al Parlament que va ser l’alcalde de CiU, Carles Pellicer qui primer va portar el Cas Innova a la Fiscalia. Una afirmació falsa ja que qui va destapar el cas i qui presentar la denúncia a la Fiscalia el cas va ser la CUP de Reus al desembre de 2011. Una denúncia que es va ampliar al 2012 i que recollíem al nostre llibre:
L’únic cert és que el jutge instructor del cas ha hagut d’advertir a la Generalitat que deixés d’obstruir la causa. El més greu és que no estem parlant de les mentides de persones qualsevol. Estem parlant del President de la Generalitat de Catalunya i el portaveu del Govern dient mentides al voltant d’un gravíssim cas de corrupció. Una situació que no es pot aguantar gaire més.
La politòloga Susan George té clar quina és la manera d’aturar el TTIP: “Si treiem el vampir a la llum del dia, retrocedeix i es mor”. A continuació us oferim 6 imatges que posen llum sobre diversos aspectes del TTIP que normalment resten amagats. Aspectes que afecten a la vida de tots nosaltres i que, per tant, han de ser coneguts pel major número de persones possibles. Aquestes 6 imatges formen part de la infografia elaborada per La Guspira Gràfics i publicada a als 80.000 exemplars de l’Especial TTIP de la revista cafèambllet.
Hi ha una cosa en la qual tothom està d’acord: el tractat TTIP que actualment negocien la UE i els EUA canviarà la manera de viure de més de 800 milions de persones. És justament per això que sobta l’enorme silenci mediàtic que envolta aquestes negociacions iniciades el 2013 per aconseguir aprovar aquest acord comercial i d’inversions massiu, el més important intent fins ara. Els moviments contraris al TTIP –cada dia més nombrosos i cada dia més ben organitzats– veuen en aquest silenci mediàtic la confirmació del problema fonamental del TTIP, que s’està negociant el futur de la ciutadania d’esquenes a la ciutadania. A cafèambllet creiem que, per la seva importància, és imprescindible que hi hagi un debat profund sobre el TTIP i les seves implicacions. Per això, i amb l’objectiu de contribuir a aquest debat, dediquem aquesta novena edició a donar elementsque puguin aportar llum sobre un TTIP fins ara envoltat d’opacitat i silenci mediàtic.
¿Estás cabreado porque han echado a Jesús Cintora?
Si
No
¿Quieres de verdad castigar a los que silencian periodistas críticos?
Si
No
¿Quieres de verdad que Mediaset tiemble?
Si
No
¿Te gustaría vivir en un país dónde el gobierno tema a los periodistas y no al revés?
Si
No
Si has respondido “si” a estas preguntas, te pido que dediques cinco minutos y leas esto:
Desde que Jesús Cintora fue despedido, Twitter echa humo: mensajes de apoyo para el periodista, campañas de boicot pidiendo que no veamos Mediaset, campañas de boicot contra sus anunciantes y rabia, mucha rabia, por constatar que vivimos en un país donde es casi imposible un periodismo crítico con un gobierno que cada día se parece más a una mafia.
Pero no nos confundamos. El despido de Cintora es simplemente un síntoma de una enfermedad mucho más grave. Una enfermedad para la que tengo una cura infalible que a continuación, voy a detallar.
El diagnóstico de la enfermedad es sencillo: los grandes medios de comunicación están en manos del poder político y financiero. No lo digo en plan cuñao. Son datos. Aquí algunos:
Una enfermedad grave que pone en peligro de muerte cualquier posibilidad de ser informados de los que está pasando en realidad. Mientras sean La Caixa, el BBVA, el Santander o los grandes anunciantes los que tienen en su mano decidir que periodista se queda y cual se va, la cosa no tiene cura.
Están muy bien las campañas en defensa de Jesús Cintora, pero el problema es otro. Están muy bien las campañas de boicot a Mediaset. Toda la artilleria es buena y toda acción de denúncia es necesaria. Pero la solución es otra.
Si de verdad quieres que Jesús Cintora (y el resto de los periodistas) puedan trabajar libremente, de nada sirve pedir a la banca que les preste su altavoz. Esperar pluralidad de Mediaset es como esperar honestidad del Gobierno de Rajoy.
Si de verdad queremos un periodismo libre, lo tenemos que construir entre todos. Y eso quiere decir ponerse manos a la obra y aflojar la pasta. Investigar, escribir, imprimir, comprar cámaras… todo eso vale dinero. O todo eso lo pagamos entre todos o lo paga Mediaset y la banca. Es así de sencillo.
Los que intentamos sacar adelante medios que se enfrenten con el poder, que no tengan miedo a gobiernos, bancos o anunciantes solemos ir por los rincones pidiendo “ayuda”, “colaboración”, etc. Pero hay que hablar claro: no pedimos colaboración. Pedimos compromiso. Si quieres periodismo has de financiarlo. Y otra vez: o lo haces tu o lo hace la banca.
En nuestra revista estamos plantando cara. Gracias a unas 1.000 personas que nos dan una media de 5€ mensuales hemos impreso y repartido más de 1.000.000 de ejemplares gratuitos. Sin subvenciones, sin publicidad institucional ni de empresas del IBEX.
Estas son algunas de nuestras portadas:
Vimos claro que la solución no era pedirle a El País, a El Mundo o al ABC que dejaran de mentirnos descaradamente. Vimos que la solución era crear nuestros propios medios de comunicación: rigurosos, potentes y solventes. Eso da más miedo al Gobierno y a Mediaset que mil campañas de boicot.
Si queréis que periodistas como Cintora puedan investigar, escribir y hablar con libertad, lo mejor que se puede hacer es crear medios que no dependan de la subvención del gobierno de turno, del crédito del banco que desahucia ni de la publicidad de la empresa que defrauda.
Los que nos partimos la cara para hacer un periodismo al servicio de los ciudadanos no salimos en la tele como Cintora, pero también necesitamos vuestra ayuda.
Como impulsor del cafèambllet os pido que déis un vistazo a nuestro proyecto y valoréis la posibilidad de colaborar.
Como trabajador del periodismo os pido que apoyéis medios independientes. Si os gusta el cafèambllet, perfecto. Pero si no os gusta, no tenéis excusa: hay muchísimos otros medios independientes que te necesitan: La Marea, Diagonal, La Directa, Carne Cruda, Alternativas Económicas, Sentit Crític, SicomTV, Radio Terra y tantos otros (1)…
Si el 5% de las personas que se quejan del despido de Cintora decidieran dar una oportunidad a alguno de estos medios, las cosas serian muy diferentes. Y quien sabe: tal vez con ese apoyo podríamos contratar a Cintora para que pudiera hacer su trabajo en libertad. Incluso podríamos contratar a 10 o 20 cintoras que no se callen y que dejen en evidencia a la mafia que nos gobierna, día si, día también. Por suerte este país está lleno de periodistas con ganas de hacer bien su trabajo. Participa y hazlo realidad.
(1) En este enlace podéis encontrar una lista bastante completa de medios independientes.
PD: Sabemos que nuestra web no es ninguna maravilla. Actualmente dedicamos gran parte de nuestros recursos a imprimir miles de ejemplares en papel para llegar a cada bar, a las puertas de los hospitales, a los trenes y a las panaderias. En cuanto tengamos algunos socios más, mejoraremos la web. 😉
El proper 18 d’abril a desenes de països es cel·lebrarà una “jornada d’acció global” contra el TTIP. Malgrat l’enorme impacte que podria tenir la posada en marxa d’aquest tractat sobre la vida de milions de persones, els mitjans de comunicació de masses mantenen un clamorós silenci sobre un tema que hauria d’ocupar totes les portades.
Per trencar aquest silenci, a la revista cafèambllet tenim un pla: imprimir milers d’exemplars amb tota la informació que amaguen els mitjans. Uns exemplars que es repartiran gratuïtament arreu de Catalunya per centenars de voluntaris.
Imprimir 1.000 exemplars de 16 planes costa 40€. De moment tenim fons suficients per imprimir 70.000 exemplars, però en volem fer molts més. Per això et demanem el teu recolzament. Si creus que la informació és vital per canviar les coses, mira els continguts del nostre “Especial TTIP” i, si t’agraden, ajuda’ns a imprimir-ne uns quants milers més. Cada exemplar és una oportunitat per trencar el silenci.
16 planes per matar el “vampir”
Volem treballar a dos nivells: la revista ha de servir per aprofundir i per difondre. Volem aportar context, perspectiva i bibliografia que serveixi per anar més enllà dels slògans.
Aprofundint:
> Introducció general al TTIP
> Anàlisi del silenci mediàtic al voltant del TTIP
> Bibliografia i videografia sobre el TTIP
> L’ISDS i l’atac a la sobirania
> L’impacte del TTIP als serveis públics
Difonent:
A la vegada, aquesta edició tindrà un marcat caràcter divulgatiu. La revista es repartirà a les portes dels hospitals, als transports públics, als bars, perruqueries i mercats. Per això, a banda dels textos més llargs i documentats, oferim eines per entendre l’abast del TTIP de manera ràpida i amena.
> Exemples pràctics de l’impacte del TTIP
> Exemples pràctics sobre el funcionament de l’ISDS
> Postura dels diferents partits polítics sobre el TTIP
Més que una revista, un arma de difusió massiva:
Les planes centrals estan pensades per anar més enllà del fet de llegir una revista. En aquest espai (55cm x 36cm) inclourem una infografia – encarregada a l’estudi Guspira Gràfics– recollint els aspectes més destacats del TTIP i les seves implicacions. La idea és que aquestes planes centrals es converteixin en una eina de difusió independent. Així, els lectors que vulguin podran enganxar la infografia als seus llocs de feina, al seu barri, a la seva escala i allà on la puguin veure moltes persones.
Infografia en fase d’elaboració.
1€ = 25 exemplars
Imprimir 1.000 exemplars té un cost de 40€ (més IVA). Aquesta edició especial entrarà a impremta el proper dijous 3 d’abril. Depenent de la quantitat de diners disponibles en aquesta data, encarregarem més o menys exemplars. De moment podem imprimir uns 70.000 exemplars però creiem que en calen molts més. Així, si ens voleu ajudar a apujar la tirada teniu diverses opcions:
> Fer un ingrés al nostre compte corrent de Triodos Bank: IBAN ES88 1491 0001 21 2121317420
> Fer un donatiu únic i de l’import que vulguis amb PayPal o targeta de crèdit.
Esperem que la idea us agradi!
Nota: per a qualsevol comentari o dubte ens podeu escriure a cafeamblletcatalunya@gmail.com
La tarda del 10 de maig de 2012 a la revista cafèambllet vam descobrir un document que detallava les gravissimes irregularitats comeses als hospitals públics de Blanes i Calella per un grup de gestors i càrrecs municipals de CiU i el PSC. Entre ells hi haviaXavier Crespo, actual diputat de CiU. Aquella tarda també vam descobrir que aquest document –un informe de la Sindicatura de Comptes– havia estat amagat i guardat en un calaix durant 6 anys gràcies a les pressions exercides pel també diputat Jordi Turull i als vots dels síndics nomenats per CiU, el PSC, el PP i ERC.
El document que vam descobrir contenia una llarga llista de greus irregularitats perfectament detallades però cap mitjà –excepte El País– se’n va fer ressó. L’única resposta que vam tenir per part de CiU va ser una nota on Xavier Crespo ens amenaçava amb posar-nos una querella per “danys a l’honor”. Malgrat això vam seguir publicant tota la informació.
Avui, tres anys després de descobrir “l’Informe Crespo”, Crespo segueix assegut al seu escó al Parlament. Com si res hagués passat. Esperant que el temps faci la seva feina i tot quedi oblidat, un altre cop, als calaixos. Cada dia surt un nou escàndol i cada nou escàndol tapa i fa oblidar l’anterior.
Doncs no, nosaltres hem decidit no oblidar, no considerar l’Informe Crespo com una “cosa del passat”. Fins que algú no doni explicacions, seguirem publicant. No callarem i no oblidarem. Informe Crespo.
Xavier Crespo: 80.000€ a canvi de res?
L’informe comença de forma contundent: “El senyor Xavier Crespo i la seva cònjuge, la senyora Guadalupe Oliva Pujol, tenien un consultori mèdic en funcionament. El 4 de desembre del 2000 el senyor Pere Vallribera (llavors gerent de la CSMS i actualment director gerent del Consorci de Terrassa) va pactar amb el senyor Crespo i la senyora Oliva que els pagaria 79.333,60€ en concepte de Fons de Comerç per la clientela”.
· Però això és legal?
Els auditors ho tenen clar: “La compra del fons de comerç encaixa difícilment amb el principi d’interès general. La possibilitat que un comprador pagui per aquests actius que comptablement no es troben reflectits, es tradueix en la compra d’uns béns ficticis”.Tan fictici és aquest “fons de comerç” que l’informe diu: “CMSM S.L. no diposa de cap documentació que acreditit com es va determinar l’import pagat en concepte de fons de comerç (la qual cosa) introdueix dubtes sobre la raonabilitat de l’import que es va satisfer i sobre si CSMS S.L. va actuar de forma justificada, objectiva i no arbitrària”. Així va ser com, tot i les greus irregularitats descrites, el matrimoni Crespo-Oliva va ingressar prop de 80.000€ provinents de fons públics.
RRHH en fulles de paper
El departament de Recursos Humans tampoc surt gaire ben parat. Els CMSM “van satisfer remuneracions brutes al personal per 1.017.708,53€. La majoria del personal va ser contractat pel senyor Xavier Crespo. En molts casos manca la documentació. En molts casos el suport documental consisteix en fulls de paper que no estan signats”
Contractes en negre a la sanitat pública?
Un petit empresari català s’enfronta a dures multes si gosa tenir treballadors en negre. L’Informe Crespo indica que els treballadors ‘en negre’ no eren una excepció als hospitals de Blanes i Calella: “La senyora Guadalupe Oliva Pujol va prestar serveis a CMSM S.L. Va percebre una retribució bruta de 4.043,37€. Aquest import no va cotitzar en el règim general de la Seguretat Social”
Repartint els diners públics “a ull”
Segons l’informe, Xavier Crespo havia de cobrar 28.253,42€ en concepte de “complement de responsabilitat”. Però “a la pràctica, va percebre per aquest concepte un import superior que, en termes acumulats pels anys treballats, va ser 66.241,53€”És a dir: 37.988,11€ que el diputat Crespo va cobrar sense que li toqués.
366€per hora
L’informe és clar: “Un metge va treballar 12 hores. Per haver treballat aquestes 12 hores va rebre una remuneració de 4402,32€. Entre els conceptes retributius que va percebrecal destacar un complement ‘ad personam’ per 1200€ i un complement A per 2.854,64€. Aquests dos complements no estaven previstos ni en el contracte de treball ni en el conveni col·lectiu que li era d’aplicació”. L’informe no especifica el nom d’aquest metge tan ben retribuït. Tot plegat surt a 366€ per hora de feina.
Lloguers sense contractes ni factures
“CMSM va pagar 20.335,25€ en concepte de lloguers sense disposar dels contractes d’arrendament ni de les factures acreditatives de l’objecte dels lloguers satisfets” És a dir: no se sap res del destí d’aquests diners.
Guàrdia (de Jutjat de?)
“Una metgessa contractada per CMSM S.L. –de qui no consta la identitat- va cobrar en concepte de guàrdies 19.393,17€” però “CMSM S.L. no disposa de cap justiciació del nombre de guàrdies que va fer, dels dies que les va fer nide quants diners va cobrar per guàrdia · Tot plegat, i només a l’apartat “remuneracions” “al menys 125.355,96€ no estan justificats”.
191.000€ ‘descontrolats”
“L’empresa -continuen els auditors- va comptabilitzar, al llarg del període analitzat, 191.180,61€ en diferents partides de despesa sense disposar de les factures o d’altra documentació suport acreditativa de la compra o del servei rebut” Despeses de personal, comissions, arrendaments, viatges i restaurants de les que “no es disposa de documentació que permeti determinar les persones físiques o jurídiques que van percebre aquests pagaments”. L’informe continua: “La majoria d’aquests pagaments es van efectuar:
· A través de les caixes dels centres mèdics, els diners de les quals eren reposats pel senyor Xavier Crespo mitjançant un xec bancari al portador que emetia de forma periòdica
· Mitjançant xecs bancaris emesos pel senyor Crespo, la majoria dels quals eren al portador.
· Mitjançant targeta VISA, que estava a nom del senyor Crespo, el qual pagava directamente amb la targeta o, en alguns casos, l’utilitzava per realitzar reintegraments bancaris”.
On són aquests142.000€?
CMSM S.L. “va comptabilitzar 142.830,83€en diferents partides de despesa sense disposar de les factures o d’altra documentació suport acreditativa de la compra o el servei brut”.
Hotels i regals també“misteriosos”
“D’acord amb les anotacions comptables, la major part d’aquesta despesa, 15.936,42€, es van destinar al pagament de comissions a establiments hotelers, 3.292,10€ a col·laboracions i regals, 1901,60€ van satisfer despeses en altres conceptes de publicitat i de la resta, per 4.731,35€, les anotacions comptables no permeten conèixer el concepte que es va satisfer o a qui es va pagar”
Pagant “a ull”
L’informe demostra que sota el mandat de Constans i Aragonès van continuar altres pràctiques:“Complements injustificats (21.616,75€), dietes i plus de locomoció també injustificats (38.639€), manca de declaració d’aquests imports a la Tresoreria de la Seguretat Social i IRPF, guàrdies sense cap justificació dels dies que es van fer, ni del preu per guàrdia (24.472,14€)… en total “84.117,93€ que no estan justificats, en relació al que li hagués correspost pagar” Una de les persones beneficiades continua sent, com abans, la dona de Xavier Crespo, Guadalupe Oliva Pujol.
La quota de l’hòquei amb diners de sanitat
Entre els anys 2003 i 2005 el matrimoni Crespo va pagar despeses personals amb els diners de l’empresa pública CMSM S.L. “que eren bàsicament assegurances i quotes a col·legis professionals” Un d’aquests pagaments fets amb diners públics és la quota de “soci protector” del Club Hòquei Lloret, a nom de Centre Mèdic Lloret, propietat de Crespo.
L’informe destapa un fet gairebé còmic: Entre 2001 i 2002 l’empresa CMSM S.L.va prestar diversos serveis a Sanitas per valor de 4.217,87€. Xavier Crespo va cobrar aquest servei fet per l’empresa pública però mai va arribar a ingressar-lo.
Xavier Crespo, un diputatque va treballar en negre?
Diu l’informe que entre l’any 2003 i el 2005 “setze professionals van prestar serveissense contracte escrit, pels quals van rebre una remuneració bruta de 187.550,32€. Un d’aquests professionals era el senyor Xavier Crespo Llobet”
Sense contracte i amb xecs al portador
“El senyor Xavier Crespo Llobet va facturar 46.865,70€ durant l’any 2004 i 9.268,95€ en l’excercici 2005, en concepte d’honoraris professionals. El senyor Crespo va prestar els serveis com a metge sense signar cap contracte amb l’empresa. CMSM S.L. no disposa de documentació que acrediti com es va establir l’import. · En cap de les factures que va emetre el senyor Xavier Crespo Llobet, excepte en una, s’hi va determinar el període en que es van prestar els serveis facturats”
La història completa sobre aquest cas i d’altres que han afectat la sanitat catalana al llarg dels últims anys la trobaràs a llibre “Artur Mas: on són els meus diners?”
El pots descarregar gratuïtament en format digital a http://tinyurl.com/lshl4tu o a www.cafeambllet.com
Vídeo: Desmuntant el debat-farsa sobre sanitat a TV3
Aquesta nit el programa de TV3 Punt Cat tindrà com a tema central la sanitat catalana. Segons TV3 avui es debatrà “sobre els efectes de les retallades al sistema sanitari amb el conseller Boi Ruiz, Marina Geli i diferents professionals i usuaris”. Sense dubte, un debat totalment necessari. Però si mirem qui són els convidats salten algunes alarmes. Fem un repàs.
Boi Ruiz i Marina Geli
Destaquen en primer terme dos representants d’això que en diem “els polítics”: Ruiz i Geli. I la pregunta és: perquè no uns altres? Una de les coses que aquests últims anys han quedat clares és que si en algun lloc la “sociovergència” ha estat activa és en l’àmbit de la sanitat. Exemples:
1) En la major part dels escàndols de corrupció descoberts a la sanitat pública PSC i CIU han estat del mateix costat del de l’opacitat, l’amiguisme i el saqueig.
Als hospitals de Blanes i Calella van desaparèixer 2,4 milions d’euros. Un dels principals responsables d’això va ser el ara diputat convergent Xavier Crespo. Quan la Sindicatura va descobrir l’espoli el PSC (sota les ordres de Marina Geli) va reaccionar… i va tapar l’escàndol. Gràcies a la llavors consellera socialista l’escàndol es va tapar. De ben segur avui, Ruiz i Geli no trauran el Cas Crespo a la tertúlia.
A Reus el regidor de la CUP, David Vidal, va destapar un dels més grans i escandalosos casos de corrupció coneguts fins avui (i no precisament gràcies a TV3): el Cas Innova. A dia d’avui aquest cas té més persones imputades, estretament relacionades amb CiU i el PSC: alcaldes, regidors i alts (altíssims) càrrecs nomenats per ells i empresaris afins. Segurament Geli i Ruiz no tindran gaires ganes de parlar d’això.
Altres casos: Les adjudicacions irregulars a Bagó (empresari i càrrec de CiU en temps de Pujol) a l’hospital de Mataró fetes per Manel Mas (alcalde del PSC). Els càrrecs del PSC i CiU implicats al Cas Sant Pau. Els empresaris propers al PSC al Cas IAT.
2) Tots aquests casos van ser estudiats i debatuts a la comissió d’investigació parlamentària sobre sanitat que es va fer l’any 2013. Una comissió que va néixer mancada de les mínimes garanties gràcies al pacte entre CiU i el PSC per impedir la compareixença de persones com Agustí Colom, qui va destapar el Cas Crespo, la compareixença de cafèambllet –per haver destapat el Cas Bagó– o la compareixença de Dempeus per la Salut Pública, Catac/IAC i un munt d’altres compareixents que podien haver aportat informació molt rellevant sobre el (mal) funcionament de la sanitat catalana. Gràcies al pacte CiU-PSC aquestes compareixences no es van produir mai… per alleujament dels dos partits. En aquest vídeo de dos minuts es pot veure com va funcionar aquesta vergonyosa “sociovergència”.
La presentació del programa es pregunta: “Quin model sanitari tenim?” I la pregunta és: com és que TV3 només tria dos “polítics” de dues formacions que porten anys coincidint en el model sanitari?
Com es que no s’ha triat cap polític que posés en qüestió el model implementat per CiU i el PSC, que al cap i a la fi, és el mateix model? Com és que no han pensat en convidar al regidor de Reus David Vidal? Com és que no van pensar en Isabel Vallet (CUP) –qui va destapar el polèmic Projecte Visc+– o Marta Ribas (ICV-EUiA), partit que va designar el síndic Agustí Colom, que va destapar el Cas Crespo.
Jaume Padrós. Col·legi de Metges.
Diu la presentació del PuntCat que hi haurà “representants dels treballadors”. En aquest apartat hem de comptar a Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona. Molt bé. Però és només un metge el senyor Padrós?
Jaume Padrós va ser un dels fundadors de les JNC, les joventuts de Convergència. Padrós va ser diputat per CiU al 88 i al 92.
Jaume Padrós va participar també en la presentació de la Sectorial de Sanitat de l’ANC, qui compta amb una àmplia representació de la patronal privada UCH. Una sectorial que va rebre nombroses crítiques per la seva aposta clara per la privatització de la sanitat.
El Col·legi de Metges ha estat també un dels actors més beneficiats del sistema sanitari català. Compta amb un holding d’empreses que factura desenes de milions d’euros a l’any i els seus negocis immobiliaris han sortit esquitxats en la investigació del cas Sant Pau.
Coordinadora Usuaris de la Sanitat (CUS)
Molt bé! Per fi trobem “representants del poble” que pateix les retallades! Però què és aquesta coordinadora? El primer que crida l’atenció és la no participació d’aquesta entitat a gairebé cap de les lluites per la sanitat pública que estan en marxa a Catalunya des de fa anys: no se’ls ha vist a cap ocupació de CAP, ni amb els veïns del Clínic, ni amb els treballadors de Bellvitge, ni amb els iaioflautes a les portes de Vall d’Hebron, ni amb els afectats per la Hepatitis C, ni a la Plataforma pel Dret a la Salut, ni al CAPS…
On si se’ls veu sovint és al DOGC. Els governs de CiU i el PSC van subvencionar la CUS amb més d’1.100.000€. També se’ls veu en xerrades i esdeveniments organitzats per ESADE i IESE, escoles reconegudes pel seu lobby constant a favor de la privatització.
Destaca també la seva constant col·laboració amb el Consorci Social i de Salud de Catalunya (CSC) una patronal fundada per CiU i el PSC –i dirigida durant dècades per l’empresari i càrrec pujolista Ramón Bagó– i implicada en alguns dels més greus casos de corrupció a la sanitat catalana. Una patronal per on han passat personatges com Josep Prat i Carles Manté (imputats per sis delictes arrel del Cas Innova), Josep Maria Via o Francesc José Maria, polèmic gerent de l’ICS nomenat per Marina Geli i també implicat al Cas Innova.
El passat 2012 el Govern va atorgar la medalla Josep Trueta a la fundadora de la CUS. Un premi que arribava en plenes retallades i amb una enorme mobilització social i professional contra el Govern. Sembla que la CUS no és una organització que incomodi especialment el Govern de CiU.
Per descomptat la CUS, independentment de les subvencions, la seva estreta relació amb el CHC i els premis atorgats pel Govern, té tot el dret a explicar-se i dir la seva. Però crida l’atenció que els responsables del programa no hagin tingut en compte a les moltes plataformes associacions i moviments que al llarg dels últims quatre anys han denunciat les polítiques del Govern. Hi havia on triar: Dempeus per la Salut Pública (impulsors de la Iniciativa Penal Popular), la Pars (qui va descobrir els mecanismes de falsejament de dades de les llistes d’espera), LaPaSuCAT (que impulsa la desobediència contra l’exclusió dels immigrants de la sanitat), SicomTV (autors de l’únic documental sobre sanitat a Catalunya que la mateixa TV3 no vol posar en antena), el CAPS, Greds-EMCONET, la PDS (que aplega a més de xx organitzacions) o la Marea Blanca de Catalunya, acabada de constituir… Com és que no es convida a cap organització de denúncia de les retallades i les privatitzacions? Certament, aquestes preguntes tenen difícil resposta.
L’oferta es completa amb la presència de Bonaventura Clotet, director de l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa, impulsat per La Caixa i el Departament de Salut. Sense posar en qüestió, de cap manera, la valia professional i investigadora de Clotet, és molt poc probable que posi en qüestió la col·laboració público-privada impulsada per CiU i el PSC.
Per últim, la metgessa radiòloga Rosa Boyé, del sindicat Metges de Catalunya seria l’aposta més “combativa” del programa.
A banda de tot això, hi ha dos factors més a tenir en compte i que, segons es desenvolupin els fets, marcaran el desenvolupament del programa.
El primer factor són els vídeos pregravats que donaran veu a “dues infermeres” i a membres de la Marea Blanca de Lleida. Una aposta per la pluralitat que cal reconèixer però que genera dubtes. En primer lloc, pel temps disponible. En segon lloc, aquestes intervencions pregravades seran, sense dubte, rebatudes per les persones presents al plató sense que l’altre part tingui capacitat de re-argumentar. Ruiz i Geli tindran via lliure?
Un altre factor que cal tenir en compte és la intervenció dels tertulians, si és que n’hi ha. Pel que hem pogut saber, cap periodista dels que al llarg dels últims anys han tractat el tema de la sanitat ha estat convidat. Quedarà tot en mans dels Aira, Sanchis i companyia que monopolitzen els debats a casa nostra? Veurem.
Efectivament, podria haver esperat a que el programa s’emetés per fer una crítica. A TV3 es fan coses molt bones i mereixen, sense dubte, un marge de confiança. Però pel que fa a la sanitat, els precedents són nefastos. La publicitat de mútues privades a la cadena pública no para de créixer mentre que un documental com “La salut, el negoci de la vida” va camí de convertir-se en un altre “Ciutat Morta” que malgrat els premis i la bona crítica, es invisible als mitjans públics de la CCMA.
És nefast que Dempeus per la Salut Pública, el CAPS o la Pars siguin desconeguts per a la majoria de catalans. És nefast que s’hagi fet un programa especial pel jutge Vidal, amb una amplíssima cobertura en notícies i tertúlies però que mai ningú a TV3 hagi entrevistat 20 minuts a un altre Vidal (David), el regidor de Reus que ha enviat a la banqueta dels acusats més de 50 persones, alguns companys de partir de Geli i Ruiz. A un país normal aquest Vidal també seria una estrella i #TotsSomDavidVidal hagués estat TT. Però TV3 no ha estat per la labor.
Són invisibles també els periodistes que han destapat les vergonyes del model sanitari de Geli i Ruiz. I no parlo del cafèambllet –fa temps que hem assumit que no sortirem mai a la nostra. Parlo de Oriol Güell d’El País, de Siscu Baiges d’eldiario.es, d’Alfons Quintà de Crònica Global, de Jaume Reixach, d’El Triangle, de Brais Benítez de La Marea i de tant altres que tenen molt a dir en l’àmbit sanitari. Els heu vist a alguna de les moltes tertúlies que omplen els mitjans públics al matí, a la tarda i al vespre? Jo no.
Avui, a les 22:35 sortirem de dubtes. Ho El punt de partida és, al meu entendre, dolent. Veurem quina és la tendència. BBC o 13TV.
Que tot canviï per a que res canviï. Fa sis anys el Palau de la Música es va convertir en el paradigma del saqueig decoll blanc, un cau de grans noms, grans empreses, partits i robatori. Avui, sis anys després de l’escàndol,creixen les veus que denuncien que “tot segueix igual” al Palau i fan pensar que allò que va colpejar la societat catalana fa sis anys, podria tornar a passar.
Antecedents
Els primers avisos que alguna cosa estava podrida –molt podrida– al Palau de la Música Catalana van arribar l’any 2002. Primer va ser una nota anònima que algú va fer arribar a la Delegació d’Hisenda. Poc després la Sindicatura de Comptes va alertar en un dels seus informes que hi havia irregularitats en la gestió. Però res no va passar i Fèlix Millet va poder seguir espoliant el Palau fins el 23 de juliol de 2009 quan, llavors si, els Mossos d’Esquadra feien la seva històrica entrada i escorcoll.
L’escàndol que va sacsejar la societat catalana: 35 milions d’euros robats i una estreta relació entre empreses i partits que ha acabat amb CiU amb la seu embargada per haver rebut, segons el jutge Josep Maria Pijuan, 6,6 milions d’euros de l’empresa FCC a canvi d’adjudicacions d’obra pública gràcies a un “pacte criminal” amb Fèlix Millet.
De la nit al matí el Palau de la Música havia passat de ser l’orgull de l’alta societat catalana a ser el mirall on es reflectien les seves vergonyes. El 27 de juliol, quatre dies després del registre policial, Fèlix Millet dimitia i les regnes del Palau quedaven sota un govern provisional designat per les administracions que participaven al Palau: Ajuntament de Barcelona, Generalitat i Ministeri de Cultura. En aquest govern provisional destacava la figura de Mariona Carulla.
Qui és Mariona Carulla?
Quan els Mossos d’Esquadra van entrar al Palau, Mariona Carulla feia 10 anys que ocupava càrrecs de responsabilitat a la institució, fins convertir-se en vicepresidenta.
Mariona Carulla va ser una de les moltes persones que es van declarar “sorpreses i enganyades”quan es va conèixer el veritable abast del saqueig protagonitzat per Fèlix Millet.
Malgrat això, el seu coneixement de la institució va ser valorat com un actiu important per pilotar el Palau en un moment tan convuls.
Mariona Carulla és, a més, membre d’això que en diuen “l’alta burgesia catalana”. Juntament amb els seus sis germans Mariona és la propietària del hòlding empresarial Agrolimen, propietari d’empreses com Pans&Company, Gallina Blanca o FresCo, entre d’altres. Un conglomerat empresarial que a mitjans de 2014 va protagonitzar un dels escàndols fiscals més greus dels últims anys, quan els seus propietaris van ser processats per haver evadit 61 milions d’euros a Hisenda. Un afer que es va tancar amb una multa de 9,4 milions d’euros. Per últim, la influència mediàtica dels Carulla es canalitza a través del diari Ara, del que són principals impulsors i accionistes.
La legitimació de Carulla
Amb un poder gairebé total, Carulla va emprendre nombroses reformes en l’estructura del Palau amb l’objectiu d’unificar les tres institucions que el formen: l’Associació Orfeó Català, el Consorci Palau de la Música i la Fundació Palau de la Música. Segons Carulla l’objectiu era “simplificar i fer més transparent la gestió”.
Un altre front d’acció va ser el judicial ja que el Palau era la institució perjudicada pel saqueig de Fèlix Millet.
Però les decisions preses per Carulla i el seu equip no van agradar tothom i entre els socis de l’Associació OrfeóCatalà van anar creixent les tensions i les crítiques.
En aquest escenari, l’equip de Carulla va decidir convocar eleccions el 24 de novembre de 2010. Al procés electoral –el primer que es feia a la institució– es van presentar dues llistes: la de Mariona Carulla, que es basava en la promesa de “transparència per superar l’època Millet” i la d’Enric Enrech, molt crític amb la gestió de Carulla.
La campanya va ser dura i es va desenvolupar en mig d’acusacions creuades sobre la gestióperò també sobre la neteja del procés electoral. Enrech va denunciar “pressions” a persones que havien mostrat suport a la seva candidatura així com la utilització de “l’estructura del Palau per fer propaganda electoral”.Malgrat les denúncies, però, el procés electoral va continuar endavant i va concloure amb la victòria de la llista encap-çalada per Carulla.
Un equip ‘convergent’
Com hem dit, una de les tasques del nou equip de direcció del Palau era ser part de l’acusació contra Fèlix Millet i l’entramat que havia dissenyat per perpetrar el saqueig. Un entramat on es va descobrir la implicació de CiU com un dels beneficiaris “a títol lucratiu” de l’espoli organitzat per Millet.
Per això va cridar l’atenció que entre els membres de l’equip de Carulla s’hi trobessin persones estretament lligades a aquest partit. Per exemple, una de les vocals de Carulla era la diputada de CiU, Glòria Renom. El nou tresorer era Carles Sumarroca, fundador de CiU i amo de les empreses Comsa-Emte i Teyco. Aquestes dues empreses van ser entre 1982 i 2003 una de les 10 empreses que més contractes van rebre del govern de Jordi Pujol: 285 milions d’euros. Durant el govern d’Artur Mas aquestes empreses són les que més contractes d’obra pública han rebut. A banda d’aquest èxit empresarial, les empreses del fundador de CiU destaquen per la seva implicació en diversos escàndols. El passat 28 d’octubre el digital Sentit Crític feia un resum de la situació: les empreses de Sumarroca “han estat denunciades per sobrecostos, blanqueig de diners i encàrrecs sense concurs i, fins i tot, apareixen com a donants del PP als ‘papers de Bárcenas’. Ara, a més, hauran d’anar als jutjats. Els Sumarroca van ser imputats la setmana passada per blanqueig pel cas de Jordi Pujol Ferrusola i un dels fills està imputat des del juny per un cas de sobrecostos a Torredembarra”.
Maniobres per salvar CiU
Pel que fa a la via judicial, l’acció de l’equip de Carulla també va encendre totes les alarmes. La persona triada perdefensar els interessos del Palau va serJoaquim Triadú. Triadú té una llarga relació amb CiU. Durant anys va ser el Conseller de Presidència del govern de Jordi Pujol i actualment és assessor d’Artur Mas al Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement.
El fet que Triadú fos l’encarregat de perseguir judicialment els responsables del saqueig va aixecar un important escàndol en el moment en què Triadú va “demanar al jutge del Cas Palau que no obrís una causa judicial per investigar el presumpte finançament irregular de CiU” en l’espoli del Palau. Davant d’aquesta maniobra –que semblava més orientada a protegir CiU que a defensar el Palau– el mateix jutge que portava el cas,
Juli Solaz, va criticar l’estratègia dient que “respon a motiuscompletament aliens a l’àmbit jurídic”.
Al 2013 des d’ICV-EUiA es va demanar a la Fiscalia que s’investigués “la viabilitat de Joaquim Triadú com a advocat del Palau de la Música”. Segons la llavors diputada Laia Ortiz, “les accions de Triadú no es corresponen amb els interessos del Palau”. La demanda es basava en una informació publicada pel diari El País segons la qual els advocats, encapçalats per Triadú havien maniobrat per “alliberar de tota culpa la formació d’Artur Mas”.
Preguntats sobre aquest tema, diversos socis amb els que hem parlat coincideixen: “Com es pot esperar que el principal perjudicat pel saqueig de Millet impulsi la persecució del delicte si entre la directiva s’hi troba un membre destacat del la part contrària?” I afegeixen: “Qui es pot creure que Convergència no està puntualment informada de tots els passos del Jutge i de la Fiscalia, si la part denunciada té accés a la mateixa informació que el perjudicat, per preparar la seva defensa?”
Els socis es rebel·len
Mentre es desenvolupaven aquestes maniobres judicials, l’equip de Carulla va seguir endavant amb la “reforma” de les estructures del Palau. Una de les decisions de més pes va ser la de signar un contracte intern entre els tres ens que formen el Palau: l’Orfeó, el Consorci i la Fundació. Segons aquest contracte l’Associació Orfeó, presidida per Carulla, cedia la gestió del seu patrimoni a la Fundació, també presidida per ella. Al Palau aquest contracte es coneix com Contracte Tribanda.
La diferència sobre qui gestiona el patrimoni –integrat per diversos edificis, entre ells, el Palau de la Música– no és menor ja que les decisions a l’Orfeó s’han de prendre amb el consentiment dels socis. En canvi, si el patrimoni el gestiona la Fundació, la veu dels socis queda relegada dintre un patronat on el poder efectiu el tenen, majoritàriament, les grans empreses mecenes, entre les que es troba Agrolimen, propietat de Carulla.
La signatura del Contracte Tribanda va posar en guàrdia diversos socis de l’Orfeó que van veure en aquest contracte una maniobra per desposseir-los de tot poder de decisió. Però el fet que acaba de crispar els ànims dels socis el trobem a l’últim punt de l’ordre del dia de l’assemblea de l’Orfeó del 18 de març de 2014. Aquest punt recollia la proposta feta per l’equip de Carulla per vendre un local propietat de l’Orfeó a la Fundació.
Davant el que els socis van considerar una altra maniobra per buidar de patrimoni l’Orfeó, van demanar els detalls de l’operació abans no es celebrés l’assemblea. Però l’equip de Carulla es va negar a respondre i, sorpressivament, va eliminar la proposta de l’ordre del dia. Els socis, però, van insistir en la demanda d’informació però la secretaria de l’Orfeó va contestar que un cop retirat el punt de l’ordre del dia “ja no pertoca proveir la informació”.
Davant aquesta negativa els socis es van organitzar i van preparar un escrit demanant que es convoqui una assemblea extraordinària. En l’escrit, al que ha tingut accés cafèambllet, els socis denuncien que la signatura del Contracte Tribanda s’ha portat a terme “amb poquíssima informació prèvia i sense cap informació econòmica”. Segons l’escrit aquest contracte és un “pla premeditat, ocult al programa electoral (…) per privar els socis de l’Orfeó Català de la intervenció, decisió, gestió i fiscalització de l’activitat i el patrimoni dels socis”. A l’escrit els socis es queixen també de la “voluntària i progressiva omissió d’informació als socis per ‘dissimular’ el traspàs de patrimoni i ingressos cap a la Fundació”. El document també denuncia “una llarguíssima llista d’ocultacions i irregularitats en la gestió i l’incompliment dels estatuts (…) i la privació absoluta dels socis de l’Orfeó Català de participar en la gestió, quedant aquesta en mans d’uns pocs directius que obeeixen a no sabem quins interessos”. Finalment el text adverteix que tot plegat “torna a provocar un altíssim risc que torni a passar el que tots sabem i volem evitar”. L’escrit de demanda dels socis finalitza sol·licitant “el cessament i la separació dels actuals càrrecs de la Junta Directiva i convocar eleccions”.
Però abans que es presentés l’escrit i responent al malestar creixent entre els socis, l’equip de Carulla decideix convocar eleccions anticipades per al 24 de juliol de 2014. “L’objectiu –expliquen els socis– era desactivar la moció de censura que haguessin perdut”.
Noves eleccions
A les eleccions es tornen a presentar dues candidatures: la de Mariona Carulla i una llista alternativa encapçalada per Pau Duran, qui havia estat tresorer del Palau en l’època de Millet i en un primer moment va estar imputat. Poc després, però, el jutge va arxivar les diligències obertes contra ell perquè va considerar que no hi havia indicis que estigués al cas del frau.
La campanya va transcórrer sota l’ombra de les acusacions de joc brut de la campanya anterior. Tant és així que dos dies abans de les eleccions, la candidatura de Duran va decidir retirar-se.Al seu escrit de renúncia Duran enumera els motius que porten la seva candidatura a retirar-se. Entre ells destaquen la “negativa a lliurar el cens de socis a la nostra candidatura; la negativa a facilitar paperetes de vot de la pròpia candidatura; la prohibició de repartir propaganda electoral entre els socis; la manca absoluta de control i possibilitat de fiscalització del sistema de custòdia i validació dels vots per correu i la negativa a la comprovació de si les empreses mecenes són sòcies de l’Orfeó Català mitjançant el pagament de la quota”.
Segons Duran “no va haver-hi cap resposta a les nostres queixes i s’ha convertit el procés electoral en una autèntica pantomima, mancat de les més mínimes garanties d’imparcialitat”. El document finalitzava demanant la nul·litat del procés i anunciant “la renuncia a continuar participant en aquesta farsa electoral per perpetuar el mandat de la senyora Carulla”.
Davant aquestes acusacions, la Mesa Electoral del Palau va decidir acceptar la renúncia però no va acceptar la nul·litat del procés, que, finalment, el 24 de juliol va donar com a guanyadora Mariona Carulla i el seu equip.
Demanda d’informació via jutjats
Lluny d’acceptar el resultat de tot plegat, Pau Duran va decidir continuar la lluita contra el procés electoral. Amb la intenció d’impugnar els resultats de les eleccions, Duran va demanar a la nova junta de l’Orfeó una còpia de l’acta de l’assemblea que havia proclamat la nova junta. Duran va demanar també el llistat d’assistents “indicant si es compleix amb els requisits estatutaris per poder votar a l’assemblea” així com l’exhibició del cens de socis amb capacitat d’assistència a l’assemblea”.
Segons Duran “aquests documents són clau per poder demostrar el que per a nosaltres és evident: que les eleccions han estat manegades”.
Però la nova junta directiva va declinar facilitar aquesta informació, per la qual cosa Duran va recórrer a instàncies judicials. Així, el 2 de setembre de 2014 va registrar la demanda de diligències per tal que la junta directiva de l’Orfeó entregués la documentació en qüestió. Arrel de la petició, el passat 9 d’octubre el Jutjat de Primera Instància nº53 de Barcelona va acordar ordenar les diligències i enviar una notificació a l’Orfeó Català demanant tota la informació reclamada per Duran. La nota instava a l’Orfeó a presentar tota la documentació el dia3 de desembre en les dependències judicials de la Ciutat de la Justícia. L’escrit del jutjat conclou: “Adverteixo a la part requerida que, si no atén al requeriment ni formula oposició a la diligència preliminar, s’adoptaran les mesures adequades per trobar la documentació de què es tracta, inclòs l’entrada i registre de lloc”. Un formalisme judicial que en el cas del Palau evoca imatges ja històriques.
Davant l’amenaça de tornar a veure la imatge dels Mossos d’Esquadra entrant a registrar el Palau de la Música, l’equip jurídic de l’Orfeó es va posar en marxa per intentar desactivar la demanda d’informació de Duran amb un escrit, amb data de 4 de novembre, on fa constar l’oposició de l’Orfeó a entregar la documentació i demana al jutjat “denegar la pràctica de diligències demandes”. És a dir: no haver d’entregar la documentació que Duran demana amb l’objectiu de demostrar que les eleccions han estat fraudulentes.
Atenent a aquest escrit, la jutgessa ha decidit convocar les parts el proper 4 de març on es sabrà si, finalment, l’Orfeó entregarà la documentació (*) demanada amb l’objecte d’esclarir els dubtes al voltant de les eleccions a l’Orfeó o si la jutgessa arxiva la causa. Segons Duran “les eleccions han estat un frau en el cens de socis i en el vot per correu i la candidatura guanyadora ha rebut vots de persones que no eren socis”.
Unes eleccions amb sordina
Pocs dies abans de les últimes eleccions el periodista Víctor Saura va publicar a eldiario.es un article titulat “Palau de la Música: eleccions amb sordina”. I escrivia: “Segurament que unes eleccions en una entitat privada petita, com l’Orfeó Català, no mereixen l’interès que susciten uns comicis a can Barça, un altre club privat, fill de la mateixa època però esdevingut un referent global. Però tenint en compte que l’Orfeó ha estat l’epicentre de l’escàndol que més fortament ha trasbalsat la societat catalana en els darrers trenta anys potser sí que valdria la pena parar-hi una mica d’atenció”.
Aquestes eleccions ja han tingut lloc. Les sospites de frau estan fortament sustentades i el silenci mediàtic segueix ferm. Un fet inquietant, tenint en compte que el cas ja està en seu judicial.
L’any 2002 ningú va fer cas als senyals que advertien que alguna cosa estava podrida al Palau de la Música. Esperem que aquesta vegada no haguem d’esperar un escorcoll dels Mossos d’Esquadra.
Relacionada:
El Grup de Treball Contra la Corrupció a Catalunya també vol veure els documents de l’Associació Orfeó Català
Tal i com informa la revista cafèambllet, el passat 2 de setembre de 2014 un soci de l’Associació de l’Orfeó Català va demanar una sèrie de documents a la junta directiva de dita institució via judicial.
Sense voler endinsar-nos en les motivacions d’aquest soci, que poden ser de moltes indoles, ens sembla important cridar l’atenció sobre el fet del dubte que planteja sobre el procés electoral del passat 24 de juliol del 2014 que va donar com a presidenta de l’entitat la senyora Mariona Carulla. Segons el soci peticionari, dit procés electoral va registrar diverses irregularitats i la documentació requerida servirà per confirmar o esvair aquests dubtes.
El que més ens crida l’atenció i la raó per la qual hem decidit intervenir és la negativa rebudade la junta directiva de l’Associació Orfeó Català.
Davant la petició del soci, el jutjat de Primera Instància nº 53 va ordenar diligències prèvies i va requerir a l’actual junta directiva la documentació demanada. Davant aquesta petició la resposta de ha estat la negació per part dels responsables de l’Associació Orfeó Català d’accedir a la demanda. Davant aquesta negativa, la sala ha convocat les parts per aquest proper 4 de març amb l’objectiu de confrontar les dues postures. Una vista on el jutge haurà de decidir si finalment obliga a la junta directiva a entregar la documentació requerida o, pel contrari, desestima la petició del soci.
Davant d’això el Grup de Treball Contra la Corrupció a Catalunya –i sense intenció d’entorpir ni influir negativament en la marxa dels procés– vol fer pública la seva postura a favor de la conveniència de que la sala faci tot el que estigui a les seves mans per aclarir i descartar tota sospita de dubte en relació a les eleccions esmentades i per això, recolzem la demanda de diligències obertes en un primer moment. Aquest posicionament com a Grup Anticorrupció està motivat per la profunda preocupació que ens suscita tot allò relacionat amb el Palau de la Música tenint en compte els nefastos precedents d’opacitat, corrupció i desídia judicial que envolten el cas. Tenint en compte aquests antecedents creiem que pel bé de la transparència, per tal de que no es dilatin més els temps d’aquest procés (cosa que sembla buscar la defensa amb l’objectiu de dificultar el retiment de comptes davant els socis) i amb l’objectiu d’evitar que es repeteixin situacions com les que la institució ha protagonitzat en temps no molt llunyans, creiem que l’entrega dels documents citats és ineludible per esvair tota sospita d’opacitat i frau.
Documents requerits:
1.- Exhibición del Acta de la Asamblea General Extraordinaria de fecha 24/07/2014 de la
ASSICIACIÓ CULURAL ORFEÓ CATALÀ.
2.- Exhibición del listado de asitentes, con indicación de los asistentes con capacidad de
voto, los asistentes con voto delegado, así como la firma de la asistencia a dicha
Asamblea Extraordinaria.
3.- Exhibición del censo de socios con capacidad de asistencia a la Asamblea General
Extraordinaria de fecha 24/07/2014, donde conste el nº de socio, nombre y apellidos, DNI
“He de començar fent una confessió pública: el 1987 vaig causar la mort d’un home. Vaig estalviar mig milió a la companyia i vaig ser premiada per això. Sé com les assegurances mèdiques mutilen i maten els pacients”, explica la metgessa Linda Peeno en unes escabroses declaracions. Com les mútues privades s’enduen el negoci de la Sanitat a Catalunya? Aquest és l’objectiu d’aquest número 7 de cafèambllet. Ja estem repartint 100.000 exemplars per tot Catalunya. Mentre us arriba l’edició en paper, podeu llegir algunes de les coses que publiquem en aquest número. Esperem que aquesta informació us sigui útil.
Per Gemma Ubasart, Roberto Uriarte, Breogán Rioboo i Toni Bennássar Candidats a Secretaris Generals de Podem per Catalunya, Euskadi, Galiza e Illes Balears* · Versió en castellà publicada a Público.es
Durant la Transició, la majoria de forces democràtiques recolzaven el dret a l’autodeterminació. L’oposició antifranquista, els de baix contra els de dalt, va ser bastant àmplia i transversal, i és en aquesta riquesa que s’entenia, amb matisos diversos, aquest dret vinculat a apostes per aconseguir una major radicalitat democràtica. I l’abandonament d’aquest va ser conseqüència dels pactes que van donar lloc al Règim del 78.
Més de tres dècades després, estem assistint a una forta crisi del règim gestat en aquell moment. S’ha parlat àmpliament de la seva dimensió política (crisi del bipartidisme) i social (absència de blindatge dels drets socials davant les polítiques d’austeritat), però també la crisi territorial s’ha de prendre en compte. Obrir el cadenat del 78 vol dir canviar tot allò que no funciona, i també poder posar sobre la taula debats que han estat tabú en la recent història democràtica.
Podem som l’única força amb capacitat de governar a l’Estat espanyol que defensem el dret a l’autodeterminació, en tant que considerem que són els ciutadans els que han de decidir en quin model territorial volen viure. Però també ens diferencia d’altres forces polítiques la concepció plurinacional de l’Estat que plantegem com a projecte polític. Volem treballar amb vista a una reformulació del model territorial, perquè tots els territoris puguin trobar còmodes dins l’Estat espanyol si així ho decideixen. És a dir, hem d’oferir la possibilitat de que aquelles nacions que vulguin anar-se’n puguin fer-ho, però hem de treballar perquè l’alternativa a aquesta decisió no sigui l’Espanya uniformitzadora, sinó un Estat plurinacional on totes les comunitats nacionals i culturals puguin desenvolupar en un marc igualitari i solidari sense imposicions. Així doncs, entenem l’Estat espanyol com a país de països, valorant positivament la rica diversitat cultural i lingüística.
La refundació d’un projecte d’aquest tipus passa per tres dimensions: el reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat, la reforma del sistema de finançament i el repensar el model d’organització territorial. Així doncs, en primer lloc, caldria procedir al reconeixement efectiu del caràcter plurinacional (pluricultural i plurilingüístic). La Constitució vigent només reconeix una nació –la espanyola– i manté en una posició de subalternitat les altres nacions i llengües que conviuen a l’Estat. En aquest sentit, amb independència de si la transformació constitucional es produeix abans o després, defensem un compromís de les institucions en la defensa i promoció de les llengües catalana, basca i gallega (blindant la immersió lingüística, i amb la introducció, per exemple, del coneixement d’aquestes llengües dins el currículum escolaren els territoris no-bilingües); procedir a la revisió dels plans educatius per superar la visió homogeneïtzadora de la història de l’Estat, promoure el compromís en la defensa internacional i protecció de la plurinacionalitat en l’arena internacional, etc.
La segona dimensió hauria de caminar cap a la reformulació del model de finançament perquè cada comunitat pugui exercir les seves competències. En aquest sentit Podem considera que aquest model s’hauria de basar en els principis d’equitat, justícia territorial i solidaritat interterritorial. Sovint, el debat sobre el model de finançament ha estat un dels principals esculls en les negociacions entre les comunitats autònomes de règim comú i el govern central. Considerem que aquest repartiment ha de ser equitatiu perquè els diferents territoris puguin desenvolupar les seves competències. No pot ser que el govern central utilitzi la clau de la caixa com una mesura per castigar o afavorir les comunitats en clau electoralista. D’altra banda, ha de ser un finançament just, el que considerem que podria aconseguir-se mitjançant la introducció flexible del principi d’ordinalitat; i ha d’haver un repartiment solidari en funció de les necessitats socials de cada territori.
La tercera pota d’aquest projecte passa per l’articulació d’un model territorial que doni cabuda a la diversitat i complexitat de les diferents voluntats d’accés a l’autogovern, incorporant el principi d’asimetria. La Constitució i els seus consegüents desenvolupaments ens van conduir a un model de “café para todos” que s’ha evidenciat com disfuncional. Es va establir una proposta finalment homogeneïtzadora que permetia l’accés a l’autogovern a determinats territoris que no tenien aspiracions autonòmiques prèvies, mentre s’establia una faixa autonòmica per a territoris que aspiraven a un ple reconeixement dels seus drets polítics. Actualment, observem com una part de la ciutadania dels primers territoris defensa un model de recentralització, mentre als segons territoris s’observa un desig creixent de separació. Aquest model ha generat una inconvenient tensió alimentada per dues forces alhora -una centrífuga i una centrípeta- que mostra una insatisfacció generalitzada.
Tot el apuntat no és només teoria. Aquest passat diumenge els carrers de Compostel·la celebrar al crit de “Queremos Galego” més d’un mil·lenni d’història de llengua pròpia, alhora que van reclamar que els governs transitin el camí que la ciència i la decència els marquen per garantir mil primaveres més de vida per aquesta forma de relatar el món. L’actual president gallec, Alberto Núñez Feijóo, insisteix en estar aplicant una suposada solució salomònica al conflicte quan en realitat despulla al gallec d’eines de supervivència, com demostra una severa amonestació del Consell d’Europa. El necessari retorn de Galiza al marc teòric del consens de 2004 (Pla Xeral de Normalitzación da Lingua Galega) serà possible deslegitimant els agents introduïts artificialment pel PP per treure profit polític d’un conflicte cultural artificial.
A les Balears continua la lluita contra el decret de trilingüisme, que ha pretès trencar el consens social existent des de l’any 1983 al voltant de la llei de normalització lingüística. Durant aquesta última legislatura el PP ha intentat confrontar a la societat, utilitzant la llengua com a instrument. La resposta ciutadana, amb una vaga del sector educatiu que va ser seguida de forma massiva, i amb la major manifestació de la història de les illes, va ser la reacció espontània d’un poble indignat al repte llançat per l’executiu de José Ramón Bauzá amb la seva política educativa.
En el cas de Catalunya i Euskadi, a part de diversos episodis conflictuals provocats per dinàmiques uniformitzadores del Govern espanyol que amenacen llengües i cultures, està present el debat sobre el dret a l’autodeterminació. Si així ho sol·licités amb àmplia majoria el Parlament d’aquests (o altres) territoris, caldria trobar la fórmula per poder materialitzar aquest dret –dins el marc de l’actual Constitució via article 92 o 150.2, o amb una de nova–; podent-se expressar en la voluntat de decidir crear un estat indep endent o formar part d’un nou projecte de refundació plurinacional de l’Estat espanyol on es reconegui i promogui la realitat pluricultural i plurilingüística. Perquè les decisions fonamentals del futur de cada territori les ha de decidir la seva gent.
Per Albano Dante Fachin Pozzi (Twitter: @_cafeambllet)
Cada dia rebem notícies dels col·lapses als serveis d’urgències. Aquesta vegada, però, ho podem veure clarament en vídeo. La gravació a la què ha tingut accés cafèambllet fa una volta sencera als passadissos de les urgències de l’hospital de Martorell, totalment col·lapsats. Segons l’Assemblea Sanitat Martorell (ASM), les imatges corresponen al dilluns 9 de febrer.
“Durant la tarda i tota la nit –explica l’ASM– l’àrea d’urgències ha acumulat desenes de pacients pendents d’atendre o ingressar”. Al vídeo es pot veure com el personal d’ambulàncies arriba amb un nou pacient a un servei totalment col·lapsat. “Durant la nit fins a 22 pacients s’han quedat esperant a la secció de crític i medicina interna, pensada per encabir només 10 malalts” expliquen els denunciants.
Com es pot veure al vídeo els pacients esperen en lliteres arrambades a les parets, emplenant passadissos. “Tasques tan senzilles com higienes assistides, extraccions i altres proves que s’han hagut d’ajornar o improvisar enmig dels passadissos” explica l’ASM. El col·lapse va provocar que les ambulàncies no tinguessin on transferir els pacients que arribaven al servei.
Al setembre de 2014 Boi Ruiz va admetre aquestes “situacions puntals” i el sindicat Metges de Catalunya va convidar el conseller a “visitar les sales d’espera i els passadissos d’urgències per conèixer l’autèntica realitat” dels serveis.
El mateix sindicat va emetre un comunicat el passa 6 de febrer criticant “la incapacitat dels equips directius de l’ICS per gestionar els serveis d’urgències hospitalaris” i va posar com a exemple el crònic col·lapse de les urgències a l’hospital de Vall d’Hebron on aquesta mateixa setmana s’han arribat a acumular 93 pacients pendents d’ingrés, “alguns dels quals amb esperes fins a 5 dies”.
Al llarg dels últims dies fonts de la Conselleria han atribuït els col·lapses al brot de grip però segons el sindicat de metges aquesta explicació “no té raó de ser ja que es tracta de cicles perfectament coneguts i amb periodicitat estable”.
Per a Metges de Catalunya la causa dels col·lapses cal buscar-la en el tancament en horari nocturn de dispositius d’atenció primària, a la manca de dotació econòmica i humana dels serveis i al tancament de llits. Actualment Catalunya disposa de 1,73 llits públics per cada 1.000 habitant mentre que la mitjana europea es situa en 4,8 llits i l’espanyola en 3,1.
Notícies relacionades:
· Segueix en directe a Twitter el col·lapse a les urgències de diversos hospitals catalans.
Una quarentena d’entitats implicades en la defensa de la sanitat pública han enviat aquest dimarts una carta al jutge Santiago Vidal una carta demanant la rectificació de l’artícle 30 de la seva proposta de constitució. Aquest artícle recull el dreta “a l’assistència sanitària gratuïta en cas d’urgència”, la qual cosa es considera per part dels signants de la carta una “regressió”.
Els signants de la carta demanen Vidal una rectificació i li fan arribar un document elaborat per aquestes organitzacions després de mesos de feina i debat. En aquest sentit remarquen la necessitat de que el procés constituent ha de ser “popular”.
Benvolgut Sr. Vidal
En la nostra darrera reunió de coordinació, les entitats sota signants hem llegit i hem comentat, amb sorpresa i preocupació tant el títol com el contingut de l’article n. 30 de la seva proposta de constitució per a Catalunya, Dret a la protecció per malaltia i a la Seguretat Social.
El text que vostè proposa en el punt 1 —el reconeixement a l’atenció sanitària gratuïta només en cas d’urgència—, suposa una regressió a molts anys enrere. De fet, tant l’article 43 de la Constitució Espanyola de 1978 com l’article 23 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, són molt més progressistes i garanteixen millor, que la seva limitada proposta, el dret fonamental a la salut i a un sistema sanitari públic que garanteixi la universalitat i l’equitat en l’atenció a la malaltia que nosaltres creiem essencials i bàsics.
Per això li demanaríem que es rectifiqués aquest apartat apropant-se més als valors que aporta el document de “Programa per un Servei Nacional de Salut a Catalunya” que li adjuntem.
Nosaltres seguirem defensant la necessitat d’un procés constituent popular a Catalunya, per decidir també conjuntament el que volem en drets de la ciutadania.
Atentament,
Associació Catalana en Defensa de la sanitat Pública (ACDSP), Café amb Llet, Centre d’Anàlisi i Programes sanitaris (CAPS), CATAC-CTS/IAC, Comissions Obreres de Catalunya (CCOO), Confederació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Catalunya (CONFAVC, Dempeus per la salut, Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), Federació d’Associacions de veïns i veïnes de Barcelona (FAVB), Fòrum Català d’Atenció Primària (FOCAP), Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), Plataforma pel Dret a la Salut (PDS), Podemos Sanitat Catalunya, 15M BCN Salut, Solidaritat i Comunicació (SICOM), Unió General de Treballadors (UGT), Xarxa de Dones per la Salut, Coordinadora de defensa de la sanitat pública de Mataró-Maresme, Plataforma de defensa de l’hospital de Viladecans, Associació de defensa del pacient, Procés Constituent, 15M Sabadell, Sumant.cat, Coordinadora de la SAP Muntanya, Federació d’associació de Veïns de Terrassa, Convocatòria cívica, Moviment d’indignació 15M de Sabadell, Plataforma Defensa Sanitat Pública de Terrassa (PDSP Terrassa), Guanyem Barcelona, Corrent Roig, Constituents 15M, SATSE, Plataforma Sanitat Pública Baix Vallès, Unió Sindical de Tècnics Superiors Sanitaris de Catalunya (FESITESS-Catalunya), Junta d’ATTAC ACORDEM, Grup de recerca de desigualtats en salut (GREDS), Salut Litoral, Col·lectiu Ronda, Equo Catalunya, Medicus Mundi, SEPC-Clinic.
El document alternatiu proposat per les organitzacions
El document al que fa referència la carta a Santiago Vidal va ser presentant el passat octubre a Barcelona i és producte d’un treball de redacció conjunt en el que han participat prop de 40 entitats implicades en la lluita per la sanitat pública.
“Programa per un Servei Nacional de Salut a Catalunya”
Volem sotmetre a ampli debat uns punts bàsics que considerem rellevants per donar alternativa a la privatització-mercantilització i biomedicalització de la salut i la sanitat, apartant-la de la influència del complex industrial mèdic-farmacèutic i tecnològic. Volem bastir una proposta de programa per a la Salut i la Sanitat Pública a Catalunya que pugui ser, si s’escau, un punt de trobada i confluència per a la majoria d’organitzacions que defensen la salut i una sanitat pública per a totes i tots, de qualitat i accés garantit, al servei de la població de Catalunya.
Programa per un Servei Nacional de Salut a Catalunya.
Per conquerir la sobirania en salut i sanitat cal actuar sobre els veritables determinants de la salut. La salut no és només una qüestió individual, exclusiva de cada persona. La salut col·lectiva, de tots i totes, depèn sobretot de condicions socials, econòmiques, culturals, ambientals, polítiques i de gènere. Les decisions crucials relacionades amb valors sobre el que és bo o dolent per a la societat i per a la salut es prenen en el terreny de la política. Per això els governs, a tots els nivells, han de ser responsables de posar «salut en totes les polítiques» (1) i donar una especial rellevància als treballs socials. Per això caldrà també la restauració de l’Agència Catalana de Salut Pública amb les funcions de la Llei General de Salut Pública de Catalunya, reforçant els programes de prevenció, promoció i protecció de la salut (aliments, medi ambient, salut laboral, salut mental, etc.) .
Caldrà iniciar un procés de reversió de l’actual tendència medicalitzadora motivada per una visió biologista de la salut i per la cultura del consum, la intolerància al malestar o a les expectatives sobredimensionades de la capacitat del sistema sanitari. Aquesta medicalització està originant costos que no es tradueixen en resultats en la salut dels ciutadans; al contrari, està produint efectes adversos. Impuls del debat social i professional i un canvi en el discurs polític, ajustant-lo a les possibilitats reals que ofereix actualment el coneixement científic i els recursos disponibles.
Cal garantir el Dret a la salut i a un model d’atenció sanitària públic, de cobertura universal i sense exclusions, equitatiu i finançat per impostos progressius suficients per cobrir les necessitats de la població. Derogació de les lleis, decrets i altres instruments jurídics que s’oposin a aquests principis generals expressats. Caldrà desenvolupar una legislació catalana que asseguri aquests principis per un Sistema Nacional de Salut gratuït en el moment de l’ús.
Es posarà en marxa un Pla de Nacionalització dels serveis públics de salut. Convertir el Servei Català de la Salut (SCS) en el Servei Nacional de Salut de Catalunya (SNSC), amb funcions de planificació, finançament, gestió i avaluació dels serveis de salut públics, integrals i integrats de Catalunya. La col·laboració público-privada existent ha d’anar limitant el seu àmbit fins a la seva total separació i definitiva eliminació, atenint-se mentrestant a les directrius i codi ètic de la Sanitat Pública. Amb el criteri que tots els serveis assistencials que es paguen amb diners públics han de ser públics, caldrà la definició i declaració, per part del SNSC, dels proveïdors públics com a medi propi del SNSC. Progressivament, les entitats del SISCAT, amb hospitals i/o amb equips d’atenció primària hauran de passar a ser entitats que siguin mitjà propi de la Generalitat (2).
Assegurar la transparència, equitat, universalitat, eficiència, autonomia de gestió, avaluació independent. Amb un codi ètic comú de tots els serveis, amb més autonomia dels governs sanitaris territorials, centres i treballadors de la sanitat. I amb una avaluació independent i amb control democràtic (3) amb transparència absoluta de resultats en salut i despeses. Aquest punt implica també l’eliminació de les “portes giratòries” en la sanitat pública i que els responsables del Sistema de Salut col·laborin totalment perquè les persones incriminades per corrupció compareguin davant de la Justícia.
Fomentar la participació ciutadana. Apoderada en sanitat i salut en el sentir d’afavorir la democràcia real per millorar la sanitat a Catalunya. Participació real del personal de la sanitat, ciutadans i ciutadanes en els òrgans de govern del Sistema, territorials i de centres sanitaris, regulant aquesta participació per tal que sigui efectiva.
Fomentar l’ús adequatdels medicaments, de les tecnologies i eines terapèutiques. Volem un sistema de salut sense l’omnipresència de la indústria farmacèutica, i en el qual es regulin i es vigilin els conflictes d’interessos de polítics, gestors i prescriptors, i s’hi seleccionin els que de veritat són necessaris, de manera que es deixi de comprar fum a preu d’or en el mercat internacional de les tecnologies. Caldrà establir un sistema rigorós, àgil i independent d’avaluació de noves tecnologies i prestacions abans de oferir-les en el sistema públic i elaborar un catàleg de prestacions basat en la seva efectivitat i eficiència. La indústria farmacèutica no pot ser determinant en la formació mèdica disfressada de màrqueting. El sistema de salut haurà d’invertir en investigació mèdica i terapèutica en els centres públics i recuperar les competències en recerca i els recursos perduts per les retallades.
Millora del sistema assistencial potenciant una Atenció Primària forta i fer un pla de reforma de l’atenció hospitalària adequant-la a les necessitats de salut actuals. Fer de l’Atenció Primària i Comunitària, l’instrument bàsic per a una atenció global i integrada, propera a les persones i comunitats, que sigui la porta principal d’entrada al sistema, amb dotació pressupostària pròpia i suficient (4).
Derogació de coREpagaments sanitaris i farmacèutics i compromís de no imposició de noves taxes com l’euro per medicament que, com s’ha demostrat, signifiquen barreres d’accés al tractament. Són impostos a la malaltia, especialment injustos i regressius, i afecten especialment a la gent gran a les persones amb malalties cròniques.
Garantir els drets de les persones. Dret a respectar l’autonomia i llibertat individual en les decisions sanitàries. Dret a la interrupció voluntària de l’embaràs en el sistema públic, com a mínim en els terminis actualment en vigor, i sense penalització en el Codi Penal, que apoderi a les dones com a persones autònomes i amb dret a decidir, i que vagi acompanyada d’accions d’educació sexual i afectiva per a tota la població (homes i dones). Implicació del Sistema de Salut amb els recursos necessaris en la lluita contra la violència masclista. Dret a l’atenció al patiment i tractament del dolor, al no aferrissament terapèutic i a una mort digna. Dret a la preservació de les dades personals i no cessió a entitats privades. Dret a l’eliminació de les desigualtats de gènere en salut.
Les entitats signants d’aquest programa es comprometen, a partir de la seva adhesió a difondre’l, incloure’l en les seves estratègies d’acció i treballar per fer-lo possible en un futur proper a Catalunya.
Notes:
Veure Borrell, C i Benach, J ., “Els determinants socials de la salut” a:
En aquest sentit, s’hauran de prendre les següents mesures:
– Que consti en els estatuts de l’entitat que es medi propi del SNSC.
– Que sigui acreditat pel Sistema amb les garanties de qualitat i sostenibilitat.
– Que el proveïdor accepti majoria de representats del SNSC en el seu consell d’administració.
– Que signi el codi ètic i accepti explícitament els valors del proveïdor públic (servei públic, no ànim de lucre, no pràctica privada en centres públics, incompatibilitats, no portes giratòries).
– Seguir la directriu europea de la SEC-95 d’integrar les EPIC en el sector públic.
– Pel que fa al règim laboral del personal del Sistema ha de tenir unes condicions laborals unificades i negociades directament amb el SNSC des del primer moment
Agència de Qualitat i Avaluació Sanitària (AQAS) Professional i independent.
Hi ha suficients estudis que demostren que els millors resultats de salut d’una població amb els menors costos possibles s’aconsegueix quan hi ha una xarxa d’Atenció Primària potent, suficient i resolutiva. El percentatge del pressupost sanitari per a l’APS dels països amb un sistema de salut centrat en l’atenció primària està al voltant del 25% del pressupost total.
En el nostre sistema sanitari s’ha produït una reforma en profunditat de l’atenció primària, però no ha estat així amb els hospitals. Molts dels paradigmes que defineixen els nostres hospitals són anacrònics i cal un fort impuls polític per generar una reforma en profunditat del model hospitalari que doni millor resposta a les necessitats dels ciutadans i que els faci més eficients.
Entitats adherides al document en data 10 de febrer de 2015.
Associació Catalana en Defensa de la sanitat Pública (ACDSP), Café amb Llet, Centre d’Anàlisi i Programes sanitaris (CAPS), CATAC-CTS/IAC, Comissions Obreres de Catalunya (CCOO), Confederació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Catalunya (CONFAVC, Dempeus per la salut, Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), Federació d’Associacions de veïns i veïnes de Barcelona (FAVB), Fòrum Català d’Atenció Primària (FOCAP), Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), Plataforma pel Dret a la Salut (PDS), Podemos Sanitat Catalunya, 15M BCN Salut, Solidaritat i Comunicació (SICOM), Unió General de Treballadors (UGT), Xarxa de Dones per la Salut, Coordinadora de defensa de la sanitat pública de Mataró-Maresme, Plataforma de defensa de l’hospital de Viladecans, Associació de defensa del pacient, Procés Constituent, 15M Sabadell, Sumant.cat, Coordinadora de la SAP Muntanya, Federació d’associació de Veïns de Terrassa, Convocatòria cívica, Moviment d’indignació 15M de Sabadell, Plataforma Defensa Sanitat Pública de Terrassa (PDSP Terrassa), Guanyem Barcelona, Corrent Roig, Constituents 15M, SATSE, Plataforma Sanitat Pública Baix Vallès, Unió Sindical de Tècnics Superiors Sanitaris de Catalunya (FESITESS-Catalunya), Junta d’ATTAC ACORDEM, Grup de recerca de desigualtats en salut (GREDS), Salut Litoral, Col·lectiu Ronda, Equo Catalunya, Medicus Mundi, SEPC-Clinic.
Por Albano Dante Fachin Pozzi (Twitter: @_cafeambllet)
Si, ya lo sé: poner la palabra “mierda” en un titular está feo. Pero la verdad, es lo más fino que se me ocurre. He escrito en diversas ocasiones sobre el tema, aportando datos sobre las relaciones entre prensa y banca. He leído los sesudos y documentados trabajos de Pascual Serrano, Pere Rusiñol y Núria Almirón destapando las vergüenzas de los grandes diarios… Pero hoy, lo más claro y descriptivo que se me ocurre es que la prensa española es una montaña de mierda. Y lo resumiré en tres imágenes:
IMAGEN 1
9 de febrero de 2015: la bomba estalló ayer, domingo a la tarde. Después de años de espera la Lista Falciani finalmente vio la luz, dejando al descubierto los nombres de 106,000 personas de todo el mundo que escondían su dinero en el banco suizo HSBC. Políticos, empresarios, corredores de fórmula 1, cantantes llenan la Lista Falciani: Diego Forlán, David Bowie, Mohammed VI, Valentino Rossi, Michael Schumacher, Tina Turner… Como no podía ser de otra manera hoy lunes la noticia abre las ediciones digitales de los principales diarios del mundo:
IMAGEN 2
9 de febrero de 2015 (al sur de los Pirineos): Entre los 106.000 clientes descubiertos por esta bomba informativa hay 2.694 españoles, con un total de 2.320 millones de euros escondidos, entre ellos nombres tan conocidos como Emilio Botín o Fernando Alonso. Ante semejante noticia este era el aspecto de las Ediciones digitales de los principales diarios españoles:
IMAGEN 3
Es casualidad este silencio? Tal vez no lo s nunca, pero esta imagen puede ayudarnos a hacernos una idea:
Portadas de los diarios el 25 de enero de 2015
Conclusión: la prensa española es una montaña de mierda.
PD: En plena dictadura argentina (1976), el periodista Rodolfo Walsh ideó un sistema de difusión de información clandestina basado en la distribución, de mano en mano, de octavillas. Estas octavillas siempre incluían este mensaje:
Reproduzca esta información, hágala circular por los medios a su alcance: a mano, a máquina, a mimeógrafo, oralmente. Mande copias a sus amigos: nueve de cada diez las estarán esperando. Millones quieren ser informados. El terror se basa en la incomunicación. Rompa el aislamiento. Vuelva a sentir la satisfacción moral de un acto de libertad. Derrote el terror. Haga circular esta información.
Podemos cometer el error de pensar que hoy esto está superado gracias a Internet. En parte si, pero la implicación de cada uno de nosotros en la difusión de la información sigue siendo esencial. Queda mucha gente que se sigue informando a través de esos diarios que hoy nos ocultan información. Envía esta información por correo electrónico a todos tus contactos (no todo el mundo está en las redes sociales), imprime la información y pégala en el portal de tu casa, en el trabajo o dónde sea. No estamos ante una noticia normal. Estamos ante dos noticias de escándalo: 1) Nos roban 2) Nos lo ocultan. No lo podemos tomar como normal. Resumiendo: PÁSALO.
Avui hi ha un desig generalitzat a Catalunya que la seva població sigui consultada sobre quin tipus de relació hauria de tenir Catalunya amb la resta de l’Estat espanyol. Les causes de la generalització d’aquest desig són múltiples, però una d’important és la desafecció que existeix en amplis sectors de la població, incloent les classes populars, cap a l’Estat espanyol, situació que ha assolit el seu màxim nivell a partir de la crisi econòmica i de l’aplicació de polítiques públiques imposades a la població per un Estat espanyol governat per un partit polític percebut com a hereu de la dreta espanyola, que va governar Espanya durant quaranta anys, sense que tinguessin cap legitimitat per ser imposades, ja que estaven mancades de mandat popular (cap d’aquestes polítiques estava al programa electoral d’aquest partit).
A aquest rebuig popular cap al govern espanyol s’afegeix la frustració que la redefinició de la relació entre Catalunya i Espanya, definida per l’Estatut del 2006 proposat pel govern tripartit (aliança de tres partits d’esquerres), aprovat pel Parlament de Catalunya (i per les Corts espanyoles) i confirmat pel poble català, fos vetada pel Tribunal Constitucional, tancant la possibilitat que l’Estat espanyol es redefinís com un Estat plurinacional en el qual es reconegués Catalunya com a nació.
La confluència d’aquests i d’altres factors explica l’ampli suport (al voltant d’un 80% de la població) al dret a decidir a Catalunya. Existeix ja un afartament cap a l’Estat espanyol i, en conseqüència, un creixement de la demanda del dret a decidir la forma d’articulació que la població desitjaria entre Catalunya i l’Estat espanyol (mantenint l’actual, la federal, o la independència), tal com sintetitza la pregunta pactada per la majoria del Parlament de Catalunya i votada al 9N. El dret a decidir inclou, entre d’altres alternatives, el dret a la secessió, punt a subratllar, ja que el dret a decidir també inclou el dret a no separar-se, a federar-se, a confederar-se o a continuar com s’està ara. Aquesta obvietat és necessària que es subratlli, ja que constantment es confon maliciosament i de forma oportunista la petició del dret a decidir amb la petició de ser independents.
L’independentisme
El 52% de la població (segons les enquestes) dóna suport a la secessió de Catalunya d’Espanya. I, com és lògic, existeix una gran varietat de sensibilitats dins d’aquest moviment. A l’àrea a on jo treball (polítiques públiques, que és una barreja d’economia i ciències polítiques), detecto sensibilitats polítiques de tots els colors. És un moviment de gran transversalitat i diversitat, però la dominant, que s’ha convertit en hegemònica a la direcció social i política del moviment independentista, és la neoliberal conservadora, promoguda també per la coalició conservadora i liberal que governa Catalunya i que ha instrumentalitzat, juntament amb ERC (en si, un partit bastant transversal), els majors mitjans d’informació de la Generalitat, i molt en particular TV3 i Catalunya Ràdio.
Als que dubtin d’aquesta afirmació els convido que vegin la secció “Classe d’Economia” del programa “Divendres” de TV3, l’únic que existeix en aquest canal televisiu que ensenya economia, i observaran que no hi ha cap diversitat en aquest programa. Un economista, ben conegut pel seu neoliberalisme molt accentuat, monopolitza aquella secció. En realitat, el que dirigeix el programa es refereix a ell com “l’economista del programa”. I és també l’economista del programa “El matí de Catalunya Ràdio”, en el qual explica al poble català el que passa al món econòmic (que coincideix amb la visió neoliberal imperant al món financer i empresarial).
I l’únic document que va publicar l’ANC, que avui lidera el moviment popular independentista (a més a més de la proposta de defensa), era el que demanava que es privatitzés encara més la sanitat catalana. No cal dir que el moviment independentista liderat per l’ANC és molt variat i que les bases d’aquest moviment inclouen amplis sectors de centreesquerra i esquerra. Ara bé, la seva direcció és molt propera al govern Mas i la seva màxima expressió de consciència social sembla limitar-se a convidar els dirigents sindicals a les seves manifestacions. Aquesta visió neoliberal conservadora de la classe dirigent d’aquest moviment apareix també en la visió que el problema de Catalunya és Espanya, que ens roba. L’endarreriment social es deu a aquest fet, centrant-se en el dèficit fiscal com a causa d’aquest endarreriment.
Aquesta visió apareix al documental “L’Endemà”
Aquest és un documental de propaganda de la visió independentista, que en el seu vessant econòmic és predominantment neoliberal. Això no aplica a d’altres veus que apareixen al programa, com ara l’expressada, per exemple, pel jutge Santiago Vidal, una de les ments més clares en l’estament tan fosc que és la judicatura. En realitat, hi ha moltes observacions que fa aquest jurista, que les podrien compartir no solament moltes sensibilitats independentistes, sinó també no independentistes. Però a l’àrea econòmica hi ha un biaix cap a la postura privatitzadora, neoliberal, que responsabilitza dels nostres mals Espanya i el capitalisme existent a Espanya, sense mai citar que el capitalisme català és idèntic i que l’endarreriment social de Catalunya no es deu primordialment al famós espoli (presentat gairebé d’una manera grollera, assenyalant com els espanyols s’estan alimentant a costa del poble català), sinó al domini de les forces econòmiques, financeres i polítiques que alguns dels economistes al programa documental representen. Vegem les dades.
L’“economista de la casa” de TV3 indica que el problema de l’economia espanyola és que és un capitalisme de cacic en el qual el món empresarial i les autoritats públiques estan íntimament lligades en una complicitat plena que té lloc, per exemple, a les llotges VIP del Bernabéu quan van a veure el futbol. Poca gent estarà avui en desacord amb aquesta percepció que el poder polític està instrumentalitzat pel poder financer i econòmic. Però l’economista de TV3-Catalunya Ràdio no diu que el mateix (repeteixo, el mateix) succeeix a les llotges del Camp Nou, situació que segur que ell coneix, ja que va ser tresorer del Barça. Aquest senyor afavoreix la privatització de les pensions com va fer el General Pinochet a Xile , i com ha declarat recentment, les seves simpatíes polítiques estan en el Partit Llibertari Nord-americà, el partit més extrem que existeix als EUA en el seu intent privatitzador.
Una cosa semblat apareix quan el documental presenta un altre fet real i amb el qual la gran majoria dels catalans estarien d’acord. La gran desocupació entre la gent jove es deu al caràcter especulatiu de l’economia espanyola, dominada per la banca. I això s’atribueix, de nou, a Espanya. Però un dels economistes prominents al programa és conseller del Banc d’Espanya (nomenat per la coalició liberal-conservadora catalana), una de les institucions més responsables de la crisi financera per la seva falta de regulació de la banca. Els partits polítics liberals i conservadors catalans comparteixen la responsabilitat per aquests fets, tema passat per alt en el documental. I, com era de preveure, el mateix economista proposa per a la futura Catalunya un sistema sanitari com l’holandès (que significa una privatització molt més gran del sistema sanitari, que avui té una de les menors despeses públiques i una de les majors despeses privades de la Unió Europea).
De nou, voldria subratllar que em sembla molt legítima qualsevol postura econòmica i social que es desitgi presentar. Però em sembla antidemocràtic no presentar altres solucions (situació que, per desgràcia, ocorre als mitjans públics de la Generalitat, i que es repeteix aquí en aquest documental, finançat, en part, per ella).
Què està passant a Espanya i a Catalunya?
Avui existeix a Espanya un rebuig generalitzat enfront de l’Estat espanyol, rebuig que queda reflectit en el fet que prop del 80% de la població a Espanya considera que l’Estat espanyol no els representa. Aquesta dada és d’una enorme importància, sense precedents en el període democràtic.
Aquest fet explica que un partit polític que no existia ni a Espanya ni a Catalunya, Podem, sigui ja el primer o segon partit en intenció directa de vot en el conjunt d’Espanya, i el primer a Catalunya, en el cas d’una eleccions generals. Existeix avui un terratrèmol polític del qual l’establishment politicomediàtic no s’ha adonat encara. Aquí a Catalunya el rebuig és fins i tot més gran, ja que s’afegeix el tema nacional al tema social.
Aquest rebuig s’està mostrant amb una gran maduresa política, ja que admet i dóna suport que sigui el poble català el que decideixi sobre el seu futur, incloent la possibilitat de secessió. Avui dos dels partits majoritaris de l’esquerra (Podem i IU) estan compartint aquesta postura, un fet també sense precedents en el període postdictatorial. I semblaria paradoxal que la direcció del moviment independentista en lloc de mostrar el seu suport s’hagi començat a afegir a l’hostilitat expressada per la dreta espanyola. Per què?
Per entendre aquesta postura cal comprendre diversos punts. Un és que l’enorme endarreriment social de Catalunya es deu no solament a l’articulació que la Generalitat té amb l’Estat espanyol, sinó també a l’enorme domini que les dretes (tant espanyoles com catalanes) han tingut sobre l’Estat espanyol. El fet que Catalunya, Espanya, Grècia, Portugal i Irlanda estiguin a la cua de l’Europa Social es deu a aquest enorme domini, que queda ocult sota l’argument del dèficit fiscal (veure “¿Qué pasa en Grecia (y en España)”, Público, 15.01.15). El problema radica, doncs, no solament a Madrid, sinó també a Barcelona, no solament en el camp del Reial Madrid, sinó també en el del Barça. El documental ignora i/o oculta aquesta realitat.
Un altre punt és que el futur de Catalunya dependrà de qui controli a Catalunya la transició de la democràcia tan incompleta que tenim a la futura desitjada. Espanya ja va mostrar que el resultat de la transició d’una dictadura a una democràcia, dirigida per les forces conservadores que controlaven l’Estat, va ser una democràcia molt limitada amb un Estat del Benestar molt insuficient, conseqüència d’un Estat pobre, poc democràtic, amb una molt escassa sensibilitat social, corrupte (“no hay pan para tanto chorizo”) i que mai no ha reconegut la plurinacionalitat de l’Estat espanyol.
Qui controli el present controlarà el futur. I avui el present a Catalunya està hegemonitzat per forces neoliberals i conservadores; és a dir, la direcció del moviment independentista és escassament democràtica, promou una única visió i no permet la diversitat, sota l’argument que hi ha d’haver unitat enfront de l’adversari, ocultant que part de l’adversari a aquesta Catalunya més democràtica i més justa està en les seves pròpies files. D’aquí la manca de mobilització entre la classe treballadora catalana a favor d’aquesta secessió. Com he indicat en diverses ocasions, la gran diferència entre el que ha succeït a Escòcia i el que ha passat a Catalunya és que la part d’Escòcia que va votar més a favor de la independència va ser Glasgow (la ciutat amb més classe treballadora a Escòcia). A Espanya, a Barcelona, la part baixa de la ciutat (el sud-est, Diagonal-Meridiana) no es va mobilitzar l’11 de setembre. La reeixida “V” va tenir lloc a la part alta, Diagonal-Passeig de Gràcia (nord-oest). Si s’hagués fet a la part baixa (sud-est) hagués estat menys reeixida. I tret que en un futur sigui reeixida en aquesta “V”, Catalunya no serà la que molts volem.
Perquè això ocorri, és necessari que les classes treballadores es sentin part d’unes aliances per a les quals l’adversari sigui clarament l’Estat espanyol i no Espanya. En realitat, aquest Estat espanyol està explotant no solament Espanya, sinó tots els pobles i nacions d’Espanya. Crear una dinàmica de Catalunya contra Espanya és contraproduent i injust en molts aspectes. Fa la tasca de canviar Catalunya molt més difícil. I segon, necessitem el suport de grans sectors de la població espanyola per poder canviar-la (veure el meu article “La Sagrera: la Catalunya real”, publicat a Público, 26.11.13).
Un fotograma de Sicko que explica la història d’un home que es va tallar dos dits i només tenia diners per re-implamtar-se un!
Un tumor invisible
Maria Watanabe va acudir al seu metge a Califòrnia. Tenia una assegurança amb la mútua Blue Shield. La van derivar a un neuròleg, però la seva mútua li va denegar una ressonància magnètica, al·legant que “no era mèdicament necesària”. Poc després, estant de vacances al Japó es va sentir malalta. Va acudir a un hospital en el qual li van fer la ressonància. Els metges li van diagnosticar un tumor cerebral. Quan va tornar a Estats Units, la seva mútua va seguir assegurant que no tenia cap tumor. Maria va denunciar a Blue Shield. En el judici es va demostrar que el metge que li havia denegat les proves a Maria signava totes les cartes de denegació que li lliurava la companyia, sense tenir coneixement dels casos.
Ara si, ara no
En el cas de Tarsha Harris els metges de la seva mútua –Blue Cross– si que van aprovar una operació per valor de més de 7000 dòlars. Un cop realitzada l’operació, la companyia va investigar Tarsha, fins a descobrir que en el passat havia tingut una infecció fúngica, candidiasi, i no ho havia declarat en signar la seva pòlissa, però que sí que apareixia en el seu historial mèdic. Encara que legalment ella només havia de declarar les malalties greus preexistents, Blue Cross va utilitzar aquesta “malaltia preexistent no declarada” per trencar el contracte amb Tarsha amb efectes retroactius. És a dir, per no pagar els costos de l’operació que la mateixa mútua havia aprovat realitzar.
El Consell ha dit que no
Tracy Pierce patia càncer de ronyó i estava assegurat a l’hospital Saint Joseph, a Kansas City, Missouri. Va anar patint denegació rere denegació de tots els nous tractaments que apareixien per resoldre el seu problema. L’últim va ser la possibilitat d’un trasplantament de medul·la. Un tractament experimental. El seu metge pensava que aquesta podia ser una solució, i van trobar que la medul·la del seu germà menor era compatible per a un trasplantament. No obstant això, el Consell d’Administració de l’assegurança mèdica va considerar que Tracy no era un bon candidat per aquest tractament experimental. Va morir poc temps després deixant una dona i un fill.
Aquesta peça forma part d’una sèrie sobre sanitat i mútues privades publicada a la setena edició de la revista cafèambllet. Aquestes altres peces formen part d’aquesta sèrie:
Per Albano Dante Fachin Pozzi (Twitter: @_cafeambllet)
La bombolla immobiliària va convertir el dret a l’habitatge (recollit a la Constitució) en un multimilionari negoci per a bancs i constructores. Avui, les conseqüències d’aquesta mercantilització estan a la vista: 115 desnonaments diaris.(1)
D’altra banda, amb els serveis bàsics com l’aigua i l’energia elèctrica va passar el mateix. Gràcies a les successives privatitzacions –que van suposar un negoci multimilionari per a empreses participades per la banca– aquests serveis bàsics es van convertir en una mercaderia més amb uns resultats ben coneguts: milers de famílies que no poden accedir a l’aigua potable o a la calefacció, queden abandonades a la seva sort davant la insalubritat i el fred mentre les empreses que mercadegen amb aquests serveis obtenen beneficis milionaris. Una dada: amb l’1,3% dels beneficis de Gas Natural, Endesa i Iberdrola es podria acabar amb la ‘pobressa energètica”.(2)
Veiem doncs, que els drets socials quan cauen en mans de la banca, quan és la banca qui fa d’intermediari entre aquests drets i els ciutadans, es fan totalment impracticables.
Però la voracitat de la banca no només fa impossible l’exercici dels drets socials.Fins i tot els drets que assisteixen els que encara tenen alguna cosa estalviada, es converteixen en paper mullat davant la banca. El dret a la propietat privada –tan estimat i reivindicat per aquells que més propietat privada atesoren– tampoc resisteix la lògica depredadora bancària. Si no que li preguntin als d’afectats per l’estafa de les preferents.
Aquests exemples deixen clar que davant la banca i els seus interessos no hi ha dret que valgui: ni dret a l’habitatge, ni als serveis bàsics , ni a la propietat privada dels ciutadans. Però la banca no en té prou amb haver-nos desnonat, haver-nos tallat l’aigua i haver-nosexpropiat els estalvis i busca constantment noves maneres de convertir els nostres drets en un negoci. Ara li toca el torn al dret a la salut.
Amb la complicitat dels governs de CiU i el PP (entre d’altres) la banca pren posicions i posa en marxa un enorme negoci al voltant del dret a la salut de la població. Així, mentre els governs destrueixen la capacitat pública de garantir aquest dret,la banca treu partit i, un altre cop, es presenta com a intermediària entre els ciutadans i els seus drets (previ pagament, és clar).
No podem permetre tornar a caure al parany.
Vam posar en mans de la banca el dret a l’habitatge. Resultat: desnonats.
Vamposar en mans de la banca l’electricitat. Resultat: congelats.
Vam posar en mans de la banca els nostres estalvis. Resultat: estafats.
Ara la banca–i els partits al seu servei– volen posar en mans de la banca el dret a la salut. Si no ho evitem el resultat és previsible: morts.
Aquesta peça forma part d’una sèrie sobre sanitat i mútues privades publicada a la setena edició de la revista cafèambllet. Aquestes altres peces formen part d’aquesta sèrie:
Benvolgut Brauli Duart, President de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals:
Les entitats i persones sotasignants ens dirigim a vostè per fer-li arribar que en interès de la ciutadania en general i de la pluralitat informativa, volem i per això demanem que TV3 emeti en horari de màxima audiència dos documentals:
La demanda es fonamenta en què:
PRIMER: per mandat exprés del Parlament, TV3 té la missió de “fomentar el debat plural sobre qüestions d’interès públic” per a què “puguin donar resposta eficaç a la demanda d’informació veraç, plural i independent”.
SEGON: el sistema sanitari català està patint una seguit de canvis que afecten profundament la seva estructura i la mateixa concepció fundacional del sistema.
TERCER: els canvis que s’estan fent al sistema afectaran, al nostre entendre, directament la salut de milions de ciutadans.
QUART: els dos documentals proposats aporten informació i opinions molt rellevants i qualificades per tal que la ciutadania pugui tenir una visió més amplia sobre un tema de tant interès com és el de la salut.
CINQUÈ: als darrers mesos la presència de publicitat de companyies d’assegurances privades és massiva a TV3. Sense posar en qüestió la llibertat de les empreses per contractar els serveis de TV3, pensem que la gran quantitat d’anuncis que pregonen un model de sanitat concret (privat, elitista i a l’abast només d’una part de la població), distorsiona la realitat del món de la salut i per tant creiem que l’emissió dels dos documentals proposats oferiria un relat diferent al que imposa la sanitat privada gràcies a la seva potència econòmica per comprar anuncis a la televisió pública. En moments com els actuals és injust que les multinacionals de sanitat privada tinguin més presència a la televisió pública que les veus que adverteixen –com és el cas d’aquests dos documentals– dels perills que representen aquestes multinacionals per a la sanitat i la salut de totes les persones.
Per què s’ha de veure Determinants de la Salut, el Negoci de la Vida a TV3
El Dret a la Informació és propietat de la ‘ciutadania’. La televisió pública ho és quan fa servei públic –serveix– a la gent. I què pot tenir més interès per a la ciutadania que la seva Salut, la pròpia, la del seu entorn i la de tots? Estem parlant de la salut pública, les circumstàncies en què les persones naixem, creixem, envellim, vivim, ens guarim, ens eduquem, treballem, mengem o respirem, i els factors socials i polítics que la condicionen, els ‘determinants de la salut’.
La sèrie de documentals La Salut el Negoci de la Vida (3) i la seva evolució permanent, s’ha pogut anar seguint des de fa més de dos anys. Més de 150 projeccions per tot Catalunya a cinemes, casals, ateneus, universitats, ambulatoris, hospitals i arreu on ens han convidat, hi hagués dues o cent persones a l’auditori. I el que sempre hem escoltat ha estat: “Aquest documental l’ha de veure tothom, TV3 l’ha de posar”. Senyors de la ‘pública i la nostra’, a la seva disposició · SICOM TV
Per què s’ha de veure Sicko a TV3
El primer gran encert de la pel·lícula Sicko és d’enfoc: no es tracta d’explicar què passa als EEUU quan no tens assegurança de salut. L’objectiu de la pel·lícula és, justament, parlar de les persones que sí que tenen assegurança mèdica privada i les terribles conseqüències que té dependre d’aquestes estructures per proporcionar serveis sanitaris.
Actualment el Govern i el conseller de sanitat, Boi Ruiz, aposten per una Catalunya on aquesta mena de sanitat tingui un paper central. Davant el constant avenç de les asseguradores privades al nostre país (amb el recolzament de les polítiques del Govern)el documental de Michael Moore aporta elements a tenir en compte per la ciutadania davant el canvi de model sanitari (unilateral i no negociat) que imposa CiU. Una veu que ha de tenir cabuda a la televisió pública, actualment farcida d’anuncis d’empreses de sanitat privada.
Persones que donen suport a la Campanya: “TV3 i sanitat pública: més informació crítica i menys propaganda de mútues privades” (Actualitzat a les 08:55h del dijous 29 de gener)
Nom
Cognoms
Professió
César
Castañón Ares
Angels
Martinez Castells
Susanna
Climent Ariño
Jaume
Pavía Garos
jubilat
Josep
Martí Valls
Metge
Teresa
Sans
Administrativa
Jordi
Escofet
Periodista
Paula
Salvatella Filella
Periodista
Albert
Planes Magriñá
Metge de família
jordi
Pous miralles
trrballador public, biomedicina
Miquel
Farrés Fernández
Estudiant i professional sanitari
Maria
Lopez
Online Marketing
Gemma
Torrell Vallespin
Metgessa
Carlota
Alcayde
Rosa
Obradors
Dolores
Castro Leiva
Treballadora ICS
Podemos
Sanitat Catalunya
Partido Político
Ariadna
Cotén Saludes
Marta
Ribas Frías
Diputada d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya
Ester
Gonzalez
Jordi
Mestre
Albano Dante
Fachin Pozzi
Marta
Sibina Camps
Infermera quirúrgica
Laura
Cuni Dominguez
Metgessa
Víctor
Saura Estapà
Periodista
Vanessa
Prats Ramirez
Joan
Bover Alonso
aturat
Ramon
Serna Ros
Jubilat
Alicia
Conejero Buil
jubilada
silvia
sanchez
Jesús
Garrido
obrero
Clara
Pozuelo Gomez
Elena
Alvarez Andrés
jubilada
Albert
Gómez Gómez
Pagès/Cambrer
Vicenc
Melendez Plumed
Francesc
Solà Ferreres
Josep
Sivilla Bosch
Dario
Castañé Carmona
Frederic
Pahisa Fontanals
Periodista
Laura
Duran Casademont
Infermera
Judit
Aranda Moreno
Periodista
Aida
Palacin Maresma
cambrera a l’extranger
Aida
Palacin Maresma
cambrera a l’extranger
Margarita
Grabulós Sabatés
Informàtica
Isabel
Hervás Jávega
cuinera
José Antonio
Santos Cardosa
Periodista
Manuel
Capel Garrido
Ing. Industrial
Xabier
Paradelo Rodríguez
Administratiu
Marcel.lí
Rojas Avila
Juan Manuel
Navarro Reina
Conserje
Vicenç
catala catala
xofer
Laura
López
kírian
Canals Sallent
Duna
Ulsamer Riera
Laia
sabaté Arnau
metgessa
jordi
mielgo cuevas
logístico
Elisa
Sánchez
ALVARO
SANCHEZ CASTILLO
Fotógrafo
Alexandre
Gomez Izquierdo
Arxiver
Guillem
Hernández Prat
Armand
Cabrera
Professor
Jordi
Sànchez i Méndez
Artista pintor
Jordi
Sànchez i Méndez
Artista pintor
David
Mar Alonso
Raúl
Velasco Fernandez
max
romero ped
Raul
Arza Garcia
Laia
Fauró Gual
terapeuta
Laura
Juvanteny
Tècnic R+D+IT
Xavier
Allue Martinez
metge
Marc
Casanovas Bassas
Enginyer de Camins
Oriol
Martín Àlvarez
Gemma
Torres Delgado
David
Marín Olmo
Enginyer Informàtic
Martí
Sitjà Paret
Estudiant
Paquita
Guirao Torrente
Cristina
Manzanares Prádanos
Economista. Professional de la cooperació al desenvolupament
Joan
Segura
Estudiant
Maurici
Capdet Mateu
antoni
masclans ramoneda
Miguel Ángel
López Corregidor
Músico
María josé
Gómez Heredia
Carles
Spa Novellas
David
Quiñones Miranda
Enginyer en Electrònica
Irene
Garcia Subirats
Carlos
Blanco Nuñez
Estudiant
ANGELS
MIRO GALLARDO
Secretaria Direcció
Angeles
Tarjuelo Lozano
noelia
martin
Andreu
González Casaled
Gloria
Porta
jordi
maso ingles
Fernando
Burgos Marín
Gestor de programes de postgrau
Óscar
Barberán i Garcia
Dolotes
Pérez Peinado
alejandro
juarez escario
Indalecio
Pereda Sánchez
Pep
Aced Masjoan
metge
Carlos
García Serena
aparellador
Ferran
Valdés Garcia
Florentino
Martorana Díaz
Dolors
Sancho Queral
Anna
Pérez Rodríguez
Jaume
Folguera i Ricart
JOSEFINA
ESTEVE LLUSSA
Ana M.
Pérez
Lluisa
Aguila Vie
Infermera
Elvira
Juncosa
IDOIA
LANDA ROVIRA
malabarista de l’economia en precari
Elena
Granados Guitart
Laura
Plans Valls
mestra
Jordi
Gual i Castellana
Jordi
Hostench Diaz
Infermer
Ana
Garcia lopez
Metge
Anna
Fenoy
Anna
Fernández Suriňach
Antonio
García Iglesias
Periodista
Siscu
Baiges Planas
periodista
Xavi
Lax Jiménez
Educador Social
Carmen
Galán
disseny gràfic/web
Manuel
Edo Martorell
Informàtic
VICENÇ
Gonzàlez Belmonte
Neus
Oriol Montes
Joan
Garriga Toledo
Estudiant
laura
crespo
productora tv
Manuel
Martínez Maimó
Médico
Manuel
Martínez Maimó
Médico
patri
garcía
administrativa
alba
verneda roman
Infermera
ines
quintana mendivi
rafael
camacho blanco
Guillermo
Cadavid Garcia
Vicente
Expósito Galgaez
Vicenç
Conde Balderas
Arxiver
Josep
Aragón Pérez
david
jarque palacios
informàtic
Abigail
Gracia Sin
Daniel
Rubió Amorós
Enginyer informàtic
LAURA
ALMAZOR ESCARTIN
ambientologa
david
gonzalez ibañez
Esperanza
Escribano Claramunt
periodista
Nàdia
Subirana Álvarez
Josep
Cabayol
periodista
Neus
Pons Carles
anna
medrano puigdollers
Irene
Torres Alvarado
Investigadora
Rita
Pascual Jiménez
Laia
Galdon Clavell
Salvador
Queral Tapias
Estel
Muñoz Manero
mestra
laura
tarrés granell
julia
etxabarri
Neus
Piulats Egea
metgessa de família
Lourdes
Tebé Morera
Jaume
Espasa
Jubilat
Montserrat
Juve i Gonzalez
jubilada
carmen
fernandez gomez
Jordi
Blajé Fontrodona
Estudiant de farmàcia
Amàlia
Tarrés Sabartés
Treballadora Social
Sergio
Delgado
Anna
Esplandiu
Fotògrafa
Hugo
Camacho
Editor
Pere
Montalban Sanchez
Comercial
JORDI
SOLER SOLA
Arquitecte
aurora
carrasco peris
educador
Marta
Cosin Tomas
becària d’investigació biomèdica
Mireia
Ros Domènech
HUMBERT
VÁZQUEZ MONTREAL
PENSIONISTA
Laura
Carneros
empresaria
MARTA
FERRAN PAGES
administrativa
Marina
Gubau Picas
Estudiant
Baptista
Silanes Poderoso
Ferroviari
Rosa
Jiménez Galés
secretària
mercedes
aroca
Carles
Hernandez Ferrer
PhD Student (Biomedicina)
Mario
Endara
Ingeniero de Sistemas
Jorge
Martinez Gil
Israel
Parra León
Joana
Marcè Hernández
periodista
jordi
malla esqué
informàtic
Joana
Gómez
Antoni
Lucchetti Farré
Advocat…
manuel
modrego torres
sandra
montañés gil
estudiant de treball social
Eduard
Moret Ruz
programador
sebastia
perez baldellou
pau
Domínguez Ara
facilitadora processos aprenentatge
Paula
Carracelas Sanmartín
Antonio
De Contreras Gonzalez
Recepcionista
Fernando
Fornieles Martínez
Enginyer Tècnic Informàtic
Joan Enric
Vidal Ruiz
metge
Elena
Ballester i Suñé
Carlos
Collazos
Periodista
Juan Manuel
Perez Sanchez
informátic
Sergi
Díaz Puy
Enginyer Informàtic
Marta
Gonzalez Vargas
maria jesus
trigo lopez
Màrius
Martínez
Alfons
Expósito Pérez
Gala
Pin
comunicació
Julián
Martinez Pérez
Oriol
Romaní i Alfonso
Professor antropologia URV
daniel
herrera somavilla
óscar
Julià Arnal
comerciante
Agustí
Colom
Julia
De la Encarnación
albert
batiste triadó
Rosa
Alvarez Guitart
Administrativa
cristina
suarez ibañez
lluis
cipres paltre
metge jubilat
Natalia
Fuertes mesa
Isaac
casares salles
veronica
isern cazorla
infermera
Albert
Pinsach Lima
Alba María
Campos Lizcano
Enfermera Especialista en Enfermería Familiar y Comunitaria.
Cristina
Conejo Rodríguez
Blai
Meléndez i Catalán
Mercè
Puig Camps
Francesc
Morán Fernández
Tècnic Informàtic
Daniel
Martínez Lahoz
Màrqueting Digital
Teresa
Moyano Rodriguez
Mestra
leonor
gomez sanchez
xavier
herrera vega
Estudiant
TERESA
ROVIRA BOTEY
psicologa
Aina
Delgado Morell
David
Ullan de la Fuente
Ingeniero topografo
Pedro
Lemus Molano
comercial
Manel
Aguayo
EVA
IRAZOLA JIMÉNEZ
treballadora pública
araceli
campon velasco
Lluïsa
Gabarra Labad
txelo
torres
lidia
perez gaciño
Araceli
Bravo Recio
Maria
Comellas Doñate
Jubilada
Lidia
Ortiz Guarch
montserrat
buscarons alcazar
infermera de l’unitat de crítics
Agnès
Felis Prósper
Periodista
Xènia
Canal Calvo
Estudiant
AINA
Vila Calvo
fisioterapeuta
Montserrat
Romero Romero
Joan Francesc
Romero Miralles
infermer
victor manuel
lorenzo fernandez
Alex
Núñez Lucero
Analista de negocio
Mario
Jiménez Pérez Cejuela
Elena
Conejero Buil
carme
fuertes mesa
dependenta
Lucia
de Hoyos Guerrero
jubilada
mar
anguera
TERESA
FITÉ GIRVÉS
Merce
seix salvat
editora
Ramon
Huguet
metge
Roser
Vila Sala
Tecnic PRL
María
Ramírez Meca
BELÉN
GONZÁLEZ ZAPICO
maria
coll casasnovas
Joan Martí
Ortega i Jordán
Artista Visual
Isabel
Guardado Cubiles
jesus
dominguez ruibal
tecnic manteniment
Pablo
Azpilicueta Aguilar
Metge
Imma
Clarà Vila
Pediatra
Juan
Granadero Boza
Desempleado
Jorge
Heras Torres
Anna
Sala Pérez
Genoveva
Seydoux
fotògrafa
Giselle
García
Meritxell
Cusidó Muntada
Músic
Lluis
Robles Gomez
Bomber
Jaume
Tebé i Castellà
joaquim
quijada
Francesca
Nicolau Fuster
lingüista
Francesca
Nicolau Fuster
lingüista
Xavier
Vinyals Torres
Professsor
Dolors
Escrig
Joan
Busquet Duran
Periodista
jaume
ferrer rosera
professor
As. Mileva
As.Mileva
solidaritat
José
Domínguez
jaume
ferrer rosera
professor
joan
centelles centelles
activista social/moviment veïnal
Veronica
Mora i noya
joan
centelles centelles
activista social/moviment veïnal
Noe
Benabarre Castany
Metge Resident
Josep Lluís
MUÑOZ FORCADA
maria jesus
arranz benito
professora
Mario
Gómez
Maria del Mar
Barberà Marro
Sanitària
Isabel
Martín serra
isabel
Bravo Vazquez
Trabajadora Familiar
Lídia
Serrat Terés
Miquel
Jimenez Sanchez
Helena
Lecina Barrachina
asistente quiropractio
Sandra
Rocha Rey
Estudiant medicina
genoveva
fornells ramoneda
Petra
Amengual florit
Jordi
Maranges Anguera
Enginyer
josep
capote martin
obrero quimico
gina
pol borras
Carlos
Jimenez Villarejo
Fiscal jubilado
Carlos
Jimenez Villarejo
Fiscal jubilado
Susanna
Anglés i Querol
Llibretera
nuria
cascallar estalella
Susanna
Anglés i Querol
Llibretera
olivier
collet
Rafael
Leon Amo
Jose Luis
Torquemada Mediavilla
Antoni
Serra Abella
Antoni
Serra Abella
Laura
bofill Latre
Javier
Díaz Soro
Editor
Enric
Mendizàbal Riera
professor a la UAB
Marc
Serra Nicolás
GUSTAVO A
MAÑAS MARCUELLO
TCAE
jordi
Bayo Bigas
jubilat
magda
segura roig
administrativa
Josep Maria
Garzolio Triginer
concepcion
segura alvarez
microbiologo
Estel
Solés Figueras
Marta
Gonzalez Menendez
marta
carrera plans
anna
arroyo
Brais
Benítez
Periodista
Juan
García Sánchez
jubilado
julia
valldolitx
estudiant i becària precària
Alejandro
Andreassi Cieri
Professor UAB (jubilat)
Roger
BERNAT LANDONI
Metge
Borja
Sans Gazeau
magda
segura roig
administrativa
Olga
Felis Prosper
jurista i mediadora
josé luis
martín ramos
historiador
Myriam
Rius
Administrativa
Gabriel
Barba Codina
Pilar
V
Administrativa
Jordi
Parcerisas Sañé
Gemma
Benet Navarro
Josep M.
Prats Salas
miguel
hidalgo herrerias
empleado público
Ariadna
Font Mateu
Fisioterapeuta
Joan
Guix Oliver
Metge
Beatriz
garcia idoate
psicologa i educadora social
Eugeni
Mur
Tècnic Superior en Imatge pel Diagnòstic i estudiant del Grau d’Infermeria
Jose Miguel
Matinez-Iglesias Gay
Jubilat
Isabel
Garrigó González
Isaac
Gozálvez Pérez
Aturat
Judith
xirgu cortacans
metgr
trinidad
cuesta sanchez
sanitaria
Maria
Moreno Rivera
Infermera jubilada
Aleix
March San José
Estudiant
Olga
Fernández Quiroga
pasicóloga clínica
Dolors
Crusat Sabaté
Metgessa
M.Angels
Millán
nuria
rius
Lauro
Corredoira Corredoira
S.A.T. Maquinaria de soldadura.
Toni
Vera
Pedro
Núñez Silvestre
Psicòleg
Daniel
Ibanez Blanco
Vanessa
Serrano Borraz
Metgessa de Família
Isabel
Allué Huerta
Rosa
PARS
Plataforma de Afectados por los Recortes Sanitarios
Joan
Benach Rovira
Professor
Ana
Monrás Zöller
Tana
Picon Navarro
Carlos
Lemonche Boillos
Mestre
pau
ribas
estudiant de la vida
Ignasi
Mas
Maria Antònia
Bogónez Aguado
Secretària
Maria Antònia
Bogónez Aguado
Secretària
Alex
Gonzalez Gutierrez
Estudiant
Mariona
Ferré
Marc
Trias Marquès
freelance
Dolors
Beascoechea Melé
miriam
Arias Doblas
comercial
carme
bret monserrate
infermera
Tino
Osuna
Javier
Casado Navarro
sisco
sogues blanco
auxiliar infermeria
Merce
Mestres Bertran
Mestra
Laura
Chica Escusa
Carlos
G.Vera
Cristina
palau Sitjes
Ricardo
Mendoza Miguel
francisca
Argente Martinez
Tecnic Auxiliar d ‘ infermeria
Alfonso
Pérez García
Administrativo ICS
David
Companyon i Costa
David
López Heras
Diego
Fernandez Perez
Estudiant Arquitectura
daniel
martin avendaño
Eva
Garcia Ariño
mestra
Josep
Garcia Rael
Adela
Andreu García
encargada limpieza en el paro y esperando la baja laboral
Per Albano Dante Fachin Pozzi (Twitter: @_cafeambllet)
3 advertiments abans de llegir:
Primer advertiment:
Aquest reportatge ofereix dades contrastades i demostrables. Però no us enganyeu: aquest no és un reportatge “neutral”. Davant la barbàrie no hi ha lloc per l’equidistància. Perquè quan un grup petit ataca la salut i la seguretat de milions de persones, no es pot ser neutral. No es pot ser equidistant amb una trama (encapçalada per CiU) que atempta contra la salut d’un poble.
Segon advertiment:
Aquest reportatge no explica els arguments a favor de privatitzar la sanitat pública. No ho fa de la mateixa manera que no explicaríem arguments a favor del maltractament de gènere, arguments a favor d’abusar d’infants o arguments a favor d’apallissar immigrants.
Tercer advertiment:
En aquest reportatge explicarem, amb dades contrastades, quins són els plans de CiU per a la sanitat pública, com els està portant a terme i –sobretot– quines seran les conseqüències. Uns plans excecutats al dictat de les mateixes corporacions financeres responsables de què avui als Estat Units hi hagi cada any desenes de milers d’homes, dones i nens morint sense rebre atenció mèdica. Una realitat que, ben aviat, serà la de Catalunya si no aturem el terror que vol imposar CiU.
L’any 2007 el director nordamericà Michael Moore va fer un documental titulat Sicko, on s’analitza el funcionament de les assegurances privades de salut als Estats Units. Un dels moments més colpidors de la pel·lícula és la intervenció de la doctora Linda Peeno davant el Congres dels Estats Units. Peeno era “inspectora mèdica” en la mútua privada “Humana” però un dia no va suportar més fer aquesta feina:
“Em dic Linda Peeno i estic aquí sobretot per fer una confessió pública: la primavera de 1987 en qualitat de metgessa vaig denegar a un home una operació necessària que li hagués salvat la vida i això va causar la seva mort. Ningú em va exigir responsabilitats perquè de fet, el que vaig fer va ser estalviar mig milió de dòlars a la companyia. Actuant d’aquesta manera vaig aconseguir una bona reputació com a directora mèdica. Vaig passar de guanyar uns centenars de dòlars a la setmana a tenir ingressos de sis xifres. El meu deure era fer servir la meva experiència mèdica en benefici econòmic de l’organització per a la qual treballava. Sé com les assegurances mèdiques mutilen i maten als pacients. Estic aquí per parlar-vos de la feina bruta de l’assistència sanitària. M’atormenten els milers d’expedients on vaig escriure aquesta paraula letal:“denegat”.
El documental Sicko va tenir un gran impacte als Estats Units. La idea del seu director no era explicar què passava amb els prop de 50 milions de nordamericans que no tenen assegurança mèdica sinó “fer una pel·lícula sobre els 255 milions restants que sí que tenen assegurança mèdica. Sobre tots aquells que estan vivint el somni americà”.
Així, al llarg dels seus 120 minuts Sicko ens explica casos de persones amb noms i cognoms abandonades per les seves assegurances sanitàries privades amb un objectiu: guanyar diners, encara que sovint sigui gràcies a deixar morir els seus clients.
Però per què el cafèambllet dediquem una portada a la història de Linda Peeno explicant uns fets que van passar fa 28 anys? Per què parlem d’una pel·lícula on s’expliquen casos de persones que viuen a milers de quilòmetres d’aquí?
La resposta a aquestes preguntes és: publiquem i expliquem tot això perquè si no fem res, ben aviat allò que explica Sicko passarà a Barcelona, Manresa o Tortosa. Perquè ara mateix una trama político-financera està aplicant mesures per a què l’escenari sanitari nordamericà sigui una realitat a Catalunya. Només una dada: segons David Himmelstein, professor de Salut Pública de la Universitat de Harvard, més de 100.000 persones moren cada any als EEUU per no poder pagar els tractaments mèdics.
A Catalunya la llarga tradició de sanitat pública pot fer difícil imaginar que algun dia puguem arribar al nivell de desprotecció dels Estats Units.
A Catalunya encara prenem gairebé com un fet natural que si emmalaltim tindrem bons hospitals, metges i tractaments en el servei públic de salut, independentment de la nostra situació econòmica. Però encara que costi d’acceptar, això pot canviar. De fet ja està canviant isi no aturem els plans de CiU, històries com les que explica la doctora Linda Peeno, seran una realitat a Catalunya. Perquè el que explica Peeno és el que passa quan plans com els de CiU s’acaben imposant.
Primer de tot: Si t’ho vols creure estàs en el teu dret, però CiU menteix.
Abans d’entrar en els detalls de CiU i de l’entramat financer català cal desmuntar la gran mentida de CiU. Benvolgut lector, llegeixi aquesta frase en veu alta:
“El problema principal no és que no hi ha diners. El problema és com es gestionen els diners que hi ha”.
El problema és que CiU treballa perquè les transnacionals i el sector financer puguin fer negoci amb la salut dels 7 milions d’habitants de Catalunya.
Exemple: Per una banda CiU retalla els pressupostos dels hospitals públics. L’Institut Català de la Salut (ICS) ha patit una retallada del 12,9%. Mentrestant, entre 2010 i 2012 la multinacional IDC Salut (antiga CAPIO) va duplicar la facturació en contractes amb el Departament de Salut (1).
Les dades demostren que CiU no retalla en hospitals públics per estalviar. CiU retalla el pressupost dels hospitals públics per donar-li aquests diners als hospitals de les grans corporacions privades. Arribats a aquest punt algú podrà dir:
“Val, m’és igual a qui li donin els diners… A mi tant m´és que m’operin a Bellvitge o a CAPIO. Jo el que vull és que m’operin”.
OK. Però atenció. En primer lloc CAPIO et rebrà amb els braços oberts si el que tens és una patologia senzilla que li permet guanyar diners. Però si el teu procés es complica, o et descobreixen una malaltia greu i de tractament costós i llarg, CAPIO es desfarà de tu i enviarà el pacient a un hospital públic. I ara algú pot dir:
“Val, llavors que em tractin a l’hospital públic”.
Però quina mena d’hospitals públics tindrem si CiU finalment porta a terme els seus plans? De ben segur s’assemblaran molt més als hospitals de beneficència del segle XIX que al sistema sanitari públic i de qualitat que hem tingut fins ara. En canvi, tindrem uns hospitals amb recursos massa limitats, sense investigació, amb professionals mal pagats i sense capacitat per donar el tractament més eficaç i més resolutiu. En definitiva: un hospital per a pobres. Un hospital de caritat on si al mecenes de torn li va bé, hi haurà llençols i medicines.
Si creus que exagero, si creus que CiU no té com a objectiu destruir els nostre sistema sanitari, valora les següents dades:
CiU al servei de La Caixa
El cap de CiU no és ni Artur Mas, ni Duran i Lleida ni Boi Ruiz. De fet tots aquests són els empleats. Perquè qui paga les despeses de CiU és Isidre Fainé, president de La Caixa. I no és una ‘teoria de la conspiració’. És una realitat que es pot demostrar en xifres: CiU ha estat el partit que més diners ha rebut de La Caixa: 21.490.000€. La dita popular diu que “qui té el cul llogat no seu quan vol”. I amb aquest deute sobre la taula, ens hem de preguntar: qui mana a CiU? Qui decideix si CiU ha de recolzar els hospitals públics o ha de donar negoci a les mútues? Quina relació hi ha entre els interessos de La Caixa i les decisions de CiU? Mira:
Cronologia
Octubre de 2009: La Caixa va comprar l’asseguradora Adeslas per 1.178 milions d’euros. En aquell moment el president Isidre Fainé va declarar que el de les assegurances privades era “un dels àmbits on es preveu major creixement als propers anys”. Segurament La Caixa havia d’estar ben segura d’això com per pagar 1.178 milions d’euros per Adeslas.
Desembre de 2010: CiU nomena com a Conseller de Sanitat Boi Ruiz, fins aquell moment cap de la patronal sanitària privada Unió Catalana d’Hospitals. Pocs dies després, a la seva primera entrevista a TV3 com a conseller va dir:
“Sort tenim de què el 26% dels catalans tinguin assegurança mèdica privada (…) Recomano totalment als ciutadans que es facin d’una mútua” (2).
Una campanya publicitària a la mida de La Caixa. Al 2011 Adeslas va augmentar el seu benefici en un 84%.
La segona part de la campanya a favor de les mútues privades va ser més agressiva. CiU va retallar el pressupost de la sanitat pública que va passar de 9.540 milions d’euros al 2010 als 8.040 al 2014. L’impacte d’aquesta reducció és pot veure, per exemple, a l’augment a llistes d’espera quirúrgiques o per fer-se una prova diagnóstica. Davant d’això algú podria pensar:
“Molt bé, però si la sanitat pública no funciona bé potser Boi Ruiz té raó i el millor és pagar una mútua i assegurar-se una bona atenció”
Però un altre cop, si penses així tens un problema: t’han amagat informació. Mira:
Els problemes de les mútues
a) Són cares:
Els anuncis publicitaris de les mútues ofereixen autèntiques gangues sanitàries. “La teva assegurança de salut completa i de qualitat des de 27€ al mes” diu FIATC. “Seguro de salud des de 12€ al mes” ofereix Adeslas. Però de veritat algú es pot creure que amb 12€ estaràs cobert? De fet, una de les queixes més freqüents en relació al preu de les assegurances privades és la seva potestat per apujar el preu de la prima de manera indiscrimanda. Exemple: José Luís L. R., barceloní de 75 anys denunciava en una carta a un diari l’any 2013: “Des de fa més de 40 anys la meva dona i jo som socis d’Assistència Sanitària. Des de fa quatre anys l’augment de la prima ha estat d’un 6% anual però enguany ha estat espectacular: un 22%”. I es pregunta: “Què passa? Ja no som rendibles? M’estan forçant a donar-me de baixa?”. José Luís va rebre resposta (3) d’Alfons Conesa, Director de l’Agència Catalana del Consum:
“L’import de la prima respon al principi de llibertat de competència (…) En el cas de que l’assegurat no accepti l’augment l’entitat [la mútua] podrà negar-se a prorrogar el contracte”.
És a dir: et poden cobrar durant 40 anys i quan ets vell i comences a gastar, t’apujen la quota fins que t’has de donar de baixa. I el que és millor: la majoria de mútua no accepten clients de més de 70 anys o, si els accepten, ho fan a un preu astronòmic. Davant d’això l’administració diu: “això és la lliure competència”…
b) No em preocupa. Tinc diners.
Ok. Si tens uns quants milions d’euros probablement no t’hagis de preocupar. Però si no és el cas, encara que et puguis permetre una assegurança d’alt standing, segueixes tenint un problema. Totes les assegurances, per més premium que siguin, tenen un límit. Són moltes les persones que s’assabenten d’aquests límits –convenientment camuflats a la lletra petita– justament quan una malatia greu arriba. Com diem, quan això passa, a Catalunya, el sistema públic arriba al rescat. Però als Estats Units, on el sistema públic és gairebé inexistent, això significa la fallida i la mort. Quantin Young, Coordinador del Programa Nacional de Salut dels EUA ho explica així:
«Fallida mèdica vol dir que t’embarguen per deutes sanitaris, perquè els honoraris del metge, les factures de les anàlisis i les despeses d’hospitalització s’han acumulat. Llavors intervé l’executor judicial i t’ho treuen tot: per si fos poc estar malalt, potser moribund, et treuen la casa, el cotxe, els mobles, et deixen al carrer, t’impedeixen enviar els teus fills a la universitat. És una salvatjada. Les fallides mèdiques no són un fenomen marginal, ja que el 62% de totes les fallides declarades pels tribunals dels EUA corresponen a deutes mèdics, i tots els anys un milió de persones van a la fallida per aquesta classe de deutes ».
Curiosament, moltes d’aquestes fallides són de persones que tenien una assegurança que, arribats a un cert nivell de despesa, abandonen el malalt.
c) Solen ser de baixa qualitat
Segons un estudi efectuat pel Col·legi de Matges de Barcelona (COMB), els metges valoren negativament les dues empreses líders del sector (Sanitas i Adeslas). Segons els facultatius, cap de les dues arriba al 5 en un rànquing de l’1 al 10. Una de les raons principals és “la dificultat en l’autorització de les proves”. I en aquest punt cal recordar a Linda Peeno, amb qui obríem el reportatge. Un altre problema afegit que té un impacte directe en la qualitat de l’atenció prestada per les mútues és la cada cop més precària remuneració als professionals. Segons el Colegio de Médicos de Madrid les asseguradores estan arribant a pagar 8€ per consulta al metge. “Mentrestant – explica un dels seus membres, Miguel García Alarilla– les asseguradores han augmentat els seus beneficis en un 20%”. Segons el COMB “la guerra comercial i de preus afecta la qualitat dels serveis”. (4)
Així doncs, per una banda tenim pacient mal atesos i per una altra, metges mal pagats. Al mig de tot, unes companyies guanyant cada cop més diners. Davant d’això algú pot dir:
OK, però si les assegurances privades són tan terribles com és que segueixen? Com és que la gent no es queixa i es monta un escàndol? En teoria si són tan dolentes la gent no les contractaria. Com es que mai sentim res dels seus atropellaments, de les seves pràctiques? De com deneguen tractaments?
Al meu entendre hi ha dos motius:
a) Quin mitjà hauria d’explicar realment com són i el que fan les mútues? La Vanguardia, que es propietat del vicepresident de La Caixa, propietària d’Adeslas? El Periódico, que li deu 245M d’euros a diversos bancs, entre ells La Caixa? (5) Qualsevol dels altres mitjans que reben milers d’euros mensuals per anunciar mútues privades? Perquè segur que us heu adonat de l’enorme quantitat d’anuncis de mútues privades que hi ha ara mateix: a la televisió, a les marquesines, als autobusos, als diaris… TV3, sense anar més lluny, està ple d’anuncis de mútues.
En aquest escenari, sembla difícil que els mitjans posin en qüestió les mútues. I sinó, pensem en l`època de la bombolla immobiliària quan els diaris i revistes portaven pàgines i pàgines amb anuncis de pisos… Quin diari hagués explicat que el preu de l’habitatge baixaria? Quin mitjà s’hagués atrevit a contradir la seva gran font d’ingressos? El mateix està passant amb les mútues privades.
b) Però hi ha una altra raó que explica perquè els abusos de les mútues no es converteixen en escàndols: avui a Catalunya, quan una mútua deixa tirat un ciutadà, allà hi ha la sanitat pública per rescatar-lo. Però com hem dit abans, això pot tenir els dies comptats. Mirem:
El tir de gràcia a la sanitat pública:
“Si ja pago una mútua, per què he de pagar la Seguretat Social?”
Com hem vist, un dels sistemes que fa servir CiU per desmuntar els hospitals públics és retallar el seus pressupost i donar aquests diners a multinacionals com CAPIO. Però el pla va més enllà i té com a principal objectiu beneficiar a les mútues privades i als seus propietaris: la banca. Mirem con funciona aquest pla que a Catalunya compta amb el recolzament de CiU, PP i Ciutadans:
Propostes electorals per a les eleccions autonòmiques de 2010
La idea és que les persones que es paguen una mútua sanitària puguin desgravar les despeses. És a dir: si una família es pot permetre gastar 2.400€ anuals per pagar una mútua –amb més o menys esforços, en algun cas privant-se de lleure, cultura o aliments de qualitat– el fet de poder desgravar la despesa li suposaria una estalvi directe de 360€. Bé.
L’argument a favor d’aquesta desgravació és: si una persona es paga la seva assegurança i fa servir la sanitat privada està ajudant a descongestionar la sanitat pública i –com que no fa servir la sanitat pública o la fa servir menys– és just que no se li cobri el mateix que a qui només fa servir la sanitat pública. Sembla just, no? Veiem-ho.
Desgravar les despeses d’IRPF de les quotes de les assegurances privades significaria que les arques públiques recaptarien menys diners. D’aquesta manera l’Estat perdria entre 200 i 300 milions d’euros anuals, segons els mateixos impulsors de la mesura. Uns euros que, òbviament, ja no es podran fer-se servir per finançar hospitals públics.
Sembla, doncs, que estem davant un altre pla per afleblir i retallar la inversió en sanitat pública i que afavoreix directament les empreses sanitàries privades propietat de la banca. I no queda més remei que preguntar-se: aquesta desgravació què és sinó un altre monumental rescat amb diners públics a la banca i les seves empreses?
Però malgrat tot això, algú podria dir:
“A mi m’és igual que això beneficiï a la banca si a mi em permet estalviar-me 360€ anuals en impostos… Jo ja pago la meva sanitat i no necessito la sanitat pública”.
Imaginem-nos que s’implanta la desgravació per les quotes de les assegurances. Com hem dit, els 7 milions d’assegurats actuals deixarien d’aportar prop de 300 milions d’euros. Però la cosa seria més greu encara ja que la desgravació abaratiria el preu a pagar pels ciutadans i això comportaria que moltes persones es donessin d’alta, amb la qual cosa encara es deixarien d’ingressar molts milions més que ja no servirien per finançar els hospitals públics.
I aquí cal fer la pregunta a aquells ciutadans que volen que la quota de la mútua desgravi:
> Què fareu quan us neixi un fill malalt i no el vulgui assegurar cap mútua?
> Què fareu quan tingueu 70 anys i la mútua se us tregui de sobre augmentant la prima un 200%?
> Què fareu quan la vostra mútua us denegui un tractament contra el càncer?
> Què fareu quan l’equip d’advocats de la mútua us assenyali la lletra petita d’una clàusula impossible d’entendre i que us deixa sense cobertura?
> Anireu a l’hospital públic amb el qual vau decidir no contribuir?
Com he dit abans qui escriu aquestes línies no té intenció de fer cap mena de judici moral sobre les decisions de les persones. I afegeixo que sempre defensaré el dret de qualsevol persona a accedir a uns serveis sanitaris públics. Als que paguen per fer-los possibles i als que no volen pagar perquè ja en tenen un de privat. Fins i tot defensaré l’accés a la sanitat pública a defraudadors d’impostos com Millet, Messi o els amos de Pans&Company.
Però hi ha una pregunta que m’agradaria formular als que no volen pagar per fer una sanitat per a tothom:
Heu pensat que si milions de persones com vosaltres deixen de contribuir a la sanitat pública, quan la mútua us deixi tirats no tindreu on anar?
Per sort actualment la demanda per desgravar les quotes de l’assegurança privada no és una demanda popular sinó una campanya orquestrada pel conglomerat de la sanitat privada i la banca. Un exemple és la iniciativa “Por la desgravación fiscal” impulsada per l’Institut de Desarrollo e Integración de la Sanidad (IDIS). Aquest lobby de la sanitat privada té entre els seus integrants a les assegurances Adeslas, Asisa, DKV, Sanitas, Mapfre, Axa, Caser; als grups hospitalaris IDCSalut (CAPIO), Quiron, Hospiten; les farmacèutiques Roche, Sanofi, Farmaindustria, Novartis, Esteve, Pfizer i a les companyies tecnològiques Siemens, Philips, General Electric, Indra… (6) Totes aquestes empreses estan liderant aquesta “campanya popular” que fins i tot compta amb un web de recollida de signatures. Dels 6,8 milions d’assegurats han signat poc més de 76.000 a l’últim any. A Catalunya els aliats de les corporacions privades per aconseguir aquesta enorme subvenció encobertas a la banca són CiU, PP i C’s. Tots tres partits portaven la desgravació als seus programes electorals.
Què hem de fer?
Sóc conscient que l’escenari que acabo de descriure és desastrós: diners públics a mans de grans multinacionals, mútues que abandonen els seus clients a la seva sort, maniobres político-empresarials per treure tots els diners possibles als ciutadans, partits que governen al servei del bancs que els financien… i darrere de tot, la possibilitat real que en un futur no molt llunyà, a Catalunya, la gent mori per no tenir assistència adequada. La possibilitat real que la nostra salut quedi únicament en mans d’unes empreses que tenen un sol objectiu: fer diners com sigui. Teresa Forcades, metgessa i monja benedictina, explica la seva experiència treballant a un hospital de Buffalo, a l’estat de Nova York:
Escopint sang en silenci…
“Un dia vaig visitar un pacient que escopia sang. Em va dir que ja feia un any que estava així. De seguida li vaig recriminar perquè no havia vingut abans i em va confessar que, amb el que pagava de la mútua privada, hauria hagut de fer front a moltes despeses, ja que no li entrava l’analítica ni altres proves. Aleshores no hauria pogut acabar de pagar els estudis universitaris a la seva filla. Davant d’aquesta disjuntiva va decidir esperar. Al cap d’uns mesos va morir de càncer. No sé si s’hauria salvat, però aquell fet em va semblar d’una injustícia terrible”.
“A l’hospital on treballava, privat evidentment, cada pacient tenia una fitxa on s’indicaven les prestacions a què tenia dret en funció de la seva quota de la mútua. Segons el que pagava tenia prioritat en l’atenció o s’havia d’esperar, entre moltes altres coses. Innocent de mi, vaig anar a queixar-me a la direcció del centre i els vaig dir que allò semblava un negoci. La seva resposta va ser, efectivament, que aquella clínica era un negoci i que els inversors havien estudiat la millor possibilitat, que es va debatre entre un aparcament o un centre sanitari. Al final van veure que farien més diners amb la segona opció”
No et facis una mútua
L’economista i membre de Dempeus per la Salut Pública, Àngels Martínez Castells ho té clar:
“No s’ha de caure en el parany de fer-se d’una mútua perquè si ho fas els estàs seguint el joc i admets que ells han guanyat. El que hem de fer és exigir que se’ns atengui com cal a la sanitat pública”. (7)
Aquesta peça forma part d’una sèrie sobre sanitat i mútues privades publicada a la setena edició de la revista cafèambllet. Aquestes altres peces formen part d’aquesta sèrie:
(3) Resposta completa d’Alfons Conesa, director de l’Agència Catalana del Consum:
“L’import de la prima respon al principi de llibertat de competència. És habitual que el contracte d’assegurances d’Assistència Sanitària tingui una durada d’un any, prorrogable, i l’import de la prima tingui en compte l’edat i el risc de la persona assegurada. Quan es renova el contracte, la prima es pot modificar i qualsevol modificació ha de ser formalitzada per escrit. La llei obliga l’entitat asseguradora a comunicar l’augment de la prima amb dos mesos d’antelació a la finalització del contracte. En el cas que l’assegurat no accepti l’augment, l’entitat podrà negar-se a prorrogar el contracte. Si no es respecta el termini, l’augment no podrà aplicar-se i l’entitat haurà de respectar la prima del període anterior. Si no s’han respectat els vostres drets, reclameu per escrit davant el servei d’atenció al client de l’entitat o, en cas que n’hi hagi, al defensor del client”.
Utilitzem cookies per recopilar informació estadística sobre la seva navegació. Si continua navegant, considerarem que accepta el seu ús.D'acordRejectCondicions
