OnSonElsMeusDiners?

Temps estimat de lectura: 27 minuts

On s’explica la demanda que ens va posar un assessor d’Artur Mas i les seves relacions amb unes quantes persones i on s’explica la més curiosa manera d’obtenir una llicència de pesca:

Molts dels comentaris que la gent escrivia als vídeos que havíem penjat a You-Tube feien referència a com érem de valents per denunciar el que estàvem denunciant. Sens dubte tots aquells comentaris ens afalagaven, però a la vegada ens obligaven a fer-nos una pregunta: En quina classe de país vivim, si el fet de demanar en què es gasten els diners públics és considerat un acte de valentia? Què havia passat al nostre país perquè tanta gent cregués que una cosa tan senzilla com la que havíem fet era un acte de valentia? Tan extraordinari és preguntar on són els nostres diners? Tant de temps havíem passat els periodistes i els ciutadans en general sense fer aquestes preguntes vitals i normals en una societat democràtica perquè es considerés que això era una acte de valentia? Sigui com sigui, la carta que va arribar a casa el 3 d’abril confirmava que, efectivament, deixar al descobert les vergonyes dels poderosos podia ser perillós.

El sobre el va portar la Maria, la mare de Marta. Encara no havíem fet el canvi de domicili i les cartes seguien arribant a casa seva. Aquella carta havia arribat certificada i portava la capçalera del jutjat n. 37 de Barcelona. La mare de la Marta va veure que era alguna cosa important i ens la va portar a casa immediatament. La Marta estava preparant el dinar i jo era al pati amb els nens, ajudant-los a pintar un monopatí. La Marta em va cridar i quan vaig entrar a la cuina la vaig trobar amb el sobre encara tancat a les mans. Vam obrir-lo sota la mirada preocupada de la Maria. A dintre, uns 15 folis ens explicaven que un senyor de nom Josep Maria Via ens havia denunciat per «danys a l’honor».

Vaig intentar dissimular per no preocupar la mare de la Marta. Vaig mirar els papers per sobre i els vaig deixar sobre la taula de la cuina. «Va, ximpleries… Ja ho llegiré després», vaig dir mentre tornava al pati amb els nens. Quan la Maria va haver marxat vaig tornar a entrar a la cuina. La Marta intentava entendre el que posava a la carta. Resumint: el senyor Via volia 20.000 € per restablir el seu honor danyat.

Els dies posteriors a l’arribada de la carta van ser molt estressants. Era impossible deixar de pensar en què havíem de fer, què passaria si érem condemnats, com faríem front a la denúncia. No teníem cap advocat, no teníem diners per pagar-ne un, no teníem propietats per fer front a la multa. En aquell moments ens va caure tot a sobre. La tranquil·litat fingida per no preocupar la mare de la Marta va acabar quan va sortir per la porta. Com ens podia estar passant això? Com podia ser que fóssim nosaltres els denunciats? Ens vam col·lapsar. Combinàvem constantment moments de tristor i abatiment amb moments de ràbia i d’ira. Sabíem que eren ells els que s’havien fet rics gràcies a la sanitat. Sabíem que eren els directius dels hospitals de Blanes i Calella els que s’estaven gastant els nostres diners sense donar explicacions. Sabíem que era en Bagó qui estava rebent milions per a les seves empreses de manera irregular. Però nosaltres érem els que seuríem al banc dels acusats.

Via: un apóstol del descontrol

Després de mesos apuntant els alcaldes de Blanes, Lloret i Calella, en Bagó, en Prat, en Manté, ens denunciava un senyor que es deia Josep Maria Via. Que estrany, vam pensar. El senyor Via amb prou feines surt 2 minuts al vídeo. La inclusió del senyor Josep Maria Via al vídeo es devia a un article publicat al diari El País el 16 de febrer. En aquest article el senyor Via deia:

Los gobiernos deberían ceder la gestión de servicios sanitarios a las empresas, ya que la gestión pública está asfixiada por los controles. (…) La administración burocrática, ahogada por la intervención previa y el control posterior, no consigue mejores resultados que la gestión empresarial.

Després d’haver descobert com els gestors dels hospitals i els responsables politics amagaven sistemàticament informació sobre el destí de milions d’euros públics; Després d’haver comprovat com el sistema sanitari havia estat dissenyat que hi ha «massa controls».

En un altre article de Via, escrit juntament amb l’alt càrrec convergent Xavier Pomés, es podia llegir:

Els concursos portats a terme per les administracions, amb l’argument de concurrència i transparència no aporten valor afegit ni són garantia de res.

Cada cop que Via té l’oportunitat dispara contra tot allò que sigui públic: gestió de recursos, fiscalització, treballadors públics…

El passat 11 de març de 2013, durant un acte amb la vicepresidenta Joana Ortega, Via es treia totalment la careta i afirmava que «els controls aplicats per evitar la corrupció creen una administració feixuga, sense eficàcia».

El senyor Via porta anys sent la veu d’aquells que veuen el sistema sanitari com un lloc magnífic per fer-hi negocis, com una font de diners públics rajant cap a les seves empreses. Però tot i que això es així, tot i que fa anys que ell i gent com ell viuen d’aquests pressupostos públics, troben que encara «hi ha massa controls», massa «burocràcia». És a dir, que volen els diners del poble, però troben incòmode que el poble fiscalitzi com es gasten els seus diners. Al vídeo li dèiem al senyor Via que això que ell anomena burocràcia és diu democràcia i és la capacitat del poble de controlar qui i com es gasten els nostres diners.

Segons Via la iniciativa privada és la gran solució als problemes sanitaris i assenyala la intervenció pública com un problema, com una rèmora que ha caigut amb el mur de Berlín. Ja no és el moment que els poders públics vigilin o decideixin res. Segons Via és el temps de paraules com eficiència, eficàcia, benchmarking i altres invents de les escoles de negocis que han format els gestors sanitaris del nostre país durant els últims vint anys.

Capitalistes amb els diners de tots

En certa manera podríem estar d’acord amb el senyor Via: la iniciativa privada és un puntal important de la nostra societat i la nostra economia. El cafèambllet mateix és una SL, una empresa. Però l’amor per la iniciativa privada de Josep Maria Via és curiós. L’emprenedoria del senyor Via curiosament sempre ha estat estretament lligada als pressupostos públics. El 22 de setembre de 2003 El Triangle publicava la següent notícia:

«L’empresa de l’exsecretari del Govern viu de facturar al Govern»

Els principals clients de Gesaworld, presidida per Josep Maria Via, són el Servei Català de la Salut, el Departament d’Economia, la mútua L’Aliança i l’Hospital de Sant Pau.

(…) Via Redons va crear Gesaworld el 1999 poc després de deixar l’Administració catalana, on durant els anys vuitanta va ocupar diversos càrrecs al Departament de Sanitat i, posteriorment, amb Xavier Trias de conseller de Presidència, va ser secretari del Govern i de Relacions amb el Parlament. A més de Via, la major part dels actuals directius de Gesaworld, com Josep Lázaro o Joan Castillejo, han estat alts càrrecs al Departament de Sanitat. En quatre anys, el creixement de Gesaworld ha estat imparable. Segons dades del Registre Mercantil, la societat va facturar 800.000€ l’any 2000, pràcticament 1 milió l’any 2001 i 1,8 milions d’euros el 2002. Per tant, entre l’any 2001 i 2002 (…) el volum de negoci es va incrementar en un 88,8%. (…) Però el que més sorprèn és que només amb una ullada al seu web es pot comprovar que el principal client de Gesaworld és l’administració catalana i la seva àrea d’influència. Així, aquesta consultoria ha treballat per al Servei Català de la Salut, el Departament d’Economia i Finances, el Consorci Sanitari Parc Taulí i l’Hospital de Sant Pau.

Ens ajudes a difondre?

«L’empresa de l’exsecretari del Govern viu de facturar al Govern»

Aquest és només un exemple d’un fet totalment corrent al sistema sanitari català: empresaris molt ben relacionats amb el poder polític que creen empreses que reben contractes milionaris provinents de les administracions de les quals, moltes vegades, aquests mateixos empresaris han estat membres. Gairebé una dècada més tard el periodista Josep Callol publicava al Diari de Girona un reportatge titulat «Negocis opacs de la sanitat catalana», on explicava un fet que ja ningú nega:

A poc a poc s’anava teixint una xarxa empresarial al voltant de tots aquests nous serveis tan propers al ciutadà que en bona part estava formada per amics de Pujol, fundadors de Convergència o antics alts càrrecs del partit. Personatges que amb les seves empreses s’anaven convertint en proveïdors de centres sanitaris, gestors d’hospitals o directius d’organitzacions associatives del sector.

El periodista Alfons Quintà descriu el sector sanitari concertat a Catalunya com:

El món on han fet molts diners el Consorci Hospitalari de Catalunya i la Unió Catalana d’Hospitals, així com Josep Prat, Feliu Sucarrats, el clan familiar Sumarroca, Josep Agulló, Ramón Bagó i Boi Ruiz, entre altres.

És així doncs, com molt grans «emprenedors» del nostre país, en realitat el que fan és viure dels contractes pagats amb diners dels ciutadans. Uns contractes que els fan rics i que, en no poques ocasions, són aconseguits, no per la qualitat i els bons serveis de les seves empreses, sinó per l’estreta relació amb polítics que gestionen els diners dels ciutadans. Però alguns no en tenen prou amb gestionar els diners de tots i, com Via, reclamen «llibertat» per fer-ho.

Què vol aquest senyor?

Quan vam començar a denunciar el que estava passant a la sanitat catalana, molta gent ens va advertir del perill que comportava ficar-se amb gent tan poderosa econòmicament i políticament. La Marta i jo sempre hem escoltat aquestes advertències i les hem tingut en compte. Ens vam obligar a ser absolutament rigorosos amb la informació, a contrastar-ho tot amb meticulositat i a cometre la mínima quantitat d’errors possibles. Però el que no podíem permetre era que la por ens fes callar. Calia continuar i, sobretot, calia assumir el risc que tot plegat comportava.

Tot i així, la denúncia de Josep Maria Via ens va sobtar. No ens hagués sorprès tant una denúncia de Bagó, a qui portàvem mesos dedicant-li portades i articles. No ens hagués estranyat tampoc que els gestors dels hospitals de Blanes i Calella fessin efectiva la seva amenaça de demandar-nos. Josep Prat i Carles Manté tampoc sortien gaire ben parats al nostre vídeo, la qual cosa també hagués explicat un cert ànim de que calléssim.

Però Via? Per què ens denunciava un senyor a qui només havíem anomenat uns pocs minuts en un vídeo arrel d’un article publicat per ell mateix al diari El País i a qui no acusàvem de res més que fer-se ric gràcies a la sanitat pública?

El dia que vam veure el nom de Via a la demanda no ho vam entendre, però quan vam fer un repàs a la trajectòria de Josep Maria Via, vam descobrir com senyors Ramon Bagó, Josep Prat i Carles Manté.

També vam descobrir que el bufet d’advocats que havia triat Josep Maria Via per denunciar-nos era el de Francesc José Maria, també molt estretament relacionat a Bagó, Prat i Manté.

Josep Maria Via i Ramon Bagó

Com hem vist al capítol 4, Ramon Bagó ha estat durant dècades una de les principals figures al CHC. Al llarg de prop de 25 anys Bagó ha ocupat gairebé tots els càrrecs de poder dins la institució: president del CHC, del CHC S.A., de CiG S.A., directiu de C Gest i BC Gest (empreses amb les quals va controlar els hospitals de Blanes, Calella i Mataró durant anys). Un exemple: quan van tenir lloc els escandalosos fets descrits a l’Informe Crespo (Capítol 13 i 14) l’empresa que gestionava els hospitals de Blanes i Calella era CiG S.A., dirigida per Bagó. Mirant el CV del nostre denunciant, el senyor Via, descobrim que gran part de la seva vida professional ha transcorregut sota el paraigües del CHC de Ramon Bagó. Via ha participat als consells d’administració de CHC Projectes Sanitaris i Socials S.A., CHC Tecnalia Salut S.L. i CHC Vitae S.A. A banda d’això, tant Via com Bagó han ocupat importants càrrecs al Laboratori de Referència de Catalunya S.A. (LRC), creat a instàncies del CHC i el Parc Salut Mar. Actualment Via és president d’ambdues institucions.

Josep Maria Via i Carles Manté

Una mirada ràpida a l’organigrama del LRC S.A. ens permet veure que mentre que Via és el president de la institució, Carles Manté és conseller. A l’igual que Via, la trajectòria de Manté inclou importants càrrecs al si del CHC de Ramon Bagó. Carles Manté ha dirigit empreses emblemàtiques del hòlding com CHC S.A.

Josep Maria Via i Josep Prat

A l’igual que Via, Josep Prat ha ocupat importants càrrecs de direcció al CHC i a les seves empreses. Trobem a Prat al CHC S.A. i a CiG S.A. A l’igual que Via, Prat ha estat present a l’organigrama del LRC S.A. L’any 2011 trobem a Via i a Prat al Consell d’Administració de l’empresa privada d’anàlisis clínics Centre Immunològic de Catalunya (CIC S.A.)

Francesc José Maria i Ramon Bagó

Al CHC de Ramon Bagó, el senyor Francesc José Maria ha desenvolupat importants càrrecs, entre ells el de secretari del consell d’administració de CiG S.A i de totes les societats del grup del CHC. A banda d’això, el diari El País va publicar una dada que, quan ens va arribar la demanda de Via, no coneixíem: «El mayor bocado de la restauración en Badalona, un negocio de casi un millón de euros al año, es el centro sociosanitario El Carme, un gigante de 200 plazas (…) Cuando Badalona decidió arrancar el proyecto, se asoció con el CSC (CHC) para sacarlo adelante. La presencia del CSC (…) permitió a Bagó estar presente en su Consejo de Administración. Cuando llegó la hora de sacar a concurso el servicio de cocina (…) la sociedad Centro Sociosanitario El Carme recurrió a la mesa de contratación del CSC (CHC), otro servicio que ofrece a sus asociados. Así, el CSC se encargó de redactar las bases, evaluar ofertas y presentarlas al Consejo de Administración. (…) El consejo estaba presidido por la alcaldesa de Badalona, la socialista Maite Arqué, tres respresantantes municipales y dos del CSC, entre ellos el propio Bagó. El secretario, Francesc José María, también lo era del CSC.» Així trobem que Francesc José María -fundador del despatx al que va recórrer Via per demandar-nos- era el secretari del CHC als consells d’administració que van adjudicar contractes milionaris a Bagó en Badalona. Uns contractes ara investigats per l’Oficina Antifrau (qui veu delicte) i la Fiscalia. Quina casualitat tot plegat! A banda d’això, el CV de Francesc José Maria recull el seu pas com secretari de la polèmica empresa Innova de Reus, dirigida per Josep Prat, entre els anys 2002 i 2006.

Després de veure aquestes estretes relacions no podem evitar fer-nos una pregunta: Via estava defensant el seu honor? O estava intentant fer callar la revista que havia posat en evidència als seus companys Bagó, Prat i Manté?

A banda de les relacions apuntades, els tres protagonistes del nostre vídeo – Bagó, Manté i Prat) estan estretament relacionats amb l’escàndol de l’empresa municipal Innova de Reus (vegeu «La increïble història d’un jardiner de Reus», p. 285).

La CSMS ja havia amenaçat en dues ocasions amb emprendre accions legals contra nosaltres, però les greus irregularitats en aquests centres que estàvem a punt de conèixer explicarien perquè mai van fer el pas de posar una denúncia. Ramon Bagó tampoc estava en gaire bona posició per denunciar-nos. Tenint en compte els 12 milions d’euros que, segons l’Oficina Antifrau, la seva empresa havia rebut irregularment a Badalona, no semblava bona idea anar a un jutjat a denunciar la revista que t’havia descobert. Per la seva banda, és possible que Carles Manté i Josep Prat ja preveien la seva futura imputació (i potser la seva detenció) arrel de l’escàndol de Reus, la qual cosa no els devia deixar gaire temps per perseguir revistes. En aquest context, Via i el bufet de Francesc José Maria van intentar fer-nos callar.

(consultar gràfic en tamany original)

La última pàgina de la demanda de Via era el «document número 11», una carta dirigida a Núria Constans, gerent dels hospitals de Blanes i Calella:

Benvolguda senyora:

La publicació de cert article a la premsa gratuïta del Maresme, en el que s’aboquen greus acusacions a la meva honorabilitat, relacionades amb la gestió de la Corporació de Salut Maresme i La Selva, m’han portat a interposar una demanda contra els seus responsables en la que, a més de demanar que l’article es declari constitutiu d’una intromissió il·legítima en els meus drets personals, hi reclamo una compensació econòmica. He decidit oferir a la Corporació que dirigiu l’import íntegre de la compensació que obtingui en la referida intervenció judicial.

El llenguatge d’una demanda, els nervis, la tremolor de la indignació. Algun d’aquests factors van fer que la Marta i jo haguéssim de llegir dos cops aquesta carta per entendre el seu significat. No només ens havien demandat per 20.000€. Si perdíem, els 20.000€ anirien a mans de la CSMS, als hospitals de Blanes i Calella. Com dic, ens va costar uns minuts entendre el significat de la carta, però el que encara avui no podem entendre és el fi sentit de l’humor del senyor Via.

Però si l’objectiu del senyor Via era fer-nos callar, que es deixés de parlar de l’opacitat i defensar el mur de silenci que hi havia al voltant de la sanitat, cal dir que l’intent va fracassar estrepitosament. La denúncia del senyor Via va aconseguir justament el contrari i va amplificar enormement la nostra veu i, sobretot, va donar moltíssima visibilitat a allò que estàvem denunciant.

A banda d’això, la denúncia va aixecar multitud de mostres de solidaritat arreu de Catalunya, d’Espanya i del món. Una de les primeres mostres d’aquesta solidaritat ens va arribar de mans d’un advocat: José Aznar, a qui havíem conegut mesos abans en circumstàncies molt diferents.

Operació Pebrots

Durant l’època en què la Marta i jo vam participar en les accions en defensa dels CAP de la Selva, van tenir lloc multitud d’accions de protesta i denúncia. Una d’aquestes accions va ser l’Operació Pebrots. El novembre de 2011 un grup de ciutadans de la comarca de la Selva ja portàvem 4 mesos ocupant els CAP a la nit per impedir que es tanquessin. A la vegada treballàvem per pressionar en l’àmbit institucional: demanàvem dades, les comparàvem, entràvem preguntes al Parlament, demanàvem entrevistes. Inclús a Arbúcies es va arribar a organitzar una ambulància comunitària per intentar pal·liar els efectes del tancament dels CAP durant la nit. A Breda, Sant Hilari, Vidreres, Anglès, Amer, Hostalric, cada nit, per torns i durant 6 mesos, vam dormir, grans i petits, al terra dels nostres CAP. Davant el silenci i la sistemàtica resistència a facilitar dades sobre l’ús dels centres per part de la Conselleria, un grup de vilatans vam decidir ocupar la Delegació del Govern a Girona, on tenia el seu despatx el delegat del CatSalut per Girona, Josep Trias, el nostre vell conegut, l’exalcalde de Blanes que tant es va negar a facilitar les dades sobre els hospitals de Blanes i Calella. Ara, gràcies a un nomenament de Boi Ruiz, s’havia convertit en delegat del CatSalut de la Regió Sanitària de Girona. Després d’haver-nos trobat a diversos plens municipals, ara ens veuríem les cares a Girona.

El dia 2 de novembre, a les 9 del matí, es va posar en marxa l’Operació Pebrots. Érem unes trenta persones, vingudes de tots els pobles de la comarca de la Selva. Vam quedar al bar que hi ha davant de la Delegació del Govern. Allà ens vam repartir les cadenes i els cadenats amb què ens lligaríem a les cadires de la sala d’espera fins que ens donessin les dades que feia mesos que ens amagaven. A les 8:45 vam començar a entrar a la Delegació en grups de dos per no aixecar sospites. Feia setmanes que davant l’edifici hi havia protestes gairebé diàries i els guardes de seguretat tenien ordres de tancar les portes al mínim indici d’acció reivindicativa. El problema que plantejava l’entrada esglaonada era que des que entraven els primers dos fins que entrava l’última parella podia passar més d’un quart d’hora. Durant aquest quart d’hora els primers en entrar havien de fer alguna cosa per passar desapercebuts. La primera parella que va entrar (l’Eusebi i en Cesc) va agafar un número per fer una consulta sobre una factura de l’IBI. Una altra (en Nani i la Núria) va demanar pels lavabos. Un altre grup de tres (la Rosa, en Nick i l’Isabel) farien veure que esperaven algú i una altra parella (en Joanjo i en Guti) van agafar un número per treure’s la llicència de pesca.

Mentre tot això passava, a les 9:15 del matí es va publicar automàticament al web d’Units Pel CAP el següent comunicat:

Els ciutadans i ciutadanes de la Selva interior estem decebuts, enganyats, cabrejats i farts. N’estem fins els pebrots! I per això, després de 50 dies ocupant els 7 CAP que el Departament de Salut ha tancat a les nits,

Hem decidit: Tancar-nos a la seu del Departament de Salut. No ens mourem fins que siguin satisfetes les nostres demandes. Hem decidit que no marxarem d’aquí fins que en Josep Trias i en Boi Ruiz no ens donin les següents dades sobre els CAP, que ells han ordenat tancar a les nits. Volem saber quantes vegades els últims dos anys aquests CAP han atès en horari nocturn casos de: atac de cor, embòlia cerebral, hemorràgies, pujades agudes de sucre, processos al·lèrgics aguts… Aquestes dades són imprescindibles per poder avaluar el que significa el tancament dels nostres CAP, ja que les descrites són patologies en les quals una intervenció ràpida pot ser la diferència entre la vida i la mort. Hem demanat aquestes dades al president Artur Mas i ens va dir que Josep Trias ens les facilitaria. Exigim que es compleixi la paraula del president de la Generalitat. Recordem que hem demanat aquestes dades al gerent de l’IAS, gestor d’alguns d’aquests CAP, el senyor Lluís Franc, però aquest s’ha negat a donar-les.

L’acció va durar poc més de dues hores. Un cop tots a dintre de la Delegació, vam treure les cadenes, ens vam lligar a les cadires i vam demanar que vingués Trias. En comptes d’en Trias, qui ens va rebre va ser un nodrit grup de guàrdies de seguretat als quals, després, es va unir un més nodrit encara grup de mossos d’esquadra. Els ajudants de Trias ens van donar unes dades que no eren les que nosaltres demanàvem i que no vam acceptar. Tot va quedar en la lectura d’un manifest, en un grup de ciutadans de la comarca de la Selva identificats pels mossos i un parell de fotos a les portades de El Punt i el Diari de Girona. I una llicència de pesca. Mentre els mossos els identificaven, una de les funcionàries de la Delegació es va obrir pas entre manifestants i policies buscant en Joanjo: el carnet de pesca ja estava enllestit.

A més de l’Operació Pebrots la Sílvia va idear Talls Contra Retallades, l’emboscada al president a Sant Hilari i va dinamitzar les reunions setmanals arreu de la comarca. Però la seva salut no li va permetre continuar i va morir el gener de 2012. La tristesa per la seva mort va arribar a tota la comarca i ens va deixar orfes a tots els que vam lluitar per mantenir els nostres CAP oberts. Molts de nosaltres ens vam prometre que el dia que finalment aconseguíssim tornar a obrir els nostres centres, el seu nom hi seria molt present.

Abans de fer l’acció d’ocupar la Delegació del Govern vam voler tenir assessorament legal. Vam contactar amb diversos grups del 15M per veure si tenien informació sobre aquest tema. Ens van passar el número de José Aznar, un advocat que participava a les assemblees de Nou Barris de Barcelona. Vam parlar amb ell per telèfon i ens va informar amb tot detall sobre les implicacions de l’acció a la Delegació del Govern.

Mig any després d’aquests fets, quan ens va arribar la demanda d’en Via, l’únic telèfon d’un advocat que la Marta i jo teníem a l’agenda era el seu.

José Aznar va néixer l’any 1949 a Lecera, un petit poble prop de Belchite (Zaragoza). De ben jove es va implicar en política i als divuit anys ja militava a CCOO Juvenils, involucrant-se en activitats sindicals a la fàbrica on treballava com a ajustador de matrius. També en aquells anys José va formar part del Front Obrer de Catalunya i va militar al clandestí Partido Comunista de España Internacional fins que, l’any 1969, ell i uns quant companys van ser detinguts, jutjats i condemnats a 10 anys de presó per «associació il·lícita i propaganda il·legal». Va complir 3 anys, 9 mesos i 21 dies de condemna a presons de Zaragoza, Madrid, Jaén i Palència. Tota aquesta etapa de la seva vida ara està recollida en una carpeta plena de retalls de diaris, pamflets i vells carnets de militància; una carpeta que la seva dona, Lola Puyalto, ha arxivat amb el nom de Rojerío Pepe.

L’Operació Pebrots va ser, en gran part, idea de la Sílvia Martínez, a qui la Marta i jo havíem conegut en una reunió de la plataforma que coordinava les accions, Units Pel CAP. La Sílvia havia estat una peça clau en diverses iniciatives de caire independentista, com la manifestació dels 10.000 a Brussel·les o les consultes sobre la independència. Quan van començar les retallades a la sanitat la Sílvia es va bolcar en la lluita en defensa de la sanitat pública en cos i ànima. La seva condició d’afectada per la fibromiàlgia la feia molt conscient de què significa disposar d’un servei sanitari de qualitat. Quan es va produir el tancament massiu de CAP a la comarca de la Selva, la Sílvia va decidir plantar cara. Poques vegades he vist algú treballar amb tanta energia. Ni el cansament ni els dolors que li provocava la seva malaltia semblaven entorpir la seva capacitat de treball. Escrivia comunicats, anava a reunions, mantenia al dia el bloc de la plataforma, ideava campanyes i redactava comunicats gairebé sense parar. Era estrany engegar l’ordinador i no trobar-la connectada. Treballant. L’Operació Pebrots va ser idea d’ella.

Després del seu pas per la presó, José va anar a Barcelona, on havien emigrat el seus pares, i va decidir que la lluita proletària també havia de lliurar-se als jutjats. Durant els cinc anys posteriors José va estudiar dret i l’any 1980 va obrir el seu «despatx de batalla», el seu «despatx de pobres», com li agrada definir-lo, a Nou Barris. Durant els anys següents es va especialitzar en la defensa de víctimes de negligències mèdiques i accidents de trànsit. Paral·lelament, el seu despatx va servir per impulsar activitats polítiques com l’Associació de Brigadistes de Nicaragua (país que José va visitar diverses vegades els anys vuitanta), va participar activament en diversos comitès de vaga i en la defensa de vaguistes.

 —Pepe, sóc Albano, de Breda. Recordes que et vaig trucar per una tema d’una ocupació? Ens arribat una denúncia… Ens pots ajudar?

No ho podria quantificar en diners, però sí us puc dir que tant en José com tot l’equip del seu despatx (la Lola, la Matilde, la Lluïsa) van dedicar desenes d’hores a preparar la nostra defensa. Una feina que van fer sense ni tan sols acceptar que els convidéssim a un menú. «Si esteu en aquesta situació és perquè esteu defensant el que és de tots… No ens deveu res.»

Ens ajudes a difondre?

José Aznar: l’advocat del cafèambllet

No em deixa d’emocionar i de sorprendre aquest tipus de generositat que es dirigeix a gent que no es coneix de res i que només s’explica gràcies a una consciència de grup, de lluita, de pinya al voltant d’unes idees. Una generositat, una consciència de comunitat (de classe que dirien alguns) que cada dia és més fàcil de percebre: ciutadans fent pinya al voltant de l’Esther Quintana, la noia que va perdre un ull a una manifestació després que els mossos disparessin bales de goma; ciutadans fent pinya davant les multes als veïns de Ciutat Badia que van tallar un carrer per intentar impedir el tancament del seu CAP; o la Iniciativa Penal Popular (IPP) fent pinya al voltant de la Natàlia Fuertes, la noia que va perdre la seva mare després que aquesta voltés per diversos hospitals sense rebre un tractament adequat.

Dintre el sistema judicial

Segons els papers de la demanda de Via, havíem de presentar un escrit abans de finals d’abril i ens informaven que la vista prèvia tindria lloc el 12 de juny. La notícia va tenir un important impacte mediàtic i molta gent ens va conèixer quan va començar a córrer la veu que un assessor d’Artur Mas havia demandat una revista. Era només el començament. El procés va fer que la nostra història es convertís en un escàndol. Un escàndol que no va agradar a tothom. Fonts molt properes a la Conselleria de Sanitat ens van confirmar que no han estat pocs els alts i mitjos càrrecs de sanitat que van maleir Via per la seva idea de denunciar-nos. L’últim que necessitaven els retalladors de la sanitat pública era una polèmica com aquesta.

Un altre efecte positiu de la demanda del senyor Via va arribar en forma d’informació. Algú havia vist la prepotència de Via, algú s’havia indignat molt com per seguir callant i va decidir donar-nos un cop de mà. Deu dies després que arribés la demanda va caure a les nostres mans un document molt i molt interessant.