· Per Albano Dante Fachin

Igual que passa a l’esport, darrere els grans rècords hi ha una intensa acció de base. Si darrere els Messi i els CR9 hi ha centenars de milers que lluiten a les categories inferiors per fer-se un lloc sotal el sol de la fama, darrere Netanyahu, Víktor Orbán, i Abdulà de Jordània hi ha una plèiade de aspirants a trencar totes les marques de la hipocresia. La llista és infinita però en aquest article us oferim un exemple que pot servir per fer-se una idea de les grans promeses que esperen el seu torn: l’alcaldessa de Calella i senadora per CiU Montserrat Candini.

A Montserrat Candini el tema de Charlie Hebdo la va afectar molt. Aquests són alguns missatges seus a Twitter:

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Sense dubte una bona actuació que fa que no sigui impensable que algun dia Candini arribi a les grans lligues de la hipocresia. Veiem els seus mèrits:

Candini en acció

L’any 2011 la revista cafèambllet que dirigeixo va descobrir que als hospitals de Blanes i Calella havien desaparegut 2,4 milions d’euros. Entre els implicats en aquest escàndol hi havia molts amics i companys de partit de Candini:

a) Un dels personatges que vam descobrir va ser Ramon Bagó. Partint de la investigació de la nostra revista l’Oficina Antifrau va obrir una investigació que va permetre establir que aquest empresari, amic personal de Jordi Pujol, s’havia saltat la llei de manera “flagrant”. (1). Però mentre el cafèambllet publicava aquesta informació, Candini atorgava la Medalla d’Or de la Ciutat a Bagó a la vegada que prohibia que la nostra revista es distribuís a l’ajuntament de Calella. Ho vam gravar amb una càmera oculta:

A l’escàndol dels hospitals de Blanes i Calella també estaven implicats diversos directius. Entre ells Núria Constans, Xavier Crespo (actualment imputat) i Carles Manté (actualment imputat). Des de les nostres pàgines vam denunciar aquesta trama i vam publicar els documents que demostraven la magnitud del saqueig (2). Candini, com a alcaldessa de Calella va recolzar aquests mateixos directius quan van decidir aplicar la censura prèvia i prohibir el cafèambllet als hospitals. També ho vam capturar en càmera oculta:

 

A la democràcia espanyola és difícil impedir que alcaldes com Montserrat Candini actuïn al més pur estil franquista i converteixin els ajuntaments en un femer caciquil. La impunitat per aquests comportament és gairebé absoluta.

Per això la denúncia constant d’aquests atacs a la llibertat d’expressió es converteix en indefugible. Candini vol tapar els seus tics franquistes amb tuits defensant la llibertat d’expressió de revistes a d’altres països mentre censura revistes al seu ajuntament. Ella no ha anat a París aquest cap de setmana però no d’aquí uns anys potser la veiem a la primera fila mundial. Així funciona la lliga de la hipocresia: es comença censurant revistes al teu ajuntament i s’acaba a París, defensant la llibertat d’expressió. Hipòcrites.

===============

(1) Jefes de Estado que han coartado la libertad de expresión encabezan la manifestación solidaria con Charlie Hebdo 

(2) Ramon Bagó: la increïble història de l’home que es contractava a si mateix. Amb diners públics. / Ramon Bagó es salta la llei (però no és delicte)

(3) Artur Mas: On són els meus diners? Crònica d’una batalla per la sanitat pública

 

· Per Albano Dante Fachin

Definició 1: “El Procés Sobiranista és una cortina de fum d’Artur Mas per tapar les retallades i la corrupció del seu partit”.

Definició 2: “El Procés Sobiranista és un moviment popular, transversal on la gent és la protagonista, que va per davant els partits polítics i els empeny”

Aquestes són dues descripcions recurrents i oposades a l’hora d’explicar el Procés Sobiranista català. Entre aquestes dues visions hi ha una enorme quantitat de matisos. En aquest article posaré sobre la taula alguns d’aquests matisos amb l’objectiu de posar llum en un punt concret de l’escenari polític actual: la creixent animadversió entre la CUP i Podemos. Un fet preocupant per a aquells que creiem que tots dos partits poden ser determinants en la lluita popular en els propers mesos.

La CUP, una comparsa?

Us imagineu que Pablo Iglesias hagués dit que la CUP era “una comparsa en les negociacions del Procés”? L’escàndol, segurament, hauria estat molt més gran que pel tema de “l’abraçada”. Curiosament, però, aquesta afirmació pertany a David Fernàndez (1). La CUP comparsa de les negociacions? Però no era aquest un procés popular?

Si. L’enorme participació i la diversitat social i ideològica ens parlen d’un Procés Sobiranista molt ampli. Però a la vegada, no podem negar un fet que –ens agradi o no– està sobre la taula: la clau d’aquest procés està en mans de la dreta neoliberal, qui l’està fent servir per portar a terme la seva agenda antisocial i antipopular. Aquest mateix diumenge Quim Arrufat deia (2):

“Mas està guanyant temps per fer la seva llista de país per reconfigurar espai nacionalista conservador”.

Així, dos anys després d’iniciada la legislatura el Procés Sobiranista ha quedat en mans de la dreta neoliberal i “el poble” ara mateix ha quedat relegat a ser un espectador, a esperar instruccions del MHP Artur Mas.

I què té a veure això amb la CUP i Podemos?

S’ha escrit molt sobre l’abraçada dels pebrots. Però deixeu-me fer quatre línies. Qualsevol que sàpiga mínimament qui és David Fernàndez sap que s’abraci amb qui s’abraci, el seus compromís amb la justícia, amb la memòria i amb la lluita popular, està fora de dubte.

Però agradi més o menys, l’abraçada Mas-Fernàndez té una càrrega simbòlica enorme. I no perquè ho digui Pablo Iglesias. Des del mateix 9N la dreta sobiranista van veure en aquesta abraçada un símbol que anava molt més enllà d’un moment personal i la van convertir en el seu particular i somiat “final de la història”, mentre que el transversalisme sobiranista acrític aplaudia amb les orelles.

Així, va ser com el gest humà irreprotxable de David va ser convertit per la dreta sobiranista en una eina política. TV3 ho explicava així:

“La distància ideològica i programàtica entre la CUP i CiU ha passat a un segon terme davant la unitat” (3).

Aquesta és la meva interpretació de l’abraçada i en aquest context analitzo les paraules d’Iglesias. I en aquest context, crec que l’ús de l’abraçada, des d’un punt de vista polític és legítim i inevitable.

Entenc perfectament el malestar. Jo mateix ho vaig viure amb molta incomoditat. Treballo molts dies colze a colze des de fa anys amb gent de la CUP que es deixa la pell per fer fora la màfia. Entenc perfectament l’enfado, el “calentón”. Però com a simpatitzant de la CUP crec que l’escenari obliga a anar més enllà del sentiment d’ofensa, de la ferida i fer una lectura més àmplia del que diu –amb més o menys encert– Podemos.

(Nota abans de continuar: aquest escrit no té com a objectiu veure qui va començar: si Pablo amb l’abraçada, si la CUP amb la carta o si Manuel Delgado cridant “lerrouxistes!!!” per les xarxes. I no és l’objectiu entre d’altres coses perquè això li importa un pebrot al 98,5% de la població que ja en té prou problemes com per seguir fil per randa una baralla amb molts actes i perquè justament, la idea és contribuir a deixar enrere els retrets).

Anem:

1) Com deia, qui eleva l’abraçada a fet polític simbòlic –portant-la més enllà de l’anècdota i omplint-la de significació política– és justament la dreta catalana. Iglesias simplement ho aprofita i ho utilitza. David Fernàndez respon: “Reduir el procés a CiU és precisament el que vol CiU” (4). Un anàlisis tan breu com magistral.

2) Però la dreta agafa fort l’esquer llençat per Iglesias i els convergents furibunds i els neoliberals amb carnet sortien en defensa de la CUP: “un dels nostres ha estat atacat per un de fora”. El vergonyós “els de casa”. A la vegada l’entorn de la CUP (regidors, organitzacions afins, destacats membres, etc.) carreguen contra Podemos amb moltíssima contundència. I crec que cal anar més enllà.

I si Podemos, amb mala llet, està assenyalat un problema real? I si de veritat hi ha grans sectors de població que senten que “la distància ideològica i programàtica –TV3 dixit– entre la CUP i CiU ha passat a un segon terme”?. La veritat és que no m’estranyaria.

A fi de comptes qui des de fa dos anys treballa per convertir la CUP en comparsa (David dixit), qui vol reduir la CUP a ser un simple actor pintoresc dintre del Procés no és Podemos. És CiU. Els exemples són molts: des de la condescendència en el debat Parlamentari fins a la mentida constant i el menysteniment als tres diputats de la CUP, passant per la invisibilització mediàtica sistemàtica de tot el que la CUP representa i defensa a cada racó del país.

A tots ens agradaria creure que “el poble mana” i que el President obeeix. Però no. Potser ara es veu més clar, però la cosa dura ja dos anys.

Mirem els mitjans de comunicació públics. El Procés pot ser tot el popular que vulguem però l’aixeta de la informació la manega CiU amb mà de ferro. Una mà de ferro que dia rere dia emet el missatge de que el Procés és CiU i, de passada, de que la CUP no existeix… O només existeix quan s’abraça a CiU. Insisteixo: Qui més ha fet per reduir la CUP a una abraçada ha estat CiU i els seus palmeros, no Podemos.

Perquè ens agradi o no la televisió és una eina fonamental en la configuració d’escenaris polítics i CiU l’ha fet servir constantment i sense vergonya.

Així, la dreta neoliberal ha convertit TV3 i Catalunya Ràdio en una plataforma de propaganda del pensament econòmic neoliberal.

Al llarg de 2014 l’economista Xavier Sala i Martín (defensor de les privatitzacions, les retallades i les mesures de l’FMI i la troika) va tenir 104 entrades als mitjans públics. Una cada 3 dies!

En canvi si cerquem “Josep Manel Busqueta” –economista anticapitalista i referent del pensament econòmic de la CUP– només trobem 2 entrades. Si busquem a Vicenç Navarro –economista lligat al Procés Constituent i autor del document econòmic per Podemos– trobem 3 resultats al 2014.

Seguim. A TV3 ni un sol vídeo al 2014 que expliqui a la ciutadania qui és David Vidal, el regidor de la CUP de Reus que ha portat a la banqueta dels acusats a més de cinquanta càrrecs relacionats amb un enorme escàndol de corrupció sanitària que implica a les més altres esferes de poder a Catalunya (5). En un país decent David Vidal seria una celebritat, se’l convidaria a les tertúlies i se li demanaria consell per acabar amb la corrupció. Però a TV3 David Vidal no surt. Surten el tertulians de cada dia, surt Xavier Crespo quan convé, per a que el diputat imputat, tingui a la seva disposició els micros per mentir (6), però no surt David Vidal.

No trobem ni un sol vídeo a TV3 del treball d’Oleguer Preses sobre les centrals eòliques però si podem veure un magnífic publireportatge a favor del frakking. (7) 

A TV3 calen mesos de pressió ciutadana (una pressió que la CUP va portar al Parlament) per poder veure el documental Ciutat Morta, on surt David Fernàndez denunciant l’escàndol i la barbàrie. En canvi el documental L’Endemà no té cap problema i, un altre cop, obre una finestra a Sala i Martín, qui oficia de far del nou país convergent.

Mentrestant, a Catalunya Ràdio Boi Ruiz diu mentides amb la connivència de certs periodistes servils però difícilment veurem alguna de les moltíssimes militants de la CUP implicats en les lluites per la sanitat pública arreu del territori.

Podria seguir i podria incloure els mitjans privats que CiU inunda de manera obscena amb diners públics. Mitjans que durant aquests dos anys han ocultat (quan no criminalitzat) la feina de la CUP. Però la llista seria molt llarga i crec que ja n’hi ha prou per fer la pregunta:

És molt descabellat que amb la informació disponible molta gent a Catalunya pensi o percebi que el Procés és CiU? És molt descabellat pensar que potser hi ha molta gent que només té accés a la CUP de l’abraçada? És molt descabellat pensar que potser caldria prestar atenció al que diu Podemos?

Bonus track: Xecs en blanc

La situació va empitjorar el dissabte 3 quan Marc Bertomeu –flamant Secretari General de Podem Barcelona– va dir en un entrevista, després de reconèixer la feina contra la corrupció feta per la CUP, que “no es pot signar un xec en blanc a Convergència”. Un altre cop, qui coneix la CUP, sap que no era l’expressió adequada. Però un altre cop no vaig entendre la virulència que es va desfermar. Gent de la CUP profundament ofesa, gent de la CUP ferida en l’orgull, en la memòria i en la història… I si hi ha una mica de veritat en això dels xecs?

Exemple (que també serveix per a ICV-EUiA, amb qui també simpatitzo). Imaginem:

Octubre de 2014. Tot el país està pendent de la fràgil unitat al voltant del Procés. Tothom conté la respiració. De cop, després d’hores de dures negociacions, un representant d’un partit d’esquerres mira a Artur Mas i li diu:

“OK, fins aquí està tot molt bé… Ara senyor Mas, si vol que l’acord, només hauria de aturar l’esquarterament de l’ICS, deixar de donar diners públics a la multinacional CAPIO i fer dimitir Xavier Crespo demà al matí”

No es podia? Perquè? Perquè allà només es negociava “la consulta”? Qui marcava de que es parlava i de què no? CiU? Obeïm?

Quina opció tenia CiU davant un òrdago com aquest? Us imagineu al partit d’esquerres en qüestió informant a la ciutadania de que Artur Mas renunciava a un pacte pel 9N perquè preferia seguir protegint Crespo i les seves presumptes relacions amb la màfia? Us imagineu l’impacte del titular:

“Artur Mas renuncia a un acord pel 9N perquè prefereix seguir donant diners a la multinacional CAPIO”.

Ho sé. És molt fàcil parlar a “toro pasado” i segur que hi ha coses que se m’escapen. La CUP ha fet el que en cada moment ha cregut millor amb els elements que hi havia disponibles. Ara potser hi ha d’altres elements. Ara sabem que CiU ha convertit la CUP en una comparsa. Ara sabem que Mas “està guanyant temps per reconfigurar l’espai nacionalista conservador”.

Aquests fets obliguen a reconduir, a reconsiderar, a ser autocrítics i, sobretot, a treballar per trobar noves estratègies. I no crec que convertir a Podemos en l’enemic sigui una de bona. En un moment en què Podemos s’està configurant com a proposta, posar l’accent en allò que no ens agrada pot ser molt còmode però és realment inútil.

La CUP (i tot el que representa) és més necessària que mai justament perquè la CUP no ha nascut per ser comparsa de ningú. I justament per això caldria pensar molt bé si descartar tot aliança i tot pont d’enteniment i trobada amb Podemos és una bona idea. Jo crec que no.

————

Lectures per seguir donant-li voltes el tema:

· Per què Podem i Pablo Iglesias són una bona notícia pel sobiranisme (Roger Palà)

· Pablo Iglesias o el nuevo Lerroux (Núria Alabao / Emmanuel Rodríguez)

· Esperando a Godot… (David Fernàndez)

—————–

Notes:

(1) Rac1, 21 de desembre, Via Lliure de 10 a 11. Minut 40:30

(2) https://twitter.com/quimarrufat/status/551690572122292225

(3) http://www.ccma.cat/324/Artur-Mas-i-David-Fernandez-es-fonen-en-una-abracada/noticia/2524691/

(4) http://www.ara.cat/politica/David_Fernandez-CUP-proces-independencia-Catalunya_0_1276072603.html

(5) La increíble historia de un jardinero de Reus

(6) http://www.media.cat/2013/01/29/entrevistes-sense-preguntes/

(7) http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Expoquimia-i-el-sector-que-reclama-el-frakking/video/5259972/

 Per Albano Dante Fachin Pozzi (Twitter: @_cafeambllet) (El artículo en castellano, aquí)

El 25 de desembre al vespre vaig fer aquest tuit:

Em va semblar que s’estava fent un gra massa per l’opinió de quatre exaltats i vaig creure que elevar a “categoria” els tuits recollits en aquest collage era, si més no, problemàtic.

Com era d’esperar el tuit va generar debat. Algunes persones van argumentar que aquests “quatre exaltats” eren el “reflex d’una catalanofòbia més profunda” i que per tant havia de ser denunciada. L’argument em va semblar oportú. Un altre tuitaire va anar més enllà i va dir que callar davant aquestes mostres de catalanofòbia era com callar davant el maltractament de gènere. I tampoc em va semblar descabellat: qualsevol maltractament, qualsevol agressió, encara que es faci de manera puntual i contra un sol individu, ens interpel·la a tots.

Però va ser justament aquest argument el que em va fer seguir donant-li voltes al tema, que per això serveixen els debats i no per “guanyar-los”. Efectivament, qualsevol català (i qualsevol persona amb dos dits de front) no pot evitar sentir rebuig davant un atac tan gratuït, inútil i obtús contra una llengua i, per extensió, contra una comunitat de persones. Però seguint amb el paralelisme entre aquesta agressió i una agressió de gènere, em va semblar que hi havia una diferència. Imaginem-nos que en un mateix dia es produeixen quatre casos de violència de gènere a Madrid. Sense dubte que quatre agressions de gènere no són només fets puntuals sinó que són indici d’un problema estructural que mereix ser analitzat amb profunditat si el que volem és solucionar-lo. Però el fet que a Madrid hi hagi quatre casos de violència de gènere ens permet extrapolar aquest comportament a tots els madrilenys?

I m’ho pregunto perquè justament això era el que estava passant al voltant dels tuits que carregaven contra Serrat. A Twitter es podia llegir:

 “No canviaran. Siguin d’esquerres o de dretes, spain i spain. Marxem.”

 

“Això està a l’ADN espanyol”

 

“No són pocs, és l’ADN espanyol, immutable”

 

“ADN espanyol”? Ja se sap que Twitter és així… Uns exhaltats tiren la bomba i uns altres responen, igualment exhaltats. Però la cosa no va quedar aquí i al cap de poques hores molts mitjans de comunicació es van fer ressó de la polèmica, elevant-la a la categoria de notícia. Dos exemples:

Nació Digital titulava:

“Serrat insultat per cantar en català a Televisió Espanyola”.

La “notícia” estava il·lustrada amb el collage de tuits que corria per internet i es limitava a explicar, en tres línies, que “al cantautor li han dit de tot”.

El Singular deia que

“la polèmica es va aixecar quan Serrat va cantar cançons en català, i va començar a rebre nombroses queixes i insults a través de les xarxes socials”

I a continuació reproduïa els mateixos tuits del collage.

Cap dels dos mitjans feien referència a cap més tuit que els 8 missatges que corrien per tuiter. Cap dels dos mitjans oferien al lector una dada que permetés copsar l’abast quantitatiu dels insults. Quants missatges hi havia hagut? Signaven amb el seu nom o s’amagaven darrere un pseudònim? Ocupava alguns dels autors càrrecs representatius?

Res d’això. Senzillament s’amplificava una polèmica tuitera sense donar dades que permetessin entendre l’abast i el context del que s’explicava. Malgrat això la “notícia” va ser molt compartida i visitada. La peça servia per obtenir clicks i per “confirmar” posicions. Alguns comentaris a la notícia:

 

“El vostre menyspreu i els vostres insults són la nostra força. Una evidència més que no podem continuar en aquest estat. Catalunya independent!”

 

“Au que vagin a cagar a la via pobres incults de merda que només saben l’idioma dels paletos incults del reino!”

 

“És lamentable l’educació que tenen aquests “españols”

 

“País de pena, s’ha de ser molt ruc per voler conviure amb aquesta gent.”

 

“…són votants de Podemos. Fotem el camp ara mateix”

 

“El senyal és molt clar: els hezpanyols no volen sentir la nostra llengua. Millor no parlar-ne amb ells de no res! Adéu, Espanya!

 

Així, els tuits de 4 descerebrats es convertien en la confirmació de que “els espanyols” odien Catalunya i en la raó més clara en favor de la independència de Catalunya.

Insisteixo: no pretenc obviar un anticatalanisme que és real i palpable. Ningú ho pot obviar, només cal obrir certs diaris de Madrid o tenir una mica de memòria: el LAPAO, la guerra del PP contra l’Estatut, les recollides de signatures, Canal 9, el repetidor de TV3 a València, el perill que suposa portar una estelada a un camp de fútbol i trobar-te la Policía Nacional…

Efectivament, hi ha un problema estructural que mereix ser tractat amb profunditat. I justament per això crec que és un error enorme quedar-nos en la superfície, en l’exabrupte i la mala educació, la ràbia i l’odi.

O de veritat ens empassarem que “els espanyols” odien Catalunya? De veritat ens empassarem que “els hezpanyols” són maleducats i que porten aquesta malaeducació a l’ADN? Perillós. Molt perillós.

Tan perillós com que algú a Espanya pensés que aquests comentaris –igualment descerebrats– representen els catalans. A qui beneficia que algú cregués –per exemple– que aquest despreci és la bandera dels catalans que treballen per la independència? Conec moltíssims independentistes que tenen raons molt vàlides, sòlides i resspectables per defensar la seva postura i que no basen el seu posicionament en l’odi “als espanyols” ni en el despreci al seu ADN. Igual que també conec moltes persones que des de l’honestedat i el respecte, creuen que hi ha d’altres camins polítics a recòrrer.

Lamentablement, però, hi ha molta gent i molts poders que volen atiar aquesta confrontació. A Espanya hi ha molts que volen fer que es cregui que “els catalans” odien Espanya. A Catalunya hi ha molts que volen fer creure que “els espanyols” odien Catalunya.

Fa uns anys un usuari de Facebook demanava “Zotal per les rates espanyoles”. Fa uns dies a Twitter un altre demanava “una bomba en algún colegio reventando a unos cuantos catalanes”. Deixarem que aquesta gent ens marqui el pas? Els farem servir per demostrar que “els catalans/els espanyols” són l’enemic? Deixarem que aquest sigui el nivell de la confrontació?

Jo no.

I atenció: en cap cas vull dir –com de vegades proposen els tramposos– que per tal d’evitar la “confrontació” cal suprimir i enterrar els debats. Al contrari: calen tots els debats i cal confrontació. Confrontació d’idees, confrontació de parers i confrontació d’arguments. Però cal fugir de les confrontacions de l’ADN, dels pobles i de les persones.

Escric aquest article conscient de que la meva opinió pot tenir mancances, que li poden faltar eines d’anàlisi, que potser hi ha algun factor que se m’escapa. En sóc conscient i per això estic disposat a escoltar altres opinions, a fer lectures complementàries i, en definitiva, aprendre. Parlem-ne. Aquí sota trobareu un apartat on poder comentar, opinar i confrontar. El meu Twitter és @_cafeambllet i el meu email noupaper@gmail.com

Per acabar, dos missatges nadalencs per als que parlen dels “catalanes de mierda” i dels que proposen “Zotal per a les rates espanyoles”:

1) Fa unes setmanes un grup d’ultres va irrompre en un acte a Madrid on participava David Fernàndez (CUP) al crit de “Viva España”. I David va respondre: “Al proper que cridi ‘Visca Espanya’ li direm ‘Visca l’Espanya de Lorca”. I va afegir: “Ningú destruïrà els llaços fraterns” entre Catalunya i Espanya.

 

2) Dos tuits –entre molts– que no sortiran als collages. El primer, d’Aurelia, d’Azuqueca de Henares Madrid: 

El segón, des de Talavera, és de Samuel, que es defineix com “madridista”:

 

Dit això, feliç 2015 a tothom!

 

Nota: El collage inclou un tuit d’@alexandertanned qui havia escrit un tuit on posava en qüestió les crítiques a Serrat.

 

· David Vidal · Regidor de la CUP de Reus 

Com per una espurna no mancada de sana ironia, em vaig preguntar quants dels que érem presents en aquella gran sala massificada tindrien alguna referència del Sr. Price, del Sr. Waterhouse o del Sr. Cooper? Segurament ningú. Del que sí que estava completament convençut és que mai ningú de PricewaterhouseCoopers ( empresa consultora que assessora el Departament de Salut de la Generalitat i que va planificar la fragmentació i desvaloració de l’ICS) coneixeria mai cap dels allí presents, si no era com a “blancs”, terme que utilitzen alguns publicistes per referir-se a un potencial consumidor. Vaig tenir ganes de pujar dalt d’un seient i cridar:

“Sabeu el que passa amb el vostre dret a una sanitat digna? Sou conscients què significa la privatització de la sanitat pública? Voleu saber com us afecta? Tindrem lloc al pap també per digerir i empassar-nos aquest atac contra un dret tan fonamental?”.

No crec que cap dels meus virtuals oients tingués cap dubte a l’hora d’entendre la salut com un bé fonamental i considerar l’accés a la salut com un dret universal.

De ben segur, però, que hi haurà més d’una persona que defensarà la gestió privada, per exemple la gestió d’uns aparcaments a la ciutat, per allò, tan fals com avorrit per tota una sèrie de gestions ineficaces i d’eficaces propagandes tendencioses, que l’empresa privada és més eficient que la pública. Senyors i senyores, els voldria plantejar una senzilla reflexió: la privatització, o el seu nou eufemisme, externalització, no és pas que un senyor molt ric i molt preparat que ha sabut gestionar amb èxit els seus negocis i que en sap un pou, es farà càrrec de, per exemple, la nostra sanitat, rendibilitzant els recursos existents i consolidant-ne de nous. Aquests senyors que pugen per la nostra sanitat no són empresaris. No hi ha un Sr. Price que sigui un cap d’ala en la direcció hospitalària, ni un Sr. Cooper que sigui un primera espasa en l’administració d’un ambulatori. En el sentit tradicional, que és el que encara està present en la mentalitat i la bona fe de la majoria de la ciutadania, no hi ha ni tan sols empresa.

“Escolteu-me!”, els voldria dir. Darrere de tot plegat hi ha una colla d’accionistes que reclamaran beneficis clars a cada final d’exercici i si un trimestre no és bo, pressionaran els seus administradors i si el següent trimestre tampoc els surten els números, els destituiran per uns altres que no deixaran perdre aquesta oportunitat i faran qualsevol cosa per merèixer un càrrec tan lucratiu. Són inversors, i tant els és especular amb un malalt de càncer com amb un viaducte sobre una autopista. Per a aquesta gent ni tan sols som mercaderia més o menys tangible, som un producte financer. “Si us plau”, voldria cridar, “feu un esforç, us podeu imaginar una junta d’accionistes on aquests s’aixequin de la cadira per aplaudir una gestió sanitària que aconsegueixi un excel·lent servei als ciutadans? Si apliquem un mínim de lògica, la imatge se’ns presenta ridícula. Us podeu imaginar com pot acabar la cosa?”

Com diu un dita popular: qui té salut i llibertat és ric i no ho sap, ja que el seu veritable valor es coneix quan ens manquen. Hem d’esperar, pacients, el deteriorament del nostre sistema sanitari públic a grans passos mentre augmenten progressivament les mútues i els despatxos privats en centres hospitalaris públics sense cap tipus de fiscalització per part de la Generalitat o l’ajuntament de Reus i sense cap llei específica que ho reguli?

De fet, el que vaig fer a l’Ajuntament de Reus un 2 de desembre del 2011, en nom de tota l’assemblea de la CUP en el transcurs de la segona reunió del consell d’administració d’INNOVA, amb Prat encara ocupant la cadira de gerent a escassos metres, va ser trencar les inèrcies còmodes, assolellades i insanes dels consellers “progressistes” i “democratacristians” i fer encallar la màquina d’emplenar butxaques. Canviant de registre, us exposo un fragment de l’acta, la mateixa acta on consta el suport i la ratificació del Sr.Prat al capdavant de la institució amb els vots favorables de CIU, PSC,PP i ARA Reus :

Amb l’objectiu i la bona voluntat de contribuir al bon funcionament de les institucions municipals, de bona fe i sempre mirant per l’interès de la ciutat i del bé comú, vaig demanar una sèrie d’informacions en referència a INNOVA, que m’han estat negades. La llei determina que, com a conseller, les meves funcions passen, entre d’altres, per fer un control de la gestió, participar en la gestió, i eventualment, aprovar o desaprovar el funcionament d’INNOVA.

Dit això, tinc una responsabilitat personal que, en conseqüència, pot derivar en una responsabilitat judicial, civil o penal. Davant la manca d’informació no puc exercir la funció que la llei m’atorga, i cauen en la meva responsabilitat i autoritat uns perjudicis(o prejudicis?) que no puc calcular en tota la seva magnitud, ja que aquesta manca d’informació m’impossibilita exercir tots els drets que em dóna la llei com a conseller. I em produeix una indefensió basada en el desconeixement real de la situació.

Aquest dret d’informació, que neix en la llei, que el protegeix, no me’l poden limitar. De bona fe, i amb molt bona voluntat, he demanat exercir la meva responsabilitat, drets i deures, però l’alcalde de la ciutat m’ho ha negat.

Com que vostès no m’han reconegut aquest dret que m’atorga la llei –qui mana és la llei– i aquesta diu que tinc l’obligació i el dret de conèixer tota la informació, jo, per poder complir el meu deure, els anuncio que recorreré a la via judicial, i que em reservo les accions civils, penals i administratives que em corresponguin, ja que crec que no es tracta d’un acte de negligència, sinó de mala fe, i perquè siguin ells i elles qui reconeguin aquest dret que vostès m’estan negant i els obligui a actuar sempre en el marc de la llei.

No puc permetre que vostès es situïn al marge de la llei i, a través de la via judicial, intentaré restablir els criteris d’administració que la llei marca. Per finalitzar, demano al president que comuniqui al secretari que reculli en l’acta l’anunci d’aquesta acció legal, ja que crec que els meus drets bàsics com a conseller a hores d’ara estan lesionats.

Els antics gerents i el mateix alcalde, Carles Pellicer, en aquest cas president, ens responien que la llei de protecció de dades personals no permetia que un regidor i conseller de la mateixa empresa tingues accés a aquesta informació. Us imagineu ser soci accionista d’una empresa i no tenir accés als sous de la plantilla, ni tant sols saber el sou del teu gerent?

Factures sense control, “endolls” laborals, sous astronòmics, despeses milionàries sense justificar, informes i assessories que ningú ha vist mai, amb la complicitat d’empreses auditores com PWC i Faura Casas, subcontractacions a dit, i molts altres fets que es poden estendre per tot Catalunya , van tenir el seu laboratori de proves a Reus i a les Terres de l’Ebre.

Una còpia a gran escala del hòlding INNOVA-SAGESSA a Catalunya? Us podeu imaginar desenes de consells d’administració amb majoria de polítics locals de CIU, PP, PSOE, ERC i ICV gestionant la nostra salut sense cap tipus de fiscalització per part de la Generalitat? Com passava o passa a Reus i a les Terres de l’Ebre? Doncs això ja està passant.

El model d’INNOVA, en síntesi, és un experiment neoliberal que sota la denominació de “nova gestió pública” ha fet possible que una sèrie de càrrecs directius facin de la gestió del diner públic una menjadora que dóna lloc a un sistema clientelar que està saquejant les arques públiques tant de l’àmbit sanitari com d’altres àmbits.

El conseller Boi Ruiz vol tancar aquest escàndol obviant la clara relació i responsabilitat que afecta directament la conselleria de Sanitat –també amb Marina Geli– i a la presidència del govern de la Generalitat. Volen passar per alt que milions d’euros han estat facturats de manera fraudulenta i volen passar per alt que el mateix govern municipal( amb Lluís M. Pérez i Carles Pellicer) i autonòmic s’ha beneficiat o han encobert la corrupció des del primer fins a l’últim dia.

No crec que es puguin encarar les grans qüestions actuals sense un pensament que vagi a l’arrel del problema. No es poden plantejar solucions epidèrmiques a termes com la corrupció política o a la manca de control democràtic del diner públic. Tot el que no sigui radical és un pedaç.

Em permeto acabar la reproducció d’aquest petit extracte del preàmbul que vaig tindre la sort d’escriure ara fa un any pel llibre El preu de la Salut, completant la frase de la bona gent de l’ANC ,en un país normal, Boi Ruiz i d’altres haurien d’estar ara mateix inhabilitats o jutjats.

Notícies relacionades

· La increïble història d’un jardiner de Reus

· David Vidal: el preu de ser honest a l’ajuntament més podrit de Catalunya

 

· Albano Dante Fachin Pozzi

Se la coneix com “Comissió Pujol” però el seu nom oficial és molt més llarg: “Comissió d’Investigació sobre Frau i Evasió Fiscals i Pràctiques de Corrupció Política”.

Si una convocatòria d’eleccions anticipades no ho impedeix –les comissions queden desconvocades– la “Comissió Pujol” serà molt llarga, si tenim en compte que han de comparèixer prop de 180 persones, 120 de les quals en qualitat de compareixents i una seixantena com a experts. 

Agafeu aire: entre els convocats hi ha figures tan rellevants com

Jordi Pujol, Marta Ferrusola i sis dels set fills de la parella (excepte Mireia), la presidenta del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, l’ex parella de Jordi Pujol Ferrusola, Maria Victoria Álvarez…

Així, com diem, si la comissió no es suspèn, podrem veure al Parlament moments memorables. És veritat que les comissions d’investigació semblen pensades justament per no treure’n l’aigua clara, per dilatar-se i per tancar-se en fals. 

Això ho vam aprendre a les comissió d’investigació sobre la corrupció a la sanitat catalana i sobre les caixes d’estalvis: compareixents amb problemes de memòria (“no recordo”), compareixents ignorants (“això no ho sé”) i, fins i tot, compareixents que mal educats (tenim els vídeos de diversos càrrecs de la sanitat rient davant les preguntes, pocs dies abans de ser imputats per delictes greus…).

Malgrat tot això, però, no cal donar-se per vençut. 

En primer lloc perquè, malgrat tot el que hem dit abans, la comissió de sanitat va servir per recopilar informació, dades i testimonis que encara avui estan sent processats per diversos col·lectius i  han servit per investigar i destapar encara més casos de corrupció. En segon lloc, perquè a diferència de les altres comissions, aquesta està presidida per la CUP, la qual cosa allunya del poder  CiU i PSC, que normalment en aquests casos fan causa comú per tapar-se les vergonyes. 

Aquest protagonisme de la CUP potser no serà suficient per sortejar totes les trampes d’una comissió com aquesta. Però el sol fet de que qui la president sigui la CUP és una oportunitat.  Les comissions generen molta informació i això convé als que tenen coses a amagar perquè la incapacitat de no poder processar aquesta informació és una garantia d’impunitat.   Per això Llum i Taquígrafs (el web posat en marxa per la CUP per poder seguir d’aprop aquesta comissió) és una oportunitat que cal aprofitar.

· Albano Dante Fachin Pozzi

La presentació del document econòmic que Podemos va presentar el passat 27 de novembre ha provocat un enorme debat a les xarxes socials i als mitjans de comunicació. 

Les propostes –elaborades per Vicenç Navarro i Juan Torres López– van ser durament criticades no només pels representants d’altres forces polítiques sinó també per “experts” en l’àmbit econòmic. Entre aquests “experts” va destacar José Carlos Díez, professor de Perspectives Econòmiques Globals de la Universitat d’Alcalà i assessor de Zapatero en temes econòmics. 

Segons Díez les propostes de Podemos són “inviables” afirmant que “amb Podemos anirem a pitjor”. Segons Díez “els de Podemos no saben com funcionen els mercats”  i afegia que els seus impulsors “no tenen un coneixement pràctic i la ignorància és molt atrevida”.

Però mentre Díez recorria redaccions i platós de televisió criticant el programa econòmic de Podemos, a les xarxes socials diversos usuaris tiraven d’hemeroteca i ens recordaven algunes de les “prediccions” econòmiques de Diez de les que a continuació n’oferim una petita mostra. Malgrat l’evidència els mitjans de comunicació el segueixen convidant com a “expert” i les seves opinions són escoltades per milions de persones. 

El cas de Díez no és únic i els “experts econòmics” que van de pífia en pífia proliferen a les tertúlies. Davant aquest fenomen el catedràtic d’economia de la UPF José Garcia Montalvo escrivia:

“Als mitjans de comunicació pul·lulen tota mena d’economistes de la senyoreta pepis i paquirrines de l’economia, com l’expert que parlava del mite de la bombolla i ara ens dóna lliçons sobre com sortir de la crisi (…) “No es tracta d’encertar sinó d’influir em reconeixia un el director d’un conegut servei d’estudis”. I rematava: “Els mitjans de comunicació haurien de ser una mica més curosos quan seleccionen els seus “experts” (…)

Les hemeroteques podrien ajudar i estan per consultar-se”.  Més enllà dels encerts o errors del document de Podemos, tot plegat obliga a estar atents, no sigui que oblidem coses com aquesta:

“Quan les cases pugen, els propietaris de les cases, que són gairebé tots, s’enriqueixen. Què hi ha de dolent?” Xavier Sala i Martín (2004)

Currículum d’un visionari

“La probabilitat de veure una caiguda significativa del preu de la vivenda és propera a zero” El Mundo · 09/06/2006

Comentari: segons l’Institut Nacional d’Estadística, des de 2007 el preu mig de l’habitatge a Espanya ha caigut un 36%. 

“Cal contrarestar  el mite de la bombolla immobiliària a España” · Economia Exterior · Abril de 2007

Comentari: Aquesta afirmació de Díez va ser molt ben rebuda per APCE, la patronal de constructors espanyols, que criticaven l’agost de 2007 el “dany” produït pels “missatges negatius, escassament fundats que afecten la confiança del comprador”. I afegien: “El comprador no ha de tenir por… els preus no baixaran”.  Els constructors necessitaven que el pastís no es destapés. Díez els ajudava:

“Els preus han tocat fons. La demanda de vivendes està repuntant”  Cinco Días · 2009

Els indicadors avançats mundials i d’Espanya confirmaven que la recuperació seria intensa des d’abans de l’estiu” · Cinco Días · Desembre 2009

“Els escenaris apocalíptics de sis milions d’aturats i taxes d’atur del 25% estan sent refusats per la realitat ” · Cinco Días · Desembre 2009

“Estamos creciendo, por eso leo con tristeza en medios especializados la palabra “recesión” asociada a España” · Cinco Días · Desembre 2009

Comentari:  Al 2008 Espanya va entrar en una recessió per primer cop en 15 anys de la qual no va sortir fins al segon trimestre de 2010. Va sortir breument i va tornar a entrar al 2011. Al 2012 l’atur va arribar al 26,02%. 6,2 milions d’aturats.

La tardor de 2007 la crisi financera s’anticipava de les dures ia Londres van començar a fer travesses de les economies més afectades. Espanya sortia molt malament en totes les travesses. Els arguments eren contundents però la realitat ha deixat en mal lloc les travesses. (…) No seria possible explicar la història del nostre Pura Sang espanyol sense comptar amb un sistema bancari tan eficient i no tinc cap dubte que tornarà a succeir en el pròxim cicle expansiu en què ja estem immersos · Cinco Días · 22/11/2009

Els preus del pernil ibèric també han pujat però la gent el tornava a comprar amb alegria com al 2007. Els indicadors avançats segueixen recolzant el meu escenari de què ja hem sortit de la recessió. Cinco Días · Desembre 2009

Sense comentaris. 

Enllaç relacionat:

Relacionada:

Iglesias se hace el sueco · José Carlos Díez

“¿Dónde quedó la ciencia económica?” · José García Montalvo

El mantra de CiU diu: “Estem obligats a retallar en sanitat perquè Madrid escanya les finances de la Generalitat”. Però una mirada a les dades deixen veure una realitat molt diferent: les retallades no aconsegueixen estalviar diners sinó augmentar els guanys de les multinacionals de la sanitat privada. D’una banda es retalla als hospitals públics i de l’altre es destinen cada cop més diners a la sanitat privada. A continuació, alguns anàlisis sobre el tema:

Mataró:  un 145% més a la privada

L’any 2012 l’hospital de Mataró (gestionat per un consorci públic) va derivar 50 intervencions a la Clínica Plató (una fundació privada) i 105 al Sagrat Cor (propietat de la multinacional IDC Salut, abans coneguda com CAPIO). L’any 2013 aquest hospital va enviar 237 pacients al Sagrat Cor i 35 a l’Hospital General de Catalunya (tots dos propietat de CAPIO). Al 2014 la xifra de derivacions arriba a les 280. Segons la Generalitat aquestes derivacions es fan per atendre la demanda que no pot absorbir l’hospital. Segons els treballadors de l’hospital de Mataró el centre “podria assumir perfectament” les operacions si el CatSalut no els rebaixés el pressupost. Però a la vegada que el Govern envia als pacients de l’hospital de Mataró als hospitals privats, ha rebaixat la seva aportació en un 13,7%. És a dir: es retalla el pressupost a l’hospital públic i passen els seus pacients als privats. 

“El model de gestió sanitària del Govern d’Artur Mas i dels seus socis: tancar els centres sanitaris públics per contractar aquests mateixos serveis a empreses sanitàries privades” Plataforma d’Afectats per les Retallades Sanitàries

“S’estan derivant nens per operar adenoidectomies i amigdalectomies a l’Hospital Sagrat Cor de Barcelona, quan sempre s’havien operat a l’Hospital Can Ruti, que és el de referència. I mentre passa això, nosaltres tanquem llits al servei de pediatria” · Plataforma de Treballadors Can Ruti

“Fonts del sector de la sanitat apunten que aquestes “aliances” són més aviat una “subvenció encoberta” de l’administració per la compra de material i aparell sanitaris que les empreses privades no poden amortitzar “només” amb el seus clients privats, així l’hospital privat s’assegura una facturació de l’administració pública (CatSalut) un nombre de pacients derivats de la sanitat pública s’asseguren una part d’ingressos fixes · David Companyon Diputat ICV-EUiA

“L’estratègia consisteix a descapitalitzar la sanitat pública, reduint any rere any el pressupost de l’ICS, la qual cosa obliga a tancar llits i quiròfans i provoca l’augment de les llistes d’espera. Davant la incapacitat efectiva dels centres públics, Salut envia als pacients, especialment els que requereixen intervencions poc complexes, a la sanitat privada amb ànim de lucre (…) La retallada en la sanitat pública genera negoci a la privada promogut per la pròpia Administració. El negoci perfecte: zero riscos, tot benefici · Teresa Fuentelsaz Vicepresidenta de Metges de Catalunya 

Esta situación de colapso del sistema público es la coartada del Departamento de Salud y del Gobierno de Cataluña para continuar derivando pacientes y dando recursos económicos públicos a hospitales privados que tienen el negocio como objetivo · Àngels M. Castells · Economista Dempeus per la Salut Pública

Salut argumenta que aquestes derivacions tenen un cost menor per a l’Administració que tractar els pacients a la seva pròpia xarxa de centres. Però aquesta afirmació es pot rebatre amb quatre motius bàsics:

1) A la sanitat privada sovint les ràtios de personal per tractar els pacients són inferiors o molt inferiors a les ràtios de personal a la sanitat pública. I això implica menor marge de maniobra i capacitat de reacció davant complicacions.

2) Els costos de personal són molt inferiors a la sanitat privada, sobretot perquè sovint es nodreixen del mateix personal que treballa a la sanitat pública. D’aquesta manera, per mitjà de contractes de prestació de serveis, l’empresa s’estalvia bona part dels costos socials derivats

3) Els centres privats acostumen a “escollir” entre els malalts que estan a les llistes d’espera aquells que tenen un risc menor de complicacions, deixant els més complicats perquè siguin tractats als centres públics. (…)

4) Finalment, la immensa majoria dels projectes de recerca i innovació es fan a centres públics, que financen la investigació dels seus professionals per tal de seguir sent referents a aquest nivell. Aquest concepte ni es planteja en els centres privats de “sanitat low-cost” que tenen com a objectiu fonamental tractar el màxim de pacients, amb la menor complexitat possible, als mateixos preus que els pacients més complexos de la sanitat pública.

Isabel Vallet Diputada CUP

· Gonzalo Cortizo · eldiario.es (original en castellà aquí)

L’Ajuntament de Barcelona es va gastar, en tot just unes hores, ni més ni menys de 8,3 milions d’euros. El motiu de mida despesa, impulsat pel gabinet de Joan Clos (PSC), va ser patrocinar dues edicions de la Gala Laureus de l’esport a la Ciutat Comtal; dues festes de tot just dues hores de durada cadascuna.

L’esdeveniment es va celebrar consecutivament el 2006 i 2007. Darrere de l’organització hi havia l’amiga del rei Joan Carles, Corinna Sayn-Wittgenstein, que va intentar que Iñaki Urdangarin liderés la proposta oferint-li un contracte de 200.000 euros i un bonus de 50.000 euros, en funció dels patrocinadors que aconseguís. Així ho demostren els emails intercanviats entre la noble alemanya i el gendre del rei Joan Carles entre 2004 i 2005.

Per preparar l’aterratge de la Laureus Foundation a Barcelona, Urdangarin i Corinna van intercanviar multitud de correus que han vist la llum en el context del cas Nóos. L’exsoci d’Urdangarin, Diego Torres, els va aportar a la causa per acreditar el paper del rei Joan Carles en els negocis del seu gendre. Bona part d’aquestes comunicacions incorporaven al rei Joan Carles en còpia i feien referència al fet que en tot moment se li estava informant de la marxa de les negociacions entre Corinna i el marit de la seva filla, la infanta Cristina.

Els tractes entre Corinna i Urdangarin van tenir sempre una finalitat comercial. Així queda acreditat en un correu del 12 de juliol de 2004 en el que la noble alema-nya explica al gendre del rei Joan Carles la seva intenció de crear un “sector comercial” per a la Fundació Laureus.

El paper d’Urdangarin era el d’aconseguidor i, tal com se li va encomanar a aquesta correspondència electrònica, havia d’aconseguir patrocinadors perquè aportessin diners als esdeveniments de Laureus. Part del sou proposat estava lligat a una “comissió d’èxit” en funció dels patrocinis que aconseguís. En l’email referit anteriorment, Corinna li deia a Urdangarin:

“Et podries convertir en el director d’operacions i podries tenir la teva seu a Espanya”.

Les negociacions van seguir avançant i, en aquest període, Urdangarin arriba a enviar a la noble alemanya el seu número de compte de La Caixa a través d’un correu en què no s’especifica per a quins pagaments es donen aquests detalls.

A principis de 2005, l’operació es va frustrar i Iñaki Urdangarin va rebutjar el negoci de Laureus. En una carta en anglès i en espanyol amb data de 9 de febrer, Urdangarin es dirigeix a l’amiga del monarca per renunciar formalment a la presidència de Laureus Espanya i als 250.000 euros pactats prèviament.

El marit de la infanta Cristina va renunciar al negoci després de consultar amb el seu entorn més íntim i malgrat l’impuls rebut a la Casa Reial. Durant tota la negociació són constants les referències al rei Joan Carles i a García Revenga (exsecretari de les infantes) com a empenta constant a què l’operació entre Corinna i Urdangarin es tanqués en els termes en què havia estat plantejat per l’amiga del rei. En diversos d’aquests correus, Corinna adverteix a Urdangarin: “He posat al teu sogre en còpia”. El rei Joan Carles estava plenament informat.

No obstant això, en la seva carta de renúncia, Urdangarin indica que, en la seva situació personal,

“seria àmpliament criticable la meva vinculació amb una fundació amb l’objectiu de demanar diners a futurs patrons”.

En un altre moment d’aquesta missiva, assenyala:

“Durant l’últim any estem patint un degoteig permanent de notícies poc precises sobre la nostra vida professional i personal. La publicació del meu nomenament a Laureus Foundation aixecaria reaccions mal interpretades que provocarien un impacte negatiu per a la nostra família i per a la institució a la qual ens devem”.

Barcelona va seguir endavant

Tot i no comptar amb Urdangarin, Corinna Sayn-Wittgenstein va seguir endavant amb els seus plans a Espanya. Va aconseguir convèncer el Govern de Joan Clos per al desemborsament de més de 8 milions d’euros per dues festes. Clos, recolzat en aquell moment en el seu Govern per ICV i ERC, va impulsar el contracte amb la Fundació Laureus, que va signar l’1 de desembre de 2005. El regidor de la Ciutat Comtal va signar el contracte com a representant màxim de Barcelona Serveis Municipals. Dit d’una altra manera, l’Ajuntament va utilitzar una de les seves empreses públiques per pagar els diners d’aquestes gales.

Ara per ara ja ningú recorda a les dependències municipals pràcticament res d’aquell acord. Eldiario.es ha sol·licitat als serveis oficials del consistori una còpia d’aquell contracte i, com a resposta, els portaveus municipals s’han compromès a buscar en els arxius.

Malgrat que els correus entre Corinna i Urdangarin han estat aportats al cas Nóos per Diego Torres, ningú ha reparat en la possibilitat d’irregularitat en l’ús de 8,3 milions de fons públics per a la celebració de dues festes. El València Summit, que va organitzar l’Institut Nóos i sí investiga la justícia, va costar menys d’un milió d’euros.

Els plans de l’amiga del rei per buscar a Espanya patrocinadors per celebrar la gala dels premis Laureus no van començar per Barcelona. Abans, Corinna Sayn-Wittgenstein va intentar vendre aquest esdeveniment a València. Amb l’ajuda del rei, com figura en els correus dipositats al jutjat de Mallorca que investiga el cas, Corinna va demanar participar al València Summit que va organitzar l’Institut Nóos el 2004.

Gràcies al suport del propi rei, finalment ho va aconseguir, i Urdangarin va buscar un forat per a ella en l’esdeveniment. Un cop allà, va intentar convèncer els principals càrrecs públics valencians perquè paguessin el patrocini dels Laureus, que finalment sí que va comprar Barcelona.

En el sopar de gala del València Summit, Corinna va maniobrar per poder seure a la taula presidencial al costat de Francisco Camps i Rita Barberá. La taula estava preparada per només deu persones, però la insistència de Corinna va obligar els organitzadors a afegir una cadira més.

Els grans mitjans catalans oculten l’escàndol

La notícia dels 8 milions que es va emportar Corinna de Barcelona va ser publicada pel diario.es el dia 25 de novembre. La notícia estava documentada amb còpies dels correus electrònics entre Corinna i Urdangarin i un cop fetes totes les comprovacions amb l’Ajuntament. Malgrat la solidesa del treball d’eldiario.es la major part dels mitjans catalans han amagat aquesta notícia.

La Vanguardia, el diari amb més tirada de Catalunya, no recull ni una línia sobre els 8 milions que Corinna s’ha emportat de Barcelona. A l’hemeroteca de La Vanguardia el que si trobem és la notícia –de l’any 2007– que recull les següents declaracions del successor de Joan Clos (Jordi Hereu): “l’esport està prop dels cors dels habitants de Barcelona i és un plaer donar la benvinguda als premis Laureus”. Hereu va parlar del cor dels barcelonesos però no va dir res de les seves butxaques. Al març de 2013 La Vanguardia recull en un petit paràgraf, la implicació de Corinna amb els premis Laureus però no diu ni una paraula sobre els 8 milions. Per a La Vanguardia allò realment important és una altra cosa, tal i com es pot llegir al titular: “La princesa Corinna va organitzar la lluna de mel dels prínceps d’Astúries”. La peça més recent on surt la Fundació Laureus –organitzadora dels premis– és d’abril de 2014: “El català Marc Márquez, nou ambaixador de la Fundació Laureus”. Una activitat que de ben segur desenvolupa des d’Andorra, on el pilot s’ha traslladat per no pagar impostos, com s’ha sabut fa pocs dies.

El Periódico de Catalunya tampoc recull la notícia d’eldiario.es. Un silenci que comparteix amb TV3 –que només parla de l’ambaixada de Márquez. Per la seva banda, les edicions digitals d’El Punt Avui, el diari Ara i Vilaweb sí que recullen la notícia. 

· Albano Dante Fachin Pozzi

L’esquema comença a ser massa habitual: 1) Una empresa privada guanya una concessió per gestionar una infraestructura. 2) La concessió no dóna els beneficis esperats. 3) Les administracions han de rescatar el negoci assumint tots els costos. Això és el que està a punt de produir-se al llarg dels proper dies amb l’empresa Cedinsa i la Generalitat.

El negoci (previst)

L’any 2006 el govern tripartit va adjudicar a l’empresa Cedinsa (propietat de les empreses FCC, Comsa Emte, Copisa i Copcisa) la construcció i gestió del desdoblament de la C-17, entre Centelles i Ripoll. Les condicions eren les següents: l’empresa Cedinsa es feia càrrec de les despeses de construcció i manteniment durant 30 anys. A canvi la Generalitat es comprometia a pagar cada any un tant per cada vehicle que passés. 

Amb aquest acord a la mà, Cedinsa va aconseguir que un grup de bancs (La Caixa, Caja Madrid, BBVA, Caixa Catalunya i Banesto) li prestessin els diners per iniciar les obres. Així, gràcies a les aportacions anuals de la Generalitat Cedinsa tornaria l’import del préstec i es quedaria l’hipotètic benefici. 

El negoci (la realitat)

Un cop inaugurats els diferents trams de l’autovia Cedinsa va començar a facturar a la Generalitat. I no només va facturar pels cotxes que passaven pel tram que havia construït sinó que la Generalitat va incloure els cot-xes que passaven per un tram anterior, construït amb diners públics. Malgrat aquesta inclusió, però, el número de cotxes que utilitzen la infraestructura (un màxim de 25.000) és menor del que s’havia previst (uns 35.000). Això ha provocat que l’aportació de la Generalitat fos menor del que s’esperava. Això sumat al fet que el préstec s’havia de retornar en un termini de 5 anys (període inusualment curt per una operació d’aquesta mena) ha fet que actualment Cedinsa no pugui fer front als pagaments als bancs. 

Fins aquí, aquesta és la història d’una de tantes empreses que fa una inversió que després no obté els resultats previstos. Però només fins aquí. 

El préstec que els bancs li van fer a Cedinsa tenia una clàusula: si Cedinsa no retornava el préstec qui s’hauria de fer càrrec de la seva devolució és la Generalitat, per ser el “responsable patrimonial”. Així, si el negoci hagués produït beneficis aquests haguessin anat directament al compte de resultats de les empreses integrants de Cedinsa. Però si el negoci no anava bé (com en aquest cas) seria la Generalitat la que hauria de pagar el cost, assumint el deute amb els bancs. 

Fins ara l’esquema ha funcionat per Cedinsa. Actualment l’empresa gestiona 4 autovies de la Generalitat. Gràcies a aquestes concessions l’any 2012 Cedinsa va guanyar 9,06 milions d’euros, 2,5 milions més que al 2011.

Un negoci rodó on, si hi ha benefici, és per l’empresa i si hi ha pèrdua, és per a l’administració. La resolució d’aquesta història la sabrem abans del 31 de desembre, quan venç el termini perquè Cedinsa pagui als bancs o perquè la Generalitat assumeixi el deute. 

Relacionats

Coses extraordinàries que succeeixen en Catalunya · Per Pere Rusiñol

El Túnel del Cadí un altre cop en venda · Clara Magnet

El banc brasiler que l’any 2012 va comprar el Túnel a la Generalitat, obté dos anys després 86’9 milions d’euros de beneficis per la seva venda.

Per Albano Dante Fachin Pozzi (Twitter: @_cafeambllet)

Senyor Xavier Trias: tinc la sensació que mentre d’una banda signa contractes milionaris per construir una smart city (una ciutat llesta), d’una altra, ens pren a tots plegats com estúpids.

Passejava l’altre vespre pel centre de Barcelona i em va cridar l’atenció una banderola que deia: “M’agrada viure amb tu”. Vaig mirar millor i vaig veure que n’hi havia desenes, centenars. Com li dic, era al vespre i per això, a la mateixa passejada, vaig veure com desenes de persones s’anaven arraconant a caixers i portals per passar la nit. 

Diguim ‘populista’ però no vaig poder evitar connectar els dos fets: les banderoles i els sense sostre. I llavors la pregunta va venir sola:

“quant gastarà l’ajuntament de Barcelona en banderoles?”.

A partir d’aquell dia vaig parar més atenció i vaig començar a veure banderoles de l’ajuntament per tot arreu: Barcelona dóna suport als emprenedors, Barcelona promou l’ocupació, Barcelona és el millor lloc per les compres de Nadal… Quilòmetres de carrers, milers i milers de banderoles. 

Finalment em vaig decidir i vaig començar a investigar quant costa aquest desplegament. Per fer-ho vaig prescindir de la meva agenda de periodista. No vaig trucar a contactes dins l’ajuntament, no vaig trucar contactes a l’oposició, no vaig trucar  organitzacions de lluita per la transparència… No vaig fer res d’això. Vaig utilitzar els mecanismes que estan a l’abast del ciutadà corrent, del que no és periodista, paga els seus impostos i, un dia, vol saber en què se’ls gasten. 

Primera parada: truco a la centraleta de l’Ajuntament: 93 402 70 70. Exposo la meva pregunta i em diuen que he de trucar a un altre telèfon: 807 11 77 00. I m’adverteixen: “10 cèntims d’establiment de trucada més 41 cèntims per minut”. Un telèfon de pagament.

Segona parada: decideixo invertir uns cèntims en trobar la informació i truco. Després d’una conversa de 8 minuts (3,40€) em diuen que allà no tenen la informació. Que busqui al Butlletí Oficial de Barcelona (BOP). 

Tercera parada: Després de 20 minuts sense trobar res al web del BOP, decideixo trucar. La noia del BOP molt amable, però em diu: amb la informació que vostè em dóna, no es pot fer una recerca. No sap res més? “Doncs no, aquesta és tota la informació que tinc… i m’ha costat 3,40€”.

Quarta parada: torno a trucar al telèfon de pagament. Torno a explicar el tema, espero uns minuts mentre cerquen la informació i tinc una resposta: “Si vol aquesta informació –em diu la noia a 0,41€ el minut– ha d’enviar una carta a…”. “Una carta!… vol dir de paper???”. “Sí”. Insisteixo: “Perdoni, però no hi ha un web, un link on pugui trobar els pressupostos detallats i poder veure quant costen les banderoles?”. “No”. 6 minuts = 2,56€ (IVA inclós, portem 5,96€ entre les dues trucades).

Senyor Trias: vostè és un inútil. Reunions, viatges arreu del món per “conèixer ciutats innovadores”, milions d’euros en publicitat de la Marca Barcelona, grans acords amb multinacionals per convertir Barcelona en una Smart City…  però si vull saber quant costen les poètiques banderoles que pago amb els meus impostos… he d’enviar una carta?

“Smart” en anglès vol dir “llest”. Barcelona vol ser una Smart City però té un alcalde poc smart. O és que potser ho és molt d’smart i el que passa és que  ens pren a tots per estúpids. 

Cinquena (i última): L’alcalde té un compte de Twitter! Molt Smart. Li faig la meva pregunta. Tres (3) dies després algú contesta: “Forma part de la campanya sobre el civisme”. “OK –contesto– però quant val?”. Silenci. Smart City.