OnSonElsMeusDiners?

Temps estimat de lectura: 17 minuts

On es detalla com vam aconseguir uns documents amagats durant anys i que comprometien, i molt, un diputat de CiU, de nom Xavier Crespo:

Potser mai podrem saber qui va ser la persona que ens va fer arribar la informació. O potser ja ho sabem, però mai ho podrem dir. Les autoritats encara busquen la font de la filtració. Però el que sí és clar és que qui ens va enviar els tres folis que recollien el que va passar a la Sindicatura de Comptes l’any 2005 ens va fer un gran favor. Portàvem mesos rebent atacs per part d’alcaldes i gestors, i ara teníem una demanda sobre la taula. Gràcies a la informació que ens havia arribat, ara podríem demostrar que a la sanitat catalana no només teníem un problema d’opacitat, sinó que aquesta opacitat havia estat usada perquè un grup de persones s’enriquís.

Als propers dos capítols expliquem amb detall tot el que ha rodejat al document que avui es coneix com Informe Crespo. La sanitat catalana és plena d’escàndols i ni deu llibres com aquest serien suficients per encabir-los tots. L’objecte d’aquest llibre, d’altra banda, no és ser un recull d’aquests escàndols, però creiem que el procés que ens va portar a descobrir l’existència de l’Informe Crespo, mereix ser explicat amb tot detall. Un informe que serveix, entre altres coses, per desmuntar el mite de la «gestió professional, eficaç i eficient» que tant pregona el CHC. L’Informe Crespo serveix també per desmuntar el mite d’aquesta «autonomia de gestió» que tant defensa Via i que, com veurem, no és més que això: un mite. Quan van tenir lloc els gravíssims fets que explicarem a continuació, qui s’encarregava de la gestió dels hospitals de Blanes i Calella era el CHC d’en Bagó, que, tot i l’evidència, insisteix en presentar-se com a gran alternativa de gestió davant la «burocràcia» estatal. L’Informe Crespo demostra que darrere d’aquesta eficàcia, eficiència i altres paraules dels ESADE-boys, el que s’amaga és una enorme opacitat que beneficia els mateixos de sempre.

La segona raó per la qual creiem que l’Informe Crespo mereix ser narrat (i llegit) amb tot detall és de caràcter institucional. Al llarg de la història d’aquest informe es pot veure amb claredat com gestors sanitaris i polítics interfereixen en els sistemes de control i com, fins i tot, treballen per amagar els draps més bruts de la sanitat catalana. Veurem, per exemple, com el diputat Jordi Turull està molt més preocupat per salvar la pell dels seus companys de partit que per vetllar pels ciutadans que paguen impostos.

Expliquem el cas de l’Informe Crespo amb detall perquè no volem que quedi enterrat en l’oblit. És veritat que al nostre país cada dia es destapa un nou escàndol i sembla que la marea del temps i l’actualitat van fent que els casos es perdin en la memòria. És clar que des del CAFÈAMBLLET no podrem mai amb tota la corrupció, però mai acceptarem com a normal el que va passar a la CSMS entre els anys 2000 i 2005. No ho oblidarem mai, no deixarem mai de demanar explicacions als implicats i no deixarem que això passi com si res. Mantindrem el cas de l’Informe Crespo obert fins que els seus responsables demanin perdó a la ciutadania. No sabem si serà d’aquí un any, cinc, deu o vint, però els responsables d’aquest desastre, tard o d’hora, s’hauran d’enfrontar als seus escandalosos actes.

Per això us demanem que llegiu amb atenció els detalls del cas de l’Informe Crespo. Que els guardeu a la memòria i que ho expliqueu a tothom. Escriure-ho en aquest llibre és la nostra manera de mantenir-ho viu. Que ho llegiu també. I quan hàgim acabat d’escriure el llibre, continuarem buscant la manera d’acabar amb la impunitat de les persones que protagonitzen l’Informe Crespo.

Cronologia d’un boicot

Abans d’explicar la història de l’Informe Crespo, recordem unes paraules del directiu de la CSMS, el nostre amic Xavier Conill:

La Corporació, com a entitat de caràcter públic i participat per les diferents administracions, està sotmesa, a part dels seus propis estatuts, a tota la normativa, directrius, instruccions i legislació aplicable a les administracions públiques i específicament aquelles que es dicten des de l’administració de la Generalitat en referència a les empreses públiques i consorcis participats. El compliment d’aquestes normes, supervisat pel propi Departament de Salut, Central de Resultats, Central de Balanços i pels organismes competents de la Generalitat com ara la Intervenció General o la Intervenció Delegada per a la Seguretat Social i la Sindicatura de Comptes… garanteix un estil d’actuació.

Ara veurem quin és aquest «estil d’actuació». Tal com diu el senyor Conill, és veritat que cada any la Intervenció General de la Generalitat rep els comptes de la CSMS. El que no ens va dir el senyor Conill és que l’any 2005 tant la Intervenció General com la Sindicatura de Comptes van descobrir gravíssimes irregularitats als seus hospitals.

Principis de 2005

La Intervenció General de la Generalitat (IG) ha trobat que alguna cosa no acaba de quadrar als comptes de la CSMS. Entre els anys 2000 i 2005 hi ha hagut transaccions sospitoses entre la CSMS i tres persones: Xavier Crespo (en aquell moment directiu de Centres Mèdics Selva Maresme, empresa creada per la Corporació de Salut Maresme i La Selva), Guadalupe Oliva (dona d’en Crespo) i Carme Aragonès (llavors directora de màrqueting de la CSMS i actualment regidora de Benestar Social a Pineda de Mar). Però quan la IG intenta investigar què estava passant, els mateixos directius de la CSMS li posen impediments per investigar.

«La IG —van argumentar els directius de la CSMS— té com a competència les entitats directament lligades a la Generalitat. El cas de la CSMS és diferent, ja que pertany al sector concertat i, per tant, no hem de retre comptes davant la IG més enllà de les obligacions que tenim.» Va haver-hi un estira i arronsa per determinar si la IG podia o no demanar-los explicacions, ja que no era del tot clar. Com hem vist, al sistema sanitari català és difícil trobar la línea divisòria d’allò que és públic i d’allò que és privat. La CSMS és pública, però sembla que no tant com per ser fiscalitzada per la IG. Aquest primer intent va funcionar. Ja ho havia advertit Joan Ridao deu anys abans al Parlament:

La creació d’empreses públiques i ens instrumentals escapen del necessari control polític i democràtic. Tot i que es nodreixen en bona part dels recursos públics no estan subjectes al control i la fiscalització democràtica d’aquest Parlament.

Sembla, però, que aquest intent d’escapar del control no va agradar gaire a la IG. Estaven convençuts que allà estava passant alguna cosa i veien com els presumptes responsables s’estaven escapant. Però no ho tindrien tan fàcil. Els responsables de la IG van redactar un informe amb tot el que havien descobert i el van enviar a la Sindicatura de Comptes. Un informe amb un títol llarg, però esclaridor: Informe especial derivat del control financer efectuat a la Corporació de Salut del Maresme i la Selva: Anàlisi de la legalitat de determinades operacions realitzades per la societat filial de la Corporació, Centres Mèdics Selva Maresme SL. Aquesta vegada els directius de la CSMS ho tindrien més difícil per desempallegar-se dels investigadors.

2 d’agost de 2005

L’informe fet per la IG arriba a la Sindicatura de Comptes. A la pàgina 2 es diu: «Atesa l’existència d’evidències suficients en relació a determinades operacions efectuades per l’empresa filial de la Corporació (…), anomenada Centres Mèdics Selva Mares-me SL, que poden donar lloc a l’exigència, per part dels òrgans competents, de responsabilitats de naturalesa diversa de les previstes en la legislació vigent». A la pàgina 37 del mateix informe es diu amb total claredat: «Es pot concloure que s’han produït, com a mínim, diverses irregularitats de naturalesa administrativa i comptable».

Així és com les irregularitats detectades per la Intervenció General arriben a la Sindicatura de Comptes. Aquest organisme depèn directament del Parlament de Catalunya qui és qui nomena els síndics en funció de la seva representació parlamentària. Quan el cas dels hospitals de Blanes i Calella arriba a la Sindicatura la seva composició és la següent:

Joan Colom i Naval. Síndic Major (PSC)

Montserrat de Vehí i Torra

Jacint Ros i Hombravella

Alexandre Pedrós i Abelló

Enric Genescà i Garrigosa

Ernest Sena i Calabuig

Agustí Colom i Cabau

A cada un d’aquests síndics se li encarrega la fiscalització d’una àrea concreta del sector públic. A Agustí Colom se li assigna l’àrea de sanitat.

4 d’octubre de 2005

El 4 d’octubre es van reunir tots els síndics i, després de llegir el que explicava la IG al seu informe, es decideix que cal investigar. L’encarregat d’aquesta investigació serà el síndic Agustí Colom Cabau amb el suport del cos d’auditors de la Sindicatura. El mandat que rep Colom és per «la realització d’un informe de fiscalització puntual en relació a les transaccions efectuades per Centres Mèdics Selva Maresme SL amb el senyor Xavier Crespo, Guadalupe Oliva» i «les transaccions efectuades amb Assessoria Croal SL». Amb aquest mandat el síndic Agustí Colom i el seu equip investiguen durant nou mesos què està passant a la CSMS.

28 de desembre de 2005

D’alguna manera la notícia de l’inici de la investigació arriba a orelles de CiU i es posen molt nerviosos. Per què? El Xavier Crespo que investiga la Sindicatura de Comptes és el que entre els anys 2000 i 2005 va ser directiu dels hospitals de Blanes i Calella. Però a finals de 2005 Crespo ja no és un simple directiu d’un hospital comarcal i s’ha convertit en alcalde de Lloret per CiU. Era l’època del tripartit, quan CiU feia una «travessia pel desert» allunyada del poder. Per això, cada alcalde era important i calia defensar-lo. Podria explicar això la reacció de Jordi Turull quan es va assabentar que la Sindicatura de Comptes investigava en Crespo?

El dia 28 de desembre de 2005 a les 12:11 del matí, Jordi Turull entra un escrit adreçat al síndic major. Turull va fort i sembla que vulgui espantar el síndic. A l’escrit Turull li diu al síndic major que ell:

Ha comparegut juntament als altres dos diputats a la Intervenció General per tal de conèixer amb detall l’informe sobre la CSMS. De l’entrevista amb l’interventor hem constatat:

1.- Que segons l’interventor general, ni aquest ni el departament han formulat denúncia a la Sindicatura de Comptes. 2.- Que la tramesa de l’informe a la Sindicatura ha estat als únics efectes formals i d’acord amb el que preveu la llei.

Basat en aquests dos punts Turull fa les següents preguntes al síndic major:

1.- Per quin motiu s’està procedint a una inspecció de l’esmentat consorci?

2.- Alguna institució o particular ha presentat denúncia?

3.- La comissió de denúncies de la Sindicatura n’ha encarregat la inspecció?

4.- Amb quina data i quins síndics van votar favorablement en el ple de la Sindicatura l’esmentada fiscalització?

En comptes d’estar satisfet perquè s’investiguin les irregularitats detectades per la Intervenció General, el senyor Turull semblava molt preocupat. Les preguntes 2 i 4 intimiden. Per què el senyor Turull té tant d’interès en saber qui ha denunciat? Per què el senyor Turull té tant d’interès en saber quins membres de la Sindicatura han votat a favor d’investigar? No hauria d’estar més preocupat perquè s’esclareixi si hi ha irregularitats? El senyor Turull té més preguntes per al síndic major:

5.- Quin abast té l’esmentada fiscalització?

6.- S’està complint el mandat del ple de la Sindicatura de Comptes a criteri del síndic major?

7.- En cas d’haver-se extralimitat en el mandat del plenari de la Sindicatura, de qui n’és la responsabilitat?

El senyor Turull busca desesperadament posar pressió sobre la Sindicatura. La pregunta número 7 es podria llegir com: «Que el responsable es prepari».

12 de gener de 2006

Dues setmanes més tard, el síndic major contesta les preguntes i posa ferm Turull; li explica que la decisió d’obrir una investigació respon a un fet molt senzill: a l’informe de la IG es feia constar expressament que l’informe s’enviava «pel coneixement i efectes pertinents» de la Sindicatura de Comptes de Catalunya, «expressió que no consta habitualment en els múltiples escrits d’acompanyament de tramesa de documentació de la IG». A banda d’això el síndic major li detalla tota la informació que va aportar la IG i li explica a Turull que per tots aquests motius la Sindicatura ha decidit investigar. Per acabar el síndic intenta parar els peus al diputat convergent i li deixa clar que no pensa permetre cap pressió:

Finalment, (…) d’acord amb la normativa vigent, cal garantir la independència de la Sindicatura de Comptes i evitar tota mena d’interferències de tercers en el seu treball de fiscalització.

27 de juny de 2006

Després de nou mesos d’investigacions, el síndic Agustí Colom presenta un informe de 70 pàgines al ple de la Sindicatura. La cosa era realment greu. Si les primeres irregularitats detectades per la IG apuntaven diverses irregularitats de naturalesa administrativa i comptable, l’informe de Colom era demolidor. Avui sabem que dels hospitals de Blanes i Calella van desaparèixer 2,4 milions d’euros en mans de polítics i gestors. Segons l’informe, l’actual diputat Xavier Crespo i la seva dona van embutxacar-se 209.000 € gràcies a accions molt escandaloses. Gràcies a l’informe sabem que van arribar a fer servir els diners de la sanitat pública per pagar la quotes del club d’hoquei. Segons l’informe Crespo i altres gestors van gastar 334.000 € de la sanitat pública en comissions, viatges i restaurants sense que encara s’hagi esclarit ni qui va viatjar o menjar, ni on. Lamentablement, però, trigaríem encara anys a saber tot això. Aquell 27 de juny, quan Agustí Colom va presentar el seu informe al ple de la Sindicatura va haver-hi problemes. Sembla ser que els síndics nomenats pels altres partits no donaven el vistiplau a l’informe. Segons el reglament de la Sindicatura, un informe ha d’estar aprovat per tots els síndics per poder-lo enviar al Parlament i fer-lo públic. Els síndics van votar en contra de fer públic l’informe sobre la CSMS.

17 d’octubre de 2006

Què havia passat? Per què els síndics proposats per PSC, CiU, ERC i PP van votar-hi en contra? No ho sabrem mai. Les deliberacions dels síndics són secretes. Veient que el ple es nega a aprovar l’informe, Agustí Colom va introduir modificacions i va tornar a presentar l’informe el 17 d’octubre. Però un altre cop el ple de la Sindicatura es va negar a aprovar-lo i va acordar:

Deixar sense efecte l’acord pel qual s’encomanava (…) la realització d’un informe de fiscalització puntual en relació a les transaccions efectuades per Centres Mèdics Selva Maresme SL amb el senyor Xavier Crespo.

No sabem quan va trigar Jordi Turull en assabentar-se d’això, però, de ben segur, va estar molt content. Després d’amagar-li l’informe fet per Colom al Parlament, el ple de la Sindicatura va decidir traslladar l’informe de la IG, el primer que va desencadenar la investigació, al Tribunal de Cuentas de Madrid.

24 d’octubre de 2006

Agustí Colom veu que no pot fer res per evitar que el seu informe quedi tancat en un calaix de la Sindicatura i veu que aquest informe mai arribarà al Parlament. Però encara li queda una última esperança: fer servir el seu dret per fer arribar al Parlament un vot particular advertint de la situació:

L’actuació de la Sindicatura de Comptes constitueix al parer d’aquest síndic una peculiaritat en els procediments de fiscalització de la Sindicatura. (…) Les funcions de la Sindicatura consisteixen, precisament, a fiscalitzar l’activitat econòmicofinancera del sector públic de Catalunya, vetllant perquè s’ajusti a l’ordenament jurídic. (…) L’informe especial de la IG estableix de forma expressa l’existència de diverses irregularitats que poden constituir responsabilitats diverses. En l’elaboració del projecte d’informe de fiscalització 29/2005-IP l’equip auditor ha detectat, a més de les irregularitats descrites a l’informe de la IG, altres irregularitats corresponents a les operacions descrites o a operacions connexes amb elles. (…) La Sindicatura no pot obviar el coneixement que té de diverses operacions efectuades en Centres Mèdics Selva Maresme al llarg del període 2000-2005 per import conjunt superior a 350.000€ i que d’algunes d’elles podrien derivar responsabilitats comptables, administratives i fiscals. Així s’han detectat diferents partides de despesa per 334.011 € que no han estat acreditades.

En aquest punt el síndic intenta resumir en les poques línies que li permet un vot particular les irregularitats trobades i conclou:

Per tant, aquest síndic discrepa de l’acord adoptat per la majoria dels membres del ple de la Sindicatura.

27 de novembre de 2006

Els tres folis que recollien el vot particular d’Agustí Colom arriben al Parlament i allà es podreix fins que va arribar a les nostres mans, sis anys més tard.

Un tresor de tres fulls

A principis de maig de 2012 la denúncia de Josep Maria Via absorbia tot el nostre temps, ja que calia preparar la vista prèvia que tindria lloc al juny. Però quan el vot particular d’Agustí Colom va arribar a les nostres mans se’ns va obrir un nou i apassionant front.

La història és llarga i no vull avorrir amb els detalls de com ens van arrivar aquests tres folis però la qüestió és que el 10 de maig de 2012 estàvem la Marta i jo caminant per l’Eixample de Barcelona al·lucinant amb la informació que ens havia arribat. Durant els primers minuts no vam entendre ben bé el que tenim a les mans. Anàvem baixant a poc a poc per Balmes. Quan vam arribar a Diputació vam girar a la dreta i ens vam quedar parats en aquell trosset tan maco i tranquil que queda darrere la Universitat de Barcelona, on neix Enric Granados. Va ser més o menys en aquell punt quan ho vam entendre. El problema de la CSMS no era simplement l‘opacitat, una opacitat que havia enriquit unes quantes persones molt importants. Els papers que teníem a les mans demostraven, no només que hi havia hagut irregularitats, sinó que també hi havia hagut una maniobra política per tapar-ho! La Marta i jo no ens ho podíem creure. Vam entrar al pati de darrere de la UB, vam seure en un banc rodejats pels gats que viuen allà i, per primer cop en moltes moltes setmanes, ens vam sentir alleujats, contents. Teníem els papers i els faríem servir. I tant que els faríem servir. Al pati de la universitat ens vam trobar amb l’Albert, un company d’estudis. Ens va explicar que en aquell mateix moment, a la plaça Catalunya, s’hi estava fent una assemblea preparatòria per a l’aniversari del 15M. Vam anar tots tres cap allà. Algú va reconèixer la Marta i ens van demanar que expliquéssim alguna cosa. Allà, davant d’unes 400 persones vam ensenyar els tres folis que acabaven d’arribar a les nostres mans, vam explicar el seu contingut. Allà, enmig de la plaça Catalunya, va ser la primera vegada que es parlava públicament de l’Informe Crespo.

Ens ajudes?

“Cal difondre aquests 3 folis fins que demanin perdó”