OnSonElsMeusDiners?

Temps estimat de lectura: 14 minuts

Per Teresa Forcades i Vila

Vaig veure el primer vídeo-denúncia de la revista CAFÈAMBLLET poc temps després que el pengessin a la xarxa. El vaig veure per casualitat i vaig quedar impressionada per l’interès de les dades que proporcionaven, per la seriositat de la seva recerca i per la valentia i la pedagogia de la presentació. El setembre de 2012, quan vaig saber que els responsables de CAFÈAMBLLET havien estat demandats, vaig oferir-me a participar conjuntament amb ells en un acte a Reus. La breu conversa que vam tenir abans de l’acte em va confirmar que la Marta Sibina i l’Albano Dante són dues persones entranyables i honestes. Les subsegüents trobades que he tingut amb ells no han fet sinó confirmar aquesta primera impressió, i m’han fet descobrir i estimar la poesia apassionada de l’Albano i el no menys apassionat pragmatisme de la Marta.

Les dades que trobaràs en aquest llibre demostren un grau de corrupció en el sistema sanitari català que segurament superarà les teves expectatives. En aquest cas es pot aplicar la dita que l’excepció esdevé la norma: no es tracta solament d’identificar les persones corruptes i de demanar-los responsabilitats, sinó de posar en evidència un sistema que és, en ell mateix, corrupte, perquè no és transparent i no permet el control democràtic de la despesa pública. El veritable problema de la gestió sanitària a Catalunya no és que «és massa pública», sinó que ho és massa poc. La solució no és privatitzar encara més la gestió sanitària, sinó fer que el sistema públic faci honor al seu nom i ho sigui de veritat, no només pel que fa a l’accés universal i al finançament en base als pressupostos de l’estat —que és la situació que hem tingut a partir de la reforma sanitària promoguda pel ministre Ernest Lluch l’any 1984—, sinó també pel que fa al control de la despesa. Ras i curt: es tracta d’evitar que els serveis que es poden gestionar directament s’encarreguin a empreses intermediàries amb ànim de lucre que resulten ser de la propietat d’amics i coneguts dels qui tenen la responsabilitat política de gestionar els diners públics. Aquests serveis que es poden gestionar directament i que s’encarreguen a empreses privades amb ànim de lucre van des del servei de cuina i menjador dels hospitals, al serveis de diagnòstic per la imatge i al servei d’ambulàncies. És molt diferent que el motiu, que fa que avui en dia els malalts a Catalunya siguin traslladats en «transports sanitaris col·lectius» que poden tardar més d’una hora per fer el mateix trajecte que abans un taxi feia en deu minuts, sigui estalviar diners al sistema públic de salut i aconseguir que tothom pugui ser atès en els casos greus, que fer el mateix amb l’objectiu d’augmentar els guanys econòmics d’uns accionistes privats.

Quin model de sanitat i quin model de país volem? Aquesta és la pregunta subjacent a la lectura del llibre que tens a les mans. L’exemple de l’Albano i la Marta demostra que la resposta no ens vindrà des de dalt.

———————

Per Àngels Martínez Castells

El text com el que teniu a les mans és una petita joia i un petit miracle. No sols perquè representa una oportunitat molt especial de conèixer millor la Marta Sibina i l’Albano Dante-Fachin, editors de CAFÈAMBLLET, sinó perquè ens dóna la possibilitat de seguir fil per randa els detalls d’una lluita molt desigual i prendre partit amb lucidesa per aquests dos petits davids d’un periodisme de proximitat, tan tenaç, com sa i necessari, front els goliats de la prepotència. Aquest llibre és la clau per sumar-nos —des de la indignació compartida i la complicitat compromesa— a la seva dignitat i valentia. I, sobretot, incorporar-nos amb la força que guanya un puny que es clou, a la voluntat de molta gent de Catalunya —i més enllà— de defensar la gent honesta i el periodisme al servei de la ciutadania i la sanitat pública.

És un text que no s’exhaureix en les seves pàgines, perquè convida —a l’estil de l’Albano i la Marta— a actuar i deixar petja en el món d’aquella manera que no suporten els saltataulells de la política que, enfonsats en la seva mediocritat, volen guanyar alguns centímetres d’alçada, no per mèrits propis, sinó pujant sobre les esquenes de la gent; els que estan condemnats a mantenir en la opacitat el seu capteniment i la seva gestió, i a qui convé una societat estancada, poc participativa i amb clares insuficiències democràtiques, perquè sols així poden seguir prosperant en el mal govern dels mediocres… La nostra ignorància de les seves malifetes és la seva garantia perquè els segueixin arribant, cada quatre anys, els nostres vots: per això no sols no responen de la seva conducta davant la societat, sinó que ni tan sols contesten les preguntes dels periodistes que fan la seva feina (i així comença la facècia de l’Albano i la Marta), i quan es dóna notícia de les seves martingales es fan els indignats i intenten matar el missatger. En el cas de CAFÈAMBLLET semblava massa fàcil de fer-ho, però no estalvien metralla: els retiren publicitat per privar-los de mitjans de supervivència, i els demanden per «ofenses» a un honor inexistent de qui està molt lluny de poder donar lliçons sobre el vertader sentit de la paraula.

Però, per què tant d’aferrissament contra una petita revista mensual com CAFÈAMBLLET? Calia realment fer el trist espectacle d’intentar matar el que podia semblar un mosquit a canonades? Segurament costa d’entendre, si no s’alça la mirada per descobrir tota la trama d’un projecte contra la sanitat pública, que l’Albano i la Marta comencen a descobrir i a estendre gràcies a les seves publicacions «virals» que arriben a moltíssima gent, molta més de la que voldrien. I tot això passa quan el sistema mixt públic-privat de la sanitat a Catalunya està en un equilibri inestable que pot decantar de manera decisiva el projecte de Boi Ruiz d’esquarterament de l’Institut Català de la Salut, portant al límit que la sanitat privada parasiti la pública i es quedi amb els serveis més rendibles. L’excusa: que el sector privat administra millor. La realitat: encariment dels servei i expulsió de les persones malaltes amb rendes més baixes, i pitjor atenció per a la majoria de persones. Però el que és fonamental perquè aquest procés pugui anar fent la seva tasca de talp és que passi inadvertit: que tanta i tanta gent afectada per la pèrdua del que és de totes i tots no se n’assabenti fins que ja sigui massa tard. I que finalment s’empassi —ens empassem— les excuses que instal·len la desigualtat, amanides per la retòrica d’una eficiència que sempre exclou les classes subalternes. Es tracta que no es discuteixi el missatge publicitari de la «nostra» televisió que el que realment funciona és un servei privat d’assistència sanitària (gent amb poc recursos, abstenir-se)… Per això l’Albano i la Marta, que reaccionen a l’anunci, no poden convèncer de la seva bona fe quan intenten convèncer un gestor d’hospital de comarques que val la pena prestigiar la sanitat pública. Havien confós el llop pel pastor… i comença la seva lluita.

Ara ho sabem, però, de manera similar a com es guarden els secrets on dominen les màfies de tota mena, no es podia dir. La corrupció era allí, a la vista de molta gent. La Marta i l’Albano han contribuït, de manera decisiva, a treure les caretes. El fet és que NO es podia permetre que es parlés obertament a les xarxes socials de l’aristocràcia sanitària de Catalunya.

Quan l’Albano i la Marta fan el famós vídeo que arriba a centenars de milers de persones en el que expliquen sols una petita part de la gran estafa, del gran robatori de la sanitat a Catalunya, trenquen la norma no escrita de l’omertà. La veritat ofèn els que ofenen greument els drets de la població. I és un assessor directe del president Mas, posteriorment recompensat amb un càrrec que és tot un sarcasme, qui presenta una demanda als tribunals per fer-los callar, per retirar els vídeos i perquè se’ls obligui a retractar-se.

En mans del mal govern ens hi va la salut: són les retallades de salaris i la precarietat laboral dels treballadors de la sanitat i de tants serveis públics, l’allargament de les llistes d’espera (encara que Boi Ruiz menteix al respecte), la reducció de les plantilles, el tancament de serveis nocturns d’urgències, de quiròfans i plantes senceres d’hospitals, i deixar sense ajudes les persones dependents. És l’enfrontament dels drets laborals amb els de ciutadania en una estratègia destructora de la convivència i la salut democràtica. I és, finalment, la facècia tràgica de l’euro per recepta que s’intenta vindicar com dret «nostrat» de Catalunya a ofegar les persones malaltes de casa nostra. No es podia burlar de pitjor manera el dret a decidir ni la sobirania del poble català.

I mentre es redueixen les prestacions, el conseller de Salut ensenya la poteta del seu biaix de classe, volent legalitzar el frau d’un sistema amb doble llista d’espera (una lenta i precària per a les classes populars i una altra accelerada i diligent per als que es paguin també una assegurança privada). Tota aquesta aposta decisiva pels interessos privats s’ha de portar a terme a la foscúria, i és més amiga de les clavegueres que de les lluernes.

D’aquí el mèrit de CAFÈAMBLLET. Perquè calen periodistes i investigadors sense por, que ens expliquin com penetra la corrupció en aquest sistema mixt guarnit d’informes inexistents i molt ben pagats, fundacions i agències i assessories que confonen els seus perfils, enterboleixen la seva transparència i acaben per aconseguir que qui investiga —amb tot el dret— els comptes públics de la sanitat catalana, rebi tota mena de pressions perquè calli. Com han pretès fer amb l’Agustí Colom, el síndic de Comptes, o com segueixen fent amb la Marta i l’Albano. I perquè la corrupció i la privatització a la sanitat van agafades de la mà. Ho explicava així Luis García Montero:

La corrupció actual s’arrela en la manca de crèdit del que és públic. (…) Qui no respecta l’ensenyament públic, la sanitat pública, les companyies públiques de transports, electricitat o correus, és difícil que respecti els diners públics. (…) Els neoliberals no pretenen acabar del tot amb l’Estat, perquè coneixen i experimenten la utilitat que té el poder públic a l’hora d’afavorir els seus interessos. La manipulació privada dels béns públics és a la base de la nostra convivència amb la corrupció. La democràcia espanyola es va acostumar des dels vuitanta a confondre modernitat amb privatització. Sent el país d’Europa que menys inverteix en serveis socials, els nostres polítics semblen sempre molt preocupats a retallar despeses i regalar beneficis ….

Garcia Montero parla de la teoria i d’Espanya. La Marta i l’Albano varen saber traduir i difondre la teoria amb un exemple català —que ningú fins ara ha refutat— de mala gestió dels petits barons de la sanitat catalana. I no els ho perdonen.

El maltractament a CAFÈAMBLLET, a les persones malaltes (i el capteniment dels caníbals)

Tot i que a Catalunya i Espanya es destina un percentatge de fons públics per persona a la sanitat dels més baixos d’Europa, les diferents autoritats sanitàries espanyoles insisteixen en la fal·làcia que el «sistema és insostenible» i és necessari administrar els recursos d’una manera més eficient. Es a dir, «retallar», que vol dir, de fet, privar a les persones de drets humans fonamentals. Però mireu si és fàcil desemmascarar les seves mentides: si el sistema de salut es finança pels pressupostos, dependrà del valor que com a societat donem al manteniment de la sanitat pública per fer suficient la dotació que el govern hi dediqui (al marge de corrupteles i atencions molt ben retribuïdes a empreses del conglomerat químic i farmacèutic). No es pot parlar de dèficit «estructural» en un sector finançat pels impostos, perquè el que dissortadament sembla estructural —però es pot eradicar si es serveix al poble com a únic senyor— és la corrupció i les privatitzacions que encareixen els serveis, sumant al cost social un benefici privat. I, a sobre, es deixa un sector fonamental per al benestar en mans dels que menys interès tenen (ni professional ni humà) en la salut de la població.

El que hem après amb tota la lluita de solidaritat amb la gent de CAFÈAMBLLET, si no ho sabíem d’abans, és que cal defensar la llibertat de premsa i expressió tant com cal democratitzar la salut pública i l’atenció sanitària, que una premsa independent és també un determinant social de salut… i que cal fer-ho valer amb la participació conscient, lliure i insurgent de la població, amb veu pròpia, per crear un contrapoder fort, real, sòlid i argumentat, amb propostes alternatives. Només així té sentit parlar de societat civil que en els carrers, en els centres de treball i en els hospitals, farmàcies i centres d’atenció primària, diu no a les injustícies i a les lleis injustes.

Totes i tots som CAFÈAMBLLET

No sempre ha estat lineal ni planer el desenvolupament dels drets civils, polítics i econòmics, però, fonamentalment, complien una funció mínimament compensadora dels desequilibris socials. I ho podien fer, de manera especial, si una premsa lliure, d’investigació, podia servir d’informació veraç a la població i de control dels polítics. Ara ja comença a fer-se entenedor per a molta gent que no sols cal defensar els drets laborals, que no sols s’ha de plantar cara pels drets de ciutadania, sinó que l’ensenyament lliure de supersticions, la ciència que investiga per guarir i millorar les condicions de vida i el periodisme independent, són valors a defensar amb força perquè la complexitat de l’envestida dels poderosos ens obliga a saber, a poder pensar amb lucidesa, i per això, primer, cal estar ben informats.

I aquí torna a entrar l’exemple dels editors de CAFÈAMBLLET, i la importància que, com a societat, entenguem que si els vencen a ells, ens priven a tots nosaltres d’una eina potent per veure-hi clar. Si fan callar la Marta i l’Albano, guanyaran una batalla que no es mereixen els fomentadors de la insolidaritat i les desigualtats. Per això aquest text és també un convit a que, des de la nostra pròpia experiència professional i ciutadana, recuperem el concepte de VALOR del que és públic, de la veritat i de la lluita contra la corrupció i les prepotències, en defensa pròpia (que és també la defensa de CAFÈAMBLLET: una manera d’entendre el periodisme que ens ajuda a viure cercant la veritat amb valentia). Entre altres motius, perquè amb tots els cops que estem rebent dia a dia no tenim massa temps per reflexionar i adonar-nos que potser estem repetint, de forma força maldrestra, l’experiència de l’Argentina dels 90, i la privatització del NHS d’Anglaterra que ha costat tantes vides, i el drama-frau de Grècia més recent, i la voladura (espero que incontrolada, com ho va ser d’Islàndia) de Portugal. Que ens cal premsa lliure i valent per dir-nos, cada dia, per on maniobren els polítics corruptes i descobrir-nos les darreres facècies d’aquesta crisi-estafa que té la seva pròpia versió en les ciències socials i de la salut, i el desballestament moral i ètic de la societat…. si ens deixem.

Cal que a l’escola, als carrers, en els centres de treball, i fora d’ells, les persones, soles o en grup, aprenguem a dir que no a les lleis injustes. La Declaració Universal dels Drets Humans en el seu preàmbul proclama que el poble té el «recurs a la rebel·lió contra la tirania i l’opressió». I podríem afegir que també per la seva supervivència, i per la possibilitat de recuperar l’exercici de la solidaritat que ens dignifica com a éssers humans. I tot això, avui, ara i aquí, amb aquest llibre entre les mans, passa per dir, una vegada més, que no callarem, que la Marta i l’Albano som totes i tots, i que totes i tots som CAFÈAMBLLET.