OnSonElsMeusDiners?

Temps estimat de lectura: 7 minuts

On s’explica com vam fer una entrevista bastant ridícula i com mai podrem oblidar el nostre pas per l’Hospital Sant Joan de Deu:

El CAFÈAMBLLET ja no tenia oficina, ni empleats. Els ingressos per publicitat ja no ens permetien ni pagar un lloguer d’una oficina, ni contractar redactors, ni comercials, ni pagar una impressió setmanal. Per això, una de les primeres decisions que vam prendre després de marxar de Blanes va ser passar de ser una revista setmanal a sortir un cop al mes. Fer una edició mensual permetia que una sola persona es pogués encarregar de tota la feina de redacció i rebaixava considerablement els costos d’impressió. La despesa d’oficina també la vam eliminar, ja que la petita habitació de casa dels pares de la Marta s’havia convertit en la nova redacció del CAFÈAMBLLET.

Però el CAFÈAMBLLET no donava ni tan sols per a un sou, de manera que vam haver de prendre dues decisions més. La primera tenia a veure amb si seguíem endavant amb la revista o no. El sentit comú aconsellava deixar-ho córrer i buscar-se una feina per poder ingressar un sou a final de mes. Però ens va semblar que tancar el CAFÈAMBLLET era una jugada deslleial amb la revista que tantes satisfaccions ens havia donat durant els quatre anys anteriors. Ens feia la sensació que tancar-la al primer contratemps era fer com qui abandona el seu gos a les primeres vacances. Vam decidir donar-li una altra oportunitat. Això ens obligava a prendre l’altra decisió: algú havia de sortir a treballar fora per portar diners a casa. Els meus coneixements de filologia no eren garantia de trobar una feina mitjanament ben pagada, i encara menys tenint en compte que no havia acabat la carrera. En canvi, la Marta tenia una professió amb millors perspectives laborals: infermera especialista de quiròfan. Així, la següent decisió va ser que la Marta tornés a exercir d’infermera per tal d’ingressar un sou a final de mes.

 CAFÈAMBLLET: periodisme despistat

Aquests canvis van permetre que el CAFÈAMBLLET seguís viu. Tot i que no donava diners, crèiem que encara podia ser útil, i l’anunci d’ASC ens va marcar un camí. Vam pensar que una bona contribució que podia fer la nostra revista era explicar l’excel·lent servei que es donava a la sanitat pública de la nostra zona, les comarques de la Selva i l’Alt Maresme. La Marta i jo, que havíem estat treballadors de l’Hospital Comarcal de Blanes, sabíem que els professionals feien una feina magnífica. Digués el que digués l’anunci d’ASC, això era una realitat que calia explicar.

Vam trucar a la Corporació de Salut del Maresme i la Selva (CSMS), l’entitat gestora dels hospitals de Blanes i Calella, per demanar una entrevista i explicar el nostre pla. Al cap de pocs dies ens reuníem amb Xavier Conill, el director de planificació dels hospitals. Vam explicar-li que volíem fer una sèrie de reportatges explicant el funcionament dels hospitals, les característiques del servei i, en general, les bondats del sistema sanitari públic de la nostra zona.

Avui, gairebé quatre anys més tard i vista amb perspectiva, aquella va ser una reunió surrealista. Nosaltres érem allà, amb una proposta per fer equip en defensa de la sanitat pública, de manera totalment desinteressada, sense saber que les preocupacions del nostre interlocutor poc tenien a veure amb aquest objectiu. En aquell moment no ho sabíem, però estàvem parlant amb un directiu d’una entitat que amagava des de feia anys una trama que va fer desaparèixer 2,4 milions d’euros d’aquells hospitals públics. Molts mesos més tard sabríem que en aquell afer hi estaven implicats un alcalde de la nostra zona, diversos regidors i, fins i tot, Núria Constans, gerent dels hospitals de Blanes i Calella i cap del senyor Conill. Moltes vegades la Marta i jo hem rigut imaginant què pensaria en aquell moment el senyor Conill. Tenim dues hipòtesis: o bé va pensar que estàvem estirant del fil, perquè oloràvem alguna cosa, i havíem inventat tot allò d’explicar la sanitat pública per veure què en trèiem; o bé que no teníem ni idea de res, que érem uns despistats, i només volia enllestir-ho ràpid per poder anar a fer el cafè.

Doncs fem saber al senyor Conill, per si de cas llegeix aquestes línies, que l’opció correcta és la segona. No sabíem res de res! No sabíem res dels 2,4 milions d’euros desapareguts, no sabíem res de la trama, ni dels alcaldes, ni dels regidors. Érem així d’innocents, de mal informats, d’incompetents.

Avui, quan pensem en aquella entrevista, no podem evitar sentir una mica de vergonya. Com podia ser que, ni com a professionals de la comunicació ni com a ciutadans, no coneguéssim una mica millor el funcionament del nostre sistema sanitari? Durant els mesos següents vam descobrir que la ignorància sobre el sistema sanitari català estava molt estesa. Tot indicava que una gran part de la població havíem deixat de ser ciutadans i ens havíem convertit en uns simples clients que utilitzen un servei. Sense preguntar, sense demanar explicacions i sense importar-nos com es gastaven els nostres diners. Com no podia ser d’una altra manera, això ho van aprofitar uns quants per convertir la sanitat pública en un lloc perfecte per fer negocis particulars.

El projecte d’explicar el bon funcionament dels hospitals de Blanes i Calella no va arribar gaire lluny i tot va quedar en un parell d’articles on es descrivien alguns dels serveis dels hospitals amb la informació que vam trobar al seu web corporatiu.

Una casa nova i un miracle

Gràcies a la nova feina de la Marta l’estiu de 2009, després de set mesos vivint a casa dels pares, vam poder llogar una casa als afores de Breda. Era una casa antiga, però tenia un pati amb arbres i un garatge bastant gran, que es va convertir en la nova redacció del CAFÈAMBLLET. La situació de la revista no era per tirar coets, però els canvis que havíem fet ens permetien continuar sortint puntualment cada mes. Aquell mateix estiu vam contractar la Manoli, una veïna dels pares de la Marta, perquè s’ocupés de vendre anuncis per a la revista. Semblava que el CAFÈAMBLLET tornava a estabilitzar-se i ara només calia que jo pogués cobrar un sou.

L’estiu va passar, va arribar la tardor i amb l’hivern va arribar un dels moments més durs de les nostres vides. El novembre de 2009 un dels nens va agafar una meningitis bacteriana. El 30 de novembre van operar-lo a l’Hospital Sant Joan de Déu. Va ser una d’aquelles operacions que surten a les pel·lícules, on els metges et diuen que és a vida o mort. Ens van dir també que, si sobrevivia, podria patir seqüeles greus.

Vam passar el mes següent als passadissos de l’hospital. Un hospital de nens és un d’aquells llocs que s’han de veure. S’han de veure les cares dels nens malalts, les cares de les famílies que fa cinc setmanes esperen a les portes de la UCI que un nen de sis anys doni senyals de millora, els pares rebent la notícia que el nen s’està posant millor, la notícia que el nen es mor… La Marta i jo vam veure en una petita sala d’espera com uns pares s’ensorraven, literalment, només de veure la cara del metge entrant per la porta. Mai no ho podrem oblidar. Mai no podrem oblidar tampoc que, en cap moment, al llarg d’aquell mes en què el nen va lluitar per la seva vida, ningú ens va demanar un estat de comptes, una tarja de crèdit o un rebut pagat. Ni a nosaltres, ni a cap família a qui se li estigués morint el fill.

El 28 de desembre de 2009 el nen va sortir pel seu propi peu i sense cap seqüela. Qui hagi viscut una situació similar, qui hagi salvat la vida gràcies a l’atenció rebuda en un hospital, sap que a partir d’aquell dia estaràs agraït a aquell hospital, a aquells professionals, a aquelles persones fins l’últim dia de la teva vida.

Com us podeu imaginar, la Marta, jo i tota la família estàvem molt i molt feliços, i poder esperar junts els reis d’aquell any, amb el nen sa i estalvi, era el millor regal que podíem demanar. A banda d’això, era emocionant saber que vivíem en un país on qualsevol nen, independentment de la situació econòmica de la seva família, rebria l’atenció mèdica necessària. Érem molt conscients que l’atenció que vam rebre no l’haguéssim pogut pagar mai en un sistema sanitari privat. Ni nosaltres ni qualsevol família de classe mitjana o mitjana alta.

 

Ajuda’ns a difondre un resum d’aquest capítol:

“Un hospital de nens és un d’aquells llocs que cal veure”