OnSonElsMeusDiners?

Temps estimat de lectura: 27 minuts

On s’explica com Ramon Bagó gestionava diners públics que anaven a les seves empreses privades i com uns quants polítics li donaven medalles. També s’explica com un grup de ciutadans va fer una emboscada al president Mas i li van cantar la cançó de Torna Serrallonga:

Amb la publicació del còmic Sociovergència, o com dos partits han ensorrat la sanitat pública, resumíem la història de la creació i el funcionament d’una institució fonamental per entendre el sistema sanitari: el Consorci Hospitalari de Catalunya (CHC). L’home a què apuntàvem no era un qualsevol: Ramon Bagó havia estat alcalde de Calella per CiU entre el 1979 i el 1991, director general de Turisme al govern de Jordi Pujol, Creu de Sant Jordi, Medalla Francesc Macià al Treball i fundador d’un imperi empresarial que factura 472 milions l’any. No semblava bona idea ficar-se, des d’una revista com la nostra, amb un personatge que, quan celebra el sopar anual de la seva empresa, el president de la Generalitat de torn va a fer-li la pilota acompanyat de dos o tres consellers. Però ho vam fer.

Ajuda’ns a difondre aquestes 3 fotos:

Pujol, Montilla i Mas: 3 fotos escandaloses

 

Ramon Bagó i l’aristocràcia sanitària

Com hem vist al capítol anterior, el traspàs de les competències sanitàries havia fet que una gran quantitat d’hospitals arreu de Catalunya comencessin a estar finançats regularment i directament per la Generalitat. Però com havíem vist a Blanes i Calella, un cop els diners de la Generalitat arriben als diferents hospitals, els directius dels centres els gestionen sense donar gaires explicacions sobre el seu destí. Era clar que podíem extrapolar aquest comportament a la resta del sector concertat. Els gestors d’aquests hospitals gasten aquests diners emparats en un concepte fonamental i defensat a capa i espasa tant per CiU com pel PSC: l’autonomia de gestió.

Segons els seus defensors, aquesta autonomia permet que els diversos hospitals que integren la xarxa concertada siguin prou «flexibles» per poder fer una gestió «eficaç i eficient sota els criteris del benchmarking». A la vegada, des del poder polític es defensa l’autonomia de gestió com una manera de mantenir —en el cas dels hospitals municipals— un «arrelament al territori» i estar «propers a la ciutadania».

Però darrere d’aquest brillant discurs que repeteixen els diplomats de les escoles de negocis barcelonines (les que acullen a les seves aules personatges com Diego Torres o Iñaki Urdangarin) s’amaga una realitat bastant menys idíl·lica. Darrere «l’eficàcia» i els «benchmarkings» el que ens trobem és un munt d’organitzacions i persones defensant la seva part del pastís. Veiem que els que parlen de «flexibilitat» són els mateixos que prediquen contra «els controls burocràtics» i tot allò que signifiqui gestió pública dels recursos públics. Així, els defensors d’aquesta autonomia de gestió repudien qualsevol instrument de control públic, qualificant-lo de «burocràcia» en oposició a l’«eficàcia», que ells suposadament representen. Tot plegat acompanyat pels tòpics sobre la ineficiència d’allò públic.

El discurs es podria resumir d’aquesta manera: «Que la Generalitat em doni els diners, però que no em faci preguntes». Pel que fa al pretès municipalisme i la proximitat al ciutadà que s’al·leguen en el cas dels hospitals municipals, després d’haver vist a Blanes, a Lloret i a Calella el vergonyós paper que juguen els alcaldes, veiem que el municipalisme, en realitat, és una tapadora discursiva. La història del CHC i els escàndols que ha protagonitzat durant els últims anys ho confirmen.

El conxorxi: el naixement d’un xiringuito

El traspàs de les competències sanitàries va coincidir amb l’arribada de la democràcia a l’àmbit municipal. Així, quan la Generalitat comença a regar amb milions d’euros públics desenes d’hospitals municipals, el moviment per gestionar aquests recursos «prop del ciutadà» era molt fort. Aquest moviment municipalista és la llavor del CHC, un ens que va començar sent una mena d’associació d’alcaldes i va acabar amb els alcaldes com a figuretes decoratives. Josep Abelló, exalcalde de Reus i peça fonamental en el desenvolupament del CHC, ho explicava així al llibret editat pel 25è aniversari de la institució:

Fruit de la recuperació de la democràcia, el CHC va néixer com a punt de trobada d’un grup de joves polítics i professionals carregats d’il·lusió i de projectes, que creien en les persones i en els serveis de proximitat.

Un d’aquests alcaldes carregats d’il·lusió era Ramon Bagó. Però abans d’entrar en matèria, abans de veure el grau de perversió a què va arribar el CHC, cal dir que la idea inicial era bona i, fins a cert punt, brillant. Tenim un munt d’hospitals dispersos pel territori, uns alcaldes que han de lluitar per mantenir-los, per tirar-los endavant i defensar-los enfront de la Generalitat. Què millor que unir-se i treballar plegats? Fa trenta anys la idea era bona. Igual de bona que la idea que fa trenta anys va donar lloc als partits polítics de llistes tancades, per exemple.

El CHC es va presentar públicament l’any 1983, amb Joan Cornet, alcalde del PSC de Manresa, com a president. L’any 1984 es van aprovar els seus estatuts i el 1987 Ramon Bagó —llavors alcalde de Calella— va ser nomenat com a nou president. A partir de llavors, i durant les dècades següents, Bagó ha presidit i dirigit multitud d’empreses creades pel CHC. Empreses? Sí. L’any 1986 el CHC crea els primers serveis per als associats (els hospitals municipals): assessoria, informàtica, consultoria… Així neixen empreses com CHC SA, Iasist, LRC SA, Consultoria i Gestió SA, C Gest SL, BC Gest SL, el SEPPS, el SACAC, CHC Vitae SA (inicialment participada per Caja Madrid), Projectes Sanitaris i Socials SA, Personalia SA, Tecnalia Salut SL… La nomenclatura (amb una enorme prolifera-ció d’SL i SA) indica que alguna cosa passa i l’esperit municipalista sembla deixar pas a un esperit molt més proper al registre mercantil que als plens municipals.

Com dèiem, durant anys, trobarem Bagó al capdavant de moltes d’aquestes empreses. L’any 1991 un altre alcalde s’uneix a Bagó, en aquest cas socialista: Josep Abelló, de Reus. El CHC ja navega a tot vapor.

Per tant, l’objectiu del CHC és oferir als hospitals municipals (la majoria controlats per membres de CiU i PSC) diversos serveis de gestió. Bàsicament es tracta de dir als alcaldes: «Tu no et preocupis de res, nosaltres t’ho fem tot: gestió financera, gestió de contractació pública, gestió de personal, gestió integral…». La idea va tenir èxit i el CHC es va fer, d’aquesta manera, amb la gestió de milers de milions d’euros públics al llarg dels següents 25 anys. Però, com veurem, part d’aquest èxit es va aconseguir gràcies a pràctiques molt qüestionables i, en algunes ocasions, directament irregulars. Això va servir perquè diversos empresaris, entre ells Ramon Bagó, fessin grans negocis gràcies als diners de la sanitat pública.

Després d’aquests aclariments, tornem a la nostra aventura personal. Un cop va sortir el còmic Sociovergència sanitària el mes d’agost, vam fer una pausa en el ritme de publicacions. Durant la segona meitat de 2011 no vam publicar gairebé res sobre els hospitals de Blanes i Calella. Havíem descobert el mecanisme que relacionava la CSMS amb el poder local i la relació de Ramon Bagó amb el CHC, una relació que ens posava sobre la pista d’un problema sistèmic. Tot plegat ens obligava a obrir noves vies d’investigació que anaven molt més enllà dels hospitals de la CSMS i dels alcaldes dels nostres pobles. Ens vam veure obligats a sortir de l’àmbit local en què havíem treballat sempre. La sensació era d’un cert vertigen. Durant els següents cinc mesos, doncs, vam restar en silenci sobre el tema dels hospitals i d’en Bagó. Vam dedicar aquests cinc mesos a estudiar més a fons la figura d’en Bagó, el CHC i les desenes de persones i institucions relacionades. Si fins ara havíem treballat per comprendre l’arquitectura del model, a partir d’ara calia treballar per entendre com els seus arquitectes van beneficiar-se d’aquesta estructura.

En terra de bandolers: una emboscada al president Mas

Durant aquests mesos de silenci van passar dues coses molt importants per a la Marta i per a mi. La primera va ser entre setembre i desembre de 2011, quan la Marta, jo i una vintena de veïns de Breda vam dormir 120 nits al terra del CAP, que les retallades havien tancat en horari nocturn, deixant els habitants de Breda a 30 minuts del metge més proper. Vam ocupar el CAP, vam tallar carreteres, ens vam encadenar a la Delegació del Govern a Girona per parlar amb el delegat de Salut i, fins i tot, vam fer una «emboscada» al president Mas durant una visita a Sant Hilari. El president Mas havia de passar aquell matí per un camí de bosc per assistir a una trobada amb capitostos de CDC. Allà ens vam reunir uns 200 activistes d’arreu de la comarca de la Selva (on s’havien tancat durant les nits 7 CAP de cop). L’objectiu era barrar el camí per on havia de passar el president. Mentre esperàvem que arribés, un grup de Mossos d’Esquadra va prendre posició. Vam passar les dues hores següents com dos exèrcits a les seves trinxeres, tot esperant el president.

Es notava que érem a terres de bandolers: a un costat, els mossos que venien a obrir pas al president; a l’altre, 200 persones, enmig del bosc, esperant Artur Mas i cantant una vegada i una altra aquella cançó que parla del bandoler Serrallonga. Estic segur que sota el seu uniforme molts mossos tenien la pell de gallina:

Del cor de les Guilleries

sortirà un gran espetec que en farà ressons de guerra

a les parets de Tavertet.

Des de Sau a la Cellera, des del Far al Matagalls,

el trabuc d’en Serrallonga tornarà als amagatalls.

Torna, torna, Serrallonga, que l’alzina ens cremaran,

que ens arrencaran les pedres, que la terra ens robaran.

El president va arribar a l’hora de dinar. Va aparcar a un costat del camí i va baixar del cotxe a parlar amb nosaltres. Li vam exposar les nostres demandes. Li vam dir que el milió d’euros que s’estalviaven tancant els 7 CAP eren el mateix milió d’euros que es gastava la Diputació en càrrecs de confiança. Ens va respondre quatre ximpleries mentre els seus acompanyants anaven fent que sí amb el cap. Entre aquests acompanyants hi havia Xavier Trias, l’alcalde de Barcelona, i Robert Fauria, alcalde de Sant Hilari i actualment imputat per presumpte suborn a l’Operació Pokemon. Després dels disbarats, el president i la seva comitiva van pujar als seus cotxes i van desfilar cap al lloc de la reunió de CDC, el luxós hotel Vilars Rurals, propietat de Ramon Bagó.

Ens agrada aquesta història. Ens ajudes a difondre-la?

“Activistes embosquen Artur Mas a Sant Hilari”

 

En David de Reus

L’altra cosa important que ens va succeir en aquells quatre mesos de silenci va ser conèixer en David Vidal, regidor de la Candidatura d’Unió Popular (CUP) a Reus. Algú ens va dir que «a Reus hi ha un noi que treballa en alguna cosa semblant a la vostra». A les eleccions municipals del 22 de maig (aquelles que es van celebrar amb centenars de milers de persones a les places de tot Espanya), David Vidal va ser l’únic representant de la CUP que va arribar a tenir representació a l’Ajuntament de Reus. Com a regidor, en David es convertia automàticament en membre dels diferents consells d’administració de les empreses municipals de la ciutat. Això li permetia tenir accés a molta documenta-ció. Una d’aquestes empreses municipals era Innova, gestora de l’Hospital Sant Joan de Reus. La història del que va fer en David amb aquesta informació mereix tot un llibre sencer (vegeu «La increïble història d’un jardiner de Reus»).

Per a la Marta i per a mi, contactar amb en David va tenir una importància vital. Durant els mesos en què ens vam enfrontar al silenci municipal a Blanes, Calella o Lloret, la sensació era d’aïllament. És veritat que durant aquells mesos vam tenir contacte amb gent que ens encoratjava i ens ajudava a continuar amb la nostra feina. Una d’aquestes persones era l’Àngels Martínez Castells, economista, professora de la UB i membre de Dempeus per la Salut Pública. Durant mesos l’Àngels ens va explicar en llargues converses telefòniques tot el que sabia sobre el sistema sanitari català. Més enllà de l’aspecte tècnic, l’experiència de dècades de lluita de l’Àngels ens va ajudar molt des d’un punt de vista emocional. Recordo que un dia, especialment feixuc, la Marta li va preguntar per telèfon a l’Àngels: «Però, Àngels, què fas quan veus que treballes i aquesta gent fa veure que no existeixes? Què fas quan veus que menteixen descaradament, i saps que estan mentint descaradament, i no pots fer res per evitar-ho? Què fas amb tanta impotència?». A l’altre costat de la línia l’Àngels li va dir: «Seguir, l’únic que has de fer és seguir endavant».

En l’àmbit local vam tenir el suport de les seccions locals d’ICV-EUiA de Blanes i Calella, del grup independent MILLOR de Lloret de Mar o de l’incipient secció comarcal de les CUP. Però, tenint en compte que allò que estàvem veient s’estava produint arreu de Catalunya, encara trobàvem massa silenci al nostre voltant. Si ens trobàvem amb un problema sistèmic arreu del país, ens preguntàvem per què no hi havia moviments a altres punts del sistema. Per això, trobar en David Vidal a Reus va ser molt important, una mena de bàlsam. El fet de saber que s’estaven movent coses a d’altres punts de Catalunya era personalment i mentalment alliberador. Saber que no érem els únics que es quedaven davant l’ordinador mirant documents i buscant informes del registre mercantil per entendre l’embolic sanitari ens feia sentir acompanyats.

En David portava mesos treballant amb els seus dos companys de partit —Bartomeu Castellano i Xavier Milian— descobrint les perversions de la gestió municipal de la sanitat, l’enorme opacitat del sistema i les profundes connexions polítiques de CiU i PSC amb tot l’entramat. Les primeres converses telefòniques que vam mantenir, a finals de desembre de 2011 van ser, fins i tot, emocionants. Ell a Reus i nosaltres a la Selva i el Maresme confirmàvem tot el que, per separat, havíem descobert. Vam trobar els mateixos patrons de gestió, els mateixos conflictes d’interessos, la mateixa connivència sociovergent i, fins i tot, els mateixos noms implicats. La trobada amb en David confirmava que estàvem davant d’una trama que operava arreu de Catalunya. Una trama que tot just començava a mostrar la seva cara més fosca.

D’esquenes al Parlament, d’esquena als ciutadans

Vam treballar totes les vacances de Nadal i el 8 de gener de 2012 vam trencar el silenci dels últims cinc mesos. Vam publicar l’article «Ramon Bagó: l’home que es contractava a si mateix amb diners públics». L’obríem així:

L’enorme xarxa d’empreses públiques, semipúbliques, consorcis, fundacions, societats mercantils i altres creacions destinades a gestionar diners públics fa que es donin situacions difícilment compatibles. (…) A la nostra zona el cas de Ramón Bagó il·lustra aquesta situació a la perfecció: per una banda Bagó ha gestionat durant trenta anys diners de la sanitat pública i, per una altra, s’encarrega que desenes de milions d’euros d’aquests diners vagin a parar directament a les seves empreses privades. (…)Tot i el caràcter «públic» del CHC, les persones que el dirigeixen no són triades democràticament, sinó que formen part d’un exclusiu cercle que molts anomenen l’aristocràcia de la sanitat. Un cercle de persones i membres de partits —gairebé tots del PSC i CIU— que es reparteixen càrrecs des d’on es gestionen centenars de milions d’euros públics.

Una aristocràcia que havia accedit als llocs de poder del CHC gràcies a eleccions democràtiques municipals, però que, poc després, es desempallegaria de la molèstia que suposa la democràcia:

Tant Bagó com Abelló van accedir a la cúpula del CHC gràcies al seu càrrec polític a poblacions amb hospitals locals d’una certa importància. Quan tots dos van perdre els seus llocs com a alcaldes, un oportú canvi als estatuts els ha permès aferrar-se a la cadira i continuar durant anys dirigint el CHC. El Triangle (20/09/04)

Així doncs, el CHC va aconseguir els seus objectius i es va convertir en una peça clau d’un sistema de gestió de milers de milions d’euros destinats als hospitals municipals. Una gestió de diners que, tot i ser de tots els ciutadans, es fa d’esquena al Parlament. El dia 10 de desembre de 1998 el diputat Joan Ridao va posar el dit a la nafra sobre la manca de transparència i control del sistema:

Les reformes posades en marxa pel Govern són una aplicació a ultrança de les tècniques de gestió empresarial. La creació d’empreses públiques i ens instrumentals escapen del necessari control polític i democràtic. Tot i que es nodreixen en bona part dels recursos públics no estan subjectes al control i la fiscalització democràtica d’aquest Parlament.

No anava desencaminat en Ridao. Dos anys abans la diputada Imma Mayol (ICV-EUiA) va preguntar al Parlament sobre els contractes que rebia el Grup Serhs de Ramon Bagó per part de diversos hospitals (alguns controlats pel CHC del mateix Bagó). La resposta del llavors conseller de Sanitat i Seguretat Social, Eduard Rius i Pey, va confirmar la manca de control del Parlament sobre una gran part dels diners públics destinats a la sanitat amb una resposta que resumeix la magnitud de l’opacitat:

Els centres hospitalaris de l’Institut Català de la Salut que són finançats directament per la Generalitat de Catalunya no tenen cap servei contractat amb cap empresa del Grup Serhs. Pel que fa a la resta [el sector concertat] no disposem de la informació requerida, atès que aquests centres no són finançats directament per la Generalitat de Catalunya, sinó mitjançant la contraprestació econòmica dels serveis sanitaris contractats pel Servei Català de la Salut. 20 de febrer de 1996

Es posava de manifest que el Parlament s’havia convertit en una estructura buida, gairebé decorativa, quan es tractava de saber com es gastaven els diners dels ciutadans. Com no podia ser d’una altra manera, quan hi ha molts diners fora de control, molta gent es fa rica de manera «poc exemplar». Uns mecanismes que, anys més tard es confirmarien plenament. El 21 de març de 2012 el diari El País va fer un esclaridor perfil de Bagó:

Ramon Bagó pot molt bé catalogar-se com el prototip d’empresari emprenedor. Per això va rebre la Creu de Sant Jordi el 2001. (…) D’allò que coneixem fins ara es dedueix que el que s’ha considerat un model d’iniciativa es basa en alguns casos en una molt profitosa relació de promiscuïtat entre la política i els negocis. (…) Bagó va ser alcalde de Calella per CiU durant tres mandats i director general de Turisme entre 1980 i 1984 al govern de Jordi Pujol. Després va passar a ocupar diversos càrrecs com el de president del CHC, una entitat que es dedica a gestionar centres sociosanitaris concertats per la Generalitat i que es financen amb fons públics. Aquest organisme de gestió va concedir a les empreses de Bagó importants contractes. (…) De tot això es dedueix que la millor forma de ser emprenedor no és arriscar un capital en nous i incerts projectes, sinó assegurar-se un lloc en les taules públiques de contractació.

El Bagogate

El reportatge sobre Bagó té un fort impacte i els dies següents són molt i molt tensos. El 12 de gener, quatre dies més tard d’haver-lo publicat, l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) informa que ha obert una investigació per examinar els negocis de Ramon Bagó. El 16 de gener ens vam reunir amb l’investigador de l’OAC i li vam explicar tot el que havíem esbrinat sobre en Bagó. Res del que els vam explicar els va sorprendre massa. Feia la impressió que l’OAC portava temps darrere la pista d’en Bagó. Després d’un any d’investigacions, el passat 29 de gener de 2013, el diari El País informava que l’OAC havia enviat a la Fiscalia el resultat de les seves investigacions. Un «informe demolidor de 8.000 pàgines» on l’OAC «veu delicte». Semblava que, molt a poc a poc, es començava a trencar el mur de silenci. Ja no érem els únics tipus estranys que posaven en qüestió el sistema i un dels seus arquitectes, Ramon Bagó. Ara també se’ns unia l’OAC.

Però tot i aquest primer i petit triomf per trencar el silenci que envoltava Ramon Bagó i els seus negocis, era clar que ficar-se amb el gran prohom no podia sortir gratis. Al llarg dels següents mesos sabríem com és de car treure la màscara a un dels homes més poderosos de Catalunya.

La primera amenaça va arribar només 8 dies després de la publicació de l’article, el 16 de gener, en forma d’un nou (i patètic) comunicat dels directius dels hospitals de Blanes i Calella:

Aquesta direcció no entén quin és l’objectiu d’aquestes desinformacions i el motiu que fa que mitjans seriosos se’n facin ressó sense que hi hagi ni un intent de contrastar les opinions i els fets.

La cosa es posava difícil per al senyor Conill i els seus companys directius. Fins ara l’enemic era una petita revista de poble amb un nom tan ridícul com CAFÈAMBLLET. Però la taca anava creixent. El comunicat de la CSMS deia que tot es fa «sense que hi hagi ni un intent de contrastar les opinions i els fets», tot oblidant que la nostra revista portava mesos demanant informació sense cap èxit.

A banda d’això, semblava que a les oficines de la direcció no arribaven els periòdics i encara no s’havien assabentat que la mateixa Oficina Antifrau també estava darrere la pista que assenyalava l’article del CAFÈAMBLLET i que tant els ofenia. El comunicat continuava amb un intent clàssic dels directius, amagar-se darrere la institució:

Entenem que danyar la imatge de la Corporació va més enllà del seu Consell Rector o el seu equip directiu. A la curta o a la llarga perjudica la imatge de l’entitat i de l’organització.

L’equip directiu en cap moment pensa que el que «danya la imatge» de la Corporació era la tenacitat amb què ells portaven mesos amagant informació sobre el destí de milions d’euros públics. Però lluny de qualsevol autocrítica el comunicat dels directius continua:

La postura que en aquest tipus de casos pren la direcció és no contestar als mitjans que reiteradament falsegen les informacions o desfiguren les declaracions. Només es dóna resposta a aquells mitjans disposats a rectificar.

Sembla que vulguin dir, «només estarem contents amb els mitjans que s’empassin la nostra versió». El comunicat deixava per al final la part que millor retrata el seu tarannà:

En tot cas, si en algun moment la imatge de la professionalitat tant assistencial com de serveis de recolzament o de qualitat de l’organització es posés en entredit, la direcció actuaria amb totes les seves possibilitats.

És a dir: «perseguirem qui s’atreveixi a qüestionar com ens gastem els diners del poble».

Des que al CAFÈAMBLLET vam començar a investigar el sistema sanitari, la Marta i jo vam poder escoltar moltes mentides per part dels gestors sanitaris, però poques vegades vam sentir una sensació tan profunda d’impotència com quan vam llegir aquest comunicat. Mesos més tard, quan la meva mare em va regalar la biografia de Ben Bradlee, vam veure que aquesta manera de reaccionar del poder quan els seus draps bruts queden al descobert és molt normal.

Ben Bradlee era el director de The Washington Post quan el diari va descobrir el cas Watergate, que va acabar amb l’única dimissió d’un president nord-americà, Richard Nixon. Per descomptat no ens atreviríem mai a comparar aquella fita del periodisme amb la nostra humil investigació, però el que sí es poden comparar són les patètiques reaccions dels que tenen molts cadàvers als armaris per amagar. Quan The Washington Post va començar a informar sobre el veritable abast del Watergate, la primera reacció de l’equip de Nixon va ser molt semblant a la dels directius de la Corporació. Bob Dole, del partit Republicà, va intentar desacreditar la feina dels periodistes:

La reputació d’objectivitat i credibilitat del Post ha caigut tan baix que gairebé ha desaparegut del tot.

Un altre home del president Nixon, Ron Ziegler, va dir que els articles del Post:

Estan basats en rumors i indirectes i intenten, per associació, trobar culpables.

Un tercer home de Nixon va arribar a dir:

Utilitzant indirectes, rumors de terceres persones, acusacions infunda-des, fonts anònimes i grans titulars, el Post ha buscat premeditadament donar la sensació que existia una connexió directa entre la Casa Blanca i el Watergate, una acusació que mitja dotzena d’investigacions han trobat falsa, i el Post ho sap.

Des que The Washington Post va publicar la primera notícia sobre el Watergate fins la dimissió del president Nixon van passar 25 mesos. Des que vam començar a preguntar què està passant als hospitals de Blanes i Calella han passat 23 mesos. Qui dimitirà? Dimitirà el diputat de CiU, Xavier Crespo, a qui mesos més tard vam descobrir participant en una trama que va fer desaparèixer 2,4 milions d’euros d’aquests dos hospitals? Dimitirà l’actual gerent dels hospitals, Núria Constans, qui va avalar amb la seva signatura aquestes irregularitats? De moment ja estan a la fase neguem-ho-tot-fins-que-se-n’oblidin. A Nixon no li va servir. A ells tampoc els servirà.

Ens ajudes a difondre?

“A Nixon no li va servir. A CiU tampoc li servirà”

Operació Neteja

A banda del comunicat dels directius de la CSMS, les publicacions, primer la del còmic i després la de «Ramon Bagó, l’home…», van posar en marxa mecanismes de defensa més profunds. Per exemple, el 8 d’agost de 2011 publiquem el còmic Sociovergència Sanitària, on expliquem els negocis de Ramon Bagó. Uns mesos més tard, el 6 d’octubre, l’alcalde Calella, Josep Maria Juhé, inicia els tràmits per concedir la Medalla d’Or de Calella i el títol de Fill Predilecte a Ramon Bagó. El 3 de novembre el plenari municipal aprova per unanimitat la concessió d’aquests guardons. Quan el 8 de gener del 2012 publiquem «Ramon Bagó: la increïble història de l’home que es contracta a si mateix amb diners públics», la reacció és similar: l’11 de febrer es fa l’acte públic de concessió dels títols. Casualitats?

En aquell acte l’alcaldessa Montserrat Candini va dir:

La seva empenta, la seva impressionant empenta, la seva capacitat de lideratge, van fer possible l’hospital de la nostra ciutat, de la manera que el coneixem avui. I vull traslladar, en aquest punt, com així m’ho van demanar, l’adhesió per part de tots els membres del Consell Rector de la CSMS a l’acte de reconeixement que estem celebrant avui.

L’operació de neteja de la imatge de Bagó incloïa també l’esfera mediàtica. El 3 de febrer, vint dies després que haguéssim publicat «Ramon Bagó, la increïble història…», el periodista calellenc Saül Gordillo (actual cap de Continguts Digitals a El Periódico de Catalunya) publica un article titulat «Bagó i el lideratge ben entès»:

El lideratge, en canvi, és una de les qualitats que ha demostrat al llarg de la seva llarga trajectòria l’empresari Ramon Bagó, primer alcalde de la democràcia a Calella. Polític local i empresari, ha bastit el principal grup turístic del país i l’empresa més important de la comarca. El Maresme ha perdut entitats financeres, i un munt d’empreses amb la crisi. Però tenim el Grup Serhs. (…) Bagó és una personalitat d’una energia i fermesa incomparables. Ha aixecat Serhs, ha fet d’alcalde quan Calella era capital de l’Alt Maresme i ha jugat un paper clau en el turisme català. L’11 de febrer rebrà la Medalla d’Or i serà nomenat Fill Predilecte de Calella. (…) Quan penso en en Bagó em vénen al cap paraules com lideratge, força, ambició i progrés. Sí, sí, el progrés entès com la capacitat que tenen les empreses de generar riquesa i repartir-la capil·larment en el territori. (…) Ja voldrien els alcaldes d’ara tenir una part de la valentia i generositat de Bagó. Generositat i intel·ligència. (…) Bagó afronta ara una investigació darrere la qual jo hi veig l’ombra del PP. El temps dirà si hi ha irregularitats en la duplicitat de càrrecs. De moment, el temps ens diu que la multiplicitat d’èxits és mereixedora d’un just reconeixement a la seva ciutat natal.

Cinc dies més tard de la publicació de l’article de Gordillo (i conscients que ara érem, segons Gordillo, «l’ombra del PP») vam publicar una segona part del nostre reportatge, «Ramon Bagó segueix contractant-se a si mateix», on expliquem l’escandalós cas del Centre Integral Sanitari Cotxeres de Nou Barris. El mecanisme ja el coneixíem: el CIS Cotxeres estava gestionat pel CHC, dirigit per Ramon Bagó. Quan arriba el moment de comprar diversos estris, el CHC adjudica els contractes a l’empresa del mateix Bagó. En total 1,2 milions d’euros en adjudicacions en només 4 dies.

Al llarg dels propers mesos aquesta rentada de cara mediàtica de Bagó arribaria a nivells surrealistes a mitjans de tirada nacional. Un important diari, fins i tot, el va arribar a presentar com una mena de Robin Hood del segle xxi. Però la campanya de defensa d’en Bagó va anar més enllà de l’àmbit mediàtic. Calia fer callar els que estaven malmetent la seva imatge. L’entorn de Ramon Bagó es preparava per fer callar el CAFÈAMBLLET sense reparar en despeses. En certa manera, però, el llibre que teniu a les mans és la prova que el tret els va sortir per la culata.