OnSonElsMeusDiners?

Temps estimat de lectura: 9 minuts

On s’explica com la por està canviant de bàndol i els motius que fan que unes quantes persones no puguin continuar dormint tranquiles i on es detalla la molt curiosa història que ha fet possible aquest llibre:

Han passat dos anys des que la Marta i jo, gairebé per casualitat, vam començar a preguntar què estava passant als hospitals de Blanes i Calella. Han estat dos anys intensos, dos dels anys més bonics de la nostra vida. És veritat que en aquest temps hem agafat moltes enrabiades, ens han amenaçat amb demandes, han llençat les nostres revistes a les escombraries, ens han fet seure al banc dels acusats i ens han condemnat. Però tot plegat es queda petit al costat de les coses meravelloses que hem viscut. No és només un exercici de bonrotllisme, és el que hi ha, és l’evidència.

Per començar, en aquests dos anys la Marta i jo hem descobert que el nostre sistema sanitari és un niu de corrupció i opacitat. Algú podria dir que descobrir això no es pot descriure com una cosa meravellosa. Potser no, però és millor tenir un sistema sanitari opac i corrupte i saber-ho que tenir un sistema sanitari opac i corrupte i no saber-ho. Saber-ho, com a mínim, et permet pensar en com canviar-ho.

També durant aquests dos anys hem pogut conèixer un munt de persones extraordinàries, algunes de les quals heu pogut conèixer a través d’aquestes planes. Gent que per alguna raó desconeguda es llença a defensar drets que són de tots. Gent que decideix, vés a saber per què, dedicar el seu esforç, la seva creativitat i el seu temps a fer una cosa que potser mai ningú els agrairà i que, per descomptat, mai els farà rics ni mereixedors d’una Creu de Sant Jordi com la que té Ramon Bagó. Gent com la que he descrit en aquest llibre, però també gent de la qual no sé el nom, però sé que hi és i que, si fa falta, anirà les vegades que calgui a la porta de la Ciutat de la Justícia amb una pancarta que digui «Jo també sóc CAFÈAMBLLET» o que es posarà un pegat a l’ull i cridarà «Jo també sóc Esther Quintana». Gent que, si cal, s’aixecarà un matí i anirà a parar un desnonament sense importar-li el risc real de rebre uns quants cops de porra o acabar en una comissaria. En aquests dos anys la Marta i jo hem conegut centenars de persones com aquestes i he de dir que això sí és meravellós.

Molt maco, dirà algú, però, què hem de fer ara? Què hem de fer davant el desastre d’una sanitat malalta que està provocant tant patiment a tanta gent? És veritat que el panorama és desolador: Boi Ruiz segueix sent conseller, les empreses de sanitat privada estan fent salts d’alegria amb la destrucció del sistema públic. La veritat és que la situació és molt complicada.

Però com hem vist, el que està passant avui a la nostra sanitat no ha caigut del cel. El que està passant a la nostra sanitat és el resultat de molts anys de feina de molta gent que, cal dir-ho tot, ha treballat de valent per crear el sistema opac i antidemocràtic que tenim. Han necessitat prop de trenta anys! Seria una mica ingenu pensar que tot aquest desastre l’arreglarem en dos anys. Si molts dels desastres que patim avui van néixer per decisions que es van prendre fa vint anys, és segur que el sistema de salut que tindrem d’aquí vint anys dependrà del que fem avui, de les decisions que prenguem avui. I a risc de tornar a semblar massa optimista, en aquests dos anys han passat coses molt i molt bones.

Per exemple, l’equip gestor de la CSMS s’ho pensarà molt abans de fer comunicats com els que feia quan encara no es coneixia l’existència de l’Informe Crespo. I el que és millor, si en fan algun, sempre els podrem dir: abans de fer comunicats el que hauries de fer és dir on han anat a parar els 2,4 milions d’euros que han desaparegut dels nostres hospitals. Ja no ens creiem les seves mentides i això ja és un pas.

Una altra victòria enorme és que molta gent s’ha fet «famosa». Qui havia sentit a parlar de Josep Prat, Carles Manté o Ramon Bagó fa dos anys? Si durant trenta anys aquesta gent estretament relacionada amb la sanitat pública ha fet i desfet, ha estat, en gran mesura, gràcies al silenci i als racons foscos del sistema.

En aquests dos anys, gràcies a la feina d’un munt de gent, ha començat a entrar la llum allà on regnava la foscor. Fa dos anys ningú es podia imaginar que aquests dos aristòcrates amb sous milionaris passarien la nit al cuartelillo, en part gràcies a la feina d’un jardiner de Reus a qui un dia el poble va votar perquè fos regidor. Tard o d’hora en Prat i en Manté hauran d’explicar on són els 720.120€ (més IVA) euros que es van gastar en informes que ningú mai no ha vist.

Per la seva banda, Ramon Bagó ben aviat haurà d’explicar a la Fiscalia com va ser que un bon grapat de sucosos contractes de la sanitat pública van anar a parar a les seves empreses. Només han passat 14 mesos des que vam publicar «Ramon Bagó, l’home que es contractava a si mateix amb diners públics».

I la cosa es pot complicar encara més per als beneficiaris de la opacitat sanitària. L’Oriol i l’Antía continuen investigant i tenen els ulls posats sobre racons de la nostra sanitat terriblement foscos: l’Hospital de Sant Pau, l’Hospital Sant Joan de Reus, les dobles llistes d’espera, els negocis de Boi Ruiz o els contractes d’en Bagó a Badalona, on la Fiscalia continua investigant. Jo de vosaltres els seguiria a Twitter.

Com he dit, la història d’en David Vidal, el regidor de Reus, mereixeria un llibre per a ell sol i, si ningú se m’avança i tinc temps, m’agradaria moltíssim explicar-la. Ara mateix, després de les detencions de Prat i Manté i els registres fets per l’Oficina Antifrau Europea a l’Ajuntament de Reus, és qüestió de temps que l’escàndol esclati amb molta més força del que ho ha fet fins ara. «Això va per llarg —em va dir en David per telèfon quan li demanava uns detalls per a la redacció d’aquest llibre— i queden anys de feina per desentranyar el que ha fet aquesta gent els últims 20 anys.» Igual que quan el vam conèixer, un any més tard no és estrany veure en David connectat a les 12 de la nit, fent escrits, llegint BOE o preparant documentació per presentar a un jutjat.

L’Àngels Martínez Castells i en Toni Barberà recorren Catalunya fent xerrades, explicant totes les trampes que ens paren polítics i mitjans de comunicació i fent de Dempeus per la Salut Pública un dels malsons de l’aristocràcia sanitària.

Mentrestant, en José segueix atentament totes les notícies que surten sobre sanitat. Cada cop que detenen o imputen algú en relació als escàndols sanitaris ens envia un missatge dient: «Us haurien d’haver condemnat per haver-vos quedat curts!».

El CAFÈAMBLLET, que és el que ens dóna de menjar, continua sortint puntualment cada mes. És veritat que la Manoli s’ha d’esforçar cada dia més per vendre anuncis, però de moment la revista ens paga un sou. Gairebé sempre.

Per una altra banda, i en gran part gràcies al senyor Josep Maria Via, moltíssima gent s’ha assabentat que existim més enllà de la comarca de la Selva. Durant els últims sis mesos hem recorregut Catalunya de dalt a baix participant en xerrades, debats i conferències a què ens han convidat estudiants, assemblees, associacions de veïns, casals… Que no sortim a TV3? Cap problema, anirem poble per poble explicant el que hem après sobre la nostra sanitat.

El relat es va acabant i només queda una història per explicar: la del llibre que teniu a les mans. Quan es va conèixer la sentència que ens condemnava a pagar 10.000€ als directius dels hospitals de Blanes i Calella, milers de persones es van indignar. Durant els dies posteriors que es fes pública la sentència vam rebre centenars de correus electrònics, missatges a Facebook i trucades telefòniques oferint-nos ajuda per pagar la multa. És difícil explicar el que se sent quan un jubilat et truca i et diu que la seva pensió no li permet aportar gaire, però que, si li donem un número de compte, ell hi posarà 5 euros per ajudar-nos a pagar la multa, a continuar explicant el que cada dia oculten els mitjans subvencionats amb milions d’euros dels ciutadans. Vam pensar, però, que no podíem acceptar aquells cinc euros per donar-los a uns hospitals d’on ja han desaparegut 2,4 milions d’euros de milers de jubilats i treballadors. I si en comptes de córrer a pagar la multa, córrer a defensar-nos, aprofitàvem l’ocasió per passar a l’atac? I si en comptes de recollir els diners per pagar la multa recollíem els diners per publicar un llibre on s’expliqués detalladament allò que tanta gent està interessada que no s’expliqui? I si fèiem que la seva denúncia se’ls tornés com un bumerang i posàvem noms i cognoms a alguns dels protagonistes dels desastres que han tingut lloc a la nostra sanitat durant els últims vint anys? Vam proposar la idea als nostres lectors, a la gent que havia vist i compartit els nostres vídeos i vam acceptar. En dotze hores vam recollir els 10.000€ que necessitàvem. Avui, quaranta-cinc dies més tard, i quatre anys després d’haver vist l’anunci d’Assitència Sanitària Col·legial al sofà de casa dels pares de la Marta, el llibre està acabat.

Esperem que aquest llibre us hagi agradat, però, sobretot, esperem que us sigui útil. Quan des del CAFÈAMBLLET vam començar a preguntar què estava passant amb la nostra sanitat, on eren els nostres diners, va ser molt profitós trobar tota la feina de les moltes persones que havien fet aquestes preguntes abans que nosaltres. A la nostra sanitat queda molta feina per fer i moltes preguntes per formular. Esperem que aquest llibre sigui d’utilitat perquè qualsevol, allà on sigui, pugui continuar fent preguntes. Esperem que aquest llibre que teniu a les mans us serveixi per continuar lliurant aquesta lluita per la sanitat pública que, per anar bé, no hauria d’acabar fins que cap persona mori per manca d’atenció mèdica adequada. Ni al nostre país ni a qualsevol país del món.

Marta i Albano.

Breda, 25 de març de 2013