OnSonElsMeusDiners?

Temps estimat de lectura: 24 minuts

On es detallen les passes a seguir per tal de fer un vídeo a casa per exigir respostes als que es gasten els nostres diners:

Avui, a finals del mes de març de 2013, mentre la Marta i jo escrivim el llibre que teniu a les mans, es compleix un any de la publicació a YouTube de El major robatori de la història de Catalunya. Avui, un any després de prémer al botó publicar no podem evitar preguntar-nos si érem conscients del que estàvem a punt de fer, de les conseqüències que comportaria publicar aquest vídeo. La resposta és no. L’únic que teníem absolutament clar és que hi havia coses que calia que quedessin dites en públic. Vam veure que YouTube podia ser una mena de Speaker’s Corner de la nostra societat connectada on poder prendre la paraula i dir allò que molts no volien que fos dit. Un lloc des d’on poder cridar ben alt: «El rei està nu! I es contracta a si mateix amb diners públics! ;-)».

Un vídeo casolà

Vam treballar el guió del vídeo durant prop de deu dies, buscant la millor manera d’ordenar totes les dades, tot el que havíem après els últims mesos sobre el funcionament de la sanitat pública. La idea era fer un vídeo de no més de set o vuit minuts, però, després de fer diverses versions, vam veure que no hi havia manera de baixar dels vint. Finalment vam dir: «Com si no ho mira ningú. Això és el que volem dir i això direm. I qui no tingui temps, que no ho miri».

Amb el guió enllestit, només quedava solucionar la part tècnica. No teníem ni càmera ni micro ni focus. Vam parlar amb un amic que es dedica a temes audiovisuals i ens va dir que en un parell de setmanes estaria lliure i podria portar el material a casa. Però teníem pressa. Volíem fer el vídeo com més aviat millor, amb aquella sensació de voler treure’t un pes de sobre. Llavors se’ns va ocórrer que ho podíem fer directament amb la càmera i el micro integrats de l’ordinador. Per a la il·luminació vam pensar que amb el llum de l’escriptori en tindríem prou. Vam fer algunes proves. La qualitat de la imatge no era la millor i la del so tampoc però es veia bé i s’entenia el que es deia. Amb això en teníem prou.

L’altra qüestió que havíem de resoldre era com dir el text. De seguida vam descartar l’opció d’aprendre’l de memòria. Eren 18 minuts, 9 folis complets, i per més bona memòria que tinguéssim, no funcionaria. També vam descartar l’opció de llegir el text en un paper a l’estil Rajoy.

Hagués estat molt bé tenir un teleprompter, una d’aquelles pantalles que fan servir els presentadors de telenotícies on va apareixent el text. Però això estava fora de les nostres possibilitats. Vaig intentar fabricar un teleprompter amb una caixa de cartró i el vidre d’un marc de fotos, però no va funcionar. Després de donar-li unes quantes voltes vam veure que, si posàvem el document de Word en pantalla completa, la primera línia de text quedava just a sota de la càmera integrada de l’ordinador. Així, si ens posàvem a una certa distància, semblava que qui llegia el text estava mirant la càmera. L’únic que calia era fer córrer el text perquè la línia que s’havia de llegir quedés sempre a dalt de tot. Les prime-res proves de lectura les vaig fer jo i la Marta, asseguda al meu costat, anava fent córrer el text amb la rodeta del ratolí. Ens vam trobar dos problemes més. El primer era que la rodeta del ratolí feia un sorollet mecànic, una mena de cric-cric, que després se sentia al vídeo. A Breda no hi havia cap botiga per comprar un ratolí més bo i, com que teníem pressa, vam solucionar el cric-cric embolicant el ratolí (i la mà de qui feia anar la rodeta) amb una tovallola gruixuda. El segon problema era més complicat. Tant en castellà com en català (volíem fer una versió en cada idioma) el meu accent era, per dir-ho d’alguna manera, «un focus de distracció». Nascut a l’Argentina, de pare italià…, tot i els meus vint anys vivint a Catalunya, el meu accent era allà. Ni argentí, ni italià, ni català. Després de les primeres proves vam veure que, a més de no tenir bon equip, no teníem un bon locutor. La Marta no sabia ben bé com dir-m’ho, i jo no sabia ben bé com dir-li que qui havia de posar la cara i la veu a aquell text era ella. Després del segon intent, però, la Marta va dir:

—A veure, agafa tu el ratolí i deixa’m provar a mi.

Semblava que ho hagués fet tota la vida. Va mirar la càmera i va arrencar amb total naturalitat: «Portem dos anys estudiant el sistema sanitari català i puc demostrar que és un niu de corrupció i opacitat. Un forat negre per on desapareixen, cada any, centenars de milions d’euros». Serien la seva cara i la seva veu les que posarien noms i cognoms a l’escàndol sanitari. Seria ella la que donaria la cara i s’adreçaria a alcaldes, gestors i empresaris poderosos. Ella els faria les preguntes que feia mesos es negaven a contestar.

L’últim problema que calia resoldre era l’eco que tenia l’habitació. Encara no havíem penjat cortines ni havíem muntat la biblioteca amb els llibres, que encara estaven a les caixes on els vam ficar quan vam marxar de Blanes. Per solucionar-ho vam baixar els matalassos, el nostre i els dels nens, i els vam posar a les parets. Vam portar tots els coixins de la casa i els vam posar sobre l’escriptori, al voltant de l’ordinador. Per assegurar el tret fins i tot vam portar tots els abrics i els vam penjar en cadires. La qualitat del so millorava una mica. Vam silenciar els mòbils, vam despenjar el fix, vam tancar la porta de l’habitació i vam començar a enregistrar. La Marta mirant la càmera i deixant anar l’artilleria. Jo, amb la mà embolicada amb una tovallola, anava fent córrer la rodeta del ratolí. Els gats, mentrestant, rascaven la porta. Ells també hi volien sortir. En tres hores havíem enregistrat el vídeo que uns mesos després sortiria a les planes de The Washington Post.

Ens ajudes a difondre?

“Pas a pas: així es fa un vídeo casolà per denunciar un sistema corrupte”

Incendi a la xarxa

Feia uns quants mesos que tenia el costum d’enviar cada divendres un mail a alguns dels meus contactes amb dos o tres línies comentant l’actualitat i algun enllaç a una notícia que m’hagués cridat l’atenció. De vegades afegia un enllaç amb una cançó per començar el cap de setmana amb una nota alegre. La Marta ja havia pujat a dormir quan, a les 2.24h del dissabte 19 de febrer, vaig enviar el meu mail d’aquella setmana:

19 de febrer de 2012

Hola a tothom: Aquesta setmana vaig una mica tard. Ens hem entretingut molt amb la preparació d’un vídeo: El major robatori de la història de Catalunya. Després de dos anys investigant la sanitat catalana hem descobert coses que semblen tretes d’una peli dels germans Marx… Seria graciós si no fos perquè ens estan robant diners. Dediqueu-ne un minuts. Us asseguro que descobrireu coses sobre el nostre país que no sabíeu.

Una abraçada, Albano

És molt probable que, si esteu llegint aquest llibre, ja haureu vist el vídeo. De totes maneres, hem cregut interessant reproduir alguns paràgrafs i comentar-los. Al vídeo parlàvem dels negocis de Ramon Bagó; avui està sent investigat per la Fiscalia. Al vídeo parlàvem de Josep Prat i Carles Manté; avui estan imputats de sis delictes greus. Parlàvem dels hospitals de Blanes i Calella; avui aquests hospitals estan sent investigats per la Comissió d’Investigació de la Sanitat Catalana del Parlament de Catalunya.

El major robatori de la història de Catalunya (extracte)

Portem dos anys estudiant el sistema sanitari català i puc demostrar que és un niu de corrupció i opacitat. Un forat negre per on desapareixen, cada any, centenars de milions d’euros. Diu el Govern de CiU que no hi ha diners per a la sanitat i que cal retallar serveis, però això és mentida. El problema és que els diners de la sanitat catalana estan sent robats sistemàticament. Estem davant del major robatori de la història de Catalunya. Una elit formada per polítics i empresaris es gasta els diners de la nostra sanitat alegrement, sense cap límit i sense que ningú els controli. (…) Enregistrem aquest vídeo perquè tothom a Catalunya sàpiga l’enorme grau de corrupció que forada el sistema sanitari. Perquè el que hem descobert a Blanes i a Calella està passant a tota Catalunya. Per entendre el frau, primer s’ha de fer una mica d’història.

En aquest punt fèiem un repàs de la història del model sanitari català i formulàvem totes les preguntes que durant mesos s’havien negat a contestar els alcaldes i gestors de la CSMS. I continuàvem:

Llavors, com podem saber si els 459.000 euros de «despeses diverses» de l’any 2010 no van directament a l’empresa d’un germà de l’alcalde de Blanes? Com sabem que els 82.000 euros de «despeses de representació» no han servit per pagar nits a hotels de luxe a Mallorca per als directius? Com sabem si els estudis i dictàmens que van costar 232.000 euros l’any 2010 existeixen? No podem. (…) Recordeu que, fa uns anys, Anglaterra sencera es va escandalitzar perquè un diputat s’havia gastat 2.000 euros per arreglar el seu jardí? Doncs bé, a la Catalunya de les retallades, un grup de persones agafa 450.000 euros, posa «despeses vàries» i aquí no passa res. Si mirem alguns dels personatges que mouen els fils de la nostra sanitat, la cosa és encara pitjor.

A continuació descrivim tot el que sabem de Ramon Bagó i el mecanisme que li permet contractar-se a si mateix. Després presentem als nostres YouTube-espectadors dos personatges que donarien molt de què parlar els mesos següents.

Carles Manté, company de Bagó al CHC i, fins fa poc, president de la Corporació de Salut del Maresme i la Selva, va dimitir de manera sorprenent el mateix dia que la CUP de Reus va denunciar un presumpte desviament de fons europeus davant la Unió Europea. Aquest suposat desviament va tenir lloc a l’empresa semipública Innova, on trobem l’empresa Shirota Foods, que havia estat propietat de Manté. Hi trobem Josep Prat, que cobrava fins fa dues setmanes 300.000 euros l’any i actualment presideix l’Institut Català de la Salut (ICS), tot i estar sent investigat per l’Oficina Antifrau.

La història que rodeja Prat i Manté és meravellosa. És la història de com en David Vidal, jardiner municipal, es converteix en regidor de l’Ajuntament de Reus i des del seu nou càrrec comença a preguntar, a demanar documentació i acaba posant contra les cordes alguns dels homes més poderosos de Catalunya. Si en comptes de passar a Reus aquesta història hagués tingut lloc a Houston, a Sant Francisco o a Milwakee, els estudis de Hollywood ja estarien posant fila l’agulla. A falta d’això, la plana 285 us expliquem, detalladament, la història d’en David, en Prat, en Manté i els milions que es van perdre pel camí. Una història que algú a Twitter va definir com «el que podria ser l’espurna que encengués una revolució».

El nostre vídeo es va publicar el 19 de febrer de 2012. Un any i una setmana més tard, el 27 de febrer de 2013 a les 9 del matí, tres cotxes de la Guàrdia Civil aparcaven davant el bloc de pisos del centre de Mataró on viu Carles Manté. Des dels balcons els veïns feien fotos i, a la porta del bar de davant, un grupet de veïns miraven com els policies, alguns amb armilles reflectores, altres amb passamuntanyes, entraven a l’edifici. La majoria dels veïns no sabia que allà vivia un aristòcrata de la sanitat catalana —segons la definició d’un diari al dia següent—, però un senyor que s’ho mirava tot des d’un balcó proper sí ho sabia. I també sabia que un any abans una revista de Blanes havia publicat un vídeo on es parlava de Carles Manté. A les 9.14 em va arribar aquest correu electrònic:

Bon dia: Des de les 9 d’aquest matí hi ha cotxes de la Guàrdia Civil i molts agents han entrat a casa d’en Manté i s’emporten caixes. Suposo que deuen buscar els informes. He fet una foto des del bar del davant fent un tallat. No es veuen gaire bé. Alguns agents també estaven fent el cafetó. Treballo a prop de casa d’en Manté i ja fa molt de temps que us llegeixo. Esteu fent una gran feina. Endavant!

A la mateix hora, a Reus, es repetia la mateixa escena a casa de Josep Prat. El diari El País descrivia l’escena així:

En el cas de Prat, que viu en un xalet rodejat de fortes mesures de seguretat, el registre es va prolongar durant més de 12 hores, enmig d’un tragí continu d’efectius policials, expectació mediàtica i veïns atònits que contemplaven des dels seus vehicles d’alta gamma la presència de la Guàrdia Civil.

L’escorcoll de la Guàrdia Civil a les cases de Manté i de Prat va durar 12 hores. Després tots dos van ser detinguts i van passar la nit al cuartelillo. A les trenta-sis hores de l’inici dels escorcolls els van posar en llibertat acusats de sis càrrecs: malversació de cabals públics, estafa, tràfic d’influències, negociacions prohibides a funcionaris, blanqueig i delictes contra Hisenda. També se’ls va retirar el passaport i se’ls va prohibir sortir del país.

I en aquest punt, quan sabem que Manté sembla tenir una manera molt «especial» de fer informes, ens tornem a preguntar: per què tothom amaga els informes que es van fer a la CSMS quan, curiosament, Carles Manté n’era el seu president? Aquests informes que amaga tothom a Blanes i Calella són del mateix estil que els informes que Manté va fer a Reus? Però, tornant al vídeo El major robatori de la història de Catalunya, que continuava així:

La qüestió és que les dones embarassades de Tossa de Mar han de recórrer 35 quilòmetres perquè les atengui un metge, perquè no hi ha diners per tenir servei de ginecologia a l’hospital de Blanes. Un hospital on s’han gastat en 5 anys 422.000 euros en despeses protocol·làries sense cap mena de control. La terrible qüestió és que, per un costat, tenim un hospital com el de Calella on els familiars han de portar mantes per tapar els malalts, mentre que els seus directius agafen 459.000 euros per a despeses diverses que ningú coneix. Volem veure les factures, són els nostres diners! Mentre no contesteu a aquestes preguntes, vosaltres sou còmplices d’aquest escàndol que està portant patiment, dolor i pobresa al nostre país. Senyor Codina, senyor Marigó, senyora Candini: si seguiu amagant aquestes factures estareu traint el poble que us està pagant el sou! El pitjor de tot és que aquesta gent mai en té prou. Són com els mercats. L’últim i vergonyós exemple és el del senyor Josep Maria Via, un alt càrrec convergent de sanitat, que té una empresa privada que es dedica a fer estudis per a hospitals i on la majoria dels seus càrrecs són antics gestors de la sanitat pública. «Los gobiernos —escrivia aquest senyor al diari El País— deberían ceder la gestión de servicios sanitarios a las empresas, ya que la gestión pública está asfixiada por los controles.» Senyor Via: Que potser no li seria més còmode que li ingresséssim directament els diners de la nostra sanitat a un compte a Liechestentin? Apa! I fora burocràcia! Això que vostè anomena burocràcia es diu democràcia i és la capacitat del poble per controlar en què es gasta els diners gent com vostè, com xxxxx (Per imperatiu legal, aquest paràgraf no pot ser reproduït. Més informació: capítols 12 i 15.)

El vídeo acabava amb una crida a la ciutadania:

Ens estan robant els diners. I a sobre ens volen cobrar un euro per recepta. Ens volen fer esperar als passadissos. Abaixen els sous als professionals. Què més ens deixarem fer? Davant d’aquesta situació, vull fer una crida als ciutadans de Catalunya a rebel·lar-se contra aquest robatori.

Faig una crida als professionals sanitaris de la Corporació, que no acceptin ni una rebaixa més ni un acomiadament més fins que no surtin a la llum totes les factures. Faig una crida a aquells treballadors que des de fa anys miren impotents com a la seva empresa pública, a la seva funda-ció, es gasten els diners públics en luxes, privilegis i contractes amb l’empresa del seu cosí. Denuncieu-ho! Feu públiques les factures! Faig una crida a la ciutadania a preguntar, a anar als plens a preguntar per les despeses de les empreses municipals del seu poble. Faig una crida a fer vigilància per veure a quina hora entren i surten de la feina tots aquests directius que cobren milers d’euros al mes i que no donen explicacions a ningú. Cal seguir l’exemple dels tres nois de la CUP de Reus que, amb només un regidor al municipi, estan posant contra les cordes els peixos grossos de la sanitat catalana. Uns nois que demanant factures han aconseguit que sigui admesa a tràmit a l’audiència nacional, una denúncia per desviament de fons públics i que la Unió Europea també estigui investigant. Cal seguir l’exemple de CATAC Sanitat on es llegeixen cada dia el BOE per trobar les trampes que ens paren els que ens estan robant. Cal seguir l’exemple de la Iniciativa Penal Popular, on un grup de ciutadans treballa per portar davant dels tribunals els responsables d’aquesta sanitat corrupta. Cal seguir aquests exemples i cal que cada dia siguem més. Ens hi juguem molt i no podem esperar res de ningú. Només el poble defensarà el poble. La meva última petició és que, si aquest vídeo us ha semblat interessant, el difongueu tant tan com pugueu, per qualsevol mitjà, fent xerrades als barris, enganxeu cartells, compartiu al Facebook, a Twitter, parleu a la taula del diumenge amb la família, amb els amics… Està en joc el nostre futur.

Al vídeo es pot veure com, a mesura que passen els minuts, la Marta es va indignant i el seu to es fa cada cop més irat. Vam fer alguna prova abans i vam decidir que el to havia de ser suau, tranquil, gairebé expositiu. Però per més que ho intentàvem, a mesura que la Marta anava relatant els abusos que descrivia el text, el seu to pujava de forma natural, no hi havia manera de dissimular la impotència i l’enuig que sentíem davant tot el que havíem descobert. Finalment vam pensar que no calia amagar el que sentíem. No podíem fer veure que això és normal. Això que explicàvem era indignant i punt.

Incendi a YouTube

El dissabte ens vam aixecar tard, al voltant de les 10. El primer que vaig fer va ser mirar el número de visites que tenia el vídeo. Fins aquell moment només havíem penjat un parell de vídeos sobre el ple municipal de Blanes o alguna cosa relacionada amb el tancament dels CAP de la Selva, però cap d’ells superava les 450 visualitzacions. Em vaig despertar de cop: a les 10, el vídeo ja l’havien vist 2.235 persones! Vaig cridar la Marta:

—Mira Marta! Més de 2.000 visites!

L’endemà, el vídeo ja l’havien vist 8.000 persones. Durant els trenta dies següents, El major robatori de la història de Catalunya va tenir 188.000 visualitzacions. Actualment en té més de mig milió i cada mes se n’hi sumen 15.000 més. El 26 de febrer vaig rebre un missatge directe a Twitter d’una noia, l’Antía Castedo:

—Marta! Mira! La corresponsal de El País a Girona vol parlar amb nosaltres!

Per a nosaltres aquell missatge era una victòria. Havíem fet el vídeo justament amb la intenció que allò que denunciàvem traspassés l’àmbit de la nostra revista. Vam fer el vídeo per trencar el silenci que envoltava no només els hospitals de Blanes i Calella, sinó tot el sistema sanitari.

Mesos abans, en una de les nostres converses telefòniques, jo li havia dit a l’Àngels Castells que el que estava passant al sistema sanitari català era molt gran, massa gran per a una revista com la nostra.

—Àngels, aquí tenim una història enorme. Durant trenta anys el principal pressupost públic de la Generalitat ha estat gestionat opacament… i tot s’ha fet amb el vistiplau dels partits més importants del país… T’imagines si aquest tema el treballés un bon equip de periodistes, amb temps i recursos?

Abans de l’arribada del missatge de l’Antía, només podíem compartir tot el que estàvem aprenent amb l’Àngels, el seu company a Dempeus, en Toni Barbarà i en Ramon Serna del sindicat CATAC-CTS. Fèiem molta feina, però era un exèrcit molt petit per a l’enorme camp de batalla que teníem al davant.

Cada divendres la Marta i jo jugàvem dues apostes a l’Euromillones. A banda de les típiques fantasies (fer viatges, ajudar familiars i amics) ens imaginàvem que amb un parell de milions d’euros podríem muntar un gran equip d’investigació periodística. Encara no hem guanyat l’Euromillones, però el missatge de l’Antía era el primer pas per complir el somni de formar un equip per investigar la sanitat catalana.

El primer que li vaig preguntar a l’Antía quan va venir a casa va ser: «I per què ara El País s’interessa per això?». La pregunta era obligada. Durant tot el temps que portàvem investigant la sanitat, una de les coses que vam aprendre és que el repartiment del pastís sanitari comptava des de feia dècades amb un aliat imprescindible: un silenci mediàtic enorme. Sempre que trobàvem dades, sempre que apareixia algun personatge o institució «sospitosos», el primer que fèiem era comprovar el que s’havia publicat als mitjans de comunicació sobre aquell tema i gairebé sempre trobàvem que els mitjans grans havien callat o, com a mínim, parlat molt fluixet. Un exemple: Quan vam descobrir els informes sobre sanitat fets per la Sindicatura de Comptes entre els anys 2006 i 2012 ens vam escandalitzar (tots els detalls a la plana 241). Aquells informes fets per una institució oficial explicaven amb tot detall fets increïblement escandalosos que havien passat als hospitals d’arreu de Catalunya. Aquests informes, que estan a disposició de qualsevol que els vulgui veure a la web de la institució, descrivien irregularitats d’una gravetat esbalaïdora. Curiosament, però, quan fèiem una cerca sobre la repercussió que aquestes informacions havien tingut als mitjans de comunicació comprovàvem amb incredulitat el desinterès dels mitjans sobre el tema.

L’Antía va entendre de seguida la pregunta. «Mira, hem vist el vídeo i ens sembla un tema molt interessant. Jo no sé què vol El País, però si sé que jo i l’Oriol Güell, el meu cap a Barcelona, creiem que aquest és un tema molt important i el volem tractar.»

A dia d’avui jo tampoc sé què vol El País, a què es deu el seu interès i l’esforç que ha dedicat aquests últims mesos a la investigació de la trama sanitària. Però el que sí sé és que la feina que l’Antía i l’Oriol van fer durant els mesos posteriors a aquesta primera reunió té un nom: periodisme. Un periodisme que sembla haver desaparegut dels grans mitjans i que, per això, s’ha convertit en sospitós. Lamentablement, és una sospita fundada. El Grupo Prisa, igual que tots els grans grups de comunicació, porta anys guanyant-se la desconfiança dels seus lectors. Per a mi, per exemple, aquesta desconfiança creix cada vegada que llegeixo els vergonyosos articles que El País publica sobre Amèrica Llatina.

Els mesos següents, quan l’Antía i l’Oriol van començar a destapar els escàndols de la sanitat catalana, es van sentir veus sobre el presumpte moviment anticatalà que s’amagava darrere aquelles revelacions.

Són opinions sobre les quals només puc dir dues coses. La primera és que al llarg dels mesos en què vaig treballar amb l’Oriol i l’Antía mai vaig percebre cap mena de moviment destinat a protegir cap formació política o cap persona. Una lectura detinguda de tot el que han publicat demostra que cap partit amb responsabilitat en temes sanitaris durant els últims anys queda gaire ben parat: ni convergents, ni tripartits ni PP. Per altra banda, i en relació a la presumpta anticatalanitat que per a alguns suposa posar en qüestió el model sanitari català, cal dir que va ser El País el que el 23 de desembre va publicar un article titulat «Conjura policial contra el sobiranisme» després que esclatés la campanya mediàtica en relació als informes policials on la família Pujol sortia malparada. Dit tot això, el que sé és que aquella primera reunió a casa meva era el principi d’una relació que donaria molts bons fruits.

Deu minuts després que l’Antía entrés a casa aquell primer dia, va sonar el telèfon. Era en Toni Garrido, del programa Asuntos Propios de Radio Nacional. Durant 7 minuts vaig tenir l’oportunitat de parlar en directe en un dels programes de ràdio més escoltats a tot Espanya. Vaig parlar del que havíem descobert, vaig parlar del CHC i de Ramon Bagó.

M’imagino que qualsevol persona pot entendre l’emoció que sentíem la Marta i jo en aquell moment. Després de mesos de silenci, de denunciar sense obtenir cap mena de ressò als mitjans «importants», teníem asseguda davant nostre la corresponsal de El País, que ens mirava mentre parlàvem per telèfon amb Radio Nacional.

Li vam explicar a l’Antía tot el que sabíem, tots els detalls del que havíem publicat, li vaig ensenyar tots els documents i li vaig explicar la nostra visió de tot el sistema. Va escoltar amb atenció i va fer preguntes que deixaven clar que s’havia estudiat el tema amb molt deteniment. Poder compartir amb algú més tot això va ser un alleujament, un alliberament. Era com si, de cop, el pes es repartís.

Aquella mateixa tarda encara havia de rebre una altra trucada que resultaria ser molt important. En Ramon Serna volia que l’acompanyés a Mataró:

—Això que tu expliques d’en Bagó també va passar a Mataró a mitjans dels noranta. Un amic meu estava al Comitè d’Empresa de l’Hospital de Mataró en aquella època i em sembla que podem trobar informació molt interessant. Et sembla que anem demà a veure què trobem?

Vaig pensar que tenia molta feina, que perdre tot el matí anant a Mataró a revisar documents dels anys noranta no tenia gaire sentit. Tot i així vaig acceptar la proposta, i l’endemà en Ramon i jo vam anar a Mataró a buscar no sabia ben bé què. No sabia que allà no només trobaríem informació valuosíssima, sinó que viuria un dels moments més emocionants i bonics dels últims mesos.