cafèambllet.com

La sanitat és la partida més gran de la Generalitat. Li pregunto com economista: si la Generalitat no té diners, no és inevitable retallar en sanitat?

Gestionar pressupostos és una tasca política i no un exercici comptable com ens volen fer creure. I això li dic com economista. Independentment que hi hagi més o menys milions, els pressupostos no són partides inamovibles i la clau és identificar bé les prioritats. Al 2013 el que es va dedicar a pagar interessos de deute és pràcticament el doble del que s’ha retallat en sanitat.

Però una part d’aquest deute és producte d’haver construït hospitals i finançar serveis per als ciutadans…

Quedi clar que l’orígen del deute és privat. Però a més, l’informe sobre corrupció i sanitat del Global Corruption Report de Transparència Internacional de l’any 2006 advertia que prop del 10% dels diners que es mouen al sector sanitari als països desenvolupats es ‘perdia’ en corrupció. I no hem millorat. Un informe de la UE de 2014 adverteix que el sector més vulnerable a la corrupció, després de la construcció, és el sanitari…

I això està al deute que hem de pagar…

 Sí. I també has de sumar els intermediaris, els sobrecostos injustificats, les portes giratòries o  la despesa en medicaments inflada pel monopoli de les farmacèutiques.

Llavors la solució passa per no pagar el deute?

La solució passa perquè els polítics facin el que han de fer: posar davant de tot les persones i auditar el deute il·legítim. Estan allà per servir el bé comú i no per assegurar el cobrament als bancs o per rescatar autopistes. Aquest és l’ordre de prioritats i no a l’inrevés!

Però alguna raó deuen tenir els governs per assumir aquest ordre de prioritats.

 Aquestes prioritats estan definides des finals dels anys 80. El Consens de Washington primer, i el de Brussel·les després, van establir aquestes regles del joc que no són res més que l’acceptació que les polítiques econòmiques les marquen els poderosos i els seus lobbies.

I els governs on queden?

Doncs queden en el que estem veient: uns governs titella al servei de la banca, La Caixa i les multinacionals. Tant és que Boi Ruiz o Mas Colell siguin consellers d’una autonomia o ministres d’un país independent. El problema és que serveixen a uns interessos determinats que no són els de la població de Catalunya.

Però aquest govern té els vots de la ciutadania…

Aquesta és la feina de tots els tertulians i els intel·lectuals que estan al servei del poder. Amb un nivell ínfim en la majoria dels casos, aquesta gent té tots els altaveus a la seva disposició i la majoria de mitjans menyspreen la ciutadania. 

I això fa que la gent voti governs titelles? 

Ajuda molt. Aquests formadors d’opinió treballen per a què la gent no s’adoni, es confongui i, el més efectiu, es cregui que no pot fer res, que això és el que hi ha!

Però aquesta gent són experts, gent amb estudis… hi ha col·legues seus del món de l’economia…

Ser economista no pressuposa res. Fa uns dies estudiants d’economia d’universitats de tot el món van fer públic un manifest on demanen més pluralisme en el programa. A les universitats està passant el mateix que a les televisions: només se sent el discurs econòmic que interessa al poder. A Catalunya, per exemple, tenim en Sala i Martin, que sembla ser l’únic economista del país. Quan el trobo a la televisió, canvio de canal.

 Però la gent diu que Sala i Martin s’explica molt bé!

Sí, però l’important és el contingut del que diu! Cal veure a favor de quins interessos està. En José Luis Sampedro deia que hi ha dos tipus d’economistes: els que treballen per fer els rics més rics i els que treballen per fer els pobres menys pobres. 

I en Sala i Martin…?

En Sala i Martin és dels primers. Dels que omplen les universitats amb el mateix discurs monolític que ha enfonsat l’economia. Per això els estudiants fan un manifest! Saben que hi ha tot un món econòmic que els amaguen. Fins i tot des de l’elitista universitat de Harvard han signat el manifest.

De Harvard als hospitals…

És que és tot el mateix. Cal veure l’economia, la investigació, la sanitat, l’educació, el conjunt dels serveis públics de manera global… i sobretot, cal veure la sanitat i l’educació com a inversió i no com a despesa…

I quin paper té el ciutadà que va a un hospital o a un CAP i no l’atenen?

El primer és no permetre que li donin llargues o que el posin en una llista d’espera eterna. I una altra cosa important: no caure en el parany i no fer-se d’una mútua!

Però si el conseller Boi Ruiz ha dit que és el que s’ha de fer!

El consell, que se’l posi  on no li faci nosa. I el conseller, que dimiteixi.  La gent ha d’exigir que se l’atengui com cal a la sanitat pública. Si et fas d’una mútua els estàs seguint el joc i admets que ells han guanyat. I a més, és un perill per a la salut pública: només la sanitat pública pot millorar els determinants de salut de la població. 

Però les mútues sí que atenen els malalts

Sí, sempre que tinguin diners i sempre que no estiguin gaire malalts. Les mútues són empreses que cerquen beneficis. Saps aquella dita que diu que els bancs són com qui et deixa un paraigües quan fa sol i te’l demana -amb interessos- quan comença a ploure? Doncs el mateix passa amb les mútues, la majoria en mans de la banca. 

Si demà fossis consellera de sanitat, que és el primer que faries?

No ho tinc entre els meus plans! Però el primer que cal fer és descontaminar la sanitat pública de la privada. Cal treure tots els paràsits que l’estan corcant i fer neteja de consorcis, fundacions, intermediaris. Ah! I acabar amb les  portes giratòries que transiten els alts càrrecs de la pública a la privada i al revés. Això no és saludable i surt molt car! 

Relacionades

EDITORIAL · Quan el Govern abandona els ciutadans

Així es lluita contra les llistes d’espera

Llistes d’espera: patiment per a molts, enorme negoci per a uns pocs