OnSonElsMeusDiners?

Temps estimat de lectura: 11 minuts

On s’explica com vam haver de tancar l’oficina del cafèambllet, anar a viure a casa dels pares i com un anunci que vam veure a la tele ens va donar una idea:

A finals de 2008 la facturació de la nostra revista, cafèambllet, es va enfonsar. El mes d’octubre de 2008 vam vendre anuncis per valor de 18.000 euros. El gener de 2009 els ingressos per aquest concepte van ser de 3.500 euros. Un cop enorme per a una revista gratuïta que es finança gràcies a la publicitat. En només seixanta dies vam haver de prescindir de la redactora i de la comercial, vam tancar l’oficina on teníem la redacció i vam abandonar la casa on vivíem de lloguer la Marta, els nens i jo. Ho vam desmuntar tot i vam anar a viure a Breda, a casa dels pares de la Marta.

El dia 20 de gener de 2009 vam carregar a la furgoneta els últims trastos (un somier i un llum de peu) i les cistelles de transport de l’Astor i la Greta, els nostres gats. De Blanes a Breda hi ha uns trenta quilòmetres. La Marta i jo vam fer el viatge en silenci. L’Astor i la Greta miolaven angoixats.

Una revista amb nom de bar

La història de la revista cafèambllet va començar el desembre de 2004. Als meus vint-i-vuit anys, encara em quedaven unes quantes assignatures per acabar la carrera de filologia anglesa i mirava preocupat el meu futur laboral. La Marta, amb qui vivia des de feia un any, era infermera i la seva feina li agradava, però el meu cas era diferent. Jo havia triat estudiar filologia anglesa perquè em donava la possibilitat de dedicar-me quatre anys al que més m’agradava: llegir. Però el temps anava passant i havia d’anar pensant en com gua-nyar-me la vida. Una de les principals sortides per a un filòleg és la docència, però a mi em feia pànic imaginar-me davant de trenta adolescents intentant que aprenguessin els verbs irregulars en anglès. Una nit, sopant amb una ampolla de vi de Rioja, la Marta em va dir: «Albano, i si fem una revista a Blanes?».

A la nostra zona hi havia una revista gratuïta des de feia anys, però nosaltres vam pensar que podíem oferir quelcom de nou. Ens vam posar a treballar de seguida per muntar la nostra empresa de comunicació sense saber res ni d’empreses ni de comunicació. Vam decidir batejar la revista amb el nom de cafèambllet. Li podríem haver posat El Setmanari de Blanes, La Veu de Blanes, El Correu de La Selva, però li vam posar cafèambllet. Als seus inicis la revista només era un full escrit per les dues cares que es repartia a bars i restaurants. Amb només un DIN A3 a dues cares, el cafèambllet era un petit recull d’informació, frases cèlebres i curiositats, que no requeria molt més temps per ser llegit que el que trigues a prendre un cafè amb llet. Ens va semblar un nom perfecte. A dia d’avui, l’únic inconvenient que ens ha portat aquest estrany nom per a una revista és que cada primavera ens arriben uns quants currículums per treballar de cambrer a la suposada cafeteria que tenim. De tant en tant, també rebem bones ofertes de cafè.

Mirant la tele a casa dels pares

De seguida vam saber trobar el plaer de viure junts a casa dels pares de la Marta, l’Antoni Sibina i la Maria Camps. Als seus seixanta i tants, en Toni (el retratista de Breda) i la Maria de can Sibina veien com la casa se’ls tornava a omplir de gent. Feia més de deu anys que la Marta i el seu germà, en Jordi, havien abandonat el niu. Ara el niu tornava ser ple. La Marta tornava a casa…, però acompanyada. Lluny de tots els tòpics sobre gendres i sogres, tot va anar com una seda.

La Marta, que havia deixat la infermeria per dedicar-se de ple al cafèambllet, tornava a exercir la seva professió. Això ens tornava a proporcionar una font d’ingressos. Mentrestant, jo passava els dies davant l’ordinador que havíem instal·lat al quartet de l’entrada de la casa, intentant trobar la manera de revifar el cafèambllet, i els nens, dos bessons de vuit anys, s’adaptaven al canvi d’escola i gaudien de totes les atencions dels avis. A la nit, quan la Marta tornava de la feina, la Maria cuinava per a tots nosaltres i després seiem plegats a veure la tele.

De tant en tant ens preocupava allò de «tornar a casa dels pares», però vam aconseguir evitar que allò pesés més del que havia de pesar. Per fer-ho, la Marta i jo vam saber donar-li la volta amb arguments de tot tipus. De sostenibilitat: «És més ecològic viure junts! En comptes de posar dues rentadores, en posem una». Sentimentals: «Quina gran oportunitat poder viure junts, compartir més coses, que els nens comparteixin més moments amb els avis…». Sociològics: «El capitalisme necessita nuclis familiars petits, gent aïllada per esborrar la solidaritat intergeneracional!». Realitat? Mecanisme de defensa? Adaptació al medi? Potser tot alhora. Sigui com sigui, avui recordem aquells mesos com un gran moment a les nostres vides.

Una d’aquelles nits en què tots sis sèiem davant el televisor va passar una cosa que, en certa manera, és la llavor d’aquest llibre que teniu a les mans. Estàvem mirant un programa a TV3 que es deia Casal rock, on un músic jove (en Marc Parrot) intentava que un grup de jubilats cantessin cançons dels Rolling Stones, Pink Floyd o Els Pets. Ens agradava molt mirar aquell programa ja que, d’alguna forma, descrivia molt bé la situació que estàvem vivint.

Venedors d’aigua al desert

En una de les pauses publicitàries d’aquell programa van posar un anunci de la companyia d‘assegurances sanitàries Assistència Sanitària Col·legial (ASC). A l’anunci es veia una parella d’uns quaranta anys a casa seva en plena nit. De cop, la noia té un atac de mal de panxa. «No sé que em passa», diu mirant al seu marit. Ell intenta demanar ajuda per telèfon, però a l’altre costat del telèfon s’escolta un contestador automàtic: «El nostre horari de visita és de nou a dues». Desesperat, l’home llança el telèfon contra la paret a la vegada que es pregunta angoixat: «On la porto?». Acte seguit dóna un cop de puny contra la paret i crida: «On trobo un metge a aquestes hores!?». Finalment l’home seu a terra, mentre la seva dona es recargola de dolor, i diu: «Això no pot estar passant». Després el marit li diu a la seva adolorida dona: «Carinyo, buscarem ajut». A la següent seqüència es veu com l’home surt en plena nit i agafa el cotxe, deixant la seva dona sola. Fosa en negre. Una veu en off diu: «Una assegurança de baix cost li pot costar molt car a la teva salut. Assistència Sanitària, la millor assistència de la teva vida».

Ens vam mirar incrèduls. No donàvem crèdit al que acabàvem de veure. Segons l’anunci, si a Catalunya pateixes un atac de dolor al mig de la nit, només tens dues opcions: tenir Assistència Sanitària Col·legial o «una assegurança mèdica de baix cost». Com és que a aquell senyor de l’anunci no se li va ocórrer trucar als serveis públics d’emergència? No sabia que existeixen? En aquell moment encara no havien començat les retallades a la sanitat, però s’estava preparant el terreny i aquell anunci d’Assistència Sanitària n’era un avís.

La Marta i jo ens havíem conegut sis anys abans a l’hospital de Blanes, on ella era infermera de quiròfan i jo treballava de portalliteres per pagar-me els estudis. Tots dos sabíem que hi havia moltes coses millorables a la sanitat pública, però allò que volia transmetre l’anunci que acabàvem de veure era senzillament una mentida. Per això, en aquell mateix instant vam tenir clar que calia respondre amb contundència a l’anunci d’ASC. El dia següent vam publicar al web del cafèambllet un article sobre l’anunci on dèiem, entre altres coses:

És totalment lícit que una empresa intenti mostrar els avantatges que ofereix el seu producte, però el que no és tan lícit és que ho intenti fer amb enganys i mentides. (…) Aquest discurs que la sanitat pública ens deixa indefensos a les dues del matí és fals i interessat i és alimentat amb aquesta mena d’anuncis per aquells que sí ens ajudaran a les dues de la matinada… sempre que tinguem amb què pagar.

Com era d’esperar, el dia següent vam rebre una trucada d’ASC. El seu cap de premsa, molt amablement, ens explicava que la idea de l’anunci no era menystenir el servei públic, sinó fer una comparativa amb altres mútues de pagament:

—De vegades —em deia el cap de premsa— ens quedem en la primera part de l’espot i no veiem o sentim els aclariments que, fins i tot, porta de forma explícita; potser només veiem allò que volem veure?

—Home, jo veig el que hi ha… —li vaig contestar—. Al vostre anunci el que es veu és que al nostre país, si no tens ASC ningú vindrà a socórrer-te…

—No, el que diem és que, si tens una altra mútua, no t’atendran el telèfon tan ràpid com nosaltres…

—Molt bé, però la parella que protagonitza el vostre anunci no sap que existeix el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM)?

—Però això és el sistema públic, nosaltres fem una comparativa amb altres privades…

—Sí, però el seu anunci té com a base una mentida, ja que s’omet l’existència d’un sistema públic. A Catalunya hi ha un servei d’emergències públic. Hi ha ambulàncies, professionals de guàrdia, telefonistes… Segons el vostre anunci, això no existeix…

—Sí, però nosaltres no parlem de la pública, perquè és una cosa totalment diferent…

No hi va haver manera de sortir d’aquest bucle. És la feina de molts caps de premsa: disfressar, distreure i intentar guanyar la partida. Si no ho poden fer amb arguments, ho intenten per avorriment. L’anunci d’ASC deixava en evidència que l’empresa tenia un problema: havia de vendre un servei que ja existia i pel qual els clients potencials ja havien pagat. Un exemple interessant del concepte econòmic de la utilitat marginal: el preu d’una ampolla d’aigua al desert no és el mateix que el d’una ampolla d’aigua al costat d’un riu net i cristallí. ASC havia de vendre aigua a una gent que vivia al costat d’un riu i, per fer-ho, feia un anunci on el riu estava sec.

Abans de les retallades a la sanitat pública perpetrades, primer pel PSC i després per CiU, els venedors d’assegurances privades tenien un problema: el sistema sanitari públic funcionava. L’anunci d’ASC era un exemple de la impotència dels venedors de salut. Després de veure el seu anunci vam creure que una manera de respondre a l’atac era explicar, dintre les nostres possibilitats, que sí teníem un sistema públic, que aquest sistema públic funcionava, que era un dels més admirats del món i que la por que ens volien inculcar els venedors de salut era infundada.

Si l’últim viatge en furgoneta cap a Breda amb les nostres pertinences marcava el final d’una etapa, es podria dir que l’anunci d’ASC que vam veure poques setmanes després va ser el començament d’una aventura que en aquell moment, asseguts al sofà davant la tele, mai haguéssim pogut imaginar. No podíem imaginar que, gairebé sense voler-ho, acabaríem destapant els negocis irregulars d’un dels homes més rics de Catalunya, ni que descobriríem un document que explicava com un diputat de CiU havia participat en una trama que va fer desaparèixer milions d’euros de dos hospitals públics, ni que acabaríem posant en qüestió gran part del sistema sanitari català. Tampoc podíem imaginar que destapar tot això ens portaria a la banqueta dels acusats, a ser jutjats i condemnats, a rebre el suport de milers de periodistes i ciutadans d’arreu del món, ni que la nostra revista, feta a una habitació a Breda i a un pas de la fallida, acabaria sortint a les planes del Washington Post.

Aquella nit no sabíem res de tot això. Només sabíem que això de l’anunci d’Assistència Sanitària Col·legial no podia quedar d’aquesta manera. Així va ser com va començar aquesta història: asseguts al sofà davant la tele.

Ajuda’ns a difondre un resum d’aquest capítol

“Quan vam veure aquell anunci vam decidir que calia fer alguna cosa”