OnSonElsMeusDiners?

Temps estimat de lectura: 9 minuts

On es dóna compte de com un petit i influent grup d’empresaris es converteixen en «proveïdors privilegiats» del sistema sanitari i de com, cansats, decidim penjar un vídeo a YouTube:

La publicació detallada de la trama creada per Ramon Bagó va ser un punt d’inflexió. Publicar això era posar la signatura a una d’aquelles coses que tothom sap, que corren des de fa anys, però que molt poca gent gosa dir en veu alta. Una d’aquestes poques veus que es van atrevir a posar llum sobre la figura de Ramon Bagó va ser la revista El Triangle.

Als anys noranta el setmanari va seguir durant anys la trajectòria de Bagó, va descriure les trames i les portes giratòries que relacionaven la sanitat pública amb un entramat d’empreses molt properes al poder. I el més important: havia posat noms i cognoms a les persones que s’estaven beneficiant d’aquesta situació. El 20 de setembre de 2004 El Triangle va publicar aquest titular:

«El dèficit de la sanitat pública ha enriquit l’empresa privada»

Un reduït grup d’empresaris, estretament vinculats a la transversal sociovergent, s’ha fet d’or en els últims anys gràcies a haver-se convertit en proveïdors privilegiats de la xarxa hospitalària concertada, la qual es menja el 50% de la despesa.

L’article posava la lupa sobre l’entramat d’empreses privades que s’havien fet riques gràcies als pressupostos sanitaris i la relació d’aquestes empreses amb el poder polític, sobretot sociovergent:

Malgrat que, com s’ha vist, el model sanitari català és financerament insostenible per a l’erari públic, també és, paradoxalment, altament rendible per a un grapat d’empreses privades que s’han convertit en proveïdores quasi en exclusiva del sistema i que en els últims quinze anys han viscut un creixement exponencial.

L’article cita, com a principals beneficiaris del model sanitari català, l’empresari Carles Sumarroca (cofundador de Convergència i amic personal de Pujol), Albert Núñez Pérez (exdegà del Col·legi de Fisioterapeutes i propietari de Fisiogestió, que rep el 90% dels diners públics destinats a fisioteràpia), Josep Maria Via (fundador, amb el citat Albert Núñez, de l’empresa Gesaworld), i Ramon Bagó:

Moltes de les empreses de Bagó són avui proveïdores d’un gran nombre d’hospitals concertats. Però a més d’empresari, Bagó té una altra cara: la de factòtum del CHC. Durant anys, doncs, el Bagó concessionari negociava amb el Bagó adjudicatari.

Una altra veu que va intentar trencar el silenci va ser el sindicat CATAC-CTS. Durant anys va assenyalar les maniobres de Bagó, el CHC i les seves empreses. A Mataró, fins i tot es van enfrontar a ell i li van guanyar una important partida gràcies a la lluita i el boicot.

El maig de 1996, el llavors diputat d’ERC, Joan Puigcercós va fer una sèrie de declaracions al Parlament en relació a l’època en què Bagó va ser president del Saló Internacional de Turisme:

El 26 de gener de 1996, un mitjà de comunicació escrit de Barcelona denunciava el fet que la Generalitat i concretament el Departament de Comerç, Consum i Turisme havia pagat les despeses del Saló Internacional de Turisme a una empresa a nom del president d’aquest Saló, el Sr. Ramon Bagó.

Aquesta era la introducció a una bateria de 21 preguntes sobre contractes i subvencions vàries. Una de les respostes a aquestes preguntes il·lustra una tàctica habitual al Parlament en temes relacionats amb Bagó:

La selecció d’empreses que donen servei a la Fira Oficial i Internacional de Mostres de Barcelona correspon a aquell organisme i, per tant, la informació sol·licitada no es troba als arxius d’aquest Departament.

Una resposta que es podria resumir en «no sap, no contesta». Una resposta calcada a la que va rebre, aquell mateix any, una diputada que va preguntar sobre els contractes que Bagó rebia, aquest cop, al sector sanitari:

No disposem de la informació requerida, atès que aquests centres no són finançats directament per la Generalitat de Catalunya.

Unes respostes que s’assemblen moltíssim també a la que va rebre, l’any 2012, el diputat Josep Vendrell (ICV) quan va preguntar, un altre cop, pels contractes que rebia Bagó també del sector sanitari:

En el cas dels serveis no sanitaris, com és el cas dels serveis que ofereix el Grup Serhs, no hi ha cap requeriment informatiu. Barcelona, 7 de març de 2012. Boi Ruiz i Garcia, conseller de Salut.

Vaques grasses sense Internet

En definitiva, diners públics fora del control parlamentari. Però ni els articles d’El Triangle, ni les denuncies i lluites de CATAC-CTS, ni les preguntes parlamentàries dels anys noranta van tenir el ressò que la situació mereixia i la festa en què alguns havien convertit la sanitat catalana va continuar. Vist avui dia, crec que la manca de repercussió d’aquesta feina tan valuosa es deu a dos motius principals.

El primer, que aquestes denúncies van ser fetes en època de vaques grasses. És possible que molta gent veiés amb reprovació el que estava passant, però tot i l’amiguisme, les influències i el descontrol, el sistema funcionava raonablement bé, tothom cobrava el que havia de cobrar i els ciutadans tenien garantit l’accés a una sanitat que cada vegada era de més bona qualitat.

La segona circumstància era de caire tecnològic: als anys noranta Internet era encara un somni i la capacitat de fer arribar informació des de fora dels canals massius era pràcticament nul·la. El Triangle, tot i ser una institució de referència pel que fa al periodisme d’investigació, mai va ser un mitjà de masses. Per la seva banda, les denúncies i les troballes fetes per CATAC-CTS tenien com a únic canal de difusió els fulls volants sindicals que, amb més voluntat que recursos, feien arribar als treballadors més conscienciats.

Per això, quan la gent diu que el CAFÈAMBLLET «va destapar» l’escàndol de la sanitat, cal dir que el CAFÈAMBLLET només és hereu d’una feina que feia anys que s’estava duent a terme. Si la nostra revista té un mèrit, aquest és buscar noves maneres d’explicar l’escàndol i fer servir Internet perquè aquesta informació arribés a centenars de milers de persones que, ara sí, estaven molt i molt preocupades amb el destí de la sanitat pública.

L’olor de resclosit s’escampa per tot Catalunya

La figura de Ramon Bagó va ser clau per entendre, finalment, que en cap cas estàvem parlant d’un problema local. Estàvem molt contents de, per fi, començar a veure la fotografia completa de la situació, però, per una altra banda, veiem que era un projecte massa gran per a una revista feta en un garatge. Després de publicar els dos reportatges sobre Bagó a la nostra revista, què més podíem fer? Òbviament vam publicar la notícia al nostre web, però no deixava de ser el web d’un mitjà de comarques.

Estàvem satisfets perquè durant aquells dies a la nostra zona tothom parlava dels reportatges d’en Bagó. Però era un rumor sottovoce. El Grup Serhs té una gran quantitat de clients dintre del món de la restauració i l’hostaleria a tota la zona on es reparteix el CAFÈAMBLLET, sobretot a la franja costanera entre Calella i Lloret de Mar. A la vegada, l’enorme xarxa d’empreses de Bagó dóna feina a molta gent de la zona de manera directa i molts empresaris són proveïdors d’alguna de les 65 empreses del Grup Serhs. Tot plegat eren motius de molt pes que explicaven el silenci històric al voltant de Bagó. Un silenci que només es trencava per lloar l’exalcalde. Ningú sabia res, cap mitjà local no havia publicat res al respecte i molts pocs grups polítics havien parlat del tema als plenaris. Semblava que Bagó no existia. Després de la publicació dels dos reportatges, però, durant setmanes vam sentir la cantarella d’«això fa anys que se sabia». Però les reaccions s’acabaven aquí i, a excepció d’algunes preguntes als plenaris municipals de Blanes i Lloret, el silenci continuava ben sòlid. Tot i els nostres reportatges i la investigació engegada per l’Oficina Antifrau de Catalunya, el poder local mirava cap a una altra banda o directament atacava qui gosava parlar del «gran home».

Un pes massa gran

En l’àmbit personal, la Marta i jo començàvem a patir un desgast molt gran. La impotència davant els comunicats de la CSMS, la ràbia davant la connivència dels que es presentaven com a representants del poble…, tot plegat començava a passar-nos factura. No érem una gran redacció, no érem un grup d’activistes, ni teníem cap suport més enllà del dels amics i coneguts.

El pes de la investigació també es notava des d’un punt de vista econòmic. És veritat que des que vam començar a publicar el que estava passant als hospitals, molta gent parlava del CAFÈAMBLLET i la seva notorietat anava creixent. Però això no es convertia en diners. Al contrari. Per un costat, les hores dedicades al tema sanitari eren les robades a la resta de tasques que implica fer funcionar una revista, i cada cop dedicàvem menys temps a la resta de temes que se suposa que ha de cobrir una revista local: els esports de la zona, les activitats de les associacions, en definitiva, el dia a dia de les nostres comarques.

Per una altra banda, el CAFÈAMBLLET és una revista que es finança exclusivament gràcies a la publicitat que contracten les empreses de la zona. La Marta i jo ens havíem desentès gairebé completament de la gestió comercial i portàvem mesos centrant-nos en el tema que ens tenia absorbits. Tot i la bona feina de la Manoli, la nostra comercial, la facturació se’n començava a res-sentir. Per acabar d’arrodonir la situació, començàvem a detectar que certs anunciants recelaven de posar el seu anunci en una revista tan guerrillera. En definitiva, estàvem portant una doble vida. Per un costat teníem una revista local que calia mantenir viva i, per un altre, estàvem dedicant enormes quantitats de temps i energia a fer una investigació que sobrepassava les nostres possibilitats.

Tot plegat ens obligava a la Marta i a mi a fer-nos una pregunta: Podem continuar fent aquesta feina sols? Podem continuar indefinidament traient hores al son, a la vida familiar, a l’empresa que ens dóna de menjar? La resposta era clara: no.

Una nit, tot acabant-nos una ampolla de vi, vam prendre una decisió: calia aturar tot això. El cost emocional era molt gran i no podíem viure sempre amb aquesta tensió. Al cap i a la fi, nosaltres ja havíem fet la nostra feina, fins i tot més del que es pot demanar a un mitjà tan petit com el nostre. Calia ser realistes i acceptar que havíem arribat al nostre límit. Però abans de deixar-ho definitivament, vam decidir que faríem una última cosa: faríem un vídeo explicant tot el que havíem aprés fins aquell moment i el penjaríem a YouTube. El títol del vídeo seria El major robatori de la història de Catalunya. Amb això tancaríem aquest capítol de la nostra vida. Nosaltres creiem que aquest era el final del camí, però, un altre cop, seria el principi d’una gran aventura.