OnSonElsMeusDiners?

Temps estimat de lectura: 11 minuts

Feixuc en principi però important capítol on s’explica l’orígen del desastre que cauria sobre la sanitat catalana i on es veu el mecanisme que ho ha ensorrat tot:

 

A l’estiu la feina a la revista baixa molt. Els anunciants estan de vacances o aprofitant la temporada turística. Fer publicitat al CAFÈAMBLLET no és una prioritat ni pels uns ni pels altres. La Marta va estar tot aquell estiu de 2011 treballant cada dia a l’Hospital de Granollers. Els nens marxaven a banyar-se a la piscina d’uns veïns i jo dedicava llargues estones a la lectura de BOE, lleis i articles sobre el funcionament del sistema sanitari. A l’oficina-garatge feia una calor insuportable i, a falta d’aire condicionat i d’un ordinador portàtil, vaig muntar una taula al pati, sota un arbre, per poder treballar còmodament. Cada matí muntava la meva oficina i a la nit desconnectava els aparells i els tornava a endreçar. Quan aixecava la vista de la pantalla podia veure les faldes del turó del Morou i els pics del Montseny. Enmig d’aquella tranquil·litat, d’aquella soledat i d’aquella calor, vaig començar a entendre moltes coses.

Després de mesos barallant-nos amb els alcaldes i els gestors dels hospitals, una idea s’anava fent cada vegada més forta: darrere els silencis dels alcaldes i gestors s’amagava una cosa molt més grossa que uns informes o unes despeses de protocol. Com més voltes li donàvem al tema, més clarament vèiem que el problema era general, de tota la sanitat catalana. No es tractava només d’un alcalde a qui no li agradava contestar preguntes, ni d’un empresari que hagués obtingut algun contracte non sancto. Estàvem parlant del fet que el que vam descobrir als hospitals de Blanes i Calella era la manera normal de funcionar de tot el sistema sanitari.

Ens va costar molt entendre com funcionava el sistema sanitari, quina era la seva estructura. La seva complexitat era part de la trampa. Tot el llenguatge tècnic, les múltiples empreses, les paraules ampul·loses dels comunicats de premsa… Tot té un objectiu clar: que ningú entengui res. Una confusió molt positiva per als que es beneficien d’aquest sistema opac. Si els ciutadans i els periodistes no entenen res, els polítics i els gestors sanitaris tenen via lliure per fer i desfer. Ningú pot controlar una cosa que no entén.

Per això, en aquest capítol farem una petita pausa en la narració per fer una descripció esquemàtica de com es va crear el sistema sanitari català i com funciona. Saber això ens permetrà captar la profunda perversió dels fets que explicarem als propers capítols.

El naixement d’un model sanitari

La història comença l’any 1981, quan la Generalitat de Catalunya rep les competències en matèria sanitària. Si fins llavors qui es feia càrrec de la sanitat dels catalans eren l’Insalud (serveis sanitaris) i l’Imserso (serveis socials), a partir de llavors serà la Generalitat l’encarregada d’aquests afers. Per poder fer-ho l’Estat traspassa a la Generalitat les competències sanitàries. Però hi ha un problema: aquests dispositius que entrega l’Insalud mai han estat suficients per atendre la salut de tots els catalans. Els equipaments sanitaris que la Generalitat rep de l’Estat només representen el 30% dels llits hospitalaris. El sistema netament públic que hereta la Generalitat és un sistema raquític, desenvolupat durant el franquisme, que no arriba a tothom.

Per tapar aquest forat sense cobrir que deixava el sistema estatal a Catalunya, es desenvolupa, al llarg de dècades, una xarxa sanitària heterogènia disseminada arreu del territori: hospitals municipals, de les diputacions, centres de beneficència, centres mutuals i centres privats, molts dels quals funcionen en règim concertat i donen servei en nom de l’Insalud. Un sistema descentralitzat que recull l’esforç del territori per dotar-se d’uns mínims serveis sanitaris. Així doncs, com dèiem, quan la Generalitat va rebre el traspàs, en realitat només rep un 30% dels dispositius i un pressupost que no és res de l’altre món. Davant aquest escenari, la Generalitat havia de triar entre dues opcions: o bé començar a construir nous hospitals arreu del territori, perquè aquest sistema públic passés de ser del 30% al 100%; o bé continuar aprofitant la xarxa d’hospitals municipals, de beneficència i mutuals creada durant dècades i integrar-la dintre del sistema públic que, a partir d’ara, gestionarà la Generalitat.

Es va escollir aquesta segona opció i així va néixer el que avui es coneix com el model català. En aquell moment la Generalitat estava en mans de CiU, però la decisió d’integrar tots aquests hospitals dintre el sistema públic va comptar amb un amplíssim suport polític.

A favor d’aquest model hi havia dos avantatges. El primer era de caire econòmic, ja que permetia disposar d’una xarxa que ja estava muntada sense haver de construir hospitals nous arreu del territori. El segon avantatge era de caire políticoempresarial. D’una banda, el sector empresarial (tradicionalment proper a CiU) va veure raons per recolzar aquest sistema, ja que molts hospitals que prestaven serveis eren privats i un sistema públic completament desenvolupat hauria provocat la ruïna d’aquests hospitals. De l’altra, molts d’aquests hospitals municipals estaven a municipis en mans de forces polítiques diferents de CiU i molts alcaldes (la majoria del PSC) no volien renunciar a controlar un pressupost tan important com el sanitari.

El procés d’integració dels antics hospitals a la xarxa pública es va fer mitjançant la creació de consorcis. Un procés que Ramon Serna, cofundador del sindicat CATAC-CTS/iac, explica al seu treball El procés de privatització de la sanitat a Catalunya:

A partir de 1986 el govern de Jordi Pujol va començar a constituir consorcis i a cedir-los la gestió dels hospitals per integrar fundacions de caràcter religiós, mútues, caixes d’estalvi i governs locals en mans d’altres forces polítiques, la qual cosa significava «repartir el pastís de la gestió».

Avui, a Catalunya tenim un sistema mixt format per l’Institut Català de la Salut (ICS) i el sector concertat. L’ICS és bàsicament la part que la Generalitat va rebre de l’Estat. Es podria dir que és el més semblant al que entenem com a sistema sanitari públic: treballadors estatutaris, gestió dependent directament dels poders públics i, això és molt important, sistemes de control dependents directament del Parlament. El sector concertat és, com hem dit, un sistema heterogeni on podem trobar consorcis que regeixen hospitals que pertanyen a un municipi o hospitals formats per la unió de diversos municipis, participacions de consells comarcals i/o diputacions. Per complicar encara més la cosa, la Generalitat va crear empreses públiques que se sumaven a les municipals existents i va afavorir la creació de més fundacions amb les quals va arribar a concerts, fins i tot amb la participació de caixes d’estalvis (molt lligades a diputacions i consells). Per una altra banda, la Generalitat va continuar contractant, en règim de concert, empreses semiprivades, organitzacions de beneficència hereves de diverses ordres religioses… I, per últim, hi trobem empreses 100% privades. Així doncs, una de les principals característiques del sector concertat és l‘heterogeneïtat i la gran varietat de proveïdors sanitaris.

CiU i PSC: La sociovergència sanitària

Aquest sistema dual (ICS i concertat) és la columna vertebral del sistema sanitari català, el model català que des de fa trenta anys defensen aferrissadament tant CiU com PSC. Els dos grans partits de l’escena política catalana dels últims anys s’han barallat per gairebé tots els temes, però la sanitat, l’organització del sistema sanitari, sempre ha estat un punt de trobada. Encara avui, en plena turbulència nacional, els dos partits fan pinya al voltant del sistema. A què es deu aquest acord, aquesta sociovergència al voltant del model català? Una possible explicació sobre la predilecció pels consorcis dels dos grans partits catalans ens l’ofereix Serna:

Els polítics s’asseguraven així llocs de treball davant els previsibles canvis al poder, jubilacions daurades a fundacions o el seu pas a empreses privades amb més possibilitat de negociar amb els diners públics.

Té molt de sentit, no? Col·locar gent al funcionarial ICS és molt més difícil que fer-ho a fundacions, hospitals de comarca, consorcis público-privats… Lamentablement, la hipòtesi de Ramon Serna no només era encertada, sinó que, fins i tot, es va quedar curta. Continuem.

Però quin impacte té aquest sistema dual en l’atenció sanitària que rep el ciutadà? Els privatitzadors (a Barcelona, a València, a Madrid i a Londres) repeteixen una vegada i una altra: «Al ciutadà no li importa qui gestioni, el que li importa és rebre un servei de qualitat». Traduït a un llenguatge més entenedor, això vol dir: «El ciutadà és ximple, incapaç de detectar les trampes, i mentre el vagin atenent, poc es preocuparà dels robatoris i els abusos que fem amb els seus diners».

Ciutadans o clients?

En part tenen raó. El sistema sanitari català s’ha mogut en una opacitat sistemàtica durant trenta anys i, excepte en comptades ocasions, els ciutadans vam mirar cap a una altra banda, ja que el servei que rebíem era molt bo. Des del punt de vista de l’usuari, el fet de rebre el servei sanitari a través de l’ICS o a través del sistema concertat no suposava pràcticament cap diferència, ja que els nivells de qualitat eren molt similars. Fins i tot es pot dir que la majoria dels ciutadans no hem sigut conscients d’accedir als serveis sanitaris a traves d’una branca o d’una altra del sistema. El dos sistemes treballen de manera coordinada, de forma que un pacient que, per exemple, es dirigeix a una consulta a un centre concertat pot acabar sent derivat a un de l’ICS i viceversa. Tot amb la mateixa targeta sanitària amb el logo de la Generalitat. Com diuen els privatitzadors, doncs, sembla ser que és veritat que mentre el ciutadà rep l’atenció, poc li importa el funcionament del sistema. Però ara la cosa ha canviat. Potser els ciutadans no ens vam preocupar gaire de com es gestionaven els nostres diners si rebíem una atenció adequada, però ara, quan comencem a no rebre aquesta atenció de manera adequada, ens comencem a preguntar què ha passat amb el nostre sistema sanitari, a preguntar on són els nostres diners. I quan apareix aquesta pregunta, comencen els problemes.

Saber com es gasten els diners que l’ICS rep de la Generalitat és molt difícil, però saber com es gasten aquests diners al sector concertat és impossible. Durant els últims trenta anys, el sector concertat ha permès a un grup de polítics i empresaris gestionar milers de milions d’euros cada any sense control i d’esquena als ciutadans.

Mentre que tot el que passa al sector públic (ICS) està sota el control directe de la Generalitat, el sector dels hospitals concertats ha desenvolupat una enorme teranyina de consorcis, fundacions, empreses públiques, semipúbliques i privades on, com veurem, els ciutadans i els seus representants tenen una nul·la capacitat de fiscalització i els amos i senyors d’aquests diners deixen de ser els ciutadans per passar a mans d’una aristocràcia sanitària completament endogàmica.

És veritat que aquests hospitals del sector concertat han de retre una sèrie de comptes davant la Generalitat, però, com hem vist en el cas dels hospitals de Blanes i Calella, aquest control és purament testimonial. Recordeu l’alcalde de Calella dient que «aquestes coses escapen al que és el meu coneixement?». Doncs això. Al llarg dels propers capítols veurem com el «aquestes coses que escapen al coneixement» de tantes persones va ser l’arrel d’uns escàndols que en un país seriós portarien desenes de polítics i empresaris davant un jutge.

Aquell estiu vam començar a comprendre que el que havíem trobat als hospitals de Blanes i Calella no era un fet aïllat. Vam començar a veure que darrere del silenci dels alcaldes i de la prepotència dels gestors no només hi havia foscor, sinó l’intent de tapar alguna cosa greu. En aquell moment no podíem imaginar que ens trobàvem davant d’una trama que havia fet desaparèixer milions d’euros de la sanitat pública. El que sí començàvem a tenir clar era el paper que jugava l’empresari Ramon Bagó dins l’organització del sistema sanitari català. El 16 d’agost, després de setmanes d’investigació, publicàvem un còmic titulat Sociovergència sanitària, o com dos partits han ensorrat la nostra sanitat. Era el resultat d’haver seguit el consell del meu amic Raül i el seu advertiment: «la clau és Ramon Bagó». Efectivament, ho era. I calia explicar-ho.