cafèambllet.com

El BOE del 5 de juny recull l’adjudicació d’un contracte que es va formalitzar el passat 3 d’abril per a la compra de l’espai Barcelona Metropolitana a El Periódico de Catalunya. L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), l’entitat pública que paga aquests serveis, ha contractat Arena Media Communications España, a la qual pagarà 623.243,17 euros, com a intermediari davant el diari català.

L’adjudicació s’ha dut a terme mitjançant un procés negociat sense publicitat i, per tant, no tenim accés als detalls d’aquest contracte. Ni tan sols en sabem la durada temporal o quantes pàgines preveu i amb quina assiduïtat. En el perfil del contractant de l’Àrea Metropolitana només trobem, en una breu fitxa, el decret d’adjudicació, que aprova la contractació perquè es tracta de la més avantatjosa econòmicament.

La característica principal de les licitacions negociades sense publicitat és que, a més de restringir l’accés a només unes empreses triades, oculten la majoria de la informació rellevant sobre el procés, com ha passat en aquest cas.

BCN Metropolitana és una secció d’El Periódico de Catalunya, pagada per l’AMB, destinada a publicar notícies relacionades amb l’entitat i que beneficiïn la seva imatge. En la versió digital, apareix dins de la secció de Barcelona (a dalt d’aquestes línies) i les notícies, signades per redactors, no es diferencien en el seu interior de la resta d’informació de la pàgina web.

En paper, encara que tampoc no inclouen cap nota que indiqui que es tracti d’informació pagada, inclouen la pàgina web de l’AMB a la capçalera de la secció. No és la primera vegada que un diari publica informació a mida en les seves pàgines mitjançant un contracte, una pràctica que s’ha anat estenent en els últims anys en molts mitjans. La clau rau en permetre al lector que distingeixi entre aquest tipus d’estratègies publicitàries i les informacions periodístiques pures.

Pervertir –comprar– la informació  

Josep Cabayol · Periodista.En nom de SICOM Solidaritat i Comunicació.

Hi ha mitjans de comunicació – molts – que estan confonent expressament informació i propaganda. A canvi de diners, informacions elaborades per centres de poder públics o privats es publiquen acríticament com si fossin informacions del mitjà.

L’acord entre El Periódico i l’AMB no és l’únic cas. A l’Ajuntament de Barcelona es redacten informacions que es publiquen a mitjans – per exemple a La Vanguardia i bona part dels diaris barcelonins – a canvi de diners i sense que els redactors o contractats a tant la peça puguin fer periodisme, és a dir, contrastar-les, saber si són veritats, mitges veritats o creacions publicitàries.

Se’ns dirà que la informació induïda i pagada està diferenciada de la que redacta el diari. I sí, en alguns casos és cert, però de forma prou subtil com perquè el comú dels lectors no ho detecti. 

Podem assegurar també que hi ha mitjans que tenen acords directes o indirectes amb empreses privades, pels quals, a canvi de diners, el mitjà garanteix que no parlarà malament d’aquella empresa.

I sabem que a través de la publicitat, pública o privada, es coaccionen els continguts. ‘Si vols mantenir el contracte de publicitat amb la nostra empresa o amb la nostra administració pública, ja saps què has de fer i què no!’

Diu el catedràtic d’Estructura de la Informació de la Universitat de Sevilla Ramon Reig: “quan comença la publicitat, acaba la llibertat d’expressió del periodista”. I podríem afegir, la publicitat de les grans corporacions – coincidents amb els poders econòmics i polítics – controlen els mitjans i imposen les informacions que convenen al seu interès de perpetuar-se en el poder.