OnSonElsMeusDiners?

Temps estimat de lectura: 39 minuts

On es detalla com vam acabar a la banqueta dels acusats, com un cop allà vam perdre els nervis i on s’explica com ser condemnats a pagar 10.000€ pot ser una bona cosa:

L’Informe Crespo va ser una aventura meravellosa. Després de la publicació de tot el material i de tot l’enrenou que van generar les notícies sobre la CSMS als mitjans i al Parlament, la Marta i jo teníem una sensació de victòria enorme. Però ben aviat hauríem de passar per un altre tràngol gens agradable: la demanda de Via seguia el seu curs.

La carta amb la demanda de Via va arribar el dia 3 d’abril de 2012. Després d’un parell de converses telefòniques amb l’advocat José Aznar, el 12 d’abril vam anar al seu despatx al barri de Nou Barris, a Barcelona. Era la primera vegada que la Marta i jo ens vèiem en una situació com aquella i cada detall ens cridava l’atenció. El despatx d’Aznar no s’assemblava gens als despatxos d’advocats que surten a les pel·lícules. L’advocat, tampoc.

Aquella primera reunió va durar més de dues hores i el primer que li vam preguntar la Marta i jo era quant ens costaria defensar-nos de la demanda de Via. José ens va respondre que res. Que era per la causa. José ens va explicar que el primer que calia fer era respondre per escrit abans d’un mes. Després vindria la vista prèvia, el judici i la resolució. Tot plegat podia durar un any.

Quan vam sortir la Marta i jo estàvem esgotats. La perspectiva de passar tot un any defensant-nos d’un personatge com Josep Maria Via era desoladora. Vam caminar en silenci fins la parada de metro de Llucmajor en direcció al centre, on vam buscar un bar per dinar. Vam repassar tota la informació que ens havia donat en José i, abans del cafè, ja havíem decidit que no ens defensaríem, que no presentaríem cap escrit i que la justícia fes el que volgués. Tots dos vam estar d’acord en el fet que entrar en el terreny dels jutjats era admetre com a vàlid un sistema judicial en el qual no confiàvem. Nosaltres no havíem fet res malament i no ens volíem defensar, i vam concloure que els que havien de seure al banc dels acusats no érem nosaltres. Vam decidir que no contestaríem, que ens declararíem en rebel·lia. No teníem estalvis ni propietats immobiliàries que ens poguessin confiscar. No teníem res a perdre. Al llarg de la setmana següent vam comunicar la nostra decisió a en Ramon, l’Àngels, en David de Reus, l’Oriol i l’Antía, als nostres familiars i amics i, com no, a en José.

El que ens vam trobar era que tothom va estar d’acord que això no era bona idea. Tots ens van intentar fer canviar d’opinió amb diversos arguments. Des d’un punt de vista econòmic, tot i no tenir propietats, una sentència condemnatòria podria comportar l’embargament del sou d’infermera de la Marta i que tots els comptes del CAFÈAMBLLET fossin intervinguts, la qual cosa provocaria el tancament immediat de la revista, que era el que en Via volia. A banda d’això, alguns companys periodistes van insistir en el fet que no defensar-se de la demanda de Via significaria una sentència segura i això podria crear un precedent perillós per a tota la professió periodística. Per últim, en José ens va dir una cosa que ens va fer canviar el nostre posicionament davant l’Administració de justícia: «Els jutjats són un camp de batalla més, és un lloc on cada dia es lliura una lluita de classes i aquesta batalla també s’ha de lliurar». Al cap de dues setmanes tornàvem al despatx d’en José a preparar l’escrit de defensa. A finals d’abril el text de 17 pàgines estava enllestit.

La defensa

La defensa proposada per en José es basava en la invocació de l’exercici de la llibertat d’expressió sobre un tema, la sanitat pública, que era objecte d’un enorme debat social. A part d’això l’escrit de defensa recollia que, al vídeo, el senyor Via no se l’acusava directament de cap robatori, sinó que es rebatia una afirmació («calen menys controls») que el senyor Via havia expressat públicament en un article a la premsa.

Al vídeo pot observar-se amb manifesta nitidesa que la crítica és general i les referències al demandant són la mínima part. (…) No hi ha propòsit de pertorbar el bon nom de les persones que es citen al vídeo, sinó la constatació de fets ocorreguts i on han participat diverses persones, entre elles el demandant.

A l’escrit també s’adjuntaven totes les notícies que havien aparegut als mitjans durant els últims mesos sobre diversos escàndols en la sanitat: el cas Bagó, el cas Crespo i els escàndols protagonitzats a Reus per Prat i per Manté. Unes notícies que confirmaven que el que explicàvem al vídeo tenia molt de sentit. L’escrit insisteix en la prevalença de la llibertat d’expressió:

 Les frases del vídeo són de crítica cap a una forma de pretendre l’aplicació de la sanitat i de crítica democràtica cap a la forma com s’estan fent les actuacions polítiques i administratives, (…) i encara que sigui dura i pugui molestar qui la rep, la crítica no supera ni s’allunya de la crítica democràtica en el marc de la greu crisis de la sanitat catalana. (…) Vegi’s que és el propi demandant qui obre el debat amb les seves propostes, qualificant d’aprofitats els funcionaris de l’ICS, critica les possibles corrupteles de l’anterior govern i advoca per la gestió privada de la sanitat. En contestació a les seves posicions els meus representats, dintre d’aquest marc de debat i crítica, realitzen les afirmacions que considera ofensives el demandant.

La idea és que el senyor Via pot escriure tots els articles que vulgui, pot malparlar de governs, treballadors públics, institucions de control, però, si se li contesta, s’ofèn i posa una demanda. En aquest sentit, a finals d’abril es va fer públic un manifest titulat «Volem respostes i no demandes» (signat per prop de 4.000 persones) on es demanava:

Que el senyor Josep Maria Via defensi les seves idees sobre gestió sanitària amb arguments transparents i no amb demandes judicials i que un mitjà de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals organitzi un debat entre el senyor Via i els demandats per tal de posar sobre la taula aquest urgent debat. Això donaria al senyor Via i als demandats la possibilitat de debatre amb arguments transparents i no amb demandes judicials, com pretén el senyor Via.

La vista prèvia

La data per a la vista prèvia va ser fixada per al 13 de juny de 2012. Per a aquell dia la denúncia de Via ja havia començat a aparèixer en alguns mitjans de comunicació. El setmanari La Directa parlava del «setge a la revista que ha destapat un dels grans escàndols de la sanitat catalana». La notícia estava il·lustrada amb una foto d’Artur Mas i la seva dona acompanyats per Ramon Bagó i el seu fill. Dos dies abans del dia fixat per a la vista prèvia, el diari El País publicava un article amb un títol prou explícit: «La querella como defensa».

La cita amb la jutgessa i la part demandant estava fixada per a les 10 de matí. En principi no estava previst que ni la Marta ni jo haguéssim de dir res, i si la jutgessa no ens preguntava res a nosaltres directament, els únics que parlarien serien els advocats. De totes maneres la Marta i jo estàvem bastant nerviosos. A les 8 del matí vam sortir de Breda en cotxe. Darrere nostre, una caravana de cotxes amb els nostres companys de la plataforma Units pel CAP vinguts de tota la comarca. Això ens va emocionar i ens va fer passar una mica els nervis. Però quan vam arribar a les portes de la Ciutat de la Justícia, l’espectacle ens va deixar gairebé sense paraules: ens esperaven centenars de persones amb pancartes, xiulets i adhesius del CAFÈAMBLLET on es podia llegir: «NO CALLAREM».

Durant tots els mesos que portàvem en aquesta aventura havia estat molta la gent que ens havia acompanyat. A molts d’ells, no a tots, els heu pogut conèixer llegint aquest llibre. Però aquell matí la Marta i jo ens vam haver d’enfrontar a una cosa totalment nova per a nosaltres. Allà, a les portes de la Ciutat de la Justícia, hi eren els nostres amics, els nostres familiars, les persones amb què havíem treballat, però també hi havia un munt de gent que no havíem vist mai. Un munt de gent que, aquell matí plujós i laborable, havia deixat les seves ocupacions i havia vingut a recolzar-nos. Havien agafat els seus cotxes, el transport públic i un parell de grups, fins i tot, havien organitzat autobusos per venir-hi. És difícil explicar el que vam sentir en aquell moment, davant tota aquella gent que s’havia pres com seu l’atac que estàvem rebent. Encara avui ens preguntem si algun dia serem capaços de tornar tot aquest suport, tota la calidesa i l’afecte que vam sentir aquell matí a les portes del jutjat.

En Via no apareix

Com era d’esperar, Josep Maria Via no va venir al judici. La vista prèvia era a porta tancada i a la sala només érem la Marta, jo, en José, l’advocat d’en Via i la jutgessa. Durant una mitja hora els lletrats van exposar la posició de les parts i van discutir sobre els elements en què es basaria el judici. En un moment donat la jutgessa va preguntar si no hi havia possibilitat d’acord per tal d’evitar el judici. Els advocats d’en Via van vacil·lar i van dir alguna cosa sobre la possibilitat que ens retractéssim i que retiréssim el vídeo. La proposta ens va estranyar, ja que en cap moment els advocats de Via s’havien posat en contacte amb nosaltres per oferir cap mena d’acord. La proposta semblava més una manera de fer veure un ànim de conciliació que de tenir la voluntat real d’arribar a un acord. Sigui com sigui, nosaltres no estàvem disposats a retractar-nos de res i, molt menys, a retirar el vídeo. La conversa entre lletrats amb el seu llenguatge incomprensible per a nosaltres va continuar durant uns minuts més. La Marta i jo estàvem més concentrats en el soroll que arribava del carrer, on centenars de persones cridaven «NO CALLAREM».

Si l’entrada al jutjat va ser emocionant, la sortida encara ho va ser més. Aplaudiments, càntics, parlaments i moltes, moltes abraçades. Tot i que això no era més que el principi de la peripècia judicial, la Marta i jo vam marxar amb una enorme sensació d’alleujament i una enorme emoció pel recolzament rebut. No estàvem sols. Aquell mateix dia diversos mitjans es van fer ressò de la vista prèvia. El digital eldebat.cat titulava: «La revista CAFÈAMBLLET davant la justícia abans que els casos que denuncia». L’observatori de mitjans de comunicació Mèdia.cat va escriure:

Per ara, els únics que han de comparèixer davant un jutge són Dante i Sibina, en un altre exemple de la peculiar doble velocitat de la justícia, que ja s’ha donat en altres casos de corrupció, com en els casos Gürtel o Brugal, en què també els denunciants van arribar a judici abans que els denunciats.

El 4 de juliol el Parlament de Catalunya va aprovar crear una comissió d’investigació sobre els escàndols en la sanitat. S’investigarien les activitats del Grup Serhs, els escàndols de la CSMS, els d’Innova. Semblava que tota la feina feta per tanta gent havia servit per aconseguir alguna cosa. Tothom va votar a favor excepte CiU, que es va abstenir, i Joan Laporta, que va votar en contra. Durant l’acte d’aprovació de la comissió, el diputat Toni Strubell (SI) va dir tot mirant l’Artur Mas:

Cal lamentar, una vegada més, que siguin periodistes, la Marta i l’Albano de CAFÈAMBLLET, els únics que estiguin trepitjant tribunals per culpa de totes aquestes irregularitats. (…) Massa recorda al cas Garzón el fet que siguin uns periodistes, només, els que ens aquests moments estan passant pel tràngol de la persecució judicial. (veure vídeo)

La data del judici va quedar fixada per al 27 de setembre de 2012. Teníem quatre mesos per preparar el judici i per continuar investigant la sanitat. Aquell va ser l’estiu de la pujada de l’IVA, dels Jocs Olímpics de Londres, de l’admissió de la querella contra Rodrigo Rato impulsada per 15PaRato, de la marxa obrera del SAT i de centenars de manifestacions arreu del país.

Pre-judici

A principis de setembre es va posar en marxa el dispositiu per afrontar el judici. Havíem acceptat que calia lliurar la batalla als tribunals, però érem molt conscients que, si Internet ens havia portat fins a aquella situació, Internet ens hauria d’ajudar a sortir-ne. Volíem convertir aquell judici en un bumerang. Sabíem que sectors propers a la Conselleria de Sanitat estaven molt molestos amb en Josep Maria Via i la seva denúncia, perquè, en certa manera, suposava haver donat una puntada de peu al vesper. Si abans de la denúncia els vídeos del CAFÈAMBLLET eren una incomoditat, amb la denúncia s’havien convertit en un problema creixent. Per això, a principis de setembre, una de les nostres principals tasques era preparar el judici, que tindria lloc el 27 d’aquell mes. L’altra, que tothom s’assabentés que a Catalunya es perseguia els que destapa-ven els escàndols sanitaris.

A principis de setembre en David Vidal va comentar-nos la possibilitat de fer un acte a Reus sobre la corrupció a la sanitat i en suport al CAFÈAMBLLET. De seguida vam dir que sí. Haver conegut en David uns mesos abans havia significat molt per a nosaltres i el fet de fer un acte junts abans del judici era una manera de tancar el cercle. La cosa es va posar encara més interessant quan en Rubén, un amic d’en David, li va proposar assistir a l’acte a la Teresa Forcades. En certa manera la metgessa i monja benedictina havia estat una inspiració per a nosaltres a l’hora de decidir fer servir YouTube com a eina de denúncia. Més enllà dels fets que denunciava sobre la vacuna de la Grip A, la Teresa va ser una de les primeres persones al nostre país que va fer de YouTube la seva arma per contactar amb grans audiències i explicar el que els mitjans de masses amagaven.(1)

L’acte es va celebrar el 21 de setembre, una setmana abans del judici, al Centre de Lectura de Reus. La presència de la Teresa va causar molta expectació a la ciutat i la sala va quedar totalment desbordada. Es va habilitar una sala al costat amb una pantalla gegant per encabir-hi les prop de 1.000 persones que havien vingut a l’acte. Recordo aquella nit a Reus com una de les més alegres i emocionants en molt de temps.

El 25 de setembre, dos dies abans del judici el Sindicat de Periodistes feia públic un comunicat solidaritzant-se amb el CAFÈAMBLLET. Duran la IV Assemblea de Periodistes es va aprovar una resolució en solidaritat amb el CAFÈAMBLLET «que està sent perseguida per haver fet un reportatge d’investigació»

Judici

El 27 de setembre ens vam llevar a les 6 del matí. No començaria fins les 11, però calia aixecar-se aviat. A les 7 van arribar la Maria i l’Antonio, que ens ajudarien a preparar els nens per anar al cole i després vindrien amb nosaltres a Barcelona. A banda d’això, aquell setembre en Pep Cabayol, periodista i director de SICOM, estava treballant en el rodatge del documental La salut, el negoci de la vida i volia incloure-hi el nostre judici. Així, a les 7 del matí Cabayol i el seu equip (en Carlos Vera i en Carles Collazos) van desembarcar a casa amb les càmeres, els trípodes i els llums. El desplegament va tenir un efecte de distracció i ens va fer passar una mica els nervis que tots teníem. Cal dir que també em va ajudar bastant la pastilleta de Tranquimazín que em vaig prendre abans de sortir de casa.

A les 10 vam arribar a la Ciutat de la Justícia. Dubto que mai li pugui agrair a Josep Maria Via aquell moment. Si a la vista prèvia hi havia molta gent, aquell matí nuvolós l’espectacle va ser impressionant. Hi era tothom. Els meus pares, el meu germà Juanmi, que havia vingut expressament de Noruega on vivia, la meva germana Mercè, en Ramón i els seus companys del sindicat, en David i tota la gent de Reus i de les Terres de l’Ebre, que havien sortit en autobús a les 6 del matí. Gent de Girona, de Castelldefels, de Badia del Vallès, de Badalona, els companys de lluita pel CAP de la comarca de la Selva, gent de Solsona, la Fanny, que venia de rodejar el Congrés dels Diputats, gent de la PAH, gent de Blanes, de Lloret, de Calella, gent d’hospitals, metges i infermeres, gent que havíem conegut a les manifestacions, a les places, i un munt de gent de qui no us podria dir el nom, però que són per a mi —encara que soni cursi— part de la meva família.

A les 10.30 va arribar el nostre advocat, en Pepe, disposat a batallar la lluita de classes judicials a què havia dedicat la seva vida, vestit amb la toga i unes Crocs blaves que van causar sensació. Abans d’entrar al jutjat l’Àngels Martínez Castells, l’Arcadi Oliveras i en Toni Barbarà van dir unes paraules i després, tots plegats, vam passar pels arcs detectors de metalls de la Ciutat de la Justícia sota l’atenta mirada d’una desena de policies secretes, que la jutgessa havia disposat a petició d’en Via.

Recordar el que va passar durant les següents dues hores encara avui em fa perdre els nervis. De fet, he deixat la redacció d’aquesta part de la història per al final per por de reviure aquells moments.

Recordo que la Marta i jo ens donàvem la mà, la cara de preocupació dels nos-tres pares, els dos guardaespatlles del senyor Via. Recordo la cara d’en Via, amb els ulls tancats, punys tancats, front suós, refugiat darrere d’aquells dos homes grans, nerviós. Només l’acompanyaven els seus guardaespatlles i els seus cars advocats. Recordo que el judici es va allargar, que la jutgessa s’impacientava, que passaven els minuts i que mai arribava el moment de parlar. Recordo perfectament quan l’Oriol va ser cridat per explicar les muntanyes d’irregularitats que enfonsaven la sanitat catalana. Passaven els minuts, la jutgessa no ens deixava parlar, i recordo quan la Marta i jo ens vam adonar que ens condemnarien sense deixar-nos dir ni una sola paraula. Recordo la fiscal quan va demanar que fóssim condemnats, quan la jutgessa va donar per acabat el judici, com a mi em va haver d’agafar en David mentre ens deia: «Marxem d’aquí, aquí no podem fer res». Recordo que en Juan García, un veterà iaoiflauta que estava assegut just darrere nostre, ens deia: «Tranquils, tranquils, el que volen es que perdeu els nervis», mentre intentava sense èxit que no ens aixequéssim del banc. Recordo la jutgessa ordenant-nos que abandonéssim la sala i com es va tancar la porta, quedant-s’hi a dins la jutgessa, en Via i la fiscal. Recordo el personal de seguretat intentant que sortíssim al carrer. A la Ciutat de la Justícia el personal de seguretat és d’una empresa privada. Recordo que no em va estranyar.

Ja està. Ja ho he escrit. Vam necessitar mitja hora per recuperar-nos d’aquell tràngol. Quan vam sortir al carrer, un altre cop, centenars de persones amb pancartes, xiulets, megàfons. Vam agrair tothom la seva presència i vam dir que, mentre ens quedés una connexió a Internet, no callaríem i que per cada vídeo que ens retiressin en faríem deu. Després de tot això, vam anar a un bar a prendre una Voll Damm. Em va anar molt millor que el Tranquimazín.

Ens ajudes a explicar-ho?

Després del judici, millor una Voll Damm que un Tranquimazin

La velocitat de la justícia

No vam haver d’esperar ni un més per saber el contingut de la sentència. El 23 d’octubre, a les quatre de la tarda, en José Aznar ens va trucar i ens va dir que la jutgessa ens havia condemnat a una multa de 10.000€, a publicar la sentència a la revista, i a retirar i destruir els vídeos. Vam pensar que era curiós. Per un cop que volíem que guanyés l’Aznar…

La mateixa tarda que es va conèixer la sentència, la Marta i jo vam fer un vídeo de deu minuts on explicàvem que ens havien condemnat. Com sempre, la Marta era la que parlava, però aquesta vegada jo sortia al seu costat amb cara seria. En només 12 hores el vídeo el van veure 135.000 persones i al llarg dels següents dos dies va arribar a les 165.000 visualitzacions. Un usuari de YouTube (123yamadashi) va comentar: «El tio de la derecha da miedo, macho! xD». A la qual cosa jo vaig respondre: «Es la cara que se me queda cuando me sablean 10.000€ 😉 xD».

La sentència va tenir un gran impacte mediàtic. L’Oriol va escriure a El País un article titulat «Un amargo CAFÈAMBLLET»:

Tras un año de sacudidas mediáticas, los tribunales ya han dictado una primera sentencia relacionada con los escándalos en la sanidad catalana. Quien espere que la justicia haya puesto un poco de luz en el cúmulo de sobrecostes, cobros y adjudicaciones irregulares se llevará, sin embargo, una mayúscula decepción. La sentencia va en otro sentido. Condena a la revista CAFÈAMBLLET, una de las más beligerantes en favor de la transparencia y en contra de la corrupción, a resarcir con 10.000 euros al alto cargo sanitario Josep Maria Via. (…) El fallo judicial llega en un momento sensible para un sector que hace solo un año —aunque ardía contra los recortes— era un plácido oasis en materia de corrupción. La situación ha dado un giro copernicano en solo doce meses, en el que una sucesión de escándalos han roto la dura costra bajo la que se ocultaba la putidrez. Personas que han ocupado cargos de poder como la dirección del CatSalut, la presidencia del ICS, directivos del Consorcio de Salud y Social de Cataluña (CSC) e incluso el presidente de la Comisión de Salud en el Parlament se han visto envueltos en casos en los que ha quedado acreditado un laxo cumplimiento de la ley y un elevado amor por el dinero público. (…) Es en este contexto en el que la condena a CAFÈAMBLLET deja un regusto amargo. Porque la revista —la primera que destapó el caso Bagó — ha sido uno de esos actores que han suplido el fracaso de quienes debían velar por el bien común. La historia también deja el mal sabor de boca de ver a una justicia, tan veloz y eficaz cuando toca fallar contra los débiles, como pusilánime y torpe cuando toca hacerlo contra los poderosos. (…) Para terminar, tres detalles relevantes sobre la condena a CAFÈAMBLLET. Primero: Francisco José María, el abogado al que Via ha recurrido para derrotar judicialmente a CAFÈAMBLLET, era el secretario del CSC en los consejos de administración que adjudicaron contratos millonarios a Bagó en Badalona, unos contratos cuya legalidad cuestiona ahora la investigación en marcha. Segundo: Via ha anunciado que donará los 10.000 euros que reciba de CAFÈAMBLLET a la Corporación de Salut del Maresme y la Selva, cuyos actuales directivos encubrieron las irregularidades del caso Crespo. Tercero: Via ha sido y es compañero de Bagó y Manté en los consejos de administración de empresas filiales del CSC sin que ni la entidad ni los propios interesados hayan criticado o se hayan posicionado ante las graves irregularidades destapadas.

El setmanari La Directa apuntava un fet que ens va semblar curiós:

«Artur Mas va condecorar la jutgessa que ha condemnat la revista CAFÈAMBLLET»

La jutgessa que ha condemnat els periodistes de CAFÈAMBLLET va ser condecorada el 17 de novembre de 2011, pel mateix Artur Mas, amb la Medalla d’Honor de la Generalitat. La jutgessa Maria Millán Gisbert i el secretari judicial Francisco Javier Payán Gómez van rebre aquesta distinció per la seva implicació en el programa pilot d’implantació d’un nou aplicatiu de gestió processal per a la tramitació dels procediments de la jurisdicció civil.

He parlat amb diversos juristes sobre el tema i em van dir que aquesta mena de premis no són excepcionals ni, per descomptat, il·legals. De totes maneres, tenint en compte la llarga llista de vergonyoses ingerències del poder executiu sobre el poder judicial —totalment provades al cas Couso gràcies a Wikileaks—, no acaba de donar una imatge gaire saludable el fet que un president, membre d’un partit amb una difícil situació judicial, vagi donant premis als jutges. Si la jutgessa ha fet tan bé la seva feina, no la pot premiar un alt càrrec de l’Administració de Justícia? Havia de ser Artur Mas, membre de l’única formació política condemnada per finançament irregular? Sembla que no.

Un altre mitjà que va seguir el cas va ser Global Voices, una xarxa internacional de bloguers que produeixen i tradueixen notícies a diferents idiomes. A Catalunya una de les persones que fa aquesta feina és la periodista Violeta Camarasa. Des del dia que vam rebre la denúncia, la Violeta va seguir el nostre cas i va elaborar algunes peces en anglès. Segurament va ser alguna d’aquestes peces la que van fer que arribés la història a la periodista de The Washington Post Olga Khazan, que va escriure un article titulat «Catalanes luchan contra una sentencia con vídeos de YouTube». El matí de l’1 de novembre un amic ens va enviar un WhatsApp que deia: «Sortiu a The Washington Post». Fins que no ho vaig veure amb els meus propis ulls vaig estar segur que era una broma. Però no, allà sortia l’article. El millor de tot és que, a sota d’una foto nostra, ben gran, s’hi havia inserit el vídeo Greatest theft in the history of Catalonia. Des de llavors, insisteixo en enviar-li a Josep Maria Via una bona ampolla de vi del Montseny, però la Marta no em deixa. Em sap greu no poder donar les gràcies a l’autèntic responsable que un treball nostre sortís a The Washington Post poques setmanes després que se celebrés el 40è aniversari del Watergate.

El periodista Alfons Quintà escrivia a eldebat.cat que la raó per la qual la notícia de la condemna al CAFÈAMBLLET arribés a The Washington Post podria ser pel fet que:

Als Estats Units hi ha una extrema sensibilitat pel tema de la llibertat de premsa arreu del món. És un principi constitucional bàsic, severament aplicat, com un criteri molt compartit per tota la societat, tots els partits i els grans mitjans. Una imputació de violació del dret a la llibertat d’expressió és definitiva, quant a imatge d’una posició política o d’un país.

A casa nostra, amb La Vanguardia, va passar una cosa ben curiosa. Durant els dos anys que havíem estat investigant i denunciant els escàndols sanitaris, el diari del Grup Godó no va dir absolutament res als seus lectors. Quan El País va publicar la seva trilogia sobre les irregularitats d’en Bagó, La Vanguardia també va callar. Curiosament, el CAFÈAMBLLET sí que va sortir a La Vanguardia quan va ser condemnat. La següent vegada que vam sortir va ser quan The Washington Post va publicar el nostre vídeo. El titular era «El Washington Post es fa ressò de la denúncia contra CAFÈAMBLLET». Això va provocar alguns comentaris graciosos a Twitter. El periodista Dani Chicano (@xiquein) va piular:

Molt simptomàtic que hàgiu de sortir a The Washington Post perquè a can Godó (al·lusió al propietari de La Vanguardia) s’assabentin que el que denuncien és notícia. 

Un altre periodista, Joan Canela (@JoanCanela) va fer un apunt que va tenir molt èxit:

Sembla que per assabentar-se del que passa a Blanes els de La Vanguardia llegeixen The Washington Post.

L’opinió dels que en saben

Les presons estan plenes de gent condemnada que diu que és innocent. Algunes ho són, d’altres no ho sabrem mai. Nosaltres, com condemnats, no podíem ser menys. Creiem que som innocents. Per descomptat la nostra postura no deixa de ser la postura d’una de les parts. A banda d’això, ni la Marta ni jo som experts ni en periodisme ni en lleis. Però més enllà del que nosaltres puguem dir, hi ha hagut gent, que sap de periodisme i sap de lleis, que creuen que la condemna que hem rebut és injusta.

Pocs dies després de conèixer-se la condemna dues persones la van analitzar. Una és l’exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo. L’altre és Andrés Boix Palop, professor titular de Dret Administratiu del Departament de Dret Administratiu i Dret Processal de la Universitat de València.(2)

Boix Palop va escriure un article titulat «Dret a informar, interès públic i dret a l’honor». L’article té dues parts. La primera són les impressions de Boix Palop quan s’assabenta de la notícia pels diversos mitjans de comunicació. En base a això fa un primer anàlisis.

He estado buscando la Sentencia en cuestión, porque, sinceramente, a partir de lo que se escucha en el vídeo, es francamente llamativo que se condene. (…) Pero, de momento, no la he localizado (si alguien la tiene, por favor, me interesaría mucho poder leerla y rectificar en su caso lo aquí expuesto). Parece, más bien, y como publicó El País, un simple aval a la estrategia de personas implicadas en casos de posible corrupción que están siendo investigados por los tribunales de atacar por medio de querellas a los informadores y a quienes destapan los escándalos como medio de defensa.

Al cap d’unes hores Boix Palop troba la sentència i, després de llegir-la, diu:

Se puede confirmar que la misma es un desafortunadísimo ejemplo de cómo limitar la libertad de expresión e información de un modo que, si se generalizara, se cargaría la prensa libre tal y como la conocemos, así como la posibilidad de informar sobre asuntos públicos. (…)La sentencia es lamentable, como confirma su lectura, desde cualquier punto de vista, pero también jurídicamente.

Carlos Jímenez Villarejo, en un article titulat: «CAFÈAMBLLET, una sentència pusil·lànime» diu:

Una vez mas, la balanza se ha inclinado a favor de quienes ocupan posiciones de poder frente a quienes, con rigor y valentía, se atreven a denunciarlas y prevalecen derechos personales frente a los que sostienen el sistema democrático, como la libertad de expresión y de información.

Per la seva part l’organització Reporters Sense Fronteres (RSF) es va referir a la condemna com a «sentència mordassa» i la va considerar «una clara limitació a la llibertat de premsa i és totalment inacceptable castigar la investigació periodística d’Albano i Marta».

#MésCAFÈAMBLLET

Poques hores després de conèixer-se la condemna vam rebre una trucada de la periodista Lali Sandiumenge. Des de feia mesos la Lali seguia la nostra història i al seu blog Guerreros del Teclado, allotjat al web del diari La Vanguardia, va publicar un parell de reportatges sobre el CAFÈAMBLLET. Quan va conèixer la notícia de la condemna, la Lali va tenir la idea de fer un manifest on els periodistes que ho volguessin ens poguessin donar suport. Amb el suport tècnic de Chris Moya, autor de Global Voices a Catalunya, la Lali va fer públic el manifest #MésCAFÈAMBLLET:

(…) La sentència és alarmant, no només perquè la justícia ha resolt el cas de CAFÈAMBLLET amb rapidesa i molt abans que hagin arribat als jutjats els casos de corrupció que ha revelat, sinó també perquè suposa una amenaça clara per a la llibertat d’expressió i d’informació i per al periodisme crític i independent. Si alguna cosa posa de manifest la tasca, valenta, de CAFÈAMBLLET és l’absència total de transparència per banda dels gestors públics i la passivitat de tots aquells —mitjans de comunicació inclosos— que els haurien de fiscalitzar.(…) CAFÈAMBLLET té el suport de col·lectius i persones que batallen a diari per la sanitat pública i d’altres ciutadans i plataformes solidàries, però, tret d’algunes excepcions, encara no té el dels periodistes com a col·lectiu. Animem des d’aquí tots els professionals de la informació —estiguin col·legiats o no, ho siguin de carrera o no, treballin on treballin, estiguin en actiu o en atur— a signar aquest text en defensa i en solidaritat amb Marta Sibina i Albano Dante. Sobretot perquè CAFÈAMBLLET pugui continuar fent sense obstacles, pressions, ni amenaces la seva feina, però també perquè ens hi juguem molt tots. Tots som CAFÈAMBLLET; tots hauríem de ser #mésCAFÈAMBLLET

Amb aquest manifest van passar dues coses molt importants per a la Marta i per a mi. En primer lloc, cal recordar que ni la Marta ni jo som periodistes de formació. Jo havia estudiat filologia anglesa (carrera que encara no he acabat) i la Marta és diplomada en infermeria. Durant tots els mesos que vam treballar en la investigació sobre la sanitat pública, més d’una vegada vam haver d’escoltar que nosaltres no érem periodistes. Ens ho van retreure, primer, alguns gestors sanitaris de la CSMS amb la intenció de desacreditar la informació que estàvem publicant i que els estava deixant en total evidència. Ens ho va recordar la Lorena Sànchez, regidora de Calella, qui va justificar la negativa de l’alcaldessa Montserrat Candini a respondre’ns perquè «per a nosaltres no sou ni periodistes». Inclús el senyor Josep Maria Via, a la seva demanda, advertia la jutgessa que ni la Marta ni jo estàvem col·legiats al Col·legi de Periodistes. Per demostrar-ho adjuntava un correu electrònic on aquest col·legi confirmava que no tenien cap relació amb nosaltres.

Per això, quan poques hores més tard vam veure que el manifest de la Lali l’havien signat prop de 300 de tot l’Estat, poc ens va importar el que pensessin els gestors de la CSMS, Lorena Sànchez, Montserrat Candini o Josep Maria Via. Entre aquests 300 periodistes que signaven dient «tots som CAFÈAMBLLET» hi havia noms que, per a nosaltres, són autèntics referents, gent reconeguda nacionalment i internacionalment que entén aquesta professió com un veritable servei a la societat.

El manifest va córrer per la xarxa i centenars de persones que no eren periodistes van demanar poder-s’hi afegir: treballadors de la sanitat, músics, jubilats, iaioflautes, treballadors de l’atur, professors, arquitectes, estudiants, un «empresari no corrupte», un pagès…, així fins prop de 900 signatures.

Encara no sabem si això que hem fet es periodisme o no, però del que sí estem segurs és que calia fer-ho. Els atacs rebuts, en certa manera, ho confirmaven. Una persona ens va fer arribar una famosa frase de George Orwell sobre el tema:

Periodisme és publicar alguna cosa que algú no vol que es publiqui. Tota la resta són relacions públiques.

Dies més tard, va tenir lloc un fet que confirmaria aquestes paraules. A més del nostre cas, la Lali Sandiumenge seguia molt de prop la vaga de fam d’un grup de treballadors de Telefónica en defensa d’un company seu, Marcos Armenteros, que havia estat acomiadat de manera escandalosa. L’11 de novembre va publicar al seu blog de La Vanguardia un article titulat «Luchamos contra Telefónica en su propio terreno». Això no va agradar als caps del Grup Godó i van eliminar l’article. Aquest acte de censura va causar una gran indignació a les xarxes socials. Una indignació que va fer que algú a La Vanguardia fes marxa enrere i tornés a posar l’article sobre Telefónica a la web. Però ja era tard. Dos dies més tard la Lali feia públic el següent comunicat:

Una vaga de fam de sis treballadors és notícia, i es ineludible si té lloc a la ciutat on vius. Quan aquesta vaga es decideix per reclamar la readmissió d’un d’ells i denunciar les lleis que van fer possible el seu acomiadament (improcedent, o sigui, injust) cal informar-ne. I més si la seva lluita és contra un gegant com Telefónica, que reparteix dividends als seus accionistes al mateix temps que redueix la seva plantilla. Cal informar i això vaig fer. (…) La direcció de La Vanguardia va decidir censurar l’entrada el dilluns (va ser publicada el diumenge 11) i la va eliminar. Em van trucar per notificar-m’ho, amb franquesa. No em van demanar que deixés el blog, però la decisió que han pres entra en conflicte directe amb el que crec i pel que sóc periodista, així que he decidit deixar de col·laborar amb el seu portal. És una qüestió de principis. (…)

La Lali va renunciar al seu espai a La Vanguardia i va obrir el seu propi blog: guerrerosdelteclado.wordpress.com. Ni la Marta ni jo hem anat a la universitat a estudiar periodisme, però decisions com la de Lali, periodista titulada, són la millor lliçó de periodisme a la qual un pugui assistir.

 

Després del judici, van passar unes quantes coses més. José Aznar (amb la col·laboració de Carlos Villarejo i l’advocat David Bravo) van redactar un recurs a la sentència. Ara estem en espera que es resolgui a l’Audiència Provincial. Si ens tornessin a condemnar, hauríem de recórrer al Tribunal Suprem i, si encara ens tornessin a condemnar, hauríem de recórrer al Tribunal Europeu de Drets Humans, a Estrasburg. Esperem no haver de fer un camí tan llarg, ja que, entre altres coses, seria molt car. Segons ens ha explicat José normalment això pot arribar a costar entre 25.000 i 30.000 euros.

Encara relacionat amb l’àmbit judicial, tot i que la sentència no és ferma, el senyor Via va demanar que retiréssim els vídeos. La jutgessa li va fer cas i ens va obligar a «retirar i destruir» els vídeos. Un fet especialment dolorós si tenim en compte que gent com Prat i com Manté allarguen els seus processos demanant aplaçaments fent servir tota mena de trucs legals. Nosaltres, en canvi, fins i tot hem estat obligats a executar una sentència que ni tan sols és definitiva.

Ens va saber molt greu haver-ho de fer, ja que, no només es demanava que es bloquegés l’accés (cosa que hauria estat relativament senzilla de fer), sinó que demana la seva destrucció. Ens preguntem qui restituirà tota aquesta informa-ció si finalment som absolts. Sigui com sigui, vam haver d’esborrar de YouTube el vídeo i els prop de 1.500 comentaris que hi havia. Vam gravar com portàvem a terme l’operació de destrucció i ho vam penjar a YouTube. Al cap de poques hores el vídeo s’havia replicat a més de 180 servidors arreu del món. Dit això, per imperatiu legal, em veig en l’obligació de dir a tots els lectors que no mirin el vídeo. 😉

Una petició que hem fet repetides vegades, però que ha estat ignorada per milers i milers de persones. Ara mateix el vídeo està penjat a centenars de servidors arreu del món. Fa pocs dies, una coneguda tuitaire, @okokitsme, va llençar un missatge: «Tinc una idea: i si ens ajuntem i fem una lectura pública del guió del vídeo, ho gravem i ho pengem a Internet? Si s’apunten 10 persones, ho tirem endavant!». Al cap d’una setmana, 60 persones es va reunir a les Rambles a llegir, cada un una línia, els 9 folis del guió de El major robatori de la història de Catalunya. La idea va arribar a Ciudad Real i un altre tuitaire, @elhacedor, va fer el mateix, però amb alguna variació. El text està llegit per diverses persones, però, en aquest cas, cada una d’elles és a casa seva, on grava la seva part del text. No els conec personalment, però deuen ser germans. Tots s’assemblen a Guy Fawkes!

Cinc dies més tard de que s’hagués fet pública la sentència —el 27 d’octubre, vaig anar esmorzar a un bar on algú s’havia deixat el diari Ara. A la plana 24 vaig trobar un article de l’escriptor Albert Sánchez Piñol titulat «Altres veus, altres àmbits». L’article era una invitació de Sánchez Piñol a conèixer algunes «veus poc conegudes que els agradarà saber que existeixen». La primera d’aquestes veus de les que parlava Piñol era la de Jordi Galves, un crític literari que des del seu bloc (undiaenlescarreres.blogspot.com) escriu unes crítiques on «dispara contra tothom (…) Fins ara ha escrit articles demolidors contra tots els dirigents cultural del país i gairebé totes les patums literàries (…) Qualsevol dia rebrà de valent. Afanyin-se a llegir-lo abans que algú li tanqui el bloc. (Si els diuen que ha estat un accident, no s’ho creguin.)»

La segona veu era la del professor Manuel Delgado. Segons Piñol el bloc de Manuel Delgado (manueldelgadoruiz.blospot.com) «no es un bloc, és una porta dimensional. Els adverteixo que entrar-hi pot fer trontollar algunes de les nostres conviccions més genuïnes. Per això val la pena». Piñol fa referència a Delgado arrel del «cert ressò» que va obtenir Delgado «quan es va mostrar partidari del procés sobiranista. I ho va fer aportant arguments des de l’esquerra i per l’esquerra».

La tercera veu a la que dedica l’escriptor el seu article és la del professor d’història d’Àfrica, Ferran Iniesta, a qui descriu com «un místic en estat salvatge, un terrorista de la paraula escrita i un Akhenaton de l’intel·lecte. Tot alhora. Si us plau, no es poden perdre un text escrit per ell i que ara mateix sacseja internet: ‘És un tsunami, estúpids!’ Carta urgent a les esquerres jacobines.»

L’article de Sánchez Piñol proposava una última veu: el CAFÈAMBLLET.

«Per acabar, els suggereixo aquesta adreça: cafeambllet.com. Els nois de CAFÈAMBLLET fan palès un principi bàsic: que només hi ha dues classes de periodisme, la premsa rosa i la que tard o d’hora topa amb el poder. Mirin aquests nois i noies, mirin els seus esforços desinteressats per investigar les catifes brutes del nostre país. Tens la sensació que estan sols contra el món. Ah, i just ara un tribunal els acaba de condemnar a pagar 10.000 euros. Mirin i escoltin el que diuen, i formin-se una opinió pròpia. Jo ja ho he fet: el que es cobra per un article no és gaire, però el que guanyi amb aquest va a CAFÈAMBLLET»

Vaig haver de deixar de llegir. Estava emocionat. Aquest article i les nombrosíssimes mostres de suport que havien rebut durant els últims cinc dies demostràvem que no estàvem sols.

—-

1. En aquest sentit a Catalunya hi ha hagut diverses persones que també han fet servir Youtube com a amplificador de manera molt efectiva. Josep Casadellà —amb qui vam coincidir a la lluita per la re-obertura dels CAP de La Selva va iniciar el moviment #NoVullPagar amb un vídeo penjat a Youtube. A la descripció del vídeo es pot llegir: «Si només ho faig jo no passarà res. Si ho fem tots no sabran què fer». Per la seva banda, l’opinió de l’ex-agent de la Guàrdia Urbana, José Martínez Diaz, sobre l’acció dels Mossos d’Esquadra durant la vaga general del 29 de març de 2012 va tenir un enorme impacte. Aquell dia els Mossos d’Esquadra van llençar gasos lacrimògens contra la multitud que es congregava pacíficament al Passeig de Gràcia de Barcelona.

2. Els textos complets d’Andrés Boix Palop i Carlos Jímenez Villarejo els podeu consultar a l’annex número 4, p. 329.