Artícle 31 de la constitució espanyola:
“Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat”
· Per Albano Dante Fachin
De vegades, davant un tema massa complicat el millor és detenir-se un moment i tornar a començar pel principi. Davant les retallades, la resposta que rebem és sempre la mateixa: “no hi ha diners”. No hi ha diners ni per a escoles, ni per a hospitals, ni per a serveis socials, ni per a beques ni per a menjadors escolars. Tant és si ho demanes a l’alcalde del teu poble o a Angela Merkel, la resposta és sempre la mateixa: “no hi ha diners”.
Davant d’això, la següent pregunta obligada és: “I per què no hi ha diners?”. Per a aquesta pregunta les respostes són més variades: a)la crisi b) la caiguda de l’activitat econòmica c) els “problemes del mercat del deute”. Així ens ho expliquen governs, mitjans de comunicació i “experts”. I és quan entren els “experts” en joc quan la resta dels mortals deixem d’entendre què està passant i és necessari començar pel principi.
Té massa despeses, l’Estat? Sembla que, efectivament, les despeses de l’Estat són més grans que els seus ingressos. Davant d’això hi ha dues opcions: o retallar les despeses o augmentar els ingressos (o una combinació de totes dues coses).
Des de l’inici de la crisi l’opció que han triat els governs del PSOE, del PP i de CiU ha estat retallar despeses, en comptes d’augmentar els ingressos. I per què ho han fet així? Perquè l’única manera d’augmentar els ingressos és apujant els impostos, i això és molt difícil. Els ciutadans ja paguen molts impostos i es cabrejarien si encara s’apugen més. I això és un risc electoral enorme per als partits. “I si augmentem els impostos a les empreses i als més rics?” podria preguntar algú. Ràpidament els “experts” li dirien que és un “populista” i que “les empreses paguen massa impostos” i que hi ha “massa pressió fiscal”. Però una mirada a les xifres ens confirma que això és simplement mentida. Segons l’Eurostat, a Espanya es paguen 7 punts menys d’impostos que a la mitjana de la Unió Europea.
I això que les empreses paguen molt? Amb les dades a la mà no es sosté: segons la mateixa Agència Tributària, mentre que una família de classe mitjana destina el 22% dels seus ingressos a impostos, una empresa muntinacional en paga un 3,5%
I llavors, per què el govern no apuja els impostos a les grans empreses? Algunes respostes podrien ser: a) per ajudar a la creació de llocs de treball b) perquè els membres del govern provenen d’aquestes empreses, c) perquè els membres del govern acabaran treballant en aquestes empreses, d) perquè aquestes empreses paguen les campanyes electorals d’aquests governs, e) perquè aquests empresaris són amics del rei… Algú podria fer encara una altra pregunta: “I llavors, per què no paguen les persones més riques?” Efectivament, a Espanya els rics paguen poquíssims impostos entre d’altres coses gràcies a les SICAV (veure requadre). Així, mentre un treballador pot arribar a pagar fins al 55% dels seus ingressos, un multimilionari usuari d’una SICAV en paga un 1%. Si, no ens deixem cap “0”.
Però, si l’escàndol és tan gran, com és que tot plegat no surt a les portades de tots els mitjans? Un altre cop, respostes diverses: a) els amos dels mitjans són bancs i empresaris que es beneficien d’aquest escàndol, b) els mitjans tenen anunciants que es beneficien d’aquest escàndol, c) els mitjans depenen de les subvencions dels governs que impulsen aquest escàndol.
Atenció · Des del passat mes de març el govern del PP està treballant en una reforma fiscal que pot aprofundir en aquesta situació. La bona notícia és que diverses organitzacions estan treballant per informar-ne, fer propostes i convidar la ciutadania a mobilitzar-se per canviar aquesta situació. En aquestes planes us oferim les xifres i les dades d’un escàndol majúscul i apropem algunes de les solucions que hi ha a sobre la taula. Tot plegat per tenir eines per aturar aquesta injustícia.
Advertència: No llegeixi aquest text a prop de materials inflamables.
· Les famílies aporten al voltant del 90% de la recaptació, i les empreses el 10% restant. Les grans empreses, menys del 2%. És a dir, les famílies aporten gairebé 50 vegades més que les grans empreses.
· El 2011, les petites i mitjanes empreses (PIMES) van aportar el 76% de la recaptació per Impost sobre Societats, tot i que el seu volum de beneficis va ser un 32% menor que el de les grans empreses. Dit d’una altra manera, les grans empreses van generar el 2011 el 60% dels beneficis totals del sector empresarial a Espanya, i només van aportar el 24% de la recaptació total per l’impost sobre societats.
· El 2013, el BBVA va pagar un tipus efectiu en l’Impost sobre Societats del 2,90% dels seus beneficis comptables. Prèviament, l’any 2011 va tributar un 6,37% dels seus beneficis, i el 2012, amb 2.111 milions d’euros de benefici total del grup consolidat, li van sortir 217 milions d’euros al seu favor en la liquidació de l’Impost sobre Societats. És a dir, l’Estat li va tornar diners.
· El 2008, el Banc de Santander va obtenir uns beneficis globals de 11.200 milions d’euros. La memòria anual explica que després de diverses exempcions fiscals i legislacions internacionals, l’entitat només va pagar per Impost sobre Societats milions d’euros: el 0,5% dels seus beneficis comptables.
· Les empreses de Tinença de Valors Estrangers (ETVE) confereixen a Espanya la categoria de paradís fiscal per a les empreses estrangeres. Amb aquesta fórmula, no paguen impostos els capitals ni a l’entrada ni a la sortida d’Espanya pels seus beneficis a l’estranger, però sí que podrien rebre ajudes i rebaixes fiscals a Espanya per les pèrdues declarades (sent una de les poques legislacions europees que permet aquest avantatge aplicable a les societats holding).
· La petroliera nord-americana Exxon va obrir el 1999 una filial a Espanya anomenada Exxon Mobil, sota la forma d’una ETVE. En dos anys, aquesta companyia amb un sol empleat, va guanyar 5.333.000 d’euros en beneficis, però no va pagar un sol euro en impostos al nostre país, sinó que va generar una base imposable negativa de 1,5 milions i es va poder beneficiar del crèdit fiscal.
“Tot i que grans empreses, banca i grans patrimonis eludeixen i evadeixen impostos a plaer, la presumpta reforma fiscal que prepara el Partit Popular encara els afavorirà més. I pagaran menys. Però com el Govern necessita augmentar ingressos, la presumpta reforma que prepara farà recaure el pes de l’augment d’ingressos sobre la classe treballadora, la ciutadania, la gent comú. Amb més impostos indirectes i especials. Els que paguen per igual un cambrer, que treballa 11 hores diàries per 950 euros mensuals, i el president i conseller delegat d’Inditex, Pablo Isla, que s’embutxaca 8 milions d’euros anuals (…) La batalla per una veritable reforma fiscal és crucial. Una reforma amb la qual pagui més qui més té i més guanyi. Una reforma que garanteixi que es recapta prou per atendre les necessitats i drets socials de la ciutadania. Aquesta batalla ha d’estar en primera fila de la lluita ciutadana.”
Xavier Caño Tamayo · Attac Madrid
