cafèambllet.com

“L’atenció en salut, per a qui pugui pagar-la” és segurament la frase que millor reflecteix la inhumanitat i irracionalitat d’un capitalisme en crisi total: social, econòmica, i sobre tot, de valors. En el compliment de la seva promesa d’un servei de salut universal, Barack Obama es manté ferm. Necessita, però, tenir l’opinió pública al seu favor per fer aprovar la reforma sanitària. I necessita de manera especial el seu propi partit, el Partit Demòcrata, massa influit pels lobbies partidaris de deixar les coses com estan: amb 45 milions de persones als EUiA sense cobertura mèdica, i amb grans negocis privats de la salut reservada a les persones amb assegurança o amb molts diners.  I en el seu partit es troba a faltar el suport del Senador Edward Kennedyque està lluitant per la seva vida. Per això és especialment important aquest article publicat al Newsweek sobre el que Edward Kennedy no dubta en qualificar com ‘La causa de la meva vida” · Dempeus per la Salut Pública

(Artícle complet en anglès)

El 1964, estava volant amb diversos companys a la Convenció Demòcrata de Massachusetts, quan el nostre petit avió es va estavellar i es va encendre. El meu amic i col·lega en el Senat, Birch Bayh, va arriscar la seva vida per treure’m de les restes. El nostre pilot, Edwin Zimny, i el meu assistent administratiu, Ed Moss, no varen sobreviure. Amb les vèrtebres fetes pols, costelles trencades i un pulmó col·lapsat, vaig passar mesos a l’Hospital Baptista de Nova Anglaterra a Boston. (…) Sabia que l’atenció era cara, però jo no me n’havia de preocupar.

Ara faig front a un altre problema mèdic. L’any passat em van diagnosticar un tumor cerebral maligne. Cirurgians del Duke University Medical Center han eliminat part del tumor, i he rebut la radiació de protons a l’Hospital General de Massachusetts (…) Una vegada més, he gaudit de la millor atenció mèdica que els diners (i una bona pòlissa d’assegurança) pot comprar.

Però la qualitat de l’atenció no ha de dependre dels seus recursos financers, o del tipus de treball … Tots els nord-americans haurien de poder tenir el mateix tracte que als EUA tenen dret als senadors.

Aquesta és la causa de la meva vida. És una de les raons fonamentals que em va fer desafiar la meva malaltia el passat estiu per parlar en la convenció Demòcrata a Denver i donar suport a Barack Obama, sinó també per assegurar-se que, com he dit,

“que anem a trencar el bloqueig i garantir que tots els nord-americans (…) tindran una atenció decent, la qualitat de l’atenció de la salut com un dret fonamental i no només un privilegi.”

Durant quatre dècades, he servit aquesta causa, des del Senat dels Estats Units a qualsevol part d’aquest país. Mai ha estat merament una qüestió de política, sinó que va al cor de la meva creença en una societat justa. Ara la qüestió té més sentit per a mi -i més urgència que mai. Però sempre ha estat molt personal, perquè la importància de l’atenció de la salut ha estat una lliçó en la major part dels meus 77 anys.

Res del que estic suportant ara es pot comparar a veure els meus fills greument malalts. El 1973, quan es lluitava en el Senat per a la cobertura universal, ens assabentem que als seus 12 anys, el meu fill Teddy tenia càncer d’ossos. Van haver d’amputar-li la cama dreta per sobre del genoll. L’informe patològic va revelar que, tot i així, hi havia poques opcions per evitar que es seguís propagant. La seva millor oportunitat de supervivència era un assaig clínic que incloïa dosis massives de quimioteràpia. Cada tres setmanes, a l’Hospital Infantil de Boston, rebia un tractament de sis hores. (…)

Durant les moltes hores a l’hospital, vaig arribar a conèixer a altres pares de nens afectats per la mateixa malaltia mortal. Tots esperàvem que el nostre fill pogués salvar la vida amb aquest tractament experimental. En formar part d’un assaig clínic, cap de nosaltres va pagar. L’experiment va ser declarat un èxit i va concloure abans que alguns pacients acabessin els seus tractaments. Això significava que les famílies havien de tenir una assegurança que cobrís la resta o l’havien de pagar de la seva butxaca. La nostra família tenia els recursos necessaris, així com una excel·lent cobertura. Però altres pares completament desfets preguntaven als metges: Quines possibilitats té el meu fill si només puc pagar la meitat del tractaments? O dos terços? Ho he venut tot. He hipotecat tot el que podia hipotecar…

Cap pare ha de patir aquest turment. No en aquest país.

==========================================================================

Aquesta peça forma part d’una sèrie sobre sanitat i mútues privades publicada a la setena edició de la revista cafèambllet. Aquestes altres peces formen part d’aquesta sèrie: 

• “He de començar fent una confessió pública: al 1987 vaig causar la mort d’un home. Vaig estalviar mig milió a la companyia i vaig ser premiada per això. Sé com les assegurances mèdiques mutilen i maten els pacients”

• Mútues privades:un negoci en mans de bancs, fons especulatius, exministres i defraudadors?
• La jungla americana
• TV3 i sanitat pública:més informació crítica i menys propaganda de mútues privades
• La sanitat en mans dels mateixos que ens desnonen, que ens tallen l’aigua i la llum i que ens venen preferents · Per Albano Dante Fachin Pozzi
• Merkel no pot governar sense l’aprovació  dels poderosos laboratoris farmacèutics amb seu a Alemanya ·Per Àngels Martínez Castells

==========================================================================

Llegeix el cafèambllet 7 en PDF