El setmanari La Directa té una llarga trajectòria fiscalitzant tot allò que té a veure amb les cossos de seguretat. Les seves cobertures de casos com el de Patricia Heras o el d’Esther Quintana i les bales de goma han estat decisives. Ara, i al voltant d’aquest cas de corrupció policial, La Directa torna a anar més enllà del que expliquen els grans diaris de la ciutat. Al llarg dels últimes dies La Directa ha publicat algunes de les converses intervingudes al llarg de la investigació. Unes converses que semblen tretes del guió de Torrente. Farien gràcia si no fos una realitat extremadament preocupant.

A.D.F. · Tot va començar a finals de 2013 quan una extreballadora d’un prostíbul de Barcelona va denunciar que els amos de diversos locals drogaven els clients per robar-los. Arrel d’aquesta denúncia es van posar en marxa les investigacions que han deixat al descobert una trama on estan implicats empresaris de l’oci nocturn, agents de policia i, fins i tot, alts comandaments de la Guàrdia Urbana de Barcelona. 

Telèfons punxats

En una primera fase de la investigació el jutjat 10 de Barcelona punxa els telèfons de diversos empresaris i descobreix una presumpta xarxa de blanqueig de diners procedents de dos locals de prostitució: el Night Club i el Fuego. El propietari d’aquests dos locals és Juan Balcells. Arrel d’aquest descobriment Balcells i el seu soci, Carlos Caballero, van ser detinguts. 

Alerta: inspecció!

Però a banda del blanqueig de diners, les converses telefòniques interceptades van permetre descobrir les estretes relacions dels empresaris amb diversos agents i comandaments de la Guàrdia Urbana de Barcelona.

Així, un caporal i tres agents del cos van ser arrestats sota l’acusació d’haver alertat els amos dels prostíbuls de futures inspeccions a canvi de diners. Però les escoltes telefòniques van permetre descobrir que els contactes amb la Guàrdia Urbana no es limitaven a simples caporals i agents sinó que arribaven a alts llocs de comandament. 

Germans policia

És el cas de Jesús H., màxim responsable de la Divisió de Coordinació i del seu germà, Agustín H., comandament de la Unitat Nocturna Operativa que han estat imputats per suposats tractes de favor a un dels prostíbuls investigats. Segons el sumari, els comandaments van ajudar Carlos Caballero  a solucionar uns tràmits municipals relacionats amb la instal·lació d’un aparelld’aire condicionat de grans dimensions que necessitava tallar el carrer.

Les investigacions també recullen les gestions que haurien fet els dos germans davant les queixes de Caballero sobre una furgoneta policial que rondava els seus locals. Un “problema” per al qual els dos germans van dona-li “un cop de mà”.

Converses comprometedores

Fins ara la investigació ha donat com a resultat una vintena d’imputats, entre ells 5 membres de la Guàrdia Urbana i no es descarten més actuacions en les properes setmanes ja que les converses intervingudes ofereixen un escenari molt preocupant. Al llarg dels últims dies el setmanari La Directa ha fet públiques algunes d’aquestes converses (veure requadre) més pròpies de la saga Torrente que d’un cos policial seriós. 

Per Albano Dante Fachin (@_cafeambllet) · Una reflexió al voltant d’aquesta notícia: “PP, PSOE, UPyD i CiU units a favor d’un tractat negociat en secret entre la UE i els Estats Units”

A la primera pàgina de l’Acord de Legislatura signat per ERC i CiU es pot llegir:

“El mandat del poble de Catalunya expressat en les eleccions del dia 25 de novembre ha estat clar: un lideratge compartit i plural per exercir el dret a decidir i per cercar alternatives polítiques, econòmiques i socials per sortir de la crisi”

A partir d’aquí CiU ha malversat el sentit profund del concepte ‘dret a decidir’ a la vegada que desenvolupava le seves polítiques antisocials.

Qualsevol persona amb un mínim sentit de la democràcia difícilment es pot posicionar en contra que siguin els ciutadans els que decideixin sobre allò que afecta les seves vides. Però justament per això, qualsevol persona amb un mínim de sentit democràtic ha d’aixecar la veu quan aquest principi és traït. I CiU l’ha traït.

El passat 6 de maig al Congrés dels Diputats CiU es va unir al PP, al PSOE i a UPyD per votar en contra de fer un referèndum sobre el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP per les seves sigles en anglès). 

Aquest tractat és, sense dubte, una de les majors amenaces a la democràcia (i al dret a decidir) que s’ha viscut a Europa des de la Segona Guerra Mundial. El TTIP és el final de trajecte d’un camí iniciat pels grans poders financers i industrials per situar-se definitivament per sobre de qualsevol intent de control per part dels òrgans democràtics. 

Votar a favor del TTIP és arraconar la democràcia i votar en contra de fer un referèndum sobre aquest tema és la prova definitiva que CiU (a l’igual que el PP, el PSOE i UPyD) considera els ciutadans com a menors d’edat. La seva oposició a què els ciutadans puguin votar demostra que per a CiU el legítim i inalienable dret a decidir és només una eina política al servei dels seus interessos de classe. 

Per això, aquells que creuen en el dret a decidir estan obligats a denunciar aquells que només veuen en aquest dret una eina per fer servir al seu favor i contra els interessos de tots.  Per sort les veus que demanen “decidir-ho tot” cada cop són més. A Catalunya, a les Canàries, a Madrid o al barri de Gamonal. 

Unes veus imprescindibles davant aquells que, com CiU, ens proposen un dret a decidir que, per acotat, és inútil fins i tot per a allò que sí pretenen sot-metre a consulta. Unes veus imprescindibles davant d’aquells que pretenen una moratòria entre el que es pot decidir ara i el que es pot decidir després. “Primer això, després ja veurem”… i després ja serà tard. La història ens ho ensenya.

Josep Fontana –catedràtic emèrit d’Història de la UPF i Creu de Sant Jordi– explica al seu llibre “Por el bien del Imperio” un episodi històric que caldria tenir molt en compte en aquest temps i en aquest país: 

“Mentre Anglaterra consultava els africans al voltant de les possibles reformes polítiques –sense cap pressa per portar-les a terme– es prenien grans decisions sobre la seva economia, que haurien d’afectar el seu desenvolupament en el futur, sense tenir en compte la seva opinió”.

La signatura del TTIP no és un fet que puguem decidir “després”. La maquinària per imposar aquest tractat contra la voluntat de milions de persones arreu d’Europa i dels Estats Units està en marxa i no contempla en cap cas el “dret a decidir” dels pobles. La intenció dels seus impulsors –les grans multinacionals globals que s’han fet amb el control de les negociacions– és aprovar el tractat abans no acabi l’any 2015. 

Per això, quan es parla de “decidir-ho tot” cal tenir clar que no estem davant una expressió de desig sinó d’un imperatiu indefugible. 

En aquest article analitzem en profunditat l’impacte del TTIP sobre la democràcia, la sobirania i el dret a decidir. I tot indica que si se’ns nega la possibilitat de decidir sobre aquest tema, una hipotètica independència de Catalunya seria tan fictícia i tan inútil com la independència de certes colònies africanes.

PP, PSOE, UPyD i CiU units a favor d’un tractat negociat en secret entre la UE i els Estats Units

El dia que CiU, PP, PSOE i UPyD es van unir per evitar que la ciutadania pogués decidir sobre el seu futur econòmic, cap periòdic va fer esment a la seva portada i la notícia tampoc va obrir cap telediari. Però els fets són reals, van tenir lloc el 6 de maig de 2014 i ara us explicarem les enormes conseqüències que pot tenir. I quan diem “enormes” parlem del major atac a la democràcia que s’hagi viscut a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Si penses que és una exageració, llegeix aquest text fins al final.

El 25 de juny de 2014 David Fernàndez obria el meló al Parlament i preguntava a Artur Mas sobre una cosa anomenada “TTIP”, un tractat de comerç que la Comissió Europea negocia amb els Estats Units rodejada d’un secretisme denunciat per centenars d’organitzacions d’arreu del món.  Dirigint-se a al President, el diputat de la CUP va dir:

– Ens agradaria obrir un debat sobre un dels aspectes més amagats, silenciats i amordaçats de la conjuntura europea que és el Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç (TTIP per les seves sigles en anglès) que anula la democràcia (…) Des d’aquesta perspectiva de segrest i atac a la sobirania política i econòmica, ens agradaria saber quin és el posicionament del President i per extensió del Govern respecte al futur tractat. 

A la qual cosa Artur Mas va respondre:

– Senyor Fernàndez, vostè mateix  deia que moltes de les coses que es deuen estar parlant no estan a l’abast públic i li he de dir que tampoc estan a l’abast d’aquest Govern… 

Però Artur Mas mentia a David Fernàndez perquè poques setmanes abans, al Congrés dels Diputats CiU s’unia a PP, PSOE i UPyD per defensar el TTIP, el tractat de lliure comerç entre Europa i els EUA. Conscient d’aquest fet Fernàndez va replicar: 

– Senyor President… la resposta és encara més inquietant que la pregunta…

Efectivament, és preocupant que Artur Mas digui al Parlament que la informació sobre el TTIP “no està a l’abast” del Govern quan el seu partit, uns dies abans  va es va unir al PP, al PSOE i a UPyD per impedir que es fes un referèndum sobre el tema, tal i com demanava el grup d’Izquierda Plural (IU, ICV i CHA). És preocupant que Mas digui que no té informació quan dies abans, al Congrés dels diputats,  el representant de CiU Jordi Xuclà defensava el TTIP obertament: 

– El TTIP és segurament una de les millors iniciatives del president Obama mirant a Europa. És un acord guanyador-guanyador en l’enfortiment del lliure comerç en el món lliure…

Al seu torn, en el mateix debat, el diputat d’UPyD, Alvaro Anchuelo compartia amb Xuclà el seu entusiasme pel TTIP:

– Hi ha importants sectors en els que Espanya és competitiva i poden millorar els seus intercanvis amb el TTIP. 

A quins sectors es refereix Anchuelo? Al petits comerços? Als autònoms?  Veiem-ho: 

– Podran millorar els seus intercanvis empreses d’obres públiques, infraestructures, o transport aeri o serveis financers on Espanya té importants multinacionals…

El representant del PSOE, Fèlix Lavilla va deixar clar la postura del seu partit: 

– Nosaltres diem “si” al TTIP. Els socialistes tenim una posició clara  perquè beneficia al nostre país, beneficia a la UE… Aquest tractat té un potencial enorme per a crear ocupació  i generar creixement a Europa.

Finalment, la diputada del PP, Maria Miguelez, parla ben clar: 

– El TTIP és una de les coses més importants que comercialment li succeirà a Espanya. Nosaltres creiem a la capacitat de les empreses espanyoles que estan construïnt el metro de Lima o la nova terminal de l’aeroport de Heathrow…

Un altre cop la defensa del TTIP té com a beneficiàries les grans empreses. El metro de Lima el construeixen dues “empreses espanyoles”: FCC i ASC, l’empresa de Florentino Pérez. L’ampliació de l’aeroport de Heathrow la fa Ferrovial, empresa implicada en l’escàndol de finançament de CiU al Palau de la Música. Però seguim endavant amb la defensa de l’acord que fa la diputada del PP: 

– Farem tot el que estigui a la nostra mà per a que l’acord es signi quan abans millor perquè creiem que és bo per Espanya…

Aquestes lloances del TTIP al Congrés, però, no són el resultat que aquests partits volguessin explicar a la població el seus beneficis. Aquestes que hem llegit són les respostes a una moció presentada pel grup Izquierda Plural (IU, ICV i CHA) en la que es demanava, entre d’altres coses, que l’aprovació del TTIP fos sotmesa a referèndum. Davant d’aquesta petició CiU, PP, PSOE i UPyD van votar en contra de fer aquest referèndum.

La primera pregunta que cal fer-se davant d’això és: com és que si el TTIP generarà tanta riquesa i ocupació, els seus defensors porten les negociacions en secret? I també cal preguntar-se: Com és que els partits que defensen el TTIP no fan rodes de premsa explicant a la ciutadania el projecte? Com és que cap partit intenta atruibuir-se el mèrit de la seva aprovació? I per últim: com és que els mitjans de comunicació no expliquen gairebé res sobre aquest tema? Si, segons diu el PP “aquest acord és una de les coses més importants que li passarà a Espanya” per què tothom calla i només donen explicacions quan una moció en contra els obliga a fer-ho?

Julian Assange, fundador de Wikileaks apunta una resposta: “Els governs tenen pànic que la ciutadania parli d’aquest tractat”. Per què tant pànic? Per què tant secretisme? Veiem els detalls del que molts consideren el major atac a la democràcia europea des de la Segona Guerra Mundial.

El TTIP (versió oficial)

Comencem pel principi. La Comissió Europea explica al seu web que el TTIP és “un tractat de comerç que s’està negociant amb els Estat Units (EUA) amb l’objectiu “eliminar els obstacles comercials per facilitar la compraventa de bens i serveis entre la UE i els EUA”. Per aconseguir aquest objectiu el TTIP proposa eliminar la “regulació innecessària” i les “barreres burocràtiques”. Segons la Comissió Europea si s’eliminen aquestes “regles innecessàries” l’economia europea podrà crèixer 119.000M€ cada any i generar milions de llocs de treball.

Abans de continuar amb el TTIP, però, és necessari veure qui és la “Comissió Europea” que fa aquestes promeses. La Comissió Europea és l’equip de govern de la UE i actualment està integrat per membres del PP i els socialistes europeus, que després de les eleccions, van pactar per governar Europa. Fent un paralelisme a nivell local, la Comissió Europea és com un govern d’Espanya integrat per PP-PSOE. El president de la Comissió Europea és Jean Claude Juncker, del PP europeu.

Explico això perquè es tendeix a veure la Comissió Europea com un òrgan neutre quan no ho és i perquè és important saber que qui impulsa el TTIP és un govern integrat pel PP i els homòlegs europeus del PSOE.

Ara si, tornem al TTIP. La Comissió Europa proposa “eliminar la regulació innecessària”. Però a quines “regulacions innecessàries” es refereix? Normalment posa el següent exemple: “Un cotxe fabricat a la UE ha de passar els controls de seguretat de la UE. Però encara que la UE l’hagi donat per bo, el cotxe haurà de tornar a passar controls de seguretat als EUA, malgrat que la normativa de seguretat és similar”, la qual cosa encareix el producte. La proposta de un mateix procediment serveixi per a els EUA i per a la UE té molt de sentit. Però el TTIP va molt més enllà de la seguretat dels cotxes i s’extén a tota la regulació: aliments, medi ambient, productes químics i tot allò que aproven els parlaments arreu d’Europa. 

Llavors amb el TTIP una prohibició contra el fracking aprovada pel Parlament de Catalunya podria ser qualificada com una “barrera burocràtica” i ser abolida? Un salari mínim podria ser considerat una “regla innecessària” que podria ser obviada? Els contraris al TTIP creuen que si i parlen obertament “d’atac a la democràcia”.  Però fins a quin punt està justificada aquesta apreciació? Veiem-ho.

Qui hi ha darrere el naixement del TTIP?

L’organització Corporate Europe –dedicada a l’estudi de les interaccions entre empreses i parlamentaris europeus– va batejar el TTIP com “la constitució de les multinacionals”. Si mirem qui són els seus “pares fundadors” aquesta definició no és escabellada.

Un dels primers rastres del TTIP el trobem l’any 1995 a Sevilla quan es va celebrar una reunió sota el títol “Diàlegs Empresarials Transatlàntics”. La reunió estava convocada pel Secretari de Comerç nordamericà i el vicepresident de la Comissió Europea. Entre els convidats a aquests “diàlegs” hi havia els representants de Goldman Sachs, British Petroleum, Ford, Xerox, Phillips, Repsol i el fabricant d’armament Dresser Industries. L’objectiu de la reunió era “possibilitar que els líders empresarials d’ambdós costats de l’Atlàntic identifiquin les claus sobre el comerç entre Europa i els EUA” i “indicar els passos que s’haurien de seguir per reduir el cost de fer negocis”. És a dir: els empresaris es van reunir per dir-li a la UE i als EUA el que havien de fer en matèria comercial. 

Des de llavors els “líders empresarials” no han deixat de pressionar els governs dels EUA i la UE per tal “d’indicar els passos” i lluitar contra les “regles innecessàries”. Després d’anys i milions d’euros invertits en lobby, al 2011 Barack Obama, Angela Merkel i el llavors president de la Comissió Europa, Durao Barroso, creen un ens anomenat “Grup d’Alt Nivell sobre Ocupació i Creixement”. L’objectiu d’aquest grup és “examinar a fons les oportunitats” de fer un tractat de comerç entre els EUA i la UE. Finalment, al febrer de 2013, aquest “grup d’alt nivell” recomana a la UE i als EUA iniciar les negociacions del TTIP.

Com es negocia el TTIP?

Tant els EUA com la UE han designat un representant seu per a portar les negociacions. El “negociador en cap” en nom dels EUA és Daniel Mullaney i el de la UE és Ignacio Garcia Bercero.

Les negociacions sobre el TTIP es realitzen, com veurem, a desenes de reunions a tots dos costats de l’Atlàntic, però la part més visible d’aquestes negociacions són les “rondes de negociació”.

La primera “ronda” va tenir lloc a Washington el 7 de juliol de 2013 i fins al dia d’avui s’han celebrat 7 rondes, l’última el 3 d’octubre a Maryland (EUA).

Qui participa en aquestes  “rondes de negociació”?

Una de les primeres reaccions de diversos sectors de la societat –tant a la UE com als EUA– va ser posar el focus en l’opacitat amb la qual es van començar a portar a terme les “negociacions” i les “rondes”.

A Europa un dels primers que va demanar informació concreta va ser Corporate Europe Observatory qui a finals de 2013 va demanar a la Comissió Europea la llista dels participants en les converses preparatòries de les negociacions del TTIP. 

Després de diverses negatives la Comissió Europea es va veure obligada a donar una llista amb les 130 reunions que havien tingut lloc fins al moment. Segons la informació de la pròpia Comissió Europea, de les 130 trobades, 119 (un 93%) van ser entre membres dels governs i grans multinacionals: Morgan Stanley, General Motors, British Telecom, Met Life, Ford, Nokia o la British Bankers Association, entre d’altres. 

Les negociacions del TTIP també inclouen diversos “grups assessors”. Segons Corporate Europe aquests “grups assessors” estan “dominats per la indústria”. Un fet que reconeixen els mateixos grups industrials, que s’han mostrat satisfets que els “grups assessors” hagin adoptat “una perspectiva empresarial” i que “parlin un llenguatge empresarial”. A l’altre costa de l’Atlàntic les coses són similars. Segons l’observatori Public Citizen, que porta 40 anys treballant al Congrés dels EUA, el 84% dels “assessors” en les negociacions del TTIP als EUA representen a la gran indústria, on trobem la farmacèutica Abbot, el gegant agroalimentari Cargill o els fons d’inversió Capital Partners.

30 anys d’opacitat

Quan Corporate Europe va fer pública la llista on es veia que els participants a les negociacions eren bàsicament grans grups multinacionals, els negociadors dels EUA es van posar nerviosos i van demanar explicacions a la part europea sobre la “confidencialitat” de les negociacions. Per tranquilitzar-los el negociador europeu, Garcia Bercero, va enviar una carta al seu homòleg nordamericà Daniel Mullany. A la carta, amb data de 5 de juliol de 2014, Bercero informava als nordamericans que “tots els documents relacionats amb les negociacions estarien tancats al públic durant 30 anys”. Això inclou, fins i tot, als diputats del Parlament Europeu ja que, segons Bercero, els documents sobre les negociacions del TTIP quedarien fora de la Regla 1049/2001 que estabelix que tots els documents de les institucions europees han de ser públics. Tots excepte els del TTIP, pels que haurem d’esperar 30 anys…

Però és bo per a la nostra economia?

Però qui pot preocupar-se de l’opacitat quan estem davant d’un boom econòmic que generarà milions de llocs de treball? Segons la Comissió Europea (recordem, governada pels homòlegs europeus de PP i PSOE) el TTIP generarà “uns ingressos extra de 545€ per llar” a tota Europa i més d’un milió de llocs de feina, amb un increment anual del PBI d’un 0,5%. Aquestes xifres estan contingudes a un estudi fet per la Comissió Europea que tenia com a objectiu “aportar informació sobre la conveniència d’obrir les negociacions sobre el TTIP”. 

Però aquest informe no convenç tothom. Per una banda, i pel que fa a l’hipotètic benefici de 545€ per llar, l’economista Dean Baker, del Centre per a la Investigació en Política i Economia, publicava al diari The Guardian:  “que en realitat no es podia esperar més de 50€ l’any per llar”… I això tenint en compte que el beneficis es reparteixin de manera homogènia: beneficiarà el TTIP per igual a un empleat d’un McDonalds que a un executiu de la banca d’inversió? Baker ho dubta.

Per la seva banda, el professor de la Universitat de Manchester i expert en tractats de comerç, Clive George, posa en qüestió aquestes dades: “En primer lloc, aquestes previsions responen a l’escenari més optimista dels tres que recull el document. En segon lloc s’obvia que, de confirmar-se, aquests resultats triagarien 10 anys en ser operatius, segons reconeix el mateix informe”. Així, l’increment quedaria “no en un 0,5% sinó en un 0,05% anual repartit en 10 anys en el millor dels casos”. 

Però si els guanys esperats són tan minsos, quin interès tenen els impulsors del TTIP? Segons Clive George el guany està en la desregulació que permetrà que les empreses privades es facin amb els serveis públics europeus. Així ho explica Michael Hudson, de la Universitat de Missouri: “La UE i els EUA es troben immersos en un escenari post-bombolla en el qual ja no poden guanyar diners prestant diners” i per això “han triat convertir-se en rentistes neo-feudals amb la intenció de comprar carreteres per posar peatges”, un exemple que es fa extensiu a tot el sistema públic europeu, incloent “escoles, presons i hospitals”.

En aquest sentit un article del diari britànic The Independent advertia que amb el TTIP “els serveis públics estan en primera línia de foc ja que un dels principals interessos del TTIP és permetre a les empreses dels EUA fer-se amb els serveis públics europeus”.  Una amenaça prou real com perquè el govern escocès, presidit per Alex Salmond, hagi exigit al govern de Londres que “protegeixi el sistema públic de salut de l’amenaça del TTIP” davant l’amenaça que “gran companyies sanitàries dels EUA es facin amb el servei públic de salut”. 

La propaganda del TTIP

Com hem vist abans, el TTIP està en fase de negociació i les disputes al seu voltant semblen de caire estrictament ideològic. Així, per una banda tenim una coalició PP-PSOE a l’europea que augura un boom econòmic i per l’altra, un creixent número d’opinions que adverteixen dels perills del TTIP.

Davant d’aquest escenari, pot ser útil veure els resultats que han donat altres tractats similars, com per exemple el NAFTA, el tractat del lliure comerç entre Canadà, els EUA i Mèxic, en el qual s’inspira el TTIP. 

Les promeses del NAFTA

El NAFTA es va aprovar l’any 1994  i va ser presentat als habitants dels països participants com una “oportunidad histórica”. Vint anys després, però, la realitat és molt diferent al que es va prometre.  

En un estudi publicat pel Center for Economic and Policy Research (CEPR) amb seu a Wa-shington, l’impacte del NAFTA a Mèxic és indiscutiblement negatiu. El subdirector del CEPR i professor d’economia de la Universitat de Michigan, Mark Weisbrot va ser clar:  “el tractat va ser un terrible error considerant qualsevol indicador econòmic i social” 

Als EUA l’impacte del NAFTA tampoc és gaire encoratjador. Amb motiu del 20è aniversari del NAFTA l’influent diari digital The Huffington Post titualava: “L’economia dels EUA ha perdut 700.000 llocs de feina a causa del NAFTA”. En aquest sentit el premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz escrivia a The New York Times l’any 2006 una columna titulada “Promeses incomplertes” on analitzava l’impacte del NAFTA: “Lliure comerç no implica creixement”. I anava més enllà: “El NAFTA no ha acomplert les fervents espectatives dels seus defensors”. Segons Noam Chomsky, del Massachussetts Institut of Tecnology “el NAFTA ha aprofundit en les desigualtats i ha estat un mecanisme per transferir una enorme quantitat de riquessa des de les classes baixes i mitjanes cap als comptes bancaris de l’1%”. Segons Stiglitz això és deu a què “el NAFTA ocultava una sèrie de nous drets per a les empreses, que debiliten la democràcia a tota Amèrica del Nord”. Si, heu llegit bé: “una sèrie de nous drets per a les empreses, que debiliten la democràcia a tota Amèrica del Nord”.

La fi de la democràcia

L’afirmació d’Stiglitz es materialitza en  una clàusula del TTIP anomenada ISDS (les inicials d’Investor-State Dispute Settlement), un instrument que permet que les multinacionals posin demandes contra les decisions dels estats. Segons la Comissió Europea l’objectiu de l’ISDS és “trobar un equilibri entre el dret dels estats a regular i la necessitat de protegir els inversors”. La idea és que si un inversor considera que una llei d’un parlament democràtic perjudica els seus interessos, pugui recòrrer a una instància superior que faci de mitjancer entre l’estat i l’inversor. 

Però per això no existeixen els sistemes legals de cada país? La Comissió Europea ho torna a deixar clar: “El que un país compti amb un sistema jurídic sòlid no sempre garanteix que els inversors extrangers estiguin protegits adequadament” i per això l’ISDS “garanteix als inversors un fòrum al qual acudir quan vulguin reclamar una indemnització”. Es pot dir més clar? Si, Markus Beyrer ho va fer. 

Markus Beyrer és director d’European Bussines, una federació de patronals europees on trobem la CEOE i a les ceoes de cada estat europeu. Beyrer va lloar el TTIP dient que “les diferències regulatòries han de ser eliminades”, fent referència a les “regles innecessàries” de les que parlava la Comissió Europea. Però Beyrer va més enllà i completa la seva frase:  “hem de prevenir  que sorgeixin regulacions noves”. 

Aquesta frase de Beyrer implica  un salt qualitatiu. Ja no estem parlant de modificar “regulació innecessària” per “evitar la burocràcia”. Del que estem parlant és d’impedir que els parlaments democràtics facin noves lleis. I l’ISDS és l’eina que permet al TTIP acabar amb la democràcia.

L’ISDS ja està en funcionament en altres tractats de comerç que ja estan en vigor i que estan sent utilitzats contra les decisions dels parlaments democràtics. Veiem 3 exemples recollits per l’investigador John Hilary: 

1) La companyia energètica sueca Vattenfall reclama al govern alemany 3.700 milions d’euros per la seva decisió d’abandonar gradualment la producció d’energia nuclear arran del desastre de Fukushima.

2) En un dels múltiples casos de ISDS presentats contra el Canadà després de l’entrada en vigor del NAFTA, aquest país va ser obligat a  revocar la seva prohibició sobre l’additiu per a combustible MMT sota pressions de la companyia nord-americana Ethyl. 

3) La tabacalera nord-americana Philip Morris reclama al govern australià milers de milions de dòlars com a indemnització per prendre una mesura política en matèria de salut pública que obliga a vendre els cigarrets en paquets sense publicitat.

Com es pot veure, no estem parlant de petits països del tercer món. Estem parlant que les grans multinacionals detenen l’acció dels parlaments de grans i suposadament poderosos països. Però gràcies a l’ISDS aquests parlaments queden supeditats a aquesta mena de “justícia per a multinacionals”, amb tribunals estretament lligats a aquestes mateixes multinacionals i on, curiosament, els estat no poden demandar les multinacionals. 

Què podem fer?

L’any 1993, pocs dies abans de la signatura del tract NAFTA  Noam Chomsky va escriure: “Els tractats de lliure comerç anulen els drets dels treballadors, dels consumidors i de les futures generacions (…) reduint la democràcia a les seves formes més buides per tal que la voluntat dels amos es pugui dur a terme sense cap interferència”.

El passat 17 de març de 2014, Susan George va començar la seva conferència sobre el TTIP a Bilbao dient: “Avui us donaré moltes notícies dolentes, però començaré amb una de bona: guanyarem aquesta batalla i per aconseguir-ho hem de fer servir l’estratègia del vampir: treure a la llum aquestes negociacions per matar el seu pla”.

La bona notícia és que la pressió popular pot aturar el TTIP. La pressió popular està fent que governs de diversos països europeus comencin a veure perillar les seves espectatives electorals a causa del seu recolzament al TTIP.   Com hem vist abans, les negociacions del TTIP s’estan portant a terme d’esquenes al Parlament Europeu i la Comissió ha negat inclús que aquest parlament pugui tenir capacitat d’intervenció a les negociacions. Així la votació sobre el TTIP al Parlament Europeu no serà debatuda sinó que els grups només podran triar entre votar a favor o en contra. No es podran fer esmenes ni es podran debatre punts concrets. Actualment el Parlament Europeu està dominat pel PP Europeu i pels socialistes europeus però com diem, les pressions domèstiques podrien fer que la unitat a favor del TTIP es trenqués ja que al Parlament Europeu no hi ha “disciplina de vot”. Una altra escletxa que s’obre per aturar l’aprovació del TTIP és que un dels estat de la UE es negui a aprovar-lo, la qual cosa provocaria la seva paralització. En tots aquests escenaris, la movilització ciutadana, la pressió política i la presa de consciència sobre el que significa el TTIP seran eines imprescindibles. A la columna de l’esquerra us facilitem les fonts utilitzades en l’elaboració d’aquest treball així com un llistat d’organitzacions implicades en aquesta lluita. Esperem que us sigui útil. 

Poques hores abans de tancar la present edició saltava la notícia: el president de la Comissió Europea,  Jean Claude Juncker –del PP europeu– va signar un pacte secret amb 340 multinacionals amb l’objectiu que aquestes paguessin només un 2% d’impostos. 

Juncker, fervent defensor del TTIP, s’enfronta ara a una greu crisi que podria afectar la seva presidència i les mateixes negociacions del tractat europeu. 

La notícia saltava aquest divendres 7 de novembre després que el Consorci Internacional de Periodistes filtrés més de 28.000 documents que demostren que Juncker, en la seva etapa com a primer ministre de Luxemburg, va signar acords secrets per permetre eludir milions d’euros en impostos. Entre les empreses implicades trobem Apple, Amazon, Ikea, Burberry, el Deutsche Bank i Pepsi. En total 340 empreses.

El diari digital el diario.es explica que “la investigació, anomenada Luxembourg Leaks o LuxLeaks i en què han participat periodistes de 26 països, ha tingut accés a 28.000 pàgines de documents que demostren com les grans empreses “es recolzaven a Luxemburg i en les seves lleis fiscals flexibles, però també en les deficiències de la reglamentació internacional per transferir “a aquest país” els seus beneficis a fi que no fossin objecte d’impostos, o almenys molt dèbilment “, és a dir, amb tipus inferiors a l’1%, segons publica el diari francès Le Monde, que participa en la iniciativa al costat del britànic The Guardian, l’alemany Süddeutsche Zeitung, el japonès Ashahi Shimbun o l’espanyol El Confidencial.

Els acords van comptar amb la col·laboració de PricewaterhouseCoopers (PwC), una de les ‘Big Four’ (quatre firmes d’auditoria i consultoria del món), que dissenyava complexes estratègies financeres que comprenien préstecs de les matrius luxemburgueses a les filials d’altres països i altres estructures per transferir beneficis d’una part de l’empresa a una altra per tal de reduir o suprimir totalment els ingressos subjectes al pagament d’impostos.

En clau catalana, cal recordar que PwC és la mateixa empresa que està assessorant el Govern de la Generalitat per treure endavant el projecte VISC+ amb el qual es pretén vendre dades dels historials mèdics dels usuaris de la sanitat pública a empreses privades. 

L’escàndol, que està saccejant la política europea, ha estat portada a diaris de tot el món. A Espanya, ni El País, ni El Mundo, ni l’ABC ho portaven a portada. Els diaris econòmics El Economista i Expansión dedicaven aquest divendres la seva portada a les preocupacions de les agències de rating arrel de l’ascens de Podemos però es deixen el ‘Cas Juncker’.

3 punts bàsics i una advertència final · Per Àngels M. Castells (Economista)

1) Sotmetre la política a l’economia privada, destrueix també la possibilitat que la societat es doti de serveis públics i de polítiques més igualitàries. Les grans multinacionals que dicten els tractats als estats no estan ni per la igualtat d’oportunitats ni per una redistribució de la renda més equitativa, sinó per mercantilitzar els béns i serveis més bàsics, privant l’accés als mateixos a una part cada vegada més gran de la ciutadania.

2) Els Tractats abasten el fonamental de les nostres activitats i necessitats: ocupació, transport, comunicació, dades fins i tot de les nostres històries clíniques, serveis legals, subvencions, educació, salut, residus, aigua, distribució d’energia i comerç digital, i pot també implicar una major desregulació d’uns mercats financers descontrolats i hipertròfics.

3) Pretenen marcar el no retorn del control ciutadà i la política sobre sectors fonamentals per al desenvolupament humà, impedint una societat amb una democràcia real. En aquest sentit, el TISA conté clàusules que veten la possibilitat de recuperar o regular de nou un sector que ja hagi estat liberalitzat.

Alerta!

La democràcia està en perill perquè amb aquests tractats la ciutadania ja no pot decidir res realment important i, molt menys, la regulació dels grans poders econòmics. No només la possibilitat de fer polítiques de tall socialdemòcrata es converteix en un impossible, sinó que l’acceleració de les desigualtats entra en una dinàmica suïcida… tal i com ja està succeïnt.  Perquè mentre es negocien els tractats ja els estan imposant i han començat a ser una crua, difícil i autoritària realitat. La seva germinació en la nostra societat, a costa dels nostres serveis públics, els nostres drets i les nostres condicions laborals, ja està costant desarrelament, precarietat, violència, salut i vides humanes. 

Cal posar-se dempeus i lluitar. Per la nostra democràcia i per la nostra salut.

Alguns enllaços per saber més sobre el TTIP:

Aquest és el vídeo que hem fet sobre el TTIP.

(Actualment amb prop de 400.000 visites entre la versió en català i la versió en castellà)

Organitzacions contra el TTIP:

· Campanya No al TTIP

· ATTAC España

· Amigos de la Tierra

· Manifiesto No al TTIP

· Firmantes del manifiesto No al TTIP 

Articles sobre el TTIP:

· Para saber más del TTIP (y combatirlo mejor) (Àngels M. Castells)

· TTIP y CETA: tratados de comercio devastadores para el empleo y la economía (eldiario.es)

· Análisis desde la Sanidad de la Asociación Transatlántica para el Comercio y la Inversión (TTIP) (Punts de Vista)

· 50 preguntas y respuestas sobre el Tratado de Libre Comercio (Alberto Garzón y Desiderios Cansino)

· Wikileaks sigue desvelando secretos del TIPP y el poder de la industria farmacéutica (Àngels M. Castells)

· Wikileaks confirma que la UE planea entregar los servicios a las multinacionales (Diagonal)

· 7 preguntas sobre el TTIP cuya respuesta deberías conocer (eldiario.es)

· El riesgo de incluir un mecanismo de solución de controversias inversores-estados en las negociaciones de un Tratado de libre comercio entre Estados Unidos y la Unión Europea (Amigos de la Tierra)

· Tractat de lliure comerç entre EUA i UE [CAT] (Vicenç Navarro)

“El projecte VISC+ és un cavall de Troia de la privatització

Per Àngels M. Castells · Economista

Els Tractats TTIP i TISA que ara ens amenacen des del costat fosc de la globalització són molt més la concreció de la “corporatocràcia” que ja està governant el món. 

De la mateixa manera que per justificar aquests tractats es teoritzen uns falsos “avantatges competitius” dels països, es juga avui al VISC + amb “diàlegs competitius” entre empreses disposades a saquejar allò públic. Pensen els estults que esmentar la paraula “competitivitat” ennobleix i justifica qualsevol acte de pirateria, quan la reflexió honesta ens condueix a denunciar la nuesa del rei, o el que és el mateix, que la “sana competència” no existeix, i la “competitivitat “és la variant del nostre temps d’un monstre nascut d’alimentar en una societat en descomposició els més baixos instints, els prejudicis malthusians i la descarnada llei de la selva. 

I un altre engany del VISC + (encara que no és ni de bon tros l’últim): “disposar de les dades de les històries clíniques afavorirà la investigació i millorarà les condicions de salut”. Si és així, per què la nostra joventut investigadora millor preparada ha de seguir buscant laboratoris i universitats on poder seguir signant i desenvolupar les seves capacitats lluny de Wert i d’aquesta Espanya voluntàriament descerebrada? 

La resposta és fàcil: perquè menteixen quan prometen que les seves maniobres impliquen beneficis per a la majoria. No, Tractats els TTIP / TISA, VISC + i altres cavalls de Troia d’aquesta globalització en el costat fosc no milloren les vides de la majoria de les persones. 

===========================================

“Ens hem de negar a que venguin les nostres dades. Ens hem d’organitzar”

Per Isabel Vallet · Diputada de las CUP

Per nosaltres la venda de l’historial sanitari no és una operació aïllada, forma part d’una estratègia de privatització. La promoció de l’entrada de capital privat en la sanitat pública, o la privatització per segments, l’ha dissenyada en tres informes successius la consultora PricewaterhouseCoopers (PWC) i s’ha anat aplicant, amb més o menys èxit, pel Departament de Salut. L’any 2013 un tercer informe de PWC ens advertia de la necessitat de fer negoci amb les bases de dades clíniques sense “restriccions per a certs usos com el comercial”.

Una vegada que projecte VISC+ entri en vigor no sabrem per  fer què s’usaran les nostres dades. No sabrem si les asseguradores les usaran per fer estudis per apujar primes de risc. No sabem si les farmacèutiques les usaran per analitzar si produir un determinat medicament és o no rentable. No sabem si les empreses de recursos humans les usaran per determinar factors i perfils en base a informacions confidencials sobre salut mental, o hàbits de consum d’alcohol o tabac. Vendre informació essencial per planificar i millorar la nostra salut és descapitalització. Facilitar informació perquè la sanitat privada competeixi amb la sanitat pública és descapitalització. Renunciar a les tasques de promoció de la salut a favor de les empreses farmacèutiques o asseguradores que persegueixen l’ànim de lucre és descapitalització.

No podem deixar que aquesta descapitalització segueixi, ens hem de negar a que venguin les nostres dades, ens hem de negar a que ens robin el dret a una sanitat pública i per fer això ens hem d’organitzar.

===========================================

“El guany del projecte VISC+ l’obtindran les empreses”

Teresa Forcades · Metgessa

A Le Monde Diplomàtique en Español d’aquest mes (setembre 2014), hi ha un magnífic article de l’investigador Raoul Marc Jennar titulat ‘Acuerdos de libre comercio en todas direcciones: Cincuenta Estados negocian en secreto la liberalización de servicios’. L’autor denuncia que en aquests moments a l’ambaixada australiana de Ginebra s’estan reunint els cinquanta països que representen el 70% dels intercanvis mundials de serveis per negociar l’Acord sobre Comerç de Serveis (ACS o TISA en anglès) que voldrien implementar de forma immediata al 2015. Crec que el projecte VISC+ se situa en aquest context d’atac frontal a nivell mundial contra la concepció no-mercantilista de la societat. La noció que les persones no som mercaderies i que les normes que regulen la nostra convivència han de reflectir la nostra dignitat, respectar-la, protegir-la i potencia-la és per a la concepció neoliberal de la societat un absurd passat de moda, un impediment ridícul al progrés. Un impediment al progrés … de qui?, ens hem de preguntar. Qui n’obtindrà un guany, del projecte VISC+? Està clar que per presentar-lo a la societat cal afirmar que ‘la societat’, en aquest cas els usuaris del servei català de salut, en traurem un benefici perquè les empreses privades que compraran les nostres dades ens oferiran a canvi millors prestacions. En realitat, aquest benefici comporta la privatització dels serveis de salut i implica excloure i deixar sense cap tipus de cobertura sanitària a tothom que no pugui pagar, com passa als EEUU. La mercantilització de les persones és incompatible amb la democràcia. No a la mercantilització de les dades dels pacients que suposa el projecte VISC+. 

· Albano Dante Fachin Pozzi (Twitter: @_cafeambllet)

La història va passar a Barcelona una nit de febrer de l’any 2006 però jo no la vaig conèixer fins que fa unes nits me la van explicar a casa meva. Al llarg de dues hores i vuit minuts vaig escoltar en silenci, gairebé sense respirar, la història de Patricia Heras, una noia de 32 anys que va sortir a fer una volta en bicicleta per Barcelona i que va acabar a la presó i, més tard, saltant per una finestra d’un setè pis.

Caure de la bici

Patricia Heras havia arribat a Barcelona feia pocs mesos, procedent de Madrid, la seva ciutat natal. La nit del 4 de febrer de 2006 ella i un amic van sortir de festa. Hores més tard, tornant a casa en bicicleta, Patricia i el seu amic van patir un petit accident. Ell es va fer un cop al cap i ella unes quantes rascades. Un cotxe es va parar a ajudar-los i van decidir trucar una ambulància que els va portar a l’Hospital del Mar. I allà comença una de les històries més increïbles que he sentit en anys. Una història que m’avergonyeix no haver conegut fins el 21 de setembre de 2014 quan, al sofà de casa, vaig veure el documental Ciutat Morta. Dues hores i vuit minuts.

Caure a un forat negre

Mentre atenien al seu company, Patricia Heras s’estava a la sala d’espera d’urgències. Una sala d’espera que estava especialment moguda aquella nit. Poques hores abans, al centre de Barcelona, un agent de la Guàrdia Urbana va resultar ferit de gravetat en el transcurs d’una intervenció que va acabar amb 9 detinguts, alguns d’ells, ferits en estranyes circumstàncies. Mentre els metges atenien els ferits, membres de la Guàrdia Urbana van veure Patricia asseguda, esperant que l’atenguessin. I la van detenir a ella també.

Per què? La intervenció de la Guàrdia Urbana havia tingut lloc a un antic teatre ocupat del carrer Sant Pere Més Baix. Els detinguts responien a allò que els mitjans de comunicació anomenen “estètica okupa”. 

La Patricia no havia posat els peus en aquell teatre mai, ni formava part del “col·lectiu okupa”. Estudiava filologia a la Universitat de Barcelona i poc abans de la seva detenció és va fer un tallat de cabell “com Cindy Lauper”, dibuixant una mena de tauler d’escacs al cap. Aquell tallat de cabell i una indumentària “antisistema” segons la policia, van fer que Patricia acabés relacionada amb els fets que havien tingut lloc hores abans i condemnada a 3 anys de presó. L’abril de 2011, durant un permís penitenciari, Patricia Heras no va aguantar la pressió i es va llençar per la finestra del setè pis on vivia.

Ciutat Morta

Al llarg dels seus 128 minuts de durada el documental Ciutat Morta ens explica amb tot detall la història de Patricia Heras i dels altres joves detinguts i condemnats en un procés policial, mediàtic, polític i judicial esfereïdor. Una història que sembla una fosca pel·lícula de Hollywood però que va passar a Barcelona.

I mentre mires Ciutat Morta no pots parar de preguntar-te: “Com pot ser que jo no sabés res de tot això?”

Com pot ser que jo no sabés que el llavors alcalde de Barcelona, els socialista Joan Clos, va canviar la seva versió dels fets de manera escandalosa, deixant indefensa la Patricia i els altres joves detinguts? Com pot ser que jo mai sabés que els nois detinguts –Rodrigo, Alex, Juan, Alfredo– van ser torturats per la policia, tal i com va denunciar Amnistia Internacional? Com pot ser que no tingués ni idea que els testimonis clau per tancar Patricia a la presó van ser dos policies –els agents Víctor Bayona i Bakari Samyang– condemnats per tortures greus? Com pot ser que no sabés de la implicació en tot el cas de Jordi Hereu i de Carles Martí, llavors alts càrrecs socialistes a l’Ajuntament de Barcelona? Com pot ser que no sabés que fins i tot TV3 va alterar els seus arxius després de rebre pressions del consistori? Com pot ser que no conegués tots els detalls d’aquesta història?

Un silenci atroç

Una part de la meva ignorància és fruit d’un enorme muntatge destinat, justament, a que jo –i la resta de la població– no en sabéssim mai res. TV3, La Vanguardia, El País o El Periódico –ara ho sé– van ser peces clau per al triomf de la impunitat. 

D’una banda silenci. De l’altra, desinformació al servei dels plans urbanístics de l’ajuntament. 

Què té a veure la política urbanística de l’ajuntament amb tot plegat? Aquí està la gran troballa de Ciutat Morta. No estem davant un cas aïllat, d’un trist error policial i judicial. Estem davant un muntatge de dimensions enormes on estan implicades les més grans estructures de poder. Un sistema que aquella nit de 2006 va esclafar les vides de Patrícia i els altres detinguts.

Però no puc evadir la meva responsabilitat per no haver conegut mai aquesta història. Perquè des del mateix dia en que van succeir els fets, centenars de persones es van mobilitzar intentant que tothom sabés el que estava passant. Primer van ser els familiars i amics de les víctimes del muntatge que desmunta Ciutat Morta: manifestacions, vagues de fam, actes, xerrades…

Per què no vaig veure res? Potser perquè els manifestants portaven rastes? Vaig caure en el parany dels prejudicis? Com vaig fer per no veure aquells joves que es plantaven amb pancartes a les portes de l’ajuntament dient que Patricia Heras havia estat “assassinada per l’Estat”? L’aspecte “antisistema” de Patricia? L’origen sudamericà dels condemnats? Pot haver estat això?

No puc evitar preguntar-m‘ho perquè Ciutat Morta ens interpel·la a aquest nivell. Fins a quin punt una història terrorífica com aquesta s’hagués pogut produir sense el consens social de sospita davant del que és diferent, del que es pentina i vesteix d’una altra manera?

Els mitjans van fer la seva feina…però això ho explica tot? Als grans mitjans hi va haver molt poques escletxes, però n’hi va haver: Mònica Terribas, deixant descol·locat Joan Clos en plena entrevista, preguntant-li pel cas malgrat que no estava entre les preguntes guiades. Gregorio Morán, fent valer el seu enorme pes periodístic i publicant el cas a la seva columna… i després el silenci i la manipulació. I el setmanari La Directa, fent descobriments increïbles i publicant-los, exercint el paper pel qual va néixer el periodisme. 

Mea culpa

Però malgrat tot, no puc evitar pensar que hi ha certa responsabilitat meva. I l’única manera que trobo per intentar arreglar-ho, és escriure això per di-li a tothom que vagi a veure Ciutat Morta. 

Cal veure aquesta obra perquè sota l’aparença de documental respira un artefacte capaç de canviar el rumb de la història de Barcelona. No exagero. A mesura que Ciutat Morta va guanyant premis arreu, quan ens assabentem que l’han projectat al festival de San Sebastián, quan les poques sales que l’han projectat han deixat al públic en estat de xoc. A mesura que va passant tot això, els implicats en l’escàndol de ben segur es comencen a preocupar. Perquè estan veient que el silenci teixit amb mentides, manipulació i silencis està a punt de saltar pels aires. 

Ciutat Morta és una bomba que ja ha començat a esclatar al cor d’una Barcelona que si vol viure ha de mirar la realitat a la cara.

La perillositat de Ciutat Morta es fa evident quan TV3 i els grans mitjans de Barcelona silencien el triomf de la pel·lícula allà on va. Mentre que el Festival de San Sebastián omple els carrers de la ciutat amb enormes cartells de Ciutat Morta, a Catalunya tothom calla. 

Dependrà de tots nosaltres que aquesta terrible història sigui coneguda. Que la impunitat cessi. El primer pas és veure Ciutat Morta i que no quedi ningú que, en el futur pugui dir: “Jo no en sabia res”, com jo ho estic dient ara. Potser el segon pas és demanar perdó a aquells que van viure aquest drama davant la indiferència de tants com jo.

Saber més sobre Ciutat Morta:

· Tràiler de Ciutat Morta

 · Web Des-Montaje4F

· Ciutat Morta a Twitter: @ciutatmorta

 

Silenci a TV3

Cartell de Ciutat Morta al Festival de San Sebastián

Silenci a TV3

Ciutat Morta ens explica els fets del 4F. Però a la vegada està aconseguint demostrar l’enorme bloqueig mediàtic que es viu a Catalunya quan es toquen certs temes. Malgrat els premis, malgrat la repercussió internacional que està tenint la pel·lícula, els mitjans catalans no estan informant. Dos exemples: TV3 no ha dit ni una sola paraula de la participació de Ciutat Morta al Festival de Cinema de Donosti.  A La Vanguardia, segons l’Observatori Media.cat, es poden trobar 40 entrades sobre el festival. Cap sobre Ciutat Morta.  Curiós. No cada dia un festival internacional de prestigi omple els carrers amb cartells gegants amb la cara d’un ex-alcalde de Barcelona

Saber més sobre Ciutat Morta:

· Tràiler de Ciutat Morta

· Web de Ciutat Morta

· Web Des-Montaje4F

· Ciutat Morta a Twitter: @ciutatmorta

 

En tots els documents elaborats pels impulsors del Projecte Visc+ es fa referència a la seguretat a l’hora de tractar les dades dels ciutadans. S’informa també que el projecte ha estat “presentat” a l’Agència Catalana de Protecció de Dades (APDCAT). 

Però del que no informen ni la Conselleria de Salut ni l’AQuAS és del resultat de l’informe de la màxima autoritat catalana de protecció de dades. 

El projecte va ser presentat a l’APDCAT al primer trimestre de 2013. Després de mesos d’estudi, els experts d’aquesta entitat van emetre un informe on s’analitza la informació presentada. El resultat és preocupant. 

Manca de concreció

Pel que fa al “model de seguretat, disponibilitat i ús de les dades” l’informe destaca que “no és possible validar un determinat model de seguretat atesa la manca de concreció de diferents aspectes relacionats amb la seguretat”. 

En aquest sentit l’APDCAT afirma que “no s’ha disposat d’una memòria global que descrigui d’una manera detallada les necessitats, les alternatives disponibles i les característiques i els beneficis de l’opció escollida” i assenyala que part de la documentació aportada “no resulta clara quina naturalesa té”.

Per això l’APDCAT diu que “ateses les fortes implicacions per a la privacitat de les persones i pels altres drets que es podrien veure afectats en cas d’un tractament inadequat d’una informació tan sensible com la que s’inclou en el projecte, seria recomanable disposar d’una avaluació de l’impacte sobre la privacitat que pot tenir aquesta iniciativa”. És a dir, que malgrat la insistència dels promotors a l’hora de parlar de “seguretat”, sembla que no han tingut massa cura d’aquests aspectes.

Pel que fa al tipus de dades que es cediran l’APDCAT conclou que el Projecte Visc+ “no concreta quines seran aquestes dades ni els criteris i els procediments que es seguiran per decidir quines dades hauran d’estar accessibles en obert”. 

Pel que fa a qui tindrà accés a les dades “no s’explicita si els clients finals podrien rebre i tractar informació anonimitzada o dades personal no anonimitzades”.

Què faran amb les dades?

L’APDCAT “constata que les referències a les finalitats del projecte no sempre coincideixen en els diferents apartats de la documentació aportada” i apunta a què “resulten confuses algunes de les previsions de la documentació aportada, en el sentit que no queda clar si el tractament de dades personals del Projecte Visc+ ha de tenir per finalitat la ‘recerca mèdica’ o si es pot produir un tractament i cessió als ‘clients finals’ per la pràctica totalitat de les finalitats (…) Tampoc no queda clara quina és la finalitat d’avaluació a què fan referència alguns dels documents aportats”.

Finalment, l’APDCAT recalca “que es troba a faltar, en el conjunt de documentació aportada, una connexió clara entre “client final”, la finalitat a complir, la concreció de la informació a què podria tenir accés, i si aquesta informació ha de ser anonimitzada o pot comportar cessió de dades personals”.

En definitiva, i a tenir de l’informe de l’APDCAT, els responsables del projecte ofereixen moltes llacunes a l’hora de tenir cura de les dades dels pacients. Un fet que contrasta amb la seva suposada experiència i diligència. 

Finalment, el menys tranquil·litzant de tot, l’APDCAT afirma que “la possibilitat que la combinació d’aquesta informació amb informacions obtingudes d’altres fonts pugui acabar fent identificables persones no es pot descartar”. 

Més informació:

El Govern vendrà les dades dels pacients de la sanitat pública a empreses privades

Quatre raons per aturar el Projecte Visc+

· Per Albano Dante Fachin Pozzi

El Govern ja ho té decidit però és imprescindible aturar els seus plans. I l’única possibilitat d’aturar el Projecte VISC+ és a través d’una resposta massiva de la societat. A continuació enumerem 4 raons que fan que la resposta popular a aquest ple sigui imprescindible.

1) Manca de diàleg i opacitat

El Projecte VISC+ s’ha desenvolupat d’esquenes a la ciutadania.  La proposta va ser aprovada gràcies a un “acord de Govern”, eludint el pas pel Parlament. Per desenvolupar-lo en cap cas es va requerir la participació d’usuaris, professionals o organitzacions civils. Els únics que han pogut posar sobre la taula els seus interessos han estat les empreses de la indústria sanitària. Que el pla contempli una campanya de comunicació per “difondre les bondats del projecte” redueix la participació de la ciutadania  –titular únic de les dades amb que es farà negoci– a ser un mer espectador. La negativa del Departament de Salut i de l’AQuAS (agència pública impulsora del projecte) a respondre les preguntes que els hem formulat és una mostra clara del despreci per la transparència i el retiment de comptes.

2) Empreses i portes giratòries

El paper de la consultora PWC –coneguda per les seves crides a privatitzar la sanitat pública– ha tingut un pes enorme en l’el·laboració del projecte. Això li ha permès dissenyar-lo  a mida dels interessos de les grans corporacions sanitàries privades. El fet de que un dels seus directius, Joan Guanyabens, hagi arribat a PWC directament des de l’AQuAS és un exemple vergonyant de les portes giratòries que tant han fet per convertir la sanitat pública en un negoci. És també preocupant la presència d’IMS Health en el desenvolupament del projecte. Els escàndols en que s’ha vist involucrada aquesta empresa, els milions que destina a pressionar governs i insititucions i el seu mateix model de negoci hauria de fer saltar totes les alarmes.

3) Manca de seguretat

La documentació disponible posa en qüestió la “seguretat” a la que fa referència la propaganda del Govern. L’Agència de Protecció de Dades de Catalunya alerta de greus deficiències en aquesta matèria. Malgrat això,  no consta cap acció per part dels impulsors del projecte destinada a solucionar-les. 

4) Perills concrets

Els perills que es deriven d’un projecte com aquest són significatius. Que les asseguradores sanitàries o les empreses de recursos humans tinguin les nostres dades sanitàries tindria un impacte enorme a les nostres vides.

No es tracta de resistir-se als avenços científics. L’anàlisi de dades pot suposar enormes avenços en la investigació científica i en la gestió i modernització del sistema sanitari. El problema sorgeix quan els impulsors d’aquesta iniciativa es mouen en l’opacitat i el silenci, quan el futur de les nostres dades es decideix als despatxos de grans corporacions i no de manera democràtica.

A Anglaterra l’intent de posar en marxa un projecte similar va provocar un enorme debat polític i social. A Cataunya, fins ara, els plans avancen en silenci. Mentre que a Anglaterra The Guardian, The Daily Telegraph i la BBC van seguir el tema durant mesos, a Catalunya els mitjans miren cap a una altra banda. Per això, l’acció ciutadana serà imprescindible per aturar aquest pla tal i com el vol imposar el Govern.

Més informació:

El Govern vendrà les dades dels pacients de la sanitat pública a empreses privades

 

[La informació continguda en aquest reportatge ha estat recopilada i analitzada entre els dies 8 i 15 de setembre de 2014. Per accedir al llistat de fonts utilitzades, fer click aquí] 

[Si vols col·laborar per fer possible la impressió i distribució de 145.000 exemplars amb aquesta informació, fes click aquí] [La notícia en castellano, aquí]

Per Albano Dante Fachin Pozzi

La primera notícia que vaig tenir sobre el Projecte Visc+ em va arribar per Twitter, on algú va escriure: “Llegiu aquest article de la diputada de la CUP, Isabel Vallet. IM-PRES-CIN-DI-BLE”. L’article en qüestió es titulava “El nostre historial mèdic: en venda!”.

Un titular que –si no hagués estat obra d’una de les diputades que millor coneix el sistema sanitari català– m’hauria semblat fins a cert punt exagerat. Però, lamentablement, el titular de l’article no exagera ni una mica la magnitud dels plans del Govern per a les nostres dades mèdiques.

Partint de l’article d’Isabel Vallet, a la revista cafèambllet vam decidir investigar la gènesi, les característiques i els impulsors del Projecte Visc+, l’eina que permetrà al Govern de la Generalitat de Catalunya posar en mans de la indústria sanitària internacional les dades mèdiques dels 7 milions d’usuaris del sistema sanitari català.

El Projecte VISC+

El 4 de juny de 2013 el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar el Projecte VISC+. Segons la nota de premsa publicada al seu web, l’objectiu del VISC+ és “posar la informació sanitària a disposició dels ciutadans, les empreses i la recerca” per “millorar els serveis de salut”, “millorar la recerca” i “posar en valor el coneixement”.

Per fer possible tot això, el Projecte VISC+ es proposa “relacionar i estructurar” tota la informació obtinguda a centres d’atenció primària, hospitals, urgències i, fins i tot, a les receptes electròniques. Tota aquesta informació es centraria en un punt que recolliria també els 60 milions de documents continguts a les històries clíniques dels ciutadans que utilitzen el sistema públic de salut. Aquesta centralització és el primer pas per posar les dades “a disposició dels ciutadans, les empreses i la recerca”.

Negoci amb les dades de tots?

A Catalunya fa temps que funcionen diversos sistemes per compartir i analitzar les dades del sistema sanitari públic. Dos exemples són la Història Clínica Compartida –que permet que els historials mèdics estiguin accessibles a qualsevol punt servei sanitari– o les dades recopilades per la Central de Resultats, que permeten estudiar i millorar la gestió del sistema sanitari públic.

Pel que fa a dades per a la investigació científica la Generalitat disposa de diverses fonts d’informació disponible per als investigadors, entre elles el SIDIAP, que ofereix dades als investigadors de l’Institut Sanitari Vall d’Hebron, la Universitat Politècnica o a l’Institut Municipal d’Investigacions Mèdiques.

Però el Projecte VISC+ aporta una novetat molt important que cap dels sistemes anteriors podia oferir: mentre que organismes com el SIDIAP estableixen clarament que “no cedeix dades a entitats amb ànim de lucre”, el Projecte Visc+ té a la empresa privada com a destinatari principal de les dades. Josep Mª Argimón, un dels màxims responsables del projecte ho explica amb claredat:

“El projecte VISC+ proporcionarà valor aportant major capacitat per a que las indústries sanitàries, les farmacèutiques i les biotecnològiques desenvolupin la seva activitat” beneficiant al “teixit econòmic i industrial”. Segons Argimón l’aposta per fer participar al sector privat en el projecte VISC+ té com a objectiu “la promoció i comercialització dels serveis que ofereix el projecte”.

Més clar no es pot dir.

D’on surt això?

Per valorar el pes que el sector privat té en el Projecte VISC+ és útil veure com es va gestar el seu naixement i qui són les persones i empreses implicades.

Les primeres mencions a les oportunitats de negoci que ofereix la venda de la informació mèdica dels ciutadans les trobem a diversos documents publicats per la Fundació TicSalut, un ens creat l’any 2006 per la Generalitat a instàncies de la consellera Marina Geli (PSC). Al gener de 2008 Geli va donar entrada a la Fundació TicSalut (finançada amb recursos públics) al sector empresarial, creant el “Consell d’Empreses de la Fundació TicSalut”. Entre les empreses membres trobem farmacèutiques (Baxter, Esteve, Roche), consultores (Applus, PWC, Deloitte), tecnològiques (Telefónica, IBM, Indra) i proveïdors varis (El Corte Inglés, Agfa, Linde Healthcare).

A l’acte de presentació del “Consell d’Empreses” la consellera Marina Geli va ser clara i va dir als empresaris: “Nosaltres els necessitem a vostès”. Carles Fradera –adjunt de direcció del Centre d’Innovació i Desenvolupament Empresarial de la Generalitat (CIDEM)– va ser encara més clar que Geli: “Us asseguro que us sortirà a compte”.

Des de llavors, la importància del conglomerat industrial ha près una enorme rellevància a la Fundació TicSalut i és qui marca les línies d’actuació, tal i com reconeix l’actual director de la fundació, Francesc Cuyàs:

“volem que les empreses ens proposin introduir innovació tecnològica al mercat”. Gràcies a les propostes del sector privat, Cuyàs explica que la fundació “ha identificat 5 tendències a nivell internacional” i una d’elles és “la revolució del big data”.

I aquí és on entren en joc les dades mèdiques dels 7 milions d’usuaris dels serveis del CatSalut.

El big data

El big data és la capacitat de manipular informàticament grans volums de dades amb l’objectiu d’obtenir informació útil i rellevant. En aquest sentit el projecte VISC+ té dos objectius fonamentals: centralitzar tota la informació mèdica del sistema de salut pública i –com hem vist– posar-la a disposició de la indústria sanitària internacional, que porta anys pressionant els governs per a que alliberin les dades dels serveis públics de salut. Una pressió que a Catalunya fa anys que lidera la consultora PWC, una de les quatre grans consultores del món. Al seu informe “10 temes candents de la sanitat 2013” PWC dedica especial atenció a aquest tema:

“L’alliberament d’aquestes dades i la seva reutilització permetrà generar grans beneficis” com “identificar quins són els grups de risc poblacionals amb major precisió” la qual cosa pot ser “una eina útil per al sector assegurador, ja que podrà ajustar les seves primes al risc dels seus clients i això implica disposar de bases de dades poblacionals amb informació sobre les característiques personals, comportaments, patrons de consum i malalties dels individus”.

Però PWC és conscient de que aquestes dades són molt delicades: “les dades generades a l’entorn de la sanitat solen ser dades amb informació personal i privada, la qual cosa dificulta el seu alliberament ja que les dades de salut requereixen generalment el consentiment del subjecte”. Per tot això, l’informe explica que “queda molt per fer ja que la confidencialitat i la protecció de la privacitat semblen posar barreres al moviment d’allliberament de dades de salut”. I conclou:

“Però el repte més difícil serà convèncer a tots els que actualment es creuen “propietaris de les dades”, en clara referència a les administracions que custodien la informació dels ciutadans.

Un dels empresaris col·laboradors del TicSalut, Vicens Yeves ho estableix amb claredat: “Tota la informació relativa als pacients ja està totalment digitalitzada, només falta la voluntat política per compartir aquesta informació”. El projecte VISC+ és l’expressió d’aquesta voluntat política.

La porta giratòria

El projecte VISC+ sembla fet a mida de les recomanacions de PWC i fa realitat les demandes d’alliberar al sector privat les dades més privades dels ciutadans.

El projecte VISC+ el desenvolupa l’Agència d’Avaluació i Qualitat Sanitàries (AQuAS). Aquest organisme de la Generalitat va encarregar a PWC l’assessorament per portar a terme el projecte. Es dóna la circumstància de que l’actual director de la divisió sanitària de PWC (la que va elaborar l’informe recomanant l’alliberament de dades) és Joan Guanyabens, qui va arribar al càrrec directament de l’AQUAS, del que era màxim responsable. Així Guanyabens passa de “propietari de les dades” a treballar per “convéncer a qui es creu propietari de les dades”

Operació en marxa

L’informe de PWC demanant la publicació de dades es va fer públic l’abril de 2013. Dos mesos després el Govern aprovava el projecte VISC+. L’aprovació arribava després de que l’AQUAS fes un “contrast de la idea inicial amb els clients potencials”. Un cop aquests “clients potencials” van haver dit la seva, l’AQUAS va “explicar el projecte als agents claus del Govern”. Aquesta successió de fets ens indica que més que d’una demanda del Govern al sector privat, estem davant un pla del sector privat –clarament descrit per PWC– que després es comunica al Govern. Aquest procés queda totalment en evidència quan mirem el procés de creació del projecte.

Diàleg competitiu?

Normalment, quan una administració pública ha de satisfer una necessitat el primer que fa es establir quina és la necessitat per després convocar a les empreses del sector privat que poden oferir el producte o servei que necessita l’administració a través d’un concurs públic on les empreses fan les seves ofertes. Però el cas del VISC+ és diferent. Segons el director de l’AQUAS, Josep Mª Argimon:

“Les inversions [per portar a terme el projecte VISC+] són difícils de quantificar” i per això es convoca a un `diàleg competitiu’ entre empreses del sector per decidir com s’ha de portar a terme el projecte”.

El “diàleg competitiu” és una eina de contractació utilitzada quan l’administració té una necessitat concreta però no pot establir per si mateix de quina manera ha de satisfer-la. Quina és la necessitat concreta en aquest cas? Els promotors del VISC+ presenten dues necessitats: el tractament de dades per gestionar millor el sistema públic i la “generació de productes i serveis” per a les empreses.

Amb aquests dos objectius l’AQUAS convoca a nou empreses a un “diàleg competitiu” per dissenyar i posar en marxa el VISC+. Qui va recomanar a l’AQUAS fer servir els ‘diàlegs competitius’ per fer la contractació va ser PWC. Quina és llavors la “necessitat” del Govern per impulsar el projecte VISC+, més enllà de les vaguetats de “millora del servei” i “sostenibilitat del sistema”?

La indústria al front del vaixell

En el plec de condicions fet per l’AQUAS a instàncies de PWC s’explica que l’objectiu és centralitzar les dades mèdiques del sistema públic per “millorar la qualitat, la seguretat i la sostenibilitat del sistema sanitari”. Però adverteix: “No tenim diners” i per això “necessitem al sector privat” per fer front als 25 milions d’euros que es calcula que pot costar l’operació. Com és comprensible, una inversió d’aquesta envergadura no es fa si no hi ha una perspectiva de benefici clara. Per això l’AQUAS estableix que el VISC+ ha de contemplar “la creació d’un catàleg de serveis”. Uns serveis que el VISC+ vol posar a la venda al sector privat internacional, com explica Argimón:

“Els reptes del projecte VISC+ són disposar d’un catàleg de serveis orientat a les necessitats del mercat, tenir la capacitat de promoure la demanda i atreure clients i trobar un partner solvent amb capacitat de comercialització a nivell internacional amb un pla de negoci creïble”.

És a dir: algú capaç de construir un negoci basat en les dades dels ciutadans.

Les empreses

Si mirem les 9 empreses seleccionades per participar en el que anomenen “diàlegs competitius” és fàcil imaginar el tipus de “serveis” que poden suministrar. Destaca l’empresa IMS Health especialitzada en “captar dades de pacients provinents de proveïdors de serveis sanitaris que posseeixen històries clíniques i documentació sanitària”. El negoci d’IMS Health és “transformar les dades en informació útil per mesurar el mercat, descobrir els comportaments dels pacients i els metges, ajudar a identificar el pacient correcte per fer la correcta promoció de productes”. Per fer-ho “IMS Health treballa amb informació de registres de pacients de proveïdors sanitaris, companyies farmacèutiques i governs”. IMS Health –implicada en diversos escàndols arreu del món pel seu ús de dades sanitàries (veure requadre)– té entre els seus clients a gairebé totes les companyies farmacèutiques del món. Segons una investigació d’Open Secrets IMS Health va dedicar, només als EEUU, prop de 3 milions de dòlars per fer lobby als membres del Senat i a entitats reguladores de privacitat de dades.

La resta de les empreses que dissenyen el Projecte VISC+ són les consultores PWC, Deloite (amb gran presència d’ex alts càrrecs públics, com David Madí o Jordi Sevilla, màxims homes de confiança d’Artur Mas i Zapatero respectivament), Atos, Everis i McKinsey. Trobem també a les tecnològiques Accenture, T-Systems, HP i ECISA, filial de El Corte Inglés.

Què faran amb les nostres dades?

Un cop hem vist la gènesi del Projecte VISC+ i els interessos que hi intervenen, caldrà seguir amb molta atenció què passarà amb les nostres dades mèdiques.

Per això fem un repàs a diverses qüestions tècniques que intervenen en aquest procés. També fem una mirada a la forta polèmica que va provocar un projecte similar al VISC+ que es va intentar imposar al Regne Unit. Per últim, fem una mirada a la trajectòria de les empreses implicades en el projecte, per tal de veure l’ecosistema en el que es mouran les nostres dades més íntimes si aquest projecte segueix endavant.

La idea és donar claus per obrir un debat que a Catalunya està passant desapercebut, entre d’altres coses, per la poca informació amb que es desenvolupa aquest projecte a casa nostra. L’article d’Isabel Vallet hauria de ser el primer esglaó d’un debat molt obert i molt profund. El tema ho mereix. El Govern està a punt de posar a la venda les dades mèdiques de 7 milions de persones a Catalunya.

Qui veurà les meves dades i què podrà fer?

Un dels objectius del Projecte VISC+ és generar negoci a partir de les dades dels usuaris del servei públic de salut. Això obre interrogants enormes sobre l’ús que es donarà a aquestes dades. A Anglaterra aquest tema ha generat una forta polèmica. A Catalunya el silenci i l’opacitat és enorme. 

La inversió que hauran de fer les empreses que col·laboren amb el Govern per desenvolupar el Projecte VISC+ està al voltant dels 25 milions d’euros. Això vol dir que les expectatives de negoci han de ser molt elevades per justificar una inversió d’aquesta magnitud.

Donat que tot el negoci es basa en les dades mèdiques dels ciutadans, la primera pregunta que cal respondre és a qui pertanyen aquestes dades. El debat en aquest sentit és ampli, amb 3 postures diferents: 1) Són propietat del pacient. 2) Són propietat del metge. 3) Són propietat del centre. Per això el psiquiatra Juan Antomás, de l’Hospital de Navarra creu que cal parlar del “dret a l’accés a les dades”. En aquest sentit, la llei reconeix el dret a “la confidencialitat de tota informació relacionada amb la seva estància a institucions sanitàries públiques”.

Davant d’aquest fet, el impulsors del Projecte VISC+ asseguren que la intimitat dels pacients “està protegida” ja que les dades estaran “anonimitzades”. L’anonimització és la capacitat de fer servir les dades dels individus sense que aquests puguin ser identificats. Així, les dades utilitzades pels investigadors contenen les dades mèdiques de moltes persones però no tenen ni els noms, ni els números d’identificació, ni les adreces. A més, els impulsors del Projecte VISC+ perlen –encara que de manera molt imprecisa– d’un “codi ètic” que hauria de regular la cessió de dades a empreses i indústries.

Però el tema és més complex. A principis d’aquest any el govern de David Cameron va haver d’afrontar una enorme polèmica quan el servei nacional de salut anglès (NHS) va intentar posar en marxa un projecte similar a VISC+. Fruit d’aquell debat, van quedar clares algunes coses a tenir en compte. En primer lloc, efectivament existeixen processos d’anonimització de les dades, però existeix també la des-anonimització, un procés que, mitjançant diverses tècniques informàtiques pot creuar informació fins poder re-identificar les persones i relacionar-les amb la seva informació mèdica personal. Una possibilitat real que fins i tot va acabar sent reconeguda pel directiu de l’NHS, Mark Davies, qui va admetre que, efectivament hi ha un “petit risc” de que els pacients siguin identificats ja que les companyies d’assegurances, els hospitals privats i les companyies farmacèutiques podien creuar les dades del NHS amb les seves pròpies:

“Es pot re-identificar a la gent si tens moltes dades. Això dependrà de com utilitzin les dades un cop les tinguin”

En aquest sentit el sistema anglès té des del principi un observatori de privacitat on participen diverses associacions independents que vigilen qui té accés a les dades i en quines condicions. Malgrat això, les crítiques han estat enormes. La periodista Asher Wolf, especialista en tecnologia, advertia a un article publicat a la revista Wired:

“El punt central del problema és que no tenim capacitat de saber amb exactitud qui té les nostres dades i per a què les fa servir i encara que l’NHS faci signar contractes a les empreses que compren dades no hi ha una manera real de que l’NHS pugui saber si un comprador aplica tècniques de des-anonimització. Com podria saber-ho?”.

Phil Booth, membre de l’associació de pacients MedConfidential posa el dit a la nafra i sembla descriure el projecte VISC+ sense conèixer-lo:

“Els responsables volen que creguem que l’objectiu és millorar el sistema i la recerca, però els usos purament comercials no paren de créixer”.

En aquest sentit, l’expert en bioètica i fundador de EthicsandGenetics, Edward Hockings, afirma que

“Quan la comercialització és la força motora ens trobem en un terreny sense referències”

Hockings és una de les cares visibles de la intensa campanya per advertir als ciutadans del perill de no excercir el dret d’esborrar-se del pla.

La revista científica Nature va publicar un dur editorial criticant com el govern anglès “falla a l’hora d’informar sobre l’amenaça real i les possibles conseqüències del programa” i assenyala que el problema és que el govern no va facilitar als ciutadans l’opció de no participar en el programa.

En el cas del projecte VISC+ cap dels documents publicats pel govern o pels impulsors del projecte recull cap mena de menció sobre la possibilitat dels ciutadans de no donar consentiment a que les seves dades siguin venudes. El que si trobem, al plec de condicions dels “diàlegs competitius”, és la demanda a les empreses adjudicatàries de “disposar d’una gran capacitat de promoció per a donar a conèixer les bondats d’aquesta iniciativa”. I aquí entren els mitjans de comunicació, els tertulians i tot l’entramat mediàtic per aconseguir l’acceptació de la ciutadania: “Es valorarà l’ús de mitjans de comunicació” i la capacitat “per involucrar personalitats rellevants per als objectius del projecte”. El document, però, no fa cap referència a la necessitat d’explicar els riscos a la població. I els riscos no són només teòrics o residuals.

La investigadora Latanya Sweeney de la Universitat de Harvard va aconseguir re-identificar un 90,5% dels participants en un projecte d’investigació genòmica. En base a aquesta experiència Sweeney va desenvolupar un sistema que permet identificar al 87% de la població dels Estats Units només sabent la seva dada de naixement, el seu gènere i el seu codi postal.

Els estudis de Sweeney han deixat clar que l’anonimització que es pot aconseguir amb mitjans tècnics mai és totalment segura i insisteix en què tota publicació de dades ha d’estar acompanyada de mesures complementàries, com l’elaboració d’entorns contractuals, el seguiment per part dels amos de la informació i “lleis i polítiques molt clares”.

En aquest sentit, el Projecte VISC+ presenta una total manca de concreció a l’hora d’explicar quines polítiques i lleis regiran un canvi tan enorme en el tractament de les dades més sensibles dels ciutadans. Tot i que el projecte ja està pràcticament enllestit, no es coneixen modificacions legals, no hi ha hagut debat públic i les oportunitat de participació social han estat nul·les. Així, mentre les empreses han participat des del principi, modelant i dissenyant el projecte, els ciutadans i els professionals de la sanitat han estat totalment ignorats en tot el procés. Per tot això, amb la informació disponible, es difícil saber qui veurà les dades, per a què es faran servir i, sobretot, quin control tindrem els ciutadans sobre el seu ús.

Durant l’elaboració d’aquesta informació hem intentat posar-nos en contacte amb els responsables del projecte VISC+ i dels CatSalut però ha estat impossible parlar amb cap d’ells.

Les empreses implicades al VISC+

El procediment del “diàleg competitiu” triat pel Govern per portar a terme el Projecte VISC+ fa que les empreses juguin un paper fonamental no només com a proveïdors sinó com desenvolupadors del sistema que permetrà vendre les dades mèdiques.

PriceWaterHouseCoopers (PWC) i Deloitte

PWC i Deloitte participen al projecte VISC+ i són dos de les quatre consultores més grans del món. Els seus informes i “recomanacions” tenen una enorme influència en molts governs a l’hora de prendre decisions i es caracteritzen per una postura política i econòmica totalment favorable als interessos de la banca i les multinacionals. Una influència que mantenen malgrat els enormes riscos que han protagonitzat:. PWC auditava les empreses de Diaz Ferran i no va saber veure el que finalment va ser un forat de 552M€. Deloitte va participar en la sortida a borsa de Bankia que va acabar amb milions d’euros perduts i la ruïna de milers de persones atrapades per les preferents. Les investigacions posteriors han detectat “infraccions molt greus” als treballs de Deloitte. Són només 2 exemples entre molts. Com molts són els casos de portes giratòries entre els càrrecs públics i PWC i Deloitte: Jaume Matas (PP), Joaquim Triadú i David Madí, Ramon Bonastre (CiU), Jordi Sevilla (PSOE). Com hem vist, a PWC trobem a Joan Guanyabens, que va passar de l’AQUAS al PWC que assessora a l’AQUAS.

IMS Health

Aquesta empresa és una de les 5 més importants al seu sector a nivell mundial i fonamenta el seu negoci en la venda de dades mèdiques a la indústria farmacèutica. Disposa de les dades de 400 milions de pacients la qual cosa li permet “tenir accés als pacients correctes”. IMS Health s’ha vist implicada en diversos escàndols en relació a la seguretat de les dades en venda. Al 2013 a Alemanya el setmanari Der Spiegel va informar de l’extracció de dades de les receptes electròniques.

Un fet que va ser qualificat per Thilo Weichert –del Centre Independent per a la Protecció de la Privacitat– com “un dels més greus escàndols des de la postguerra”.

El ministre de sanitat alemany Daniel Bahr va demanar una investigació a la vegada que l’escàndol es traslladava a la veïna Àustria on es va descobrir que IMS Health comprava informació a una xarxa de 350 metges. Una de les majors preocupacions de la companyia –explica el seu fulletó de sortida a borsa– són les lleis de protecció de dades dels estats.

Per això, amb la intenció de pressionar el marc regulador, IMS Health ha invertit als últims 10 anys prop de 3 milions de dòlars per finançar grups de pressió als Estats Units. A Europa IMS Health és molt actiu a l’àmbit de la legislació de privacitat i manté equips que monitoritzen els moviments legislatius i emeten informes i peticions al Parlament.

T-Systems

Aquesta empresa és una de les principals proveïdores de tecnologia de la Generalitat de Catalunya, sobretot després del procés de privatització dels serveis informàtics. En concret, T-System i Telefònica van guanyar al 2012 contractes per valor de 1.062M€ inclosos els serveis de gestió informàtica de gran part del sistema sanitari català.

Everis

Aquesta empresa consultora té entre els seus principals clients a les més importants empreses farmacèutiques. A l’igual que les altres consultores, Everis aposta per la política de portes giratòries: Eduardo Serra (ex-ministre de defensa del PP) , Eugenio Galdón (ex-jefe de gabinet de Felipe Gonzalez i director del Grupo Prisa i Cadena COPE) o l’ex-ministra del PSOE Cristina Garmendia han aportat els seus coneixements a Everis.

Wellpoint

Wellpoint és una companyia asseguradora nord-americana que tant als documents de la Fundació TicSalut com l’informe sobre sanitat de PWC es posa com a referent pel que fa al negoci de les dades sanitàries. El problema és que l’historial de Wellpoint en aquest àmbit està lluny de ser exemplar. L’any 2013 Wellpoint va haver de pagar al Departament de Salut dels Estats Units una multa de 1,7 milions de dòlars per haver permès l’exposició de les històries clíniques de més de 600.000 persones. No era la primera vegada. Al 2011 Wellpoint va ser multat amb 100.000 dòlars per haver deixat exposada la informació mèdica de 32.000 pacients.