OnSonElsMeusDiners?

Temps estimat de lectura: 35 minuts

On es veu amb detall com un hospital municipal en crisi es fa amb una cafeteria de 2 milions d’euros i com uns quants alcaldes de CiU i del PSC miren cap a una altra banda:

A finals de 2010, un any més tard del nostre pas per l’Hospital Sant Joan de Déu, començava a sonar la paraula retallades al voltant de la sanitat pública. El març de 2011, dos anys més tard de la primera i absurda entrevista que vam tenir amb Xavier Conill, els treballadors i els usuaris dels hospitals de Blanes i Calella van patir la primera onada de retallades i el CAFÈAMBLLET volia explicar l’impacte que havien tingut. Per segona vegada vam demanar una entrevista amb Xavier Conill. Ens tornàvem a veure les cares, però aquesta vegada anàvem una mica més ben informats.

Abans d’aquesta segona entrevista havíem fet una mica de recerca sobre la CSMS i vam saber que, tot i finançar-se amb diners de la Generalitat, la seva gestió era autònoma. Això volia dir que els gestors dels hospitals de Blanes i Calella rebien diners de la Generalitat a canvi de donar el servei sanitari a la zona, però eren ells, els gestors, els que administraven els diners i no pas la Generalitat. La Generalitat era la que reduïa el pressupost, però eren els gestors els que decidien per on s’havien de passar les tisores. Aquesta autonomia a l’hora de gestionar els diners (i de decidir on fer les tisorades) es coneix a la sanitat catalana com autonomia de gestió.

Si qui decidia per on passar les tisores eren els gestors de la CSMS, la pregunta obligada era: quin criteri feien servir aquests gestors a l’hora de retallar? Feia pocs dies s’havia sabut que els treballadors patirien una retallada del 5% als seus sous i ja es parlava obertament de tancar el servei de ginecologia de l’Hospital Comarcal de Blanes.

Una cafeteria de luxe abans de les retallades

El senyor Conill —d’uns cinquanta anys, prim, amb barba curta i canosa— em va rebre al seu despatx de l’hospital de Blanes. El despatx era senzill, però tenia una finestra magnífica per on entrava el sol del matí i des d’on es veia el jardí i el bosc que rodeja l’hospital de Blanes i les persones que entraven i sortien de l’edifici.

—Quin criteri es fa servir a l’hora d’aplicar les tisores? Qui decideix si l’estalvi s’aconsegueix fent fora infermeres o reduint, per exemple, la despesa de jardineria? —vaig dir, assenyalant cap a l’exterior.

Conill va respondre com si la pregunta la hi fessin cada dia. Potser la hi feien o potser l’esperava. Sigui com sigui, l’home tenia una resposta molt ben estructurada. Conill em va dir que, per entendre el que estava passant, primer calia entendre el funcionament del sistema de decisió. Va agafar un foli d’una petita impressora, va treure un bolígraf de la butxaca interior de la seva americana de pana i em va fer un dibuixet que, més o menys, explicava això:

 

—El dia a dia de la gestió —explicava Conill— el porta l’Equip Gestor, que és el que té els coneixements tècnics per fer funcionar l’hospital.

—D’acord —vaig insistir—, però qui tria si la millor opció per reduir la despesa és fer fora metges o, en comptes d’això, el millor és prescindir del servei de jardineria?

—L’Equip Gestor proposa les mesures que s’han de prendre al Consell Rector, format pels alcaldes… i són ells els que donen el vistiplau.

—És a dir, que ells prenen la decisió final?

—Sí.

—I sempre fan cas de les recomanacions de l’Equip Gestor? —Gairebé sempre.

Mesos després sabríem que, darrere aquest «gairebé sempre» pronunciat per Conill, s’amagava un punt crucial del que seria la nostra investigació.

—Però la Generalitat, que és la que posa els diners, deu tenir algun control, no?

—Sí. Per començar, dintre del Consell Rector, a més dels alcaldes, hi ha un representant de la Generalitat. A banda d’això, tenim l’obligació d’enviar els nostres comptes cada any a la Intervenció General de la Generalitat…

—Tornant al tema de les retallades…

—La cosa és molt senzilla —em va interrompre Conill—: l’any 2010 teníem un pressupost de 107 milions d’euros per atendre els ciutadans. Aquest any, en canvi, n’hem rebut 94. Això significa que tenim 13 milions menys per gastar… i això ens obliga a retallar.

No calia ser gaire intel·ligent per entendre un argument tan contundent. De fet, és l’argument que els que apliquen les retallades repeteixen com un mantra incontestable des que van començar a aplicar-les. 94 és menys que 107, i això no és discutible. Davant d’aquest argument, qui es queixa de les retallades corre el risc de semblar un nen capritxós que no entén que els caramels s’han acabat. Després de tres anys de retallades a la sanitat, aquest segueix sent l’argument principal de qui les imposa: «No hi ha diners, hem de retallar». Com sempre, però, la realitat és molt més complexa que allò que es repeteix mil i una vegada als telenotícies, a les planes de la premsa dòcil i a les tertúlies radiofòniques.

Hi havia alguna cosa que no ens acabava de quadrar en allò que ens explicava Conill. Feia dies que entre els treballadors corria un rum-rum que es podia resumir més o menys així: «Per pagar-nos el sou no hi ha diners, però per fer una cafeteria nova a l’hospital de Calella si que n’hi ha!». La queixa era comprensible. Mentre els treballadors començaven a patir les tisorades a les seves nòmines, a l’hospital de Calella s’estava construint una cafeteria més pròpia d’un creuer de luxe que d’un hospital en època de retallades. Li vam traslladar la inquietud a Conill:

—D’acord, ho entenc, però, llavors, si el pressupost s’ha reduït tant, com és que a l’hospital de Calella s’està construint una cafeteria totalment nova mentre se’ls estan retallant 50 euros del sou als administratius? El que pregunto és: qui decideix si s’han d’abaixar els sous o no fer la cafeteria?

—El que passa amb la cafeteria és que el contracte per construir-la ja estava signat i no el podem trencar, tenim una obligació amb l’empresa contractista… —Però quan es va signar aquest contracte?

—El 2009.

—Però el 2009 la crisi ja era aquí, ja s’estaven patint restriccions pressupostàries, no? Ningú va preveure que la cosa es podia complicar? Si hem estat trenta anys amb la mateixa cafeteria, calia fer una cafeteria tan… luxosa com la que s’està fent? No es podia esperar?

—Bé això és una opinió… en el seu moment es va decidir que s’havia de fer aquesta despesa… a més és un contracte que ja està signat i no es pot trencar…

—I qui va decidir construir la nova cafeteria? L’Equip Gestor? O va ser el Consell Rector? Això està recollit a les actes de treball? Són públiques aquestes actes?

—Bé, això són detalls que…

—Detalls importants, no?

—Bé, ja t’he dit que les decisions les pren el Consell Rector, ells són els responsables últims… els ho hauries de preguntar a ells…

Gestors sanitaris que vivien en un altre planeta

Conill no volia parlar de la cafeteria. Quan vaig arribar a casa vaig buscar a Google «cafeteria+hospital+Calella». Al cap d’una estona ho vaig trobar al BOE del 5 de novembre de 2009 (pàgina 137.036):

Tipo: servicios. Descripción: Servicio de restauració integral, obras de remodelación y equipamiento de la Corporació de Salut del Maresme i la Selva. Presupuesto: 2.116.107,97 euros. Sin IVA. Contratista: Serhs Food Area S.L.

Analitzem les dades. L’adjudicació és va produir el novembre de 2009. Pocs dies més tard es coneixia el pressupost per al 2010, segons el qual els hospitals de Blanes i Calella rebrien un milió d’euros menys. No sabien els membres de l’Equip Gestor ni el Consell Rector, format pels alcaldes, que les retallades ja havien arribat? En quin món vivien els que havien decidit gastar-se més de dos milions d’euros en una cafeteria el 2009? No llegien els diaris? No sabien res de tot el que estava passant?

Ja hi havia hagut indicis el 2008: el 15 de setembre, l’empresa Lehmann Brothers feia fallida; el 22 d’octubre, la borsa espanyola queia un 8,16 %, la segona caiguda més gran de la seva història; el 3 de desembre, s’aprovava el Plan E per intentar pal·liar els efectes de l’atur al sector de la construcció; l’economia, després de créixer un 3,5 % l’any anterior, el 2008 queia un 0,7 %. A Espanya ja ningú podia negar l’arribada de la crisi.

I si això no fos prou, el 2009, el 16 de gener, el Govern d’Espanya aprovava una revisió del Programa d’Estabilitat, que contemplava més atur, més dèficit i més recessió per a aquell any; el 19 del mateix mes, Standard&Poor’s rebaixava la qualificació del deute espanyol; el 29 de març el Banc d’Espanya intervenia la Caixa de Castilla-La Mancha…

No havien arribat aquestes notícies a les oficines de Conill, als despatxos dels alcaldes? Sembla que no. Van decidir gastar 2 milions en una cafeteria nova que, curiosament, l’havia de construir una empresa del Grup Serhs, propietat de l’exalcalde de Calella, Ramon Bagó, i antic membre d’aquest Consell Rector que ara li atorgava aquest sucós contracte!

Pocs dies després de l’entrevista amb Conill, la Marta i jo vam anar a sopar a la casa de l’Ivan Gabriel a Calella. Vaig conèixer a l’Ivan a l’institut i des de llavors hem mantingut contacte. Durant els dos anys que vam dedicar a estudiar el sistema sanitari el vaig trucar molt sovint per explicar-li tot el que anava aprenent. Aquest excercici d’explicar-li a algú aliè al sistema m’ajudava a trobar millors maneres d’ordenar la informació i, fins i tot, m’ajudava a entendre conceptes i connexions que fins aquell moment em passaven desapercebudes. Al cap de moltes hores al telèfon, el meu amic Ivan havia anant lligant caps i aquell dia, mentre sopàvem, va exposar el seu parer:

—Grup Serhs. És la clau de tot, tothom ho sap…

—Què vols dir? —va preguntar la Marta.

—El Grup Serhs, el seu amo, Ramon Bagó… ho tenen ben muntat… Mira: ell és l’amo del Grup Serhs, el Grup Serhs rep contractes de molts hospitals, entre ells, els de Blanes i Calella…

—…

—Justament els hospitals que ell va ajudar a fundar com a alcalde de Calella, ell va impulsar la CSMS, el Consell Rector, l’Equip Gestor (que va estar durant anys sota el seu control)… tot. És la clau.

—Ja, però…

—És pertot: dóna de menjar a hospitals, escoles, universitats, al camp del Barça, al de l’Espanyol, a Port Aventura… fins i tot a les presons, així que, si no voleu acabar alimentant-vos del menú Serhs, no us fiqueu en embolics!

Tothom va celebrar l’acudit i vam canviar de tema.

 Ajuda’ns a que la història de la cafeteria de Bagó es conegui:

Cafeteries de luxe a hospitals quebrats

Senyor Alcalde: tinc un mail per a vostè

Dos dies després d’haver parlat amb Xavier Conill vam enviar un mail a Josep Maria Juhé, alcalde de Calella pel PSC. Segons ens havia explicat Conill, Calella era la població que tenia més seients al Consell Rector dels hospitals, i això el convertia en l’alcalde amb més poder i la persona més rellevant en la gestió dels 94 milions d’euros que la Generalitat va donar a la CSMS l’any 2011.

De: CAFÈAMBLLET · Per: Josep Maria Juhé · Data: 17 de març de 2011 · 18:14

Benvolgut Josep Maria:

Estem fent un treball sobre la Corporació que té com a objectiu intentar entendre el seu funcionament. (…) El senyor Conill ens va dir que moltes de les preguntes que li fèiem a ell, les hi hauríem de fer a vostè. A continuació li trasllado les preguntes: 1.- Quant cobra la gerent de la CSMS? 2.- Hi ha actes de les reunions de l’Equip Gestor? Són públiques aquestes actes? Si és que sí: on es poden consultar? Si és que no, per quin motiu? 3.- El senyor Conill ens va dir que un dels controls a què està sotmesa la CSMS és una auditoria feta per una empresa externa. Em podria dir quina empresa fa aquesta auditoria? 4.- Les adjudicacions que fa la CSMS són públiques? Són públiques les adjudicacions de contractes menors? El Consell Rector, del qual vostè forma part, controla les adjudicacions? Hi ha alguna incompatibilitat a l’hora de fer adjudicacions a empreses privades vinculades amb els membres de l’Equip Gestor o del Consell Rector? (…) Si alguna de les dades que demano no són accessibles o no són competència de dit consell, li agrairia que m’indiqui a qui adreçar-me per tal d’aclarir aquests dubtes.

Atentament, Albano

Com es pot veure, les preguntes no són res de l’altre món i es refereixen a aspectes fonamentals del funcionament de la CSMS. Tot i així, Juhé no contesta-va. Quatre dies més tard vam tornar a escriure-li un mail repetint-li les preguntes i afegint-ne algunes més. Durant aquella setmana havíem continuat mirant documentació sobre la CSMS i havíem descobert una cosa que es deia Consorci Hospitalari de Catalunya (CHC) (1). És important recordar bé aquest nom. En aquell moment no ho sabíem, però darrere aquest nom s’amagava una organització que ha controlat, durant dècades, milers de milions d’euros públics d’esquenes als ciutadans. Aquest segon correu deia:

De: CAFÈAMBLLET · Per: Josep Maria Juhé · Data: 21 de març de 2011 · 12:41

Benvolgut Josep Maria:

No sé si heu rebut correctament les preguntes que us vaig adreçar a finals de la setmana passada en relació a la Corporació de Salut del Maresme i la Selva. Al final d’aquest correu les tornaré a reproduir per si de cas. Independentment d’això, voldria afegir-hi alguna pregunta més.

1.- Hem vist que la CSMS i els diferents ajuntaments de la zona estan associats a un ens denominat Consorci Hospitalari de Catalunya (CHC). Quins serveis ofereix el CHC a la Corporació? Quina quota es paga?

Seguint el rastre a Internet

Una altra cosa que vam «descobrir» aquella setmana van ser els pressupostos de la Corporació, on es feia referència, sense gaire detall, a què es destinarien els 94 milions d’euros que la CSMS va rebre de la Generalitat el 2011. Poso «descobrir» entre cometes perquè la veritat és que no suposa una gran proesa trobar uns pressupostos que estan penjats al web de la Generalitat, a disposició de tothom. Però també és veritat que, després de setmanes explorant el web de la Corporació, no havíem vist aquests pressupostos enlloc. A més, durant la nostra entrevista, el senyor Xavier Conill no ens va parlar en cap moment d’aquest pressupost. Parlo també de «descobriment», perquè normalment ens imaginem que darrere una revelació periodística sol haver-hi una ‘gola profunda’, l’accés a una documentació reservada o el testimoni excepcional d’alguna persona que decideix explicar-ho tot. Molts casos són així, però no tots.

Després de dos anys navegant per la xarxa cercant informació, consultant els BOE, mirant memòries d’entitats públiques, semipúbliques i privades, noms de persones, càrrecs, informes de registres mercantils i coses per l’estil, he après una cosa molt i molt important: els rastres de les operacions més infames solen estar penjats a tot arreu i els documents que proven les actituds més reprovables acostumen a estar a la vista de tothom. Només cal que algú relacioni les dades i les interpreti. I els pressupostos de la Corporació que vam «descobrir» guardaven informació molt interessant.

Un cop revisats diversos contractes que rebia l’empresa de Ramon Bagó per part de la Corporació (construcció de la cafeteria, servei de menjar de personal, pacients, etc.) i recordant les paraules que el meu amic Ivan va dir durant aquell sopar («Bagó és la clau de tot»), vam unir tres fets que fins aquell moment no estaven relacionats per a nosaltres: en primer lloc que, segons Conill, «el màxim òrgan de decisió sobre com es gestionen els diners és el Consell Rector, amb els alcaldes com a màximes autoritats»; en segon lloc, que entre els anys 1979 i 1991 Ramon Bagó, l’home que rebia contractes de la Corporació, va ser alcalde de Calella i, com a tal, va impulsar la creació de la Corporació; i per últim, que la Corporació estava associada al CHC, una entitat de la qual no sabíem gairebé res, excepte que havia gestionat la CSMS i que va ser dirigida durant dècades pel mateix Ramon Bagó.

Si entre aquests tres fets encara no veieu una relació potent, si encara no veieu motius per saltar de la cadira, no us preocupeu. En aquell moment, nosaltres tampoc. Per ara és suficient tenir clar que hi ha una cosa que es diu CHC, que un dels seus principals impulsors va ser Bagó i que, durant anys, aquesta cosa (el CHC) va gestionar la Corporació.

En resum, tot i no tenir una visió totalment clara del que estava passant, les dades que coneixíem ens portaven a fer-nos algunes preguntes. Per exemple, vèiem que, per «estalviar», la direcció havia decidit retallar els sous als treballadors, però mantenia el contracte amb l’empresa de Bagó. Xavier Conill afirmava que aquest contracte milionari per fer una cafeteria «no es pot trencar» perquè ja estava signat. Això s’entén, però la baixada de sous que els directius van imposar als treballadors també implicava trencar un contracte: el conveni col·lectiu dels treballadors. La supressió de serveis com el de ginecologia, cosa que va fer que els habitants de Tossa de Mar s’haguessin de desplaçar fins a 30 quilòmetres per rebre atenció, també suposava trencar un contracte amb els ciutadans, que veuen com es queden sense un servei pel qual ja havien pagat. En definitiva, el que es veia era que es podien trencar tots els contractes excepte el d’un empresari que, curiosament, té un profund lligam històric amb la Corporació.

El cas de les tisores selectives

Que les retallades no afectessin els contractes que rebia Bagó ens va portar a analitzar altres despeses de la Corporació per veure si l’«austeritat» que s’apli-cava als treballadors i als usuaris també s’aplicava a altres àmbits. Vam mirar, per exemple, l’evolució de la despesa en estudis i dictàmens:

De la mateixa manera que les retallades no arribaven als contractes de Ramon Bagó als hospitals (la cafeteria seguia en marxa), l’austeritat tampoc arribava al pressupost dedicat a estudis i informes. Per això, vam voler saber quines eren les empreses que feien aquests «estudis i informes». Llavors, entre les preguntes que vam afegir al segon mail a l’alcalde Juhé hi havia aquestes:

—Hem vist que, tot i que l’any 2011 l’aportació de la Generalitat cau un 12%, la despesa en informes i estudis no només no cau, sinó que s’apuja un 15%. Davant d’això volíem saber:

1.- Quins són aquests informes? 2.- Quines empreses els fan? 3.- S’ha convocat concurs públic per fer aquests informes? 4.- On es poden consultar aquests informes?

Lamentablement, el que hem aconseguit esbrinar fins ara és que ens trobem en un terreny on la transparència no és tota la que seria convenient, tractant-se d’un tema tan delicat com és el de la salut pública. Esperem comptar amb el seu ajut per tal d’aclarir aquests temes que són del màxim interès ciutadà.

Atentament, Albano.

Aquest segon correu sí va rebre una ràpida resposta. No havien passat ni dues hores quan vam poder llegir:

Benvolgut: M’ha arribat la informació i les seves preguntes. Tot i que sóc membre del Consell Rector, moltes de les qüestions que em planteja s’escapen al que és el meu coneixement. Tanmateix intentaré trobar la resposta a tot el que em sigui possible contestar, li demano uns dies.

Gràcies, Josep M. Juhé

La bona notícia era que, en aquesta ocasió, el senyor Juhé contestava. La mala notícia era que semblava no tenir ni idea de què li preguntàvem. Tenint en compte que el senyor Juhé era la màxima autoritat de la Corporació, era difícil entendre com aquestes qüestions bàsiques «escapaven» al seu coneixement. «Intentaré trobar resposta a tot el que em sigui possible», diu Juhé.

«Intentaré»? Però no és ell la màxima autoritat? Com comprovaríem més tard, la «ignorància» de Juhé era una constant que ens avançava un fet d’una importància enorme: el control municipal dels equips gestors de desenes d’hospitals arreu de Catalunya és una simple pantalla que permet que una enorme quantitat de diners es gastin i s’adjudiquin sense cap control efectiu, totalment d’esquenes al ciutadà i, moltes vegades, infringint les lleis.

Les guineus municipals tenint cura de les gallines sanitàries

El mateix correu, amb les mateixes preguntes, el vam enviar a l’alcalde de Blanes, Josep Trias, ja que ell també formava part del Consell Rector que havia de controlar l’Equip Gestor. Però abans de conèixer la seva resposta ens hem d’aturar en un fet que fins aquell moment ens havia passat desapercebut, una mena de captura de regulador en l’àmbit local que ens va sobtar moltíssim. Es coneix com captura del regulador el mecanisme pel qual una institució pública passa a ser controlada per aquells als quals, aquesta institució hauria de controlar. Parlant clar i català: la «captura del regulador» és posar la guineu a tenir cura de les gallines. Mirant els currículums dels alcaldes de la zona vam descobrir això:

Casualitat? Josep Trias, abans de ser alcalde de Blanes, era membre de l’Equip Gestor, al qual, com a alcalde, havia de controlar. Es a dir: Trias vigilava, en nom dels ciutadans de Blanes, que els membres de l’Equip Gestor (els seus excompanys, entre els quals es trobava la seva dona, també directiva) fessin bé la feina. Amb l’alcalde de Lloret de Mar, Xavier Crespo, passava el mateix. Xavier Crespo, abans de ser alcalde, va formar part de l’Equip Gestor de la CSMS. Un pas per la sanitat pública que, mesos després, ocuparia les portades dels diaris.

Com hem vist anteriorment, al Consell Rector també hi ha un seient perquè la Generalitat controli l’Equip Gestor. Doncs bé, aquest seient estava ocupat per Joaquim Casanovas, que, abans de representar els interessos dels ciutadans en nom de la Generalitat era membre de l’Equip Gestor que ara ell havia de controlar. Tenint en compte aquestes estretes relacions entre controladors i controlats s’entén molt millor perquè «gairebé sempre» les decisions de l’Equip Gestor es recolzen unànimement com ens havia explicat Conill.

Els gestors es posen nerviosos

En aquest punt, a l’edició impresa del CAFÈAMBLLET del mes de març publiquem el primer article sobre el tema: «CSMS: Contractes milionaris en època de retallades»:

Des de fa setmanes el CAFÈAMBLLET està intentant conèixer els detalls organitzatius de la Corporació amb uns resultats més aviat pobres. L’opacitat en aspectes tan fonamentals com els salaris dels directius, les auditories comptables o els processos de decisió d’inversions és absoluta. (…) Ens hem posat en contacte amb l’alcalde de Calella, Josep Maria Juhé, qui també és membre del Consell Rector de la Corporació sense obtenir cap resposta.

Dos dies més tard publicàvem al nostre web la segona part del reportatge, «Qui controla la Corporació de Salut del Maresme i la Selva?», on explicàvem el funcionament del Consell Rector i el seu paper en la gestió dels hospitals que ja estaven aplicant les retallades. Aquest segon article anava acompanyat per un editorial que deia:

(…) Per la importància del servei sanitari públic i per la magnitud de les reformes que s’estan imposant, els nostres representants haurien de fer un esforç comunicatiu per tal que la ciutadania avaluï aquestes reformes. (…) Tenint en compte la imminència de l’aplicació de les retallades no és de rebut que el representant de l’ajuntament amb més pes al Consell Rector no sigui capaç d’explicar clarament conceptes bàsics sobre l’organització del servei sanitari que controla.

Els dos articles van fer el seu efecte. Si fins ara rebíem silenci i dilacions, després de la seva publicació els directius de la CSMS van començar a moure’s. El dia 21 de març, vint-i-quatre hores després de la publicació del primer article, els directius van difondre entre els treballadors dels hospitals un comunicat intern on deien que «la Direcció ha iniciat el procediment per realitzar una demanda judicial per difamació i atemptat a l’honor de les persones».

En aquell moment aquesta amenaça ens va semblar el típic estirabot de qui es veu obligat a dir alguna cosa, encara que sigui una ximpleria. Però era molt més. Mesos després veuríem que era el primer avís que els que ens amagaven informació estaven disposats a qualsevol cosa per fer-nos callar. El 24 de març, el dia següent de la publicació del segon article, la CSMS feia públic un altre comunicat, aquesta vegada públic, que deia:

La gestió i organització de com es dóna resposta a aquest contracte [el de la Generalitat amb la CSMS] correspon a cada una de les entitats i dels seus òrgans de govern. Al final de cada exercici, el CatSalut avalua els resultats obtinguts mitjançant els instruments de què disposa. (…) Aquesta avaluació permet indicar les correccions i ajustaments que es creguin oportuns. (…) Així, l’equip directiu rep les directrius del Consell Rector i li rendeix comptes de les seves actuacions i resultats, treballant de manera conjunta el que podríem anomenar la propietat amb els professionals de la gestió. El Consell Rector, en aquest cas, aporta la visió de la població (mitjançant els representants municipals electes).

Els gestors, doncs, diuen que «rep les directrius del Consell Rector» «mitjançant els representants municipals electes». Però quines directrius pot donar un Consell Rector on la seva autoritat principal (el senyor Juhé) admet que coses tan bàsiques com el destí de desenes de milers d’euros en informes «escapen al que és el seu coneixement»? Com pot aportar el Consell Rector «la visió de la població» si els «representants municipals electes» no tenen ni idea de com funciona tot? I pitjor encara: semblava que aquests «càrrecs electes» que havien de controlar l’Equip Gestor estaven molt més a prop de l’Equip Gestor (on havien treballat i on tornarien a treballar quan perdessin les eleccions) que dels ciutadans, als quals, en teoria, havien de representar. El següent fragment del comunicat és per emmarcar. Llegiu amb atenció:

La Corporació, com a entitat de caràcter públic i participat per les diferents administracions, està sotmesa, a part dels seus propis estatuts, a tota la normativa, directrius, instruccions i legislació aplicable a les administracions públiques i, específicament, aquelles que es dicten des de l’administració de la Generalitat en referència a les empreses públiques i consorcis participats. El compliment d’aquestes normes, supervisat pel propi Departament de Salut, la Central de Resultats, la Central de Balanços i pels organismes competents de la Generalitat, com ara la Intervenció General o la Intervenció Delegada per a la Seguretat Social i la Sindicatura de Comptes… garanteix un estil d’actuació.

Mesos més tard sabríem que aquests controls van fallar (els van fer fallar) i quedaria totalment clar que aquest «estil d’actuació» de què parlava el comunicat era en realitat un «estil de fer desaparèixer diners». El text acabava així:

Estem segurs, però, que la falta de confiança que vostè ha volgut sembrar entre els ciutadans i entre els professionals envers la Corporació de Salut del Maresme i la Selva, els membres del seu Consell Rector, els membres del seu equip directiu i entre els tècnics i professionals que avui ocupen càrrecs a l’administració local o de salut, aquesta desconfiança tindrà un pobre ressò.

Menjant-se els comunicats amb patates

El senyor Conill, signant d’aquest comunicat, encara deu estar mastegant aquest paràgraf. El «pobre ressò» es va traduir, al llarg dels següents mesos, en dues comissions d’investigació parlamentàries, l’obertura d’una investiga-ció per part del Tribunal de Cuentas, una altra de la Sindicatura de Comptes, dues investigacions sobre els negocis de Ramon Bagó (una de l’Oficina Antifrau i una altra de la Fiscalia), portades a 3 diaris (un de tirada nacional) i la menció de la nostra revista a les planes de The Washington Post. Per ser un «pobre ressò» no està gens malament. Un visionari, el senyor Conill. Una situació que un amic de Reus, en @BartomeuC, va resumir magistralment a Twitter:

La contundència amb què es fan els comunicats, és directament proporcional a la quantitat de patates amb què se l’hauran de menjar.

 

 

Ens ajudes a que això no tingui un “pobre ressò”? 😉

“Directiu es menja un comunicat amb patates”

Vam deixar passar una setmana, però les respostes de Juhé i Trias no arribaven. El 28 enviem un altre correu electrònic al senyor Juhé on li diem: «M’adreço a vostè per tal de demanar-li quan preveu contestar les nostres preguntes». El 29 vam tenir resposta de Juhé:

Vaig llegir un article seu on sortia el meu nom fent referència a un correu personal entre la meva persona i vostè. Penso que hagués estat bé preguntar-me prèviament si es podia fer públic. Li confirmo que tinc molta feina en «tots els fronts» i precisament el de la sanitat pública em té preocupat. Respecte a les preguntes que em va fer, el remeto al comunicat que li ha fet arribar el doctor Conill, ell és avui el nostre portaveu.

O sigui, el dia 15 de març m’entrevisto amb Xavier Conill, que em diu que li pregunti a Juhé. Perseguim Juhé durant tres setmanes perquè finalment ens digui: «Pregunteu-li a Conill». Encara ens quedava Trias. El dia 30 va respondre que «de comú acord amb els diferents qüestionats, vàrem decidir que tota la informació i respostes serien coordinades de manera única mitjançant la CSMS i el seu director de Planificació i Desenvolupament», el senyor Xavier Conill.

Aquestes dues respostes generaven una mica de desànim, però, d’altra banda, confirmaven una cosa que ja sospitàvem i que podríem confirmar de manera escandalosa: els representants dels ciutadans eren marionetes que no controlaven res, que estaven en mans d’aquells als quals havien de controlar i que eren incapaços de donar resposta a preguntes tan senzilles com: «em podria dir on són els informes que costen als ciutadans prop de 300.000 euros cada any?». Un exemple d’això és que, a dia d’avui, encara no sabem ni quines empreses han fet aquests informes, ni de quin tema tracten, ni on són.

1,5 milions d’euros en ‘informes fantasma’

Això dels informes podria semblar un detall petit, però avui sabem que la nostra «obsessió» no anava desencaminada. Actualment, Carles Manté, que va ser president de la Corporació fins a mitjans de 2012, està imputat perquè la seva empresa privada CCM Estratègies i Salut S.L. va fer uns «informes» per a l’empresa Innova de Reus —gestora entre d’altres de l’Hospital Sant Joan de Reus- que mai han aparegut. Uns informes que van costar més de 800.000 euros i dels quals ni l’Ajuntament d’aquella ciutat, ni els auditors que va contractar, n’han trobat el rastre. Avui, seguim obsessionats i ens preguntem: dels informes de la Corporació que en cinc anys han costat 1,5 milions d’euros, quants n’existeixen? Algun d’aquests informes l’ha fet l’empresa de Carles Manté? De moment, tots els alcaldes del Consell Rector i els membres de l’Equip Gestor continuen amagant el destí d’aquests 1,5 milions d’euros. I nosaltres seguim preguntant.

L’estratègia dels gestors i dels alcaldes era, per una banda, callar i per una altra, desprestigiar qui preguntava. Contra el desprestigi, l’únic que podíem fer era ser extremadament curosos amb la informació que publicàvem. Contra el silenci, l’única eina era la insistència. A l’edició d’abril del CAFÈAMBLLET tornem a la càrrega:

Resumint: a hores d’ara, la Generalitat transfereix diners públics a empreses que els gestionen amb total llibertat i sense cap mena de control efectiu i sense que el ciutadà pugui exercir cap mena de control.

Aquestes empreses privades no només es fan amb els contractes, sinó que són elles mateixes les encarregades de controlar-se. Mentre tot això passa, els treballadors i usuaris de la sanitat a la zona de la CSMS s’enfronten a tota mena de retallades. Un exemple: els treballadors de la CSMS afectats per les retallades fa temps que pregunten sense obtenir resposta:

· Quines són les despeses de representació de l’empresa?

· Quins són els sous dels directius i comandaments de la CSMS?

· Quina és la despesa associada a la gestió?

· Quins són els contractes amb els principals proveïdors de la CSMS i els sacrificis que se’ls ha imposat?

· Quines obres s’han realitzat i on són els pressupostos?

· Quina és la despesa i les inversions previstes en equips informàtics?

· Quina és la despesa en màrqueting i comunicació?

· Quines són les relacions econòmiques amb la multinacional Consorci Hospitalari de Catalunya S.A.?

No contesten.

Mes rere mes vam pressionar i vam formular les mateixes preguntes una vega-da i una altra. El 9 de juliol de 2011 els representants sindicals de CCOO, que es trobaven en plena negociació davant l’ERO proposat pels gestors, feien el següent comunicat:

Qualsevol oferta seriosa de negociació implica demostrar als treballadors que la patronal, els seus directius i les entitats empresarials dependents de la patronal també han fet la seva part del sacrifici demanat als treballadors. (…) Demanem transparència, seriositat i equitat en la gestió de la crisi econòmica. Demanem que la direcció lliuri als representats dels treballadors informació rellevant.

Quatre dies més tard, el 13 de juliol, enviem un mail al nou alcalde de Blanes, Josep Marigó (PSC), elegit a les eleccions municipals de maig. Unes eleccions on van canviar tots els alcaldes relacionats amb la CSMS, quedant el mapa d’alcaldies de la següent manera:

Les preguntes que li vam adreçar a Marigó eren les de sempre. I les respostes van ser les de sempre: «No ho sé, ho hauríem de mirar, ja veurem…».

I si anem al ple municipal?

Davant el silenci, el 21 de juliol, la Marta i jo vam decidir anar al ple municipal de Blanes. Segons el reglament d’aquest ajuntament, al final del ple els ciutadans poden formular preguntes a l’alcalde o als regidors, sempre que el tema hagi estat tractat durant el debat. Sabíem que dos dels regidors d’ICV-EUiA, Víctor Catalán i Amparo Ardanuy, treurien el tema de la CSMS, la qual cosa ens obria les portes a poder intervenir al torn de precs i preguntes.

No és la meva intenció avorrir-vos amb les misèries de la política local blanenca, sobretot tenint en compte que, al nostre país, els comportaments miserables formen part del dia a dia de centenars de municipis. De totes mane-res, permeteu-me explicar amb una mica de detall la reacció de l’alcalde de Blanes, Josep Marigó, davant les nostres preguntes al ple.

El primer que vam fer en aquell ple va ser adreçar unes quantes preguntes a l’exalcalde, Josep Trias, que ara estava a l’oposició, compatibilitzant el càrrec amb el de gerent de la regió sanitària de Girona, gràcies a un nomenament de Boi Ruiz quan Trias va perdre les eleccions:

Senyor Trias: voldria saber per què quan era alcalde es va negar a contestar les preguntes que, com a periodista, li vaig fer sobre l’Hospital Comarcal de Blanes i la CSMS. Voldria saber, senyor Trias, per què es va negar a contestar, per exemple, quant havien costat els diversos informes encarregats per la CSMS a empreses externes?

L’alcalde Marigó va intentar interrompre’ns. El públic present a la Sala de Plens va protestar per la interrupció i li va exigir a l’alcalde que ens deixés acabar de formular les preguntes.

Senyor Trias —continuem—, per què quan li vaig demanar informació sobre els sous dels alts càrrecs, una informació que l’Equip Gestor oculta als treballadors de l’hospital, vostè es va negar a contestar? En definitiva, senyor Trias, com és que en comptes de facilitar aquestes dades, a les quals com a alcalde vostè tenia accés, em va adreçar a un directiu de la CSMS? No és això com si a un ministre d’Economia li pregunten com va la cosa i ell respon «pregunta-li a Botín»?

En aquest punt Marigó va tornar a intentar interrompre’ns, però els prop de vint ciutadans que seguien el ple, molts dels quals eren activistes de la PAH que també tenien preguntes per a Marigó, es van revoltar i van tornar a demanar que ens deixessin continuar.

Per acabar, voldria saber, senyor Trias, si ara, que vostè és el cap de la sanitat gironina representarà els interessos sanitaris dels ciutadans? Voldria saber si controlarà, com és el seu deure, el que fan els seus antics companys de l’Equip Gestor o es limitarà a dir que sí a tot el que ells li proposin? Com podem estar segurs, senyor Trias, que vostè defensarà els interessos dels ciutadans davant un equip gestor que es nega sistemàticament a facilitar informació del que fan? Investigarà i farà públic quant gasta l’Equip Gestor en despeses de representació? 

Vaig acabant, senyor alcalde: Per a vostè, senyor Marigó, només tinc una pregunta: farà servir la força que li dona ser alcalde de Blanes al Consell Rector de la CSMS? Representarà els blanencs i investigarà les despeses en informàtica i les despeses en màrqueting que amaguen els directius de la CSMS, que es neguen fins i tot a respondre als treballadors de l’hospital? Farà servir la seva força per demanar explicacions sobre els sacrificis que es demanen a les grans empreses proveïdores del nostre hospital, que es beneficien d’uns contractes milionaris pagats amb diners públics? Farà això, senyor Marigó, o farà com el senyor Trias, que mai es va atrevir a demanar explicacions als seus excompanys de feina?

A aquelles alçades les cares dels regidors dels partits interpel·lats (PSC i CiU) eren un poema. L’alcalde negava tot el que dèiem amb el cap i l’exalcalde, el senyor Trias, s’havia posat vermell com un pebrot i tremolava. Després de la nostra intervenció Marigó, visiblement contrariat, va agafar la paraula i va deixar algunes perles que, si no estiguessin enregistrades, qualsevol polític decent les negaria. A continuació reproduïm aquestes paraules i la contesta que li vam donar a la següent edició del CAFÈAMBLLET:

1.- «Aquest no és el lloc de fer aquestes preguntes», va dir el batlle blanenc. Com a periodistes, però sobretot com a ciutadans, ens preguntem, llavors, quin és el lloc per fer les preguntes, sinó el ple municipal?

2.- «Darrere les teves preguntes hi ha un dard enverinat», va dir Marigó. Com a professionals de la comunicació creiem que, tot i que involuntari, això és un elogi enorme. Justament, només si fem bé la nostra feina, les nostres preguntes són enverinades. Si no ho fossin, valdríem menys que el paper on imprimim el nostre periòdic.

3.- «Aquestes intervencions no m’agraden. La llibertat d’expressió té uns autolímits. Tu t’hauries de posar l’autolímit.» Quan el senyor Marigó diu «autolímits» es refereix al terme autocensura? Quins són els límits? El senyor Marigó no ho ha volgut aclarir.

Només va dir que no li agradaven aquelles preguntes. Com a professionals de la comunicació ens preguntem: quines són les preguntes que sí li agraden a Josep Marigó? És ell qui ha de dir què es pregunta i què no?

Aquests fets són preocupants. Mentre milers de persones s’enfronten a unes retallades sanitàries sense precedents i mentre centenars de treballadors veuen com perden drets laborals, els polítics s’ofenen si se’ls pregunta sobre la seva gestió, interrompen i silencien. Ens reafirmem en les nostres preguntes. No és el nostre problema que polítics com el senyor Marigó només estiguin acostumats a que se’ls pregunti sobre coses amables. No ens posarem autolímits. Seguirem preguntant. Fins que contestin.

Era l’últim ple abans de les vacances d’estiu. Va ser l’estiu dels disturbis al barri de Tottenham de Londres, de la visita de Benedicte XVI a Espanya, del dit a l’ull de Mourinho a Tito Vilanova, de la mort de Gadafi, de la vergonyosa reforma de la Constitució perpetrada per un PSOE encara a la Moncloa amb l’ajut d’un PP que es preparava per rellevar Zapatero. Al carrer el 15M vivia al seu primer estiu.

Després d’aquesta intervenció al ple municipal van arribar les vacances d’estiu. I com que no teníem res millor a fer, vam continuar donat voltes al tema que ens havia tingut ocupats tot l’hivern.

—-

1. El 8 de juliol de 2009 el Consorci Hospitalari de Catalunya (CHC) canvia de nom i passa a dirse Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC). Per facilitar la lectura, al llarg dels següents capítols utilitzarem sempre l’acrònim CHC.