El passat 5 de gener de 2015 cafèambllet va publicar un article d’opinió signat per Albano Dante Fachin Pozzi titulat “La CUP, Podemos i un Procés Sobiranista en mans de la dreta neoliberal”. L’article va generar un interessant debat a les xarxes i també a l’apartat de “comentaris” d’aquest web. A banda d’això també va rebre respostes que es van vehicular via email. Com que l’objectiu de l’article, segons el mateix autor, era promoure el debat al voltant del tema exposat, a continuació publiquem les reflexions de Xavier Angelergues, militant de la CUP de Reus.
__________________________________________________________
“És molt descabellat que amb la informació disponible molta gent a Catalunya pensi o percebi que el Procés és CiU?”
A Catalunya? Gent que viu i treballa a Catalunya? Gent que viu i treballa a Catalunya malgrat que llegeixi cada dia El Mundo i miri compulsivament 13TV? Sí, és descabellat. Ja li agradaria a Pedro J. Ramírez i a Rajoy que això fos així. De fet: què més voldria CiU que això fos així!
“És molt descabellat pensar que potser hi ha molta gent que només té accés a la CUP de l’abraçada?”
A Catalunya? Gent que viu i treballa a Catalunya? Sí, és molt descabellat. Amb la de crítiques i enrenou que es van arribar a fer perquè el David li va ensenyar l’espardenya al mafiós del Rato! Què més voldria certa esquerra “alternativa” furibundament anti-independentista i cert independentisme furibundament anti-anarcocomunista que això fos així. De fet: què més voldria CiU que això fos així!
“És molt descabellat pensar que potser caldria prestar atenció al que diu Podemos?”
Encara més atenció? Però si els tenim fins i tot a la sopa! Mai havia vist tanta difusió d’un partit polític extraparlamentari com s’ha fet i es fa de Podemos!
“Definició 1: El Procés Sobiranista és una cortina de fum d’Artur Mas per tapar les retallades i la corrupció del seu partit”
Guaite, aquesta és la manipulació simplista que fan els d’El Mundo, La Razón, l’ABC, 13TV i TeleMadrid del Procés Sobiranista. Què més voldrien que això fos així. Desactivant al Mas, pim pam, es desactivaria el Procés Sobiranista. De fet, em sembla que n’hi ha que es creuen ben bé això. Sort que el Procés sobiranista és…
(mmm…a veure què posa més abaix…).
“Definició 2: El Procés Sobiranista és un moviment popular, transversal on la gent és la protagonista, que va davant dels partits polítics i l’empeny”.
Aaaaaraaaaa! Aqueta és la bona, sí senyor! Si el procés estigués en mans de la dreta neoliberal de CiU ja no hagués ni començat. Els de CiU? Ja! (pronuncieu aquest “ja” amb el fonema d’una jota castellana). Si per ells fos no hi hauria ni procés, ni consulta ni res que anés més enllà d’un pacte fiscal amb l’Estat on les famoses “claus de la caixa” estiguessin a les seves mans per fer i desfer…
Poc o molt com fa i desfà la dreta neoliberal al País Basc i a Navarra.
Aquesta va ser la meva primera reacció només començar a llegir el que el meu estimat Albano havia escrit arran del “desencontre” entre Podemos i la CUP després dels dards enverinats que, tant Pablo Iglesias com en Marc Bertomeu, van destinar al diputat cupaire David Fernàndez i, de retruc, a tot un moviment polític d’arrel popular com el que representa a nivell institucional la Candidatura d’Unitat Popular.
Després vaig acabar de llegir tot l’article i no donava crèdit al que havia llegit, sobretot venint de qui venia l’escrit, ja que era un escrit fet pel redactor del periòdic cafèambllet.
Arrel d’uns tuits que ens vam enviar (farcits de petons d’aquells així ;-*** per a que no es malinterpretés res en 140 caràcters), l’Albano em va convidar a exposar en un article el per què d’aquest desacord amb el que havia escrit (quan ell i jo tenim aquella casualitat còsmica d’acostumar a estar d’acord amb tot…o gairebé amb tot xD).
No sóc gaire d’escriure articles (qui em coneix sap que sóc més de xerrar) per tant, prego disculpes de bestreta, a la lectora i al lector, per si l’estil no acaba de ser el que “periodísticament” hauria de ser el desitjable.
Resoltes les tres primeres preguntes i les dues següents definicions, amb el teu permís Albano, passo a intentar argumentar per què no estic d’acord amb el que plantejaves al teu article.
Som-hi!
Els mass-mèdia:
“Si no esteu previnguts, els mitjans de comunicació us faran estimar a l’opressor i odiar a l’oprimit.” Malcom X.
Aquesta és la part de l’article on estic d’acord amb el que escriu l’Albano.
Els mitjans de comunicació de masses, públics i privats, a Catalunya, tant els televisius, com els radiofònics així com els escrits (TV3, TVE, Antena3, Tele5, 8TV, La Sexta, Cuatro, 13TV, Catalunya Ràdio, RAC1, COPE, SER, La Vanguardia, El Periódico, Diari Ara, El Mundo, ABC, La Razón, etc) no estan precisament en mans de grups empresarials apartidistes o d’ents polítics imparcials.
Hi ha periodistes de tota mena, millors o pitjors, més professionals o menys professionals, més partidistes o més objectius. Però, al cap i a la fi, el relat que se’n fa del que succeeix divergeix, molt sovint, del que passa realment.
Però, per més que el mitjà de comunicació de torn digui i repeteixi una cosa, no per això la “cosa” ha de ser la que el mitjà, goebbelianament, diu i repeteix.
Hi han mil exemples d’això: El tractament informatiu de tot el referent a les detencions del que es va anomenar “Comando Dixan”, tot el referent a la detenció de vaguistes, el tractament informatiu que es va donar a tot el referent al casal okupat (sí, amb “k”) de Can Vies, etc…
Però per posar un exemple paradigmàtic de manipulació informativa conegut per tothom, podem referir el famós cas de l’abocament de petroli del malaurat Prestige:
Mentres el Ministre de l’Interior de torn (actualment Presidente) assegurava que la pèrdua de petroli només eren uns “hilillos de plastelina” i les televisions ens ensenyaven aquests “hilillos”, la realitat era que la Costa da Morte gallega quedava tota empastifada de txapapote. Arribat el moment, no es podia amagar la veritat.
O, si voleu un altre exemple de manipulació informativa paradigmàtica, el “periodista” Pedro J. Ramírez porta publicant durant anys i panys que els fatídics atemptats de l’11M a Madrid van ser perpetrats per ETA, tal i com va assegurar en un inici el Ministre Ángel Acebes. Però la realitat dista molt del que van escriure a El Mundo (però que el seu exdirector, Pedro J. Ramírez, encara defensa).
Arribades i arribats aquí, tal i com deia Malcom X, hem d’estar previngudes i previnguts davant del que publiquen els mitjans de comunicació, diguem-ne, del sistema.
Però del que no estic previngut o, com a mínim, no hauria d’estar malfiant, és del que es publica, es diu o s’opina, a les edicions televisives, radiofòniques o, majoritàriament, escrites, del periodisme alternatiu al sistema.
Més que res perquè si el periodisme alternatiu al sistema acaba dient, opinant i publicant el que ja diuen els mèdia del sistema, com diu ma padrina: “cagada pastoret!”.
I aquí és on, amb sorpresa majúscula, em va “impactar” el teu escrit Albano.
Preguntar-se, des d’una tribuna alternativa com és el periòdic cafèambllet, si és possible que “grans sectors de la població (vull entendre que catalana) senten que la distància ideológica i programàtica entre la CUP i CiU ha passat a un segon terme davant la unitat” és descabellat.
I reblar aquesta pregunta afirmant, ara sí, que “La distància ideològica i programàtica entre la CUP i CiU ha passat a un segon terme davant la unitat. Aquesta és la meva interpretació de l’abraçada i en aquest context analitzo les paraules d’Iglesias” descabellat del tot.
Una mica més i em rodolen llàgrimes com punys per la galta al llegir-ho. Això és agafar el rave per les fulles.
Perquè estic predisposat, o més ben dit previngut, que una afirmació tan esbiaixada pugui venir de la boca d’un presentador del TN de TV3, d’un tertulià de RAC1, escrit en una columna d’un redactor d’El Mundo o de la boca d’un polític fatxa. De fet, el 8/01/2015, el Diari de Tarragona publica una foto de l’Alicia Sánchez Camacho on ella diu: “Artur Mas es incapaz de pactar con el Gobierno, con Duran, con ERC, sólo se abraza con la CUP”.
Però d’una persona com tu, Albano, no estic preparat però, sobretot, no estava previngut. Que algú que publica en un mitjà que no és del sistema acabi fent seu el discurs del sistema em va agafar a contrapeu.
Tan a contrapeu com em va agafar el discurs del Pablo Iglesias el primer cop que va fer un míting a Catalunya o tan a contrapeu com em van agafar les declaracions del Marc Bertomeu acusant a la CUP (i, de retruc, a tot el moviment de l’Esquerra Independentista) de “signar un xec en blanc a Convergència”…
Burda i inexcusable manipulació. El rave per les fulles.
Sobre el que podia haver estat, sobre el que ens podíem imaginar que era i sobre com ha resultat ser Podemos:
“Es que mi corazón
para tantas desilusiones
no fue diseñado”
Cançó “Corazón de acero” del grup musical Bebeto.
Crec que la majoria de la gent de l’Esquerra Independentista va veure en el discurs pre-eleccions europees de Pablo Iglesias, per fi, el referent a Madrid que sempre tant ens ha costat veure.
Algú que parlava clar, que parlava clar dient el que nosaltres diem a nivell social i emmirallant-nos en una esquerra madrilenya que sabem que també existeix. Un alè d’aire fresc. Una esperança.
A més, Podemos reconeixia obertament el dret a l’autodeterminació dels pobles i en el manifest fundacional “Mover ficha”, en el punt 2, donava suport explícit al 9N.
Vaja, que l'”abraçada” amb en Mas pel 9N també la va fer Podemos al punt 2 del manifest “Mover ficha”, no només la CUP.
Podemos, com a esquerra alternativa a l’esquerra que representava Izquierda Unida i, ja no diguem, del PSOE, podia ser l’homòleg a Madrid de l’Esquerra Independentista als Països Catalans (i, per tant, de la CUP).
Però com diu el saber popular, “dura poc l’alegria a la casa del pobre”.
A les llistes per a les eleccions europees Podemos va incloure ben amunt al jutge Villarejo, “casta” pura i dura des de temps del tardo-franquisme i furibund activista contra els drets lingüístics de les catalanes i els catalans. Va sortir escollit com a eurodiputat i totes i tots sabem quina està sent la seva trajectòria.
La gent de Podemos no va dubtar a fer la gara-gara a Baltasar Garzón, i Pablo Iglesias no va fer fàstics a donar-li la mà a aquest jutge membre de la “casta” pura i dura, de nefast record per a l’independentisme català dels anys 90 del que l’Esquerra Independentista i, per tant, la CUP, n’és hereva.
Totes i tots sabem que la ràtzia contra l’independentisme de l’any 1992 va ser executada amb mà de ferro per ell, resultant, fins i tot, detingudes i detinguts torturades i torturats a les seves garjoles.
Tot això amb el vistiplau i la connivència de Jordi Pujol.
Vaja, que mentre Jordi Pujol ja tenia els seus calerons a Andorra, el jutge Garzón, de la seva maneta (aquest cop sí), detenia i consentia tortures a militants independentistes.
El Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg va condemnar a l’Estat Espanyol per aquest cas. Déu n’hi do amb qui s’ajunta la gent de Podemos. (Apunt: Baltasar Garzón no ha pagat mai res per aquest cas. Aquell Nadal del 1992 Garzón va passar les festes a casa seva. Guaite, com el Millet. En fi…).
Oi que si ara dic que Podemos està a favor de la tortura d’independentistes i “ha donat un xec en blanc ” a la impunitat del clan Pujol perquè un dia Pablo Iglesias va donar la mà a Baltasar Garzón direu que és descabellat i que dir això és una burda manipulació? El rave per les fulles.
I després va venir la implantació de Podemos als Països Catalans.
Us imagineu que Podemos, a l’hora d’iniciar aquest procés d’implementació territorial, hagués dit que renunciava a implementar-se als Països Catalans i que el seu referent polític en aquesta terra seria l’Esquerra Independentista i el seu referent institucional seria la CUP?
I us imagineu que hagués dit el mateix sobre Euskal Herria i que hagués dit que el seu referent polític seria l’Esquerra Abertzale i el seu referent institucional seria EHBildu? I el mateix a Galiza?
Això sí que hagués estat revolucionari i una mostra a la resta de ciutadanes i ciutadans de l’Estat Espanyol del reconeixement de les nacions oprimides que hi formen part.
Però no ho va fer. Quina ocasió més perduda!
Un altre apunt: Podemos no s’ha implementat a Portugal, ni a Andorra, ni a Gibraltar. I us ben juro que allí també hi ha “casta” i dreta neoliberal corrupte governant. Però com em va dir un tuitaire proper a Podemos “esto que dices NO es España y sería colonialismo, pero Catalunya sí que lo es”. Només li va faltar preguntar-me que què posava en el meu DNI. I jo em pregunto: És Podemos un partit colonialista?
Unaaaaaa abraçaaadaaaaaa! Els Teletubbies també van donar un xec en blanc a CiU:
“La política és gairebé tan emocionant com la guerra i no menys perillosa: A la guerra et poden matar un cop, però en política et poden matar molts cops”. Winston Churchill.
Totes i tots sabem com va anar el 9N. Però faré una mica de repàs perquè a cops em sembla que hi ha qui ho hagi oblidat.
Una majoria amplíssima de diputades i diputats escollides democràticament voten a favor del Decret del 9N. Un Decret que l’Estat Espanyol IMPUGNA. Atenció. Ho repetiré amb unes altres paraules: L’Estat Espanyol PROHIBEIX que el poble català sigui consultat democràticament.
PROHIBEIX que el poble català pugui VOTAR.
Es proposa una nova fórmula, anomenada el “nou 9N”, que la “casta” espanyola i catalana titlla de “botifarrada” primer però que encabat decideix també PROHIBIR.
Aquell dia, el 9 de novembre del 2014, el poble català, en contra de la legislació de l’Estat Espanyol, passa per sobre d’aquesta prohibició i tira endavant, només amb els seus mitjans, una consulta on més de dos milions de persones hi participen.
Enlloc d’Europa, ni del món, hi ha hagut en el que va d’aquest segle XXI un acte de desobediència contra una llei injusta com la que va fer el poble català el passat 9N. Això ho sabem totes i tots, ho sabem aquí, allí i a l’estranger.
Fruit d’aquest fet, quan s’està fent el recompte i s’està comprovant que el “nou 9N” ha estat un èxit rotund i sense precedents, es troben l’Artur Mas i el David Fernández. I s’abracen. Una abraçada puntual per celebrar, constatar, palpar que el 9N ha saltat el mur de l’Estat Espanyol i ha estat un èxit.
Doncs què fa l’esquerra alternativa espanyòfila al veure aquest gest puntual? SANG. Fan sang.
Com deia en Churchill, “maten” al David Fernández, “maten” a la CUP i, de retruc, “maten” a tot aquest moviment independentista i d’esquerres popular, que neix i creix al carrer i no en un despatx universitari, que coneixem com a Esquerra Independentista.
La CUP, democràtica com ella sola, no va decidir en cap assemblea que aquell dia el David s’abracés amb el Mas. I si s’hagués consultat tampoc no calia que ho hagués decidit.
Recordo a la lectora i al lector, i a tu Albano, que el David Fernández és un independent. Que no és militant de la CUP. Que ens representa i, fins i tot, a voltes ens sobre-representa.
Però ningú és ningú per a dir-li amb qui es pot abraçar. Només faltaria!
I aprofitar barroerament aquest fet puntual és descabellat i està fora de lloc…si és que el que vols és que l’Esquerra Independentista i el seu referent institucional, la CUP, siguin unes aliades i uns aliats.
Dius en el teu escrit, Albano:
“Però un altre cop no vaig entendre la virulència que es va desfermar. Gent de la CUP profundament ofesa, gent de la CUP ferida en l’orgull, en la memòria i en la història…I si hi ha una mica de veritat en això dels xecs?“
La meva resposta a la teva pregunta només pot ser, parafrasejant el que li va dir Juli Cèsar al seu fill Brutus: “Tu quo que, Albanus??”
No Albano, no hi cap engruna de veritat. Gens ni mica de veritat.
Ni uns xecs en blanc, ni un xec en blanc, ni un misèrrim cèntim: Res.
Però insisteixo que puc estar previngut d’aquesta intoxicació informativa si prové del PP, de CiU, d’algun mitjà de comunicació de l’espanyolista Grupo Godó o dels grupuscles de l’esquerra alternativa furibundament espanyolistes: Però de Podemos no m’ho esperava…i per suposat, de tu encara menys.
Que Podemos jugui brut fent servir el parany que els mitjans del sistema estan predicant cada dia em sap molt de greu.
Però que tu, Albano, també caiguis en aquest parany em dol fins al fons de l’ànima…
Per cert, a mi les abraçades m’agraden. I sí, confiteor: Vaig participar com a vocal voluntari el passat 9N i, a l’acabar el recompte i tot plegat, jo també em vaig abraçar amb el Joan, un convergent, i amb la “padrina Maria” Laura, una jubilada de l’ANC que van ser les persones amb les qui em va tocar compartir mesa.
Des d’aquí la i el torno a abraçar.
I això no vol dir que doni ni cap “xec en blanc” ni res que se li assembli a CiU Reus.
I si algú té cap dubte dels “xecs en blanc” que dono a CiU Reus, pregunteu-ho directament a elles/ells a veure què us responen. Ja us dic ara que no em consideren, precisament, dolç i tendre com un teletubbie 😉
Quan des de Madrid o des de París o des de qualsevol despatx universitari deixin de dir-nos el que ens convé:
“No necesitamos permiso para ser libres”. Subcomandante Marcos, EZLN
Manuel Valls, Ministre d’Interior francès d’orígens catalans, preguntat el 10 de gener de l’any passat sobre la convocatòria del 9N va dir: “No estic pas d’acord amb el procés que hi ha en curs a Catalunya.” I, tot seguit, va reblar: “Estic inquiet amb el referèndum.”
Més endavant, en una trobada oficial amb en Mariano Rajoy, va advertir (ens va advertir, vaja) de “les conseqüències molt perilloses de la independència de Catalunya”.
Mariano Rajoy, President del Gobierno amb majoria absoluta del PP, passat el 9N, va venir a Barcelona i va dir “yo sé lo que necesitan los catalanes” i “yo me preocupo y me ocupo de Cataluña”. Ehem ehem..
Pedro Sánchez, del PSOE, també passat el 9N, el 21 de novembre concretament, va venir a Barcelona i, entre d’altres “perles”, va dir “considero innecesario un pacto fiscal específico para Cataluña”.
El resum de tot plegat: Des de Madrid i des de París, seguint una costum que ja dura més de 300 anys, van venir a Barcelona a explicar-nos “el que ens convé”. Sí, més de 300 anys. Això ningú no em negarà que és, literalment, vella política.
Però encara no havia vingut tothom.
Efectivament: Pablo Iglesias també va venir amb l’AVE des de Madrid…sí sí, correcte, a dir-nos el que ens convé a les catalanes i als catalans.
Amb la “milonga” aquella del “hay que abrir el candado de la Constitución para hablar de todo” ell també ens va venir a dir que les catalanes i els catalans només tenim possibilitat de canvi…si passem primer per Madrid:
VELLA POLÍTICA amb força pudor de naftalina rància.
I el seu primer dard? A qui el va dedicar? No el va dedicar ni al Pujol, ni al Mas, ni al Millet, ni al Rajoy ni a tota la “casta” haguda i per haver.
No, el va dedicar al David Fernández, fent servir la fal•làcia de convertir l’abraçada puntual amb el Mas per l’èxit de la desobediència popular del passat 9N reconvertint-la en el que més tard va explicitar el Marc Bertomeu com a “xec en blanc a CiU”.
Insisteixo: Puc estar previngut per la manipulació mediàtica de l’abraçada puntual per part dels partits i ents pro-sistema. Però s’ha de ser molt barrut per exercir de referent de l’esquerra alternativa a Madrid per venir a Barcelona a fer el discurs que fa l’Alícia Sánchez-Camacho.
A veure, Albano: No em puc creure que no entenguessis la virulència en la resposta per part de la gent de l’Esquerra Independentista. Què havíem de fer davant d’uns atacs frontals i injustos com aquests? La proclama de “si ens toquen a una ens toquen a totes” no és buida 😉
L’Esquerra Independentista és un moviment popular, que neix al carrer i per al carrer, de lluita de classes.
Però no només és un moviment popular de lluita de classes: També és un moviment popular de resistència nacional, cultural i lingüística.
I fruit d’interaccionar aquests conjunts, concloem uns objectius polítics: la independència dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i on l’economia (etimològicament els béns de la casa) estigui al servei de les classes populars.
A tot això li afegim el dogma de l’ecologisme versus la barbàrie i el de la llibertat personal per sobre de tot, independentment del gènere i la preferència sexual.
Ho resumim amb un simple “Independència, socialisme, feminisme, Països Catalans”. Molta dolçor en aquestes paraules. I, com diuen les padrines de l’Hospitalet de l’Infant cap avall, “quant més sucre més dolç!”.
L’Esquerra Independentista i la CUP no neix en un despatx universitari auspiciat per un programa de La Sexta, ni en un Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals. No. Neix de baix cap a dalt. Neix constituint-se en assemblees populars, creant casals, okupant cases abandonades per a convertir-les en ateneus, constituint plataformes i taules sectorials de lluita de base i fent dels municipis, i dels seus Ajuntaments, la punta de llança d’implicació en la política més propera a la ciutadania.
Hi ha a qui li “sobra” el nostre independentisme radical, hi ha a qui li “sobra” la nostra defensa a ultrança dels Països Catalans, hi ha qui avorreix el nostre anarco-comunisme-socialisme i hi ha qui des del reaccionarisme més buit combat el nostre feminisme. Tant ens fa. Nosaltres som així i no canviarem ni renunciarem a res. Sí, tal i com va dir (i va fer fortuna) el nostre estimat Jordi Salvia: “Ho volem tot”.
“Donde las dan las toman”:
“Digues sempre la veritat, doncs arribar plegats a la veritat és una acció comunista i revolucionària” Gramsci.
Vaig acabant:
Afirmes en el teu escrit Albano: “Com deia, qui eleva l’abraçada a fet polític simbòlic –portant-la més enllà de l’anècdota i omplint-la de significació política– és justament la dreta catalana. Iglesias simplement ho aprofita i ho utilitza.“
I unes línies més amunt assegures: “crec que l’ús de l’abraçada, des d’un punt de vista polític és legítim i inevitable“.
Vaja. Iglesias i Bertomeu ens poden fer la pell, tirar dards enverinats i clavar-nos tantes punyalades per l’esquena com vulguin, fent servir una abraçada puntual manipulada per la dreta catalana (tal i com bé afirmes), per al seu ús i profit polític de forma “legítima i inevitable”.
I nosaltres hem de restar calladets, a sobre els hi hem de donar la raó i fer-li “pam pam al culet” al David Fernández per ser com és? PER FAVORT.
A més, t’agafo el darrer paràgraf del teu escrit canviant Podemos per la CUP:
“(…)caldria pensar molt bé si descartar tota aliança i tot pont d’enteniment i trobada amb LA CUP és una bona idea.”
Efectivament, si jo fos de Podemos o de Guanyem, també creuria que no és una bona idea. I, per suposat, no perdria mai de vista el que molt bé has dit:
“La CUP (i tot el que representa) és més necessària que mai justament perquè la CUP no ha nascut per ser comparsa de ningú.”
Per acabar: El “bonus track” del Pablo Iglesias va ser quan, brandant la manipulació de l’abraçada puntual, va dir: “donde las dan las toman”.
“Donde las dan las toman”, “Donde las dan las toman”, “Donde las dan las toman”, “Donde las dan las toman”…
Molt bé, prenem nota: “Donde las dan las toman”.
Gràcies Xavier per compartir les teves reflexions. La idea era aquesta i sense dubte moltes de les coses què dius aporten uns matisos del tot necessaris. M’ho apunto!
L’única puntualització que et faré:
En un moment de l’escrit dius que dic que “La distància ideològica i programàtica entre la CUP i CiU ha passat a un segon terme davant la unitat”.
No és ben bé així ja que aquesta frase no és meva sinó una cita de com TV3 va descriure l’abraçada “dels pebrots” 😉 Justament invoco aquesta frase com a mostra de com la dreta convergent ha volgut vendre l’abraçada… Jo no diria mai això, entre d’altres coses, perquè sé que no és així! 😉
Ara, admeto que pot ser una bajanada meva pensar que “hi ha molta gent a Catalunya” que ho percep així, tal i com ho descriu TV3 (no jo!).
Espero, sincerament, estar equivocat i que només sigui un rampell “transversalista” del redactor de TV3. És ell qui diu “La distància ideològica i programàtica entre la CUP i CiU ha passat a un segon terme davant la unitat”!
Una abraçada!
Albano
Xavier llegueix bé el que diu Albano… Aquella frase no la diu pas ell, sino tv3… Aixo si es manipular un discurs apasionant.
Opinio personal:
Malament la Cup per la carta exigint un discurs (llibertat dexpresio per a Podem siusplau)
Malament per a Podemos per entrar al joc i atacar a en David (dels pocs bons politics que queden a Catalunya)
Com a votant de Cup(municipal) Podem(estatal) i entre els dos (autonomic, a falta de veure els portaveus seleccionats), magradaria mes unio entre els dos partits, al cap i a la fi Podem esta favor del q voti la gent a Catalunya.
Jo no penso que sigui una bajanada pensar que hi ha molta gent a Catalunya que ho percep així. Es mes, penso que es així, almenys ho es en el meu dia a dia.
Un pot tenir les idees molt clares, i a més a més les pot explicar molt bé…. falta que t’escoltin, i que t’entenguin i molts cops el missatge ni tan sols es escoltat. Com a exemple proper, CIUTAT MORTA.
Doncs no em va agradar sentir al P. Iglesias criticant l’abraçada, i en algunes xarxes socials així ho vaig comentar, però tampoc m’agrada quan des de la CUP, es critica algun gest o comentari de Podemos, per mi sense importància sobre polítiques socials; crec sincerament que els uns i els altres s’equivoquen d’enèmic. Jo vull parlamentaris com els de la CUP al parlament de Catalunya, per la seva coherència, dels 3, per la seva feina i per la seva denúncia sobre l’estat de la sanitat pública a Catalunya, com a exemple de representaciópopular, també crec de debò que seria bo pel Parlament espanyol que hi hagués una molt nombrosa representació de Podemos
Vaig escoltar en directe el discurs de Pablemos i, arribat el punt, em va semblar un cop tan baix i de tan baix nivell que em va caure del tot per terra. Després va supeditar (i ho dic pel David, el del primer comentari) el dret de decidir a Catalunya al canvi de la Constitució espanyola, deixant clar que, fins llavors ens tenia enganyats, perquè això no és dret a decidir. L’alternativa de l’alicia (la darrera comentarista), això de la CUP a Catalunya i Podemos al Parlament espanyol, tindria un sentit si, com diu en Xavier, s’hagués produït aquest pacte previ, però ara… ara és clar que Podemos (el Podemos institucional, ni que encara no sigui institucional) està immers en una cursa pel poder d’allò més clàssic i cada cop fa tèmer més ser una transposició del felipismo dels 80 i/o un lerrouxisme d’esquerres que una alternativa desitjable. A nivell estatal no hi ha res millor, què hi farem, però a nivell català, tenim alternativa. El que m’interessa, però, és contradir les respostes a les dues primeres preguntes d’aquest llarg escrit, sobre tot a la primera, i sobre tot per capgirar la situació. No és descabellat pensar que hi ha gent, i molta, que identifica el Procés amb CiU. O amb CiU i ERC. M’admiro de la gent que encara et pregunta què és això de la CUP. Sí, aquí, a Catalunya. Quines cadenes de tele, quins programes mira la gent? Què és el que té més visibilitat a tots els nivells? Mas retallant. I ERC fent-li el joc. Molta gent és a Podemos perquè fa aquesta identificació i perquè el fet nacional li rellisca (problema d’empatia…). La CUP creixerà per tot això que expliques, Xavier, per la seva coherència, per la seva honestetat provada…, però… Li falta visibilitat i, potser, com li retreu una part del Procés Constituent i contràriament al que fa vibrar les bases de Podem… voluntat de ser majoritaris, d’accedir al poder. Això fa mal. Perquè necessitem solucions urgents. El cert és que a Podem hi ha gent amb molta empenta que la CUP no ha sabut o no ha pogut recollir, i és un perill perquè ens fa perdre la possibilitat de posar-nos ja a fer una Constitució catalana… Solucions: Que el Procés Constituent es decideixi d’una punyetera vegada per la Crida Constituent o el que finalment s’hagi de fer, trencant de passada el sectarisme existent en algun àmbit de la CUP, perfeccionant-la, i visibilitzar una alternativa que, com Podemos a Espanya, trenqui l’actual bipartidisme CiU – ERC i el pugui superar. Ho p(P)odem aconseguir i potser convenceríem molta gent que no preve la deriva socialdemòcrata de Podemos. I… Bé, una altra estona més, i molt bé, Xavier, per aquest toc a l’amic Albano, que li calia.
Touché, Xavier !!!
Com a Catalá i votant de la CUP penso exactament com el Albano.
Els únics que no veuen que el procés es acaparat per CiU es la CUP que vol negar-se a perdre allò que va engegar, però que per representació no li toca.
En el moment que van decidir que farien el mateix camí que CIU i ERC la representació que els hi toca es la parlamentaria i per tan la CUP es molt minoritària.
Per molt que la CUP faci bona feina, com toca i des de la base, no se li pot atribuir mes representació que la que toca.
Respecte al procés i els xecs en blanc, també opino el mateix que Albano. Una condició de fer fora a determinada mafia hagués forçat i posat en la agenda política certes reivindicacions MOLT mes importants que el 9N.
Però no ho van fer i això es pot veure com un xec en blanc (Que es el meu cas i estic ben informat) es poden tenir altres opinions per que les ciències socials no son exactes.
Jo trobo a faltar una CUP col·laboradora i acompanyadora de un procés que canviarà espanya i Catalunya que es Podemos. No una CUP que vers el impacte mediàtic i la popularitat ràpidament guanyada es posi gelosa i desacrediti constantment.
Força sovint penso que el problema de la CUP amb Podemos es que sap que si a espanya hi ha un govern de Podemos, una possible consulta independentista es MOLT mes difícil que guanyi el si. Independentment de els avanços socials que això pugui reportar per a espanya i Catalunya. No se, si fos així mes val canviar les sigles per CUI (Candidaturas de Unitat Independentista)
I clar, aquesta idea de que la independencia si amb CiU, però no pot anar amb Guanyem per que hi es ICV, sembla una mica estrany i es una cosa que jo no entenc per a rés. Sembla que hi ha massa gent massa pura incapaç de fer a un costat certs errors. Potser (I no tinc un estudi) promogut per que es una organització on la mitja d’edat son els 25 i evidentment, com mes jove ets mes propens a la “puresa”
Últimament veig per part de una part dels meus amics mes propers a la CUP un discurs molt sectari que es nega a veure la realitat des de un altre perspectiva i només accepten la SEVA mirada de les coses, una mirada que es parcial per que estan implicats i no dexen ni al redactor de café amb llet dissentir per que (“No ho esperava de un mitjá com cfaé amb llet”), (“Dit del Albano em fa mal al anima”)
I dir animalada com que es descabellat pensar que amb la informació disponible molta gent a Catalunya pensi o percebi que el Procés és CiU, em sembla de un sectari.. allò de … Cap geperut es veu la gepa.
Estimats amics de la CUP, no només existeix el vostre punt de vista. Els que no pensem com vosaltres sobre el procés, també votem així que hauríeu de tindre’ns en compte també.
Hola Zartch,
Jo també sóc votant de la CUP, i estic molt d’acord amb moltes coses que dius. Però crec que ets una mica injust amb el tema de Guanyem. Jo qualsevol que s’informès mínimament sobre l’acord amb CiU (i amb la resta d’organitzacions del Pacte pel dret a decidir) era un acord pràcticament exclusiu per a la celebració d’un referendum; podríem dir que és un acord sobre un mecanisme polític, sense entrar en cap moment en temes de principis o ideologies. El (descartat) pacte amb Guanyem, en canvi, incloïa l’acceptació de molts més aspectes de ideologia, projectes concrets, etc, i veig bé que al final es decidís no compartir.
També comparteixo en part la crítica que s’hauria pogut ser més exigent amb CiU durant les negociacions del referendum. Però en aquest cas crec que pot haver estat més beneficiós que la CUP hagi cedit en alguns aspectes, ja que mantenin-te en el full de ruta “oficial” del procés aconsegueixes trencar amb el monopoli de la dreta liberal sobre el mateix. En aquest país, malauradament, la feina política que es fa a nivell de barris o fins i tot de municipis és pràcticament ignorada mediàticament, i només tens realment poder de comunicació a nivell del Parlament o superior. I en aquest sentit, crec que la feina de la CUP ha estat molt útil, començant per denunciar els comportament de CiU (i ERC, l’ANC, etc) durant el procés. I també per ajudar a difondre una visió del projecte independentista no basada en la dreta liberal i el nacionalisme, sinó basada en una ruptura social i política a tots els nivells.
Ja sé (i hi dono suport totalment) que el camp d’acció polític principal de la CUP és la feina de base i a nivell local. Però crec que també és útil de tant en tant entrar en el terreny de joc dels partits tradicionals.
A part d’això, també crec que l’email de resposta del Xavier Angelergues és excessivament dur cap a l’article original. Jo també vaig tenir la impressió que l’Albano Dante no emetia (principalment) opinions personals, sinó que volia transmetre i denunciar la opinió general que es té a Catalunya sobre la feina de la CUP. Jo també comparteixo aquest pensament que des dels pruncipals altaveus mediàtics de Catalunya s’està difundint un missatge menyspreat o tergiversat de la feina que fa la CUP, i és un missatge que està calant en una gran part de la població (evidenment parlo des de la meva percepció personal).
És evident que aquest fet no és culpa de la gent de la CUP: no pot ser mai culpa teva que altres difonguin malament, o directament manipulin, el teu missatge. Com tampoc és culpa teva que es creguin només aquests missatges, en comptes de sortir de casa i anar a parlar directament amb la gent de la CUP. Però sí que crec que hauria de fer reflexionar a la gent de l’organització del partit, i portar-los a plantejar què poden fer per millorar la seva comunicació
La diferencia entre els nostres punts de vista crec que es aquesta:
*Des de la òptica de la CUP es creu que ja que van ser els un dels impuls principals del procés ells tindran capacitat de transformar la societat un cop arribi la independència.
*Des de la meva òptica, crec que amb convergència no hi haurà independència, o que en el cas de que poder existir, seria un país neoliberal on no hi vull ser, prefereixo la españa de Podemos a la Catalunya de CiU
Per mi el tema del procés es un autobús on ens han dit que pugem sense saber ni pactar la destinació. Jo vull anar a viure a la nova Catalunya dels drets socials, de la cooperació i la col·lectivitat, com les CUP, però crec que CIU on vol anar a parar es a la Catalunya de la privatització , els mercats financers i el capital.
Resulta que com vivim en un marc de representació parlamentaria i tots anem al mateix autobús al final les coses en comptes de amb debat social e informació es tancaran en despatxos i votacions parlamentaries on desgraciadament tenen les de guanyar.
Ens estan demanant que pugem al autobús de la independència on qui te mes números de decidir on es dirigeix es CiU i la CUP en comtes de denunciar-ho i fer tot el possible per treure (com a mínim) altres avantatges, ha acceptat dir-li a tota la seva militància que es pugi al carro de la independència que després ja decidirem.
Em sembla una resposta massa llarga, ambigua, plena de tópics i divagant la del Xavier, per fugir d’un anàlisi molt concret, fet en l’article d’Albano.
La visió de que la CUP està subordinada a l’activitat política del bipartit CiU-ERC, i que està ajudant a les polítiques d’aquests, és coherent amb els elogis que va rebre de Mas i Duran al Parlament, en el discurs d’investidura. Els que manen a Catalunya saben amb qui poden comptar.
No m’agrada la ideologia nacionalista de la CUP, la voluntat d’aixecar fronteres per separar grups socials que pateixen les mateixes polítiques portades pel PP a l’estat i per CiU-ERC a Catalunya per qüestions patriótiques; no m’agrada que hagin estat mirant cap a un altre lloc durant aquest dos anys de saqueig de les classes subalternes en nom dels interessos de les classes dominants fent servir els interessos de país com excusa; no m’agrada que parlin del “poble català” com un tot únic i homogeni (com a Espanya el PP parla del “poble espanyol”), com si a Catalunya no existissin classes socials amb interessos ben definits i confrontats…
Podria seguir, però no té sentit, només vull recordar un fet que el Xavier omet, la famosa “carta” amb exigències de definició a Pablo Iglesias en els termes estipulats per la CUP, aquest va ser el desencadenant de la frase del discurs de Pablo Iglesias, que considero una resposta legítima. Imagino la resposta de la CUP si algú hagués plantejat un “qüestionari” semblant a David Fernández en ocasió d’un viatge a qualsevol lloc de l’estat per explicar la política de la CUP.
I es que la CUP s’insereix plenament en la cultura del pujolisme, que sempre s’ha considerat amb el dret de posar exàmens de nacionalisme a les persones que vivim a Catalunya, o a qualsevol que opini sobre la política o la societat d’aquí. Exactament el mateix que fan, per exemple, el PP i UPyD a nivell d’Espanya.
En mala hora vaig clicar el botó de notificació de nous comentaris, perquè és molt dur trobar-te amb insults tan descarats com el que em precedeix. Com és possible, Marta (pel discurs d’ahir) i Albano que jo pugui anar enlloc amb algú que diu aquestes burrades? Perquè és dels que es creu d’esquerres només perquè parla de l’existència de classes socials. Està tot permès en aquest fil de conversa? Com s’atreveix a parlar de tòpics un que omple la seva resposta de tòpics? De quines fronteres parla? Qui vol aixecar quines fronteres? És tan ignorant que confon grups socials amb gent de diferents països. Tan terriblement ignorant, o amb tanta mala folla, que ignora com la CUP planta cara a CiU i ERC. Tan matusser que confon el nacionalisme ‘patriòtic’ de la dreta amb l’independentisme emancipador. I alimenta demagògies com parlar d’exigències en la carta de la CUP a Pablemos. Algú em pot dir on són les exigències en la carta? http://www.vilaweb.cat/media/continguts/000/093/725/725.pdf És un repte i prou. Un repte necessari perquè ja n’hi ha prou de dir mentides. O no ha quedat prou clar que Pablo Iglesias nega el dret a decidir? I no parla aquest del poble espanyol? Què és això que no es pot parlar del poble català? Qui parla del poble com un tot homogeni? En fi, deixem-ho córrer.
“insults”, “burrades”, “ignorant”, “mala folla”, “matusser”, “Pablemos”, “mentides”, cap d’aquestes paraules despectives apareix en el meu comentari.
Es tracta simplement de que hi ha persones que no compartim els plantejaments ideológics dels nacionalismes espanyols ni catalans, que em semblen totalment respectables, pero que critico, ja que estem en una democràcia, molt imperfecta i controlada pels que manen, però democracia.
Però es veu que en quant se surt dels plantejaments nacionalistes es corre el risc de rebre un munt de desqualificacions i ni un sol argument. Com és el cas.
No, clar, hi fas sortir altres de pitjors. Que t’instrueixis una mica, ostres ja, que no tenim per què aguantar que anomenis nacionalistes i/o pujolistes a tothom que opta per la independència, que deixis de fer servir el tòpic de les fronteres, per a fronteres les d’Espanya, no veus que quan més gran és el país més grans són les seves fronteres? Has trobat ja la paraula exigència en la carta de la CUP? Doncs què dius? Si he contestat el teu escrit és perquè el seu to despectiu i sense fonament m’ha indignat, que jo volia escriure altres coses. Reconèixer Catalunya com a nació no és ser nacionalista, és simplement tenir un mínim de cultura. I segons quina independència vulguis, ets més internacionalista que ningú. Clar, si no saps de què et parlo i necessites mil arguments, no m’enrotllaré aquí, estudia, nen. Què et pots imaginar tu de David Fernández si dius que ha estat mirant cap a un altre lloc durant dos anys? Doncs qualsevol fantasmada. Què et passa? que no llegeixes ni diaris ni mires tele ni internet ni res de res? a quin món vius? Mira això http://catacctsiac.cat/principal5.php?m=081858e42df3e2ac683f842e34831256&i=32311 i em dius cap a on mirava el David. I digues tu coses amb fonament. I llavors parlem.
Perdoni, jo no tinc cap dret a alliçonar-lo a vosté en el que diu, vosté es forma com vol, i jo també.
I si vol rebatre el que he dit en el meu primer comentari, argumenti sobre el que jo dic, o no argumenti si no vol, ja que la democràcia es bassa en el respecte a les posicions de la persona amb la que s’està en desacord; però no insulti, no falti, no posi judicis despectius i, el que és pitjor, no els repeteixi i intenti justificar-los de qualsevol manera, com fa en el seu darrer comentari.
I si la seva idea de democràcia es bassa en el tó cap al discrepant que fa servir en els seus dos comentaris que ha escrit, crec que hi ha motius per tenir bastanta por de gent com vostè, si en alguna ocasió arriba a tenir una mica de poder a les seves mans.
I crec que ja no cal dir res més. Oi?
Sant Tornem-hi. Això ja és tossuderia. Miguel, t’agafes a les formes i et negues valorar els continguts, per això m’obligues a repetir-los. Que em tractis de vostè és simplemente una formalitat per allunyar-me, per mostrar-me a mi com a faltat de respecte. I no cauré en el parany. Tinc un costum que em sembla molt sa que és tractar de vostè només a l’enemic, per marcar distàncies.
Tranquil que no aspiro a tenir cap poder a les meves mans, crec en una democràcia de debó i no en una democràcia basada en les formes que comentes. Haig de tenir respecte a posicions que t’esclavitzen? Gens ni mica! Per canviar les coses, s’ha de ser insolent. I si et vaig contestar va ser perquè els teus tòpics, com el de les fronteres, com el de confondre nacionalisme conservador amb independentisme o sobiranisme alliberador, com dir que la CUP ha estat mirant cap a una altra banda… em semblen insultants. T’ho documento, i tu tornes a aferrar-te a les formes. No cal dir res més, oi?
L’independentisme, com l’entenem els qui creiem en una democràcia de base, no separa res sinó que estimula i permet el poder des de la base sense excloure absolutament ningú. Evidentment, parlo de Catalunya. Rajoy no hi té res a fer, evidentment queda exclòs. L’independentisme divideix el catalans? Un altre tòpic. No l’has especificat, però s’entreveu. I el menyspreu cap al sentiment nacional contribueix a l’unitarisme imposat per aquesta entelèquia que es fa dir Espanya. Avui és l’aniversari de la darrera ocupació militar de Barcelona. Una unitat imposada per la força de les armes no és una unitat ni popular ni democràtica ni com li vulguis dir. A Catalunya sempre ha hagut divisió entre dominadors i dominats, també com a nació, a més de socialment. I d’aquesta divisió ningú en parlava.
Consti que no sóc català d’origen. Es tracta simplement de tenir ulls oberts per veure i, potser, haver viscut moments durs del franquisme. Es tracta de respectar la gent del país i decidir amb ells el futur que volem en tots els àmbits.
Quan parlo de Pablemos no ho dic en sentit despectiu. Hi ha força articles que utilitzen el terme en un sentit simplement crític. Estic lluitant colze a colze amb gent de Podem i em mereixen tots els respectes. Sento una sana enveja cap al moviment encetat per Pablo Iglesias i Cia perquè ha estat capaç d’activar molta gent per a una lluita amb moltes coincidències amb la meva lluita, però lamento l’engany de dir que s’està pel dret a decidir quan en realitat no és així. Calia la carta de la CUP per fer-ho aflorar més clarament. I lamentablement crec que no és l’únic engany perquè veig, què vols que et digui, que, cada cop més, tot plegat pot quedar en un simple programa socialdemòcrata.
Però no avancem aconteixements. De moment, estem on estem i jo crec que el que ens cal és intentar entendre’s des de l’honradesa i mirar de trobar punts de confluència. Com que tenim pressa (jo la tinc), hauríem de buscar un terme intermig entre el ‘tot se val’ per guanyar les eleccions que d’alguna manera preval a les actuacions de Podemos i la falta d’ambició per accedir al poder de la CUP. Quedi clar que quan parlo d’aquesta falta d’ambició no em refereixo tant a cuidar els mitjans, perquè aquests han de ser concordants amb els objectius, sinó al sectarisme o malentesa puresa ideològica de certs sectors de l’esquerra independentista. I no se m’acut cap altra sortida que la que la CUP proposa ara. Encetar d’una punyetera vegada, per part de tothom, sense exclusions, un procés constituent que es vegi impulsat pels resultats de les eleccions municipals que, sens dubte, milloraran la correlació actual de forces institucionals. Es tracta de decidir el país que volem, sigui independent o no. Això seria la democràcia en estat pur. Hi hauria diferències tant en la qüestió nacional com en diferents qüestions socials. I què? Després es posaria a votació i punt.
Miguel, si et plau, no em contestis dient que m’enrotllo com vas contestar al Xavier. Crec que el debat, tant el del Xavier com el meu, responen al repte de l’Albano.
Salut
Hi ha pluralitat de costums, jo tinc el costum de tractar de vosté a les persones que no conec com a forma de respecte, encara que estigui en desacord amb el que manifesten.
Ser insolent amb algú del que no se sap res, no em sembla una actitud per canviar cap cosa.
La meva postura sobre la CUP, que ja està explicada en el meu primer missatge, surt, com imagino que és el cas de la seva, de la meva experiencia laboral, d’activisme social voluntari i de les meves lectures. El que explico sobre la carta a Pablo Iglesias és coherent amb l’experiència viscuda, en moltes ocasions, en que persones procedents de l’àmbit del nacionalisme (espanyol o català, tant s’hi fa) han qüestionat línies d’actuació comuna en problemàtiques compartides per la senzilla raó de que eren proposades per persones o entitats que no “passaven” el que elles consideràven atributs “nacionals”, perquè veníen de Madrid, d’Andalusia, d’Extremadura, o de qualsevol altre lloc. El contingut de la carta de la CUP s’inscriu en aquesta lògica, i és un menyspreu per a tots els catalans i les catalanes que donem suport a Podem / Podemos.
No m’agrada en absolut el nacionalisme espanyol, la seva “xuleria”, la seva prepotència i la tendència innata a la violència que sempre manifesta, per posar tan sols tres característiques. Tampoc no m’agrada el nacionalisme català, el seu doble llenguatge falaç, el seu victimisme i el seu menyspreu cap a les persones que no passen pel seu dictat. Tots dos nacionalismes han evolucionat històricament en paral·lel, a partir de l’eclosió comuna d’aquesta ideologia a nivell europeu i mundial en el segle XIX, i s’han recolzat mútuament. Tots dos han complert la mateixa funció: ser la ideologia de les classes dominants per mantenir submisses les classes subalternes.
Justament l’any que ha acabat s’ha complert el centenari de l’inici de la primera gran matança a gran escala imposada per la ideologia nacionalista a Europa. 1914 va significar la mort de milions de persones de les classes subalternes en nom dels seus “països”, per defensar el dret de les seves classes dominants a disposar de territoris colonials per expandir el capitalisme. És un aniversari sobre el que s’ha passat de puntetes a nivell històric i cultural. I és que els que manen continuen dictant allò que “no toca”.
Les coses continuen igual. I cal un crit de denúncia que faci reaccionar, un crit reflexiu. Aquest és el sentit que, per a mi, té l’article d’Albano. Un article oportú en un moment oportú, que no es mereixia una resposta que fugia del seu contingut a base de repetir tópics, com era el cas de la de Xavi.
Tan sols una anécdota personal per tancar aquest llarg comentari, el mateix dia que el senyor Mas signava la convocatòria del 9N es produien els desnonaments programats a Catalunya per aquell dia; un d’ells es feia a una familia que he tractat molt a prop, i que s’ha deixat la salut treballant (quan tenien feina), i els seus fills les hores estudiant, per poder viure dignament, tot plegat per anar a parar finalment al carrer. Jo sabia això i, al mateix temps, veia com el senyor Mas signava el paper, i com els representants de la CUP, de ICV i d’EUiA, aplaudien amb entusiasme.
Bé, jo no aplaudiré mai a aquesta gent, mai no podré separar la consciència del saqueig de les classes subalternes dels actes simbólics de la ideologia nacionalista de les classes dominants; sempre em sentiré més proper d’una persona que lluita a Madrid, a Córdoba, a Cuenca, o a Cáceres que dels que aplaudien al senyor Mas, per molts discursos de contingut patriótic o emancipador que llencin per justificar el seus aplaudiments.
Gràcies pel tó dialogant i correcte del seu darrer comentari.
M’agradaria comentar que estic bastant d’acord amb l’escrit de Xavier i que a mi també em va sorprendre l’article d’Albano.
Sobre Podemos, celebro que determinats sectors de la població, fins ara segurament allunyats de la política comencin a ser actius i que l’element aglutinador sigui un col·lectiu com Podemos, i no d’una altra orientació política com passa en altres països europeus.
Penso que el fenomen Podemos és una vàlvula d’escapament, necessària i positiva, a la gran crisi econòmica, social i política que pateix l’estat espanyol, però hi trobo a faltar consistència.
Podemos jo el veig com un projecte que es genera en un despatx universitari i es difon des de
determinats mitjans de comunicació, tot dins d’un context històric adient per triomfar.
Primum vivere deinde philosophari.
En aquest aspecte, crec que la gent la CUP, com alguns sectors de ICV-EUiA van per davant, tinc la sensació que han trepitjat molt més el carrer.
La societat la formem les persones i les persones es defineixen a partir dels seus actes.
Respecte al dret a decidir dels catalans i catalanes, de l’anomenada independència (com d’altres), Podemos es presenta ambigu i una possible coalició PP PSOE pot impedir qualsevol intent de consulta pactada amb l’estat espanyol i desfer les esperances dipositades en Podemos.
Per finalitzar, només dir que és molt difícil, per no dir impossible, estar completament
d’acord en els plantejaments de qualsevol col·lectiu o persona, fins i tot són positives
les discrepàncies. No tot és blanc o negre.
En aquest sentit dir que: “El diàleg autèntic enriqueix. Això vol dir que has de pensar que l’altre sempre té una part de raó.”
Té vosté tot el dret de veure a Podem / Podemos com cregui convenient, faltaría més; però crec que si s’hi acosta, i mira les persones que estan participant, veurà que la majoria no es poden encabir en cap de les classificacions que fa servir en el seu comentari, que tampoc no fila molt prim en tot el que es refereix al conjunt de la força política.
En tot cas es d’agraïr el tó respectuós del comentari, que ajuda a la reflexió.