OnSonElsMeusDiners?

Temps estimat de lectura: 9 minuts

On s’explica l’esperpèntic cas de les «cadires de copagament» que ens porta a fer una videocarta al president Artur Mas:

El dia 21 de març, quan El País va publicar l’última part de la trilogia sobre Bagó, el nostre vídeo El major Robatori a de la historia de Catalunya ja havia arribat a 220.000 visites. En només un mes havíem aconseguit una certa fama, que ens tenia ben sorpresos. Però, tot i l’impacte que començava a tenir el nostre vídeo, cap de les persones a qui dirigíem les nostres preguntes s’havia dignat a contestar. No deurien tenir YouTube? No deurien tenir els números a mà? El fet que les preguntes estiguessin a la pantalla de milers d’ordinadors ja era un triomf. Però volíem respostes.

Mentre pensàvem què podíem fer per aconseguir aquestes respostes, un usuari de l’hospital de Blanes ens va enviar per WhatsApp una foto que ens va indignar. Era la foto d’una nova màquina que s’havia instal·lat a l’hospital de Blanes. No era un nou monitor per a la tensió, ni un modern aparell de raigs X. Era la màquina expenedora de tiquets per poder reclinar la cadira dels acompanyants dels malalts. «Mireu el que han posat a Blanes. No tenen vergonya!», deia el missatge que acompanyava la foto. Al principi ens va costar creure-ho, però al cap d’un parell d’hores vam poder confirmar que la direcció del centre havia retirat les antigues cadires que hi havia al costat dels llits dels malalts i n’hi havia posat unes de molt més còmodes i amb un sistema que permet que a la nit es puguin reclinar, previ pagament de 5 euros per nit (20 si es compra un tiquet per 5 dies).

Cadires de copagament

Un cop fetes les comprovacions, vam publicar les fotos al nostre web i vam explicar el cas de les «cadires de copagament». La xarxa va tornar a incendiar-se i al dia següent el senyor Xavier Conill tenia a la porta del seu hospital dos equips de televisió (un de La Sexta i un altre de TVE) preguntant per les cadires i, a més, desenes de notícies als mitjans de comunicació fent-se ressò de la situació. Era curiós. Portàvem mesos advertint tothom que els directius de la CSMS es gastaven milions d’euros sense donar explicacions i ningú ens feia cas. Publicàvem que es cobraven 5 euros per reclinar una cadira i es convertia en notícia immediatament. La notícia al nostre web va rebre 25.000 visites en les primeres 12 hores. El cas de les «cadires de copagament» va donar força voltes per la xarxa i pels mitjans de comunicació. Poques hores després alguns mitjans es feien ressò d’un fet curiós: l’empresa proveïdora de les «cadires de copagament» era DECAM Reclining Chairs, propietat de Miquel Lobato, exalcalde de Sant Feliu de Guíxols. Segons el setmanari L’Independent de Gràcia a l’empresa també hi treballava un cosí de Concepció Veray, exlider del PP a Girona.

Però el que més ens va indignar és que l’equip gestor que havia decidit posar aquestes cadires era el mateix que es negava a dir, per exemple, quant guanyava la seva gerent o on anaven a parar els 300.000 € anuals en informes o els 90.000 € en despeses de protocol. Els mateixos que no contestaven les nostres preguntes.

Ens ajudes a difondre?

Fer servir una cadira a un hospital públic: 5 euros

Què podíem fer? L’èxit del nostre primer vídeo ens havia ensenyat que teníem a la nostra disposició una eina, YouTube, que tenia molt de poder. Per què no fer-la servir un altre cop?

El 22 de març vam publicar un vídeo amb el mateix títol que aquest llibre: Artur Mas, on són els meus diners? Si els gestors i els alcaldes no ens volien respondre, calia fer les preguntes directament al cap, al president Mas.

Senyor Artur Mas: El meu nom és Marta Sibina i Camps, sóc infermera i editora de la revista gironina CAFÈAMBLLET. Fa uns dies vaig penjar a YouTube un vídeo on denuncio, entre altres coses, com els diners de la nostra sanitat «desapareixen» en mans d’uns quants alts càrrecs i empresaris propers al poder. Al vídeo faig preguntes molt concretes. Com que ningú contesta, senyor president, no em queda més remei que fer-li aquestes preguntes a vostè, responsable últim del que està passant. Li demano que estigui molt atent. Que escolti amb atenció les preguntes. Perquè vull respostes.

A partir d’aquest punt, tornàvem a formular les preguntes de sempre. I continuàvem:

Senyor Artur Mas, com li he dit al principi, jo sóc infermera i treballo en un centre públic. Aquesta és la meva nòmina: 900 euros. (La Marta ensenyava a la càmera la seva última nòmina de mitja jornada.) Ara em pregunto: si la gerent de la corporació, Núria Constans, rep el seu sou dels diners dels ciutadans, per què el seu sou és un secret tan ben guardat? Quin problema hi ha? Hem demanat quant cobra la gerent moltes vegades, hem demanat si té clàusula de rescissió, però ningú contesta. Hi ha gent de dintre la Corporació que diu que cobra 30.000 € al mes i que té una clàusula de rescissió d’un milió d’euros. Jo normalment no crec tot el que la gent va dient, però vostè entendrà que quan els nostres representants polítics es neguen durant mesos a donar aquesta informació, comenci a desconfiar.

Fins i tot el diari El Punt ha intentat sense èxit obtenir aquesta informació. Entendrà la meva desconfiança, senyor president, ja que al nostre país ja coneixem alguns escàndols molt i molt grossos respecte als sous pagats amb diners públics. Fa pocs dies dimitia Josep Prat dels seus càrrecs a l’Ajuntament de Reus. Un senyor que, com la gerent Núria Constants, tenia un sou pagat amb diners públics totalment secret… Gràcies a la feina de la CUP de Reus, que no ha parat de preguntar, finalment ens vam assabentar que aquest senyor cobrava 300.000 euros l’any de l’empresa municipal Innova. 300.000 euros l’any de diner públic!!! Mentre una família normal d’aquest país triga 45 anys a pagar-se un pis, aquest senyor el pot comprar amb el sou de 6 mesos!!! Aquest senyor és, ara mateix, el president de l’Institut Català de Salut, l’empresa pública més gran de Catalunya… És l’encarregat de «reformar i fer més efectiu el servei». Vostè entendrà, senyor president, que tinc l’obligació de preguntar aquests «detalls» quan, al mateix temps que això passa, esteu fent pagar un euro per recepta a pensionistes que cobren 500 euros l’any. Per anar acabant, senyor president, el que li he explicat dels hospitals de Blanes i Calella està passant arreu dels hospitals de Catalunya, dels CAP, dels centres sociosanitaris i també a d’altres àmbits de la gestió públicoprivada que tant agrada a alguns. A vostè li sembla just que cada any milions d’euros dels ciutadans que paguem impostos, que ens esforcem en tirar endavant, desapareguin sense que ningú doni una explicació? A vostè li sembla just que, mentre que una petita empresa o un autònom ha d’anar amb mil ulls per tenir tots els papers en regla, els nostres governants gasten sense cap control? Miri, senyor Artur Mas: Jo ja he ensenyat la meva nòmina. Ara li toca a vostè; pot amagar-se i mirar cap a un altre costat o donar la cara i contestar-me. Mentre no contesti, mentre els ciutadans no puguem saber on va cada un dels nostres euros, vostè és un president sense legitimitat democràtica.

Perquè la democràcia no només és anar a votar cada quatre anys. Democràcia és que els ciutadans puguin saber en què es gasten els diners els polítics que els representen. Quan duraria en el seu càrrec un gerent que no donés explicacions a l’amo de l’empresa? Doncs això.

Aquest va ser el primer d’una sèrie de 3 vídeos que li vam adreçar a Artur Mas. El segon el vam fer poc abans de les eleccions del 25 de novembre de 2012 i es titulava Catalunya: Finlàndia o Guinea Equatorial? Artur Mas i els bananos. El tercer vídeo adreçat al president el vam fer l’endemà d’aquelles eleccions, després que Artur Mas perdés 12 escons. Es titulava Senyor Artur Mas: tinc molt males notícies per a vostè. Actualment tots tres vídeos sumen 897.289 visualitzacions a YouTube.

El silenci dels presidents

Artur Mas encara no ha contestat cap de les preguntes que li hem fet, però això és el que menys importa. El que sí és important és que les preguntes han estat formulades en públic, davant de tothom. Una pregunta, respectuosa, concreta, important per al funcionament de la societat, formulada davant de tothom té un pes polític enorme. Que el president interpel·lat la contesti o no, també. Cada pregunta de la ciutadania que queda sense resposta és una esquerda en el poder, una esquerda en el tron on seu el president. La Marta i jo, després d’esgotar tots els camins possibles per saber on es gastaven els nostres diners als hospitals de Blanes i Calella, vam veure la figura del president com l’última oportunitat, com un últim refugi. El que hem pogut comprovar, però, és que el president i tot el seu govern només són un refugi per als que es gasten els diners dels ciutadans sense donar explicacions. Els presidents —el d’ara, el d’abans, el de Catalunya, el d’Espanya, el de la UE, el del Parlament, el del Congrés— sembla que tots han triat presidir un país on el ciutadà és l’últim de la cua.

El dramaturg Arthur Miller va dir que «Un bon periòdic és una nació que parla amb si mateixa». Avui al nostre país, però, hi ha un problema: cada cop es nota més que els periòdics no parlen amb la nació, sinó que parlen amb els consells d’administració dels bancs als quals deuen diners o amb el partit polític que els ha donat la subvenció per sobreviure. En aquest context de mitjans de comunicació (públics i privats) controlats pel poder, YouTube i la xarxa en general, es converteixen en una oportunitat per alçar la veu, per fer sentir la pròpia veu, la veu del poble.

No es tracta que la Marta i jo fem molts vídeos al president. Es tracta que ho fem tots, que ho fem entre tots. Potser la gràcia de YouTube, d’Internet, és que per fi s’han acabat els intermediaris. Ara només cal aprendre a fer servir l’eina. YouTube, Internet, una gran assemblea ciutadana on tots podem prendre la paraula, on tots podem preguntar-li al President: «On són els meus diners?».