OnSonElsMeusDiners?

Temps estimat de lectura: 36 minuts

De com vam trobar uns papers recopilats durant anys en un arxiu i com van acabar sent una notícia bomba:

 

Es pot dir que en Ramon Serna té al seu cap tot el sistema sanitari català. Durant molts anys, des de la seva oficina del sindicat CATAC-CTS/IAC a l’hospital Trueta de Girona, en Ramon ha recopilat notícies, BOE, relacions societàries, actes, estudis, conferències… Mentre l’elit sanitària muntava i desmuntava negocis, mentre els gestors públics passaven a empreses privades i els empresaris es convertien en gestors públics emparats en el silenci mediàtic i el desinterès ciutadà, en Ramon recopilava informació. Ara, quan la batalla per la sanitat pública començava a ser més intensa, aquesta informació era tot un tresor.

En Ramon Serna va néixer fa seixanta-dos anys a València. A finals dels anys seixanta en Ramon va iniciar els estudis d’infermeria i medicina a Barcelona. Va ser també en aquella època quan el jove estudiant va començar a desenvolupar la seva consciència política. «Un diumenge —em va explicar en una de les nostres moltes converses telefòniques—, quan treballava a l’Hospital Clínic, vaig conèixer una pacient que em va marcar. La Nieves em va introduir a conceptes com l’autogestió o la democràcia directa».

Ja amb el títol d’infermer, i en plena eclosió del Maig del 68, en Ramon va iniciar la seva carrera professional com a infermer a l’Hospital de Sant Pau i al de Bellvitge. Eren dies de molt moviment polític i la carrera de medecina va quedar aparcada. Després d’anys lluitant a la clandestinitat, com tants altres, en Ramon va viure com un desengany «la falsa transició». L’any 79 va demanar una excedència i va marxar a la Terra Alta, a muntar una comuna i una granja de conills. Això dels conills no va acabar de funcionar i dos anys més tard es va reincorporar a la feina, aquesta vegada a l’hospital Álvarez de Castro, avui conegut com Hospital Josep Trueta. Ell tornava en to de pau, però el que es va trobar van ser els primers traspassos de la sanitat a la Generalitat i les intencions amagades que hi havia al darrere. En Ramon es va implicar en la lluita sindical. L’any 1986 tots els treballadors del Trueta van fer una llarga vaga, inicialment salvatge, per lluitar contra la rescissió de 110 contractes, el 10% de la plantilla. «La vam guanyar de carrer, imposant les condicions per tornar a la feina.» Segons en Ramon, avui el Trueta és l’hospital de referència que coneixem gràcies al fet que «els treballadors es van plantar». «Després vam fundar el sindicat perquè no hi havia més remei, per imperatiu legal… M’agraden més els comitès d’empresa unitaris…»

Per a la Marta i per a mi, la llarga experiència d’en Ramon i el seu coneixement de la història del sistema sanitari i els seus protagonistes eren una valuosa font d’informació.

—Hola, Ramon, mira, he trobat que l’assessor jurídic del CHC és un tal Francesc José Maria, en saps alguna cosa?

A l’altre costat de la línia es va fer un silenci d’uns 2 segons, com si estigués buscant la informació en un arxiu enorme a dins el seu cap. A continuació en Ramon es convertia en una viquipèdia de la sanitat:

—Ah! En Francesc José Maria! Va començar militant en partits d’esquerra com el Partido del Trabajo, de tipus maoista…, però s’ha passat a l’altre bàndol… Ha tocat tots els pals de la sanitat: ha estat gerent de l’ICS, al CHC i a CHC Consultoria i Gestió de Ramon Bagó…

Durant els mesos anteriors a aquestes converses, aquests intercanvis d’informació haurien estat per a nosaltres una guia molt valuosa. Els documents que en Ramon havia recopilat durant anys il·lustraven i confirmaven totes les nos-tres sospites i ampliaven constantment el camp de recerca. Els documents d’en Ramon transformaven les sospites en fets contrastats i documentats. Però ell no era l’únic que havia recopilat informació. Anàvem a Mataró perquè allà va treballar un company d’en Ramon: en Miquel Torner.

El llegat de Miquel Torner

En Miquel Torner i Roca era president del Comitè d’Empresa de l’antic hospital de Mataró als anys vuitanta, quan s’estava gestant el model català i quan el CHC estava en plena expansió arreu de Catalunya. En el moment en què el CHC va posar l’ull sobre el seu hospital, en Miquel Torner formava part del seu Consell Rector. Contràriament al que hem vist a Blanes, on només hi havia dos representants polítics, en aquest Consell Rector també hi havia representants dels treballadors. Un d’aquests representants era en Miquel Torner, i això li va permetre ser testimoni de primera fila de les maniobres escandaloses del CHC a Mataró. Per aquest motiu en Ramon i jo érem allà, per veure tota la documentació que durant aquells anys va anar recollint en Miquel. El problema, però, era que en Miquel ja no hi era. Feia poc que una malaltia l’havia apartat de la feina i no ens podia ajudar.

Després de tants mesos treballant davant d’un ordinador, llegint documents electrònics, revisant enllaços i PDF, el fet d’agafar un cotxe i recórrer seixanta quilòmetres per arribar a l’Hospital de Mataró se’m feia estrany. És veritat que tots els grans periodistes parlen de la importància de «trepitjar carrer», d’escapar de la rutina de l’ordinador i tenir contacte amb el món real. Sempre he estat d’acord amb això, però, sense haver estudiat periodisme, m’atreviré a posar algun matís a aquest discurs.

Per un costat, les trames ordides pel poder no es teixeixen als bars dels barris obrers ni a les portes dels mercats municipals. Ni tan sols al Parlament ni als plens municipals. Durant els mesos que portàvem investigant havíem après que el destí de la sanitat pública es construïa (i es destruïa) a luxosos despatxos d’advocats de la part alta de Barcelona, al palau neoclàssic que serveix de seu al CHC i a les oficines de consultores estretament lligades a membres dels partits polítics. Per entendre l’entramat, per entendre el que havia passat i el que esta-va passant, no n’hi havia prou amb anar a la porta dels hospitals a escoltar les queixes dels ciutadans. Calia mirar l’hemeroteca, bussejar entre informes mercantils i consultar BOE i DOGC fins a altes hores de la nit.

La segona matisació al mantra de «cal sortir al carrer» és que sí, cal sortir al carrer, però cal sortir preparat, cal conèixer el tema a fons, cal saber quins són els fils que mouen el que passa al carrer. Cada dia veiem periodistes que surten al carrer desarmats i plens de desconeixement sobre allò que han d’explicar. Això fa augmentar la possibilitat que t’empassis la primera mentida que t’expliqui l’expert o polític de torn.

Dit això, l’experiència de visitar l’Hospital de Mataró em va fascinar. Era un matí fred i de sol. Vam recórrer amb en Ramon un munt de passadissos plens de gent. Anàvem al local sindical de CATAC-CTS. Vam passar de l’enorme i modern vestíbul a la zona de consultes i, d’allà, a uns passadissos més d’ús intern: metges llegint informes, personal de neteja, uns operaris que feien obres. L’oficina estava al final d’un d’aquests passadissos. Era gran i molt lluminosa. Hi havia dos delegats sindicals amb bates blanques, d’uns cinquanta o cinquanta-cinc anys. En Ramon va entrar-hi primer. El dia abans ja havia avisat: «Nois, vindré demà amb un periodista a revisar els arxius d’en Miquel».

Per entendre el que va passar a l’Hospital de Mataró a mitjans dels noranta cal tenir present el que hem explicat al capítol 3. L’Hospital de Mataró encaixa perfectament en el tipus d’hospital municipal que hi hem descrit. Un hospital municipal finançat per la Generalitat, però gestionat per un Consell Rector format per persones relacionades amb el poder municipal i representants dels antics hospitals que hi havia a Mataró i que es van unir al consorci. Al Consell Rector hi havia, entre altres, l’alcalde de Mataró, Manel Mas (PSC) i en Miquel Torner, com a representant dels treballadors. Aquest Consell Rector s’encarrega de dirigir i gestionar els diners que arriben de la Generalitat. Per fer-ho es reuneixen un cop al mes per tractar els temes més importants relacionats amb la gestió. Fins aquí, tot normal, un més dels hospitals municipals finançats per la Generalitat. Però en aquest Consell Rector, com dic, hi havia una diferència fonamental: hi havia un representant dels treballadors, en Miquel Torner.

Després de les salutacions i les presentacions els dos homes que ens van rebre a l’oficina del sindicat van fer lloc en una taula que estava al costat d’un gran finestral. «Podeu treballar aquí. Si necessiteu fer fotocòpies podeu fer servir la fotocopiadora gran. Els documents d’en Miquel estan guardats aquí», van dir, tot obrint una porta que donava a una habitació de poc més de sis metres quadrats. Del terra fins al sostre les parets eren plenes de carpetes i arxivadors. Al mig, vàries piles més d’arxivadors i un armari metàl·lic ple de papers.

—Què esteu buscant exactament? —ens van preguntar els dos homes.

Jo vaig callar, i en Ramon va dir alguna cosa vaga sobre uns documents. En Ramon sabia que en Miquel havia fet molta feina i que, com a membre del Consell Rector, havia guardat molta documentació, però en realitat no sabíem amb exactitud què havíem anat a buscar. I en Miquel no era allà per orientar-nos.

Botifarres roses

Els dos homes es van posar a fer les seves coses i en Ramon i jo ens van quedar a l’habitació. Readmissions, Vaga 89, ASSIMILATS. Allà devia haver-hi entre 400 i 500 arxivadors, cada un amb un escrit al llom. Vam estar una estona mirant en silenci. Aquella habitació guardava anys de feina. En Ramon va triar tres o quatre arxivadors i els va portar a la taula. Jo em vaig quedar sense saber què agafar. Al cap de poca estona vaig veure un arxivador on es podia llegir amb lletres vermelles escrites amb retolador: Cuines SERHS. Em va fer un salt el cor. Vaig agafar l’arxivador i vaig anar a la taula. En Ramon estava absort amb els altres documents, així que no li vaig dir res. Estava emocionat. Feia mesos que intentava trencar l’enorme mur de silenci que tothom havia construït al voltant d’en Bagó, i ara tenia tres quilos d’informació en paper, ordenada i comentada sobre el Grup Serhs. La següent hora em va passar volant, amb el sol entrant pel finestral d’aquella oficina del sindicat de l’Hospital de Mataró. Era el 29 de febrer 2012.

La carpeta Cuines SERHS era una mina. Hi havia documents de tota mena: retalls de cartells, cartes amb segell d’entrada al registre, papers volants…

Una de les empreses d’en Bagó, Cuines Serhs, s’havia fet càrrec de la cuina de l’Hospital de Mataró. Fins llavors el servei estava gestionat directament per personal de l’hospital, però per algun motiu, que llavors jo no coneixia, la cuina va passar de ser un servei intern de l’hospital a caure en mans de Cuines SERHS. Segons els papers que tenia davant meu, el canvi va ser molt polèmic.

L’1 de maig de 1994 Cuines Serhs, propietat de Ramon Bagó, es va fer amb el servei de cuines Consorci Sanitari de Mataró (CSM). El canvi, però, no va agradar als treballadors. El mes d’agost del mateix any la situació era insostenible. En un document del Comitè Conjunt de Treballadors del CSM dirigit al delegat territorial de Barcelona de Promoció Sanitària quedava molt clara quina era l’opinió dels treballadors sobre els serveis de Cuines Serhs:

Les deficiències i la degradació en el servei i el menjar es manifesten en: 1.- Aliments i condimentació: mala coloració del peix i de la carn, gust a menjar passat, menjar florit, verdura agra, tomàquet i enciam pansits (l’enciam de vegades poc net), pa dur o remollit, fruita o molt verda o excessivament madura. La pasta al dente sembla plàstic i la de la sopa està massa cuita. El menjar porta massa additius i colorants —per exemple, botifarres de color rosa— i pensem que l’excessiva condimentació del menjar emmascara la mala conservació i el reaprofitament dels aliments. En aquests darrers mesos s’ha observat un increment important de les indisposicions del personal que habitualment baixa al menjador: diarrees, cremors, vòmits i urticàries. 2.- Varietat en els menús. Hi ha una reiteració excessiva dels menús. 3.- Presentació i conservació del menjar. La presentació deixa molt que desitjar i la conservació d’algunes amanides «estiuenques» fora de la nevera és un fet habitual. 4.- Instal·lacions: S’observa una deficient neteja en les instal·lacions que s’ha anat agreujant darrerament, tant pel que fa al menjador com a la cuina, amb un ambient carregat i sovint amb males olors, el que comporta un medi certament desagradable per al seu ús. 5.- Estris. La vaixella i els coberts presenten sovint restes alimentàries. A les sales hi ha una manca d’estris com ganivets, culleretes, tasses, etc. o biberons nets a Pediatria. 6.- Sovint ens trobem que ens pugen safates amb la sopa vessada, tasses i lleteres amb restes de continguts anteriors, coberts bruts. 7.- Reaprofitament dels aliments. S’està portant a límits insospitats el reaprofitament dels aliments que han sobrat d’un àpat per al següent o per a dies posteriors, sense tenir en compte cap tipus de normativa de conservació.

Se’m posaven els ulls com taronges. Jo portava mesos llegint BOE i informes mercantils, però això era la vida real. El document estava signat per 8 representants dels treballadors amb nom, adreça i número de document. El text finalitzava:

Demanem la corresponent inspecció sanitària i la investigació de tots els fets que aquí es denuncien (…) i que quan es produeixi aquesta inspecció hi puguin haver també presents membres del Comitè Conjunt de Treballadors del Consorci Sanitari de Mataró.

Però a banda d’escriure, els treballadors van passar a l’acció i van engegar una campanya de boicot al servei. Durant setmanes els treballadors es van emportar el menjar de casa. Al cap d’uns dies el personal del CSM va rebre una carta del director de Recursos Humans, Ricard Quintana, on prometia «millores i reformes al menjador, equip de treball mixt de seguiment, un professional amb dedicació especial, fitxes tècniques, elaboració dels menús, higiene». La resposta va refermar els treballadors en el seu propòsit. Si el senyor Quintana proposa introduir aquestes millores, vol dir que tot allò que oferia no existia. Els treballadors ho tenien clar: «Tot això que ara ofereix Quintana és el que s’havia d’haver fet des del principi!».

Al final del plec dedicat al conflicte de la cuina hi havia el número 28 de El comitè informa, la publicació del Comitè Conjunt de Treballadors. És octubre del 96 i el titular principal és: «Adéu a la Serhs». Els treballadors ho explica-ven així:

Versió oficial de l’adéu: El proppassat mes d’agost, la direcció del Consorci va informar que Cuines Serhs SL havia decidit rescindir el contracte d’explotació del servei de Cuina del CSM. El motiu, deien, era la pèrdua de diners deguda al baix preu del menú i altres factors aliens a l’explotació.

Versió real de l’adéu: Cuina Serhs se’n va del consorci perquè, a part de possiblement haver perdut alguns calerets, no han sabut fer les coses bé. (…) L’experiència d’un any i mig ha demostrat, a qui entén d’explicacions, que la cuina no ha funcionat ni de lluny com abans i que els resultats econòmics tan espectaculars d’estalvi que s’al·leguen no s’han demostrat ni ensenyat en cap moment. Fins i tot segueix sent un secret el contracte amb Cuina Serhs SL malgrat les reiterades peticions efectuades en el Consell de Govern. És millor que els serveis de cuina es gestionin directament o per mitjà d’empreses de càtering? L’experiència ens demostra que, si es vol un servei de restauració com a mínim acceptable, que si es vol controlar el servei, (…) és necessari que el servei de cuina es gestioni directament. Ens ho demostra també l’enquesta de Salut del Departament de Sanitat, on es demostra com ha caigut el grau de satisfacció en l’àmbit de l’hostaleria dels usuaris de la sanitat pública des que molts hospitals han subrogat aquest servei. I és que també hi ha un altre fet evident. No es pot conciliar l’intent d’estalvi de la gerència amb l’afany de lucre d’aquestes empreses. Qualsevol empresa de càtering es planteja un mínim d’un 10 % de beneficis en relació a la facturació. Si hi afegim el 7 % d’IVA, només amb aquests dos conceptes s’encareix el servei en un 17 %. En aquestes condicions, un estalvi d’un 5 % en la despesa del centre que ha subrogat el servei està condicionat a reduir la despesa real en un 22 %, que es retalla bé en aliments, bé en sous, o en nombre de treballadors, amb els efectes de sobres coneguts envers la qualitat, fiabilitat i satisfacció (en la enumeració d’abans, posar això del personal no qualificat). Però el senyor Colomer, malgrat ser el principal responsable del fiasco Serhs, potser per principis, vol tornar a subrogar la cuina a una altra empresa.

Mireu què he trobat!

Vam estar tot el matí revisant documents. Examinàvem una carpeta, fotocopiàvem les pàgines que ens interessaven i quan acabàvem, l’anàvem a deixar al seu lloc i n’agafàvem una altra. Pocs minuts abans de les dues en Ramon va trobar quatre arxivadors que posaven ACTES. Va agafar les quatre carpetes, les va portar a la taula i les vam començar a mirar en silenci. Des del primer moment vam saber que havíem trobat un tresor. Vam obrir tots quatre arxivadors. Teníem davant nostre les actes de les reunions mensuals del Consell Rector on es recollia tot el que havia passat a l’hospital de Mataró entre els anys 1992 i 1999. Perdó si hi insisteixo, però vull que quedi clara la importància d’aquests papers. Com ja hem vist, el model de consorcis fa que els seus consells rectors siguin la màxima autoritat en la gestió dels diners de la Generalitat, fins i tot per sobre de la mateixa Generalitat. Hem vist també que a Blanes i Calella l’accés a les actes havia estat impossible. És, en aquelles actes, on queden reflectides totes les decisions, totes les deliberacions dels membres de consell rector. Per posar un exemple, les actes de Blanes ens permetrien conèixer els detalls de la concessió del contracte a en Bagó per fer la cafeteria o el destí real dels 427.000 euros que la CSMS havia gastat en cinc anys en «despeses de protocol». Mentre que les actes de Blanes i Calella deuen recollir, sobretot, silencis i mirades cap a una altra banda («unanimitat gairebé sempre», havia dit en Conill), les de Mataró prometien ser més mogudes, ja que allà teníem la veu d’en Miquel Torner. Encara no havíem tret tots els folis dels arxivadors quan els dos homes al càrrec de l’oficina van dir que havíem de marxar. En Ramon els va demanar permís per emportar-nos les actes, però els responsables de la delegació sindical es van negar i no queda-va temps per fer fotocòpies. En Ramon va insistir-hi, però no.

—Si voleu veniu demà, les fotocopieu i us les emporteu —va dir un d’ells sense fer cas de la súpliques d’en Ramon. —Va Ramon —vaig dir—, tornem demà un altre cop i llestos.

Quan vaig arribar a casa vaig trucar a l’Antía:

—Antía, demà has de venir a l’Hospital de Mataró. Al·lucinaràs!

A les 9 en punt del matí següent, l’Antía i en Ramon, que venien de Girona, van passar a buscar-me per Breda i tots tres vam anar a Mataró. Allà ens havíem de trobar amb l’Oriol, el cap de l’Antía, que venia de la redacció de Barcelona. A les 11 del matí ja havíem pres l’oficina del sindicat. Durant quatre hores vam disseccionar l’arxiu d’en Miquel. El primer que vam fer va ser fullejar el tresor de l’arxiu, els prop de 1.200 folis que recollien les actes del Consorci.

Vam partir els arxius per anys: del 91 al 92 per a l’Antía, del 93 al 95 per a en Ramon, del 96 al 97 per a mi, i del 98 fins al 99 per a l’Oriol. Vam muntar una mena de cadena de producció. Cada un de nosaltres anava triant allò que semblava interessant per després fer fotocòpies per als altres.

En un moment donat un de nosaltres —no recordo qui— va trobar una carpeta que posava: Estructura Serhs. A dins hi havia informes mercantils, mapes de relacions entre les empreses del grup i una llista de noms de quatre planes, a quatre columnes, que ens va cridar l’atenció: Socis Grup Serhs SA. Hi havia un centenar de noms a cada plana. Vam agafar-ne un cada un de nosaltres i vam començar a buscar noms que ens sonessin. Deu segons després d’haver començat la cerca vaig dir:

—Nois, mireu el que he trobat!

Em van mirar sorpresos, ja que amb prou feines havíem tingut temps de començar a veure res. A la meva llista de socis hi havia un nom: Manté Fors, Carles. Aquest soci del Grup Serhs era conegut per tots nosaltres; el coneixíem perquè era el president dels hospitals de Blanes i Calella. El coneixíem perquè sortia en repetides ocasions als papers d’en David Vidal a Reus i el coneixíem —sobretot en Ramon— perquè portava anys compaginant càrrecs a la sanitat pública amb els seus negocis privats. La Marta i jo el coneixíem perquè era un dels protagonistes de El major robatori de la història de Catalunya. Ara ens assabentàvem que Manté també havia estat soci del Grup Serhs d’en Ramon Bagó.

Més endavant parlarem de les implicacions d’aquesta informació, però m’agradaria explicar-vos un petit detall que em va emocionar. Un detall d’aquells que no tenen cabuda en un article periodístic, que no es poden explicar a una xerrada en defensa de la sanitat, però que són, d’alguna manera, fonamentals. Fins i tot podria dir que és una de les coses que ens va portar a escriure aquest llibre que teniu a les mans. Jo vaig trobar el nom de Manté de seguida perquè, entre els centenars de noms d’aquella llista, el seu era l’únic que tenia una fletxa assenyalant-lo!

La fletxa estava feta amb llapis. No hi havia cap altra anotació feta a mà a la llista, només la fletxa assenyalant el nom de Manté. Feia més d’una dècada que aquells papers eren allà. Els arxius recollien anys de lluita, anys, com veurem, d’aixecar la veu allà on tothom deia que sí i mirava cap a una altra banda. Ara, com si recollíssim un testimoni, estàvem nosaltres remenant aquells arxius i lligant caps. Em vaig emocionar en aquell moment i m’emociono cada vegada que ho penso. Aquella fletxa era el llegat d’un home que havia lluitat i que va anar a contracorrent durant els anys «dolços» dels consorcis i la privatització. Es podria dir que va perdre. Es podria dir que no va ser capaç d’aturar allò que denunciava. Però ens havia deixat un llegat enorme, l’arxiu i un missatge. La fletxa feta amb llapis assenyalant el nom de Manté era per a mi el símbol d’aquest testimoni que rebíem.

Vam sortir de l’Hospital de Mataró a les tres de la tarda, cada un de nosaltres amb centenars de papers per estudiar. Vam dedicar 3 dies sencers a estudiar tota aquella informació. Sabíem que trobaríem coses interessants en aquells papers, però mai ens vam arribar a imaginar com de detallat estava tot.

Els papers confirmaven, amb escreix, totes les nostres sospites i ens obria la porta, definitivament, a posar contra les cordes el sistema sanitari català.

Com ja vam veure, els consorcis creats per la Generalitat unien al seu si institucions sanitàries de tipus divers sota un paraigües (el consorci) que permetia unificar aquests dispositius i posar-los al servei de la Generalitat. A Mataró els centres sanitaris que es van integrar al nou consorci eren dos: l’Aliança Mataronina, de caràcter privat, i l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, de titularitat municipal. Per això, al Consell de Govern del CSM trobem representants de totes dues institucions. En Miquel Torner representava els treballadors de l’antic hospital municipal.

Durant aquells tres dies en què vam estudiar les actes, l’Antía, l’Oriol, en Ramon i jo ens enviàvem wathaspps amb «els millors moments» de les sessions del Consell Rector. El llenguatge de les actes era bastant asèptic a primera vista, però després d’una estona llegint, quan ja començaves a distingir personatges, a entendre qui era cada un dels membres del Consell Rector, la cosa s’animava.

Potser, a aquelles alçades, en Ramon, l’Oriol, l’Antía, la Marta i jo, ens havíem tornat uns friquis del tema, però ens ho vam passar en gran llegint aquells papers. Fem un resum confiant que el lector, si ha arribat a aquest capítol, comparteixi ja el nostre grau de friquisme.

Grans moments dels papers de Mataró

L’octubre del 1992 els treballadors de l’Hospital de Mataró lluiten per obtenir millores al seu conveni. El tema es debat al Consell Rector.

El senyor Torner demana que s’inclogui l’aprovació del conveni col·lectiu. (…) El president, davant el carreró sense sortida en què es troben les negociacions… proposa que l’assumpte quedi sobre la taula fins la propera sessió, essent aprovada la proposta per unanimitat.

Al més pur estil Rajoy. El mes de juny, després d’un llarg debat, al torn de precs i preguntes trobem que:

El senyor Josep Maria Teniente comunica que, seguint el costum, el dia 25 de juliol se celebrarà un ofici religiós en memòria del fundador de l’hospital.

La següent intervenció és de Manel Corredó, que pregunta «si s’han pagat els endarreriments al personal». A Dios rogando…

El juliol del 1992 es discuteix sobre l’endarreriment que pateix el procés de construcció del nou hospital. El president del Consell Rector, l’alcalde Manel Mas, intenta calmar els ànims dels queixosos i explica que:

El conseller de Sanitat l’ha convocat a reunir-se amb ell per ensenyar-li una maqueta del nou hospital i, si existeix una maqueta, vol dir que també existeix un projecte i, per tant, un calendari d’execució.

Encara estaven per arribar els anys en què Santiago Calatrava cobraria 15 milions d’euros a la Generalitat Valenciana per les maquetes d’uns edificis que mai s’arribarien a construir. L’Hospital de Mataró, però, sí es va acabar de construir i es va inaugurar l’any 1998. Una inauguració, però, que es va veure enterbolida per la mort de dos pacients a causa d’una instal·lació errònia d’uns tubs de gas medicinal. El jutge va imputar el director de l’hospital per haver autoritzat l’ús del servei de Radiologia, tot i que no estava garantit el seu correcte funcionament. Les investigacions posteriors van demostrar que, per error, s’havien creuat les preses d’oxigen i de gas anestesiant. El Comitè de Treballadors portava mesos denunciant defectes de construcció al nou hospital que, tot i no tenir ni un any de vida, ja patia inundacions a causa de goteres.

El juny del 1993 els més d’un centenar de treballadors s’adrecen al Consell Rector per discutir la dimissió de la cap d’Infermeria. Un dels membres del Consell, l’empresari i president del Patronat Sagrada Família de Mataró, Joaquim Llorens, ho té clar. Les actes ho recullen:

El senyor Llorens manifesta que aquesta situació per a ell no és nova, perquè a la seva empresa l’ha experimentat més d’un cop. En to enèrgic (sic) diu que el personal ha d’obeir i treballar, (…) que els acords del Consell s’han de complir (…) i, si hi ha qui fomenta el malestar, se l’acomiada i aviat es restableix la normalitat.

Un home dur, en Llorens. Mesos més tard, quan el CHC es fa amb la gestió del CSM, els problemes entre els gestors i els treballadors s’intensifiquen. El gerent designat pel CHC, el senyor Raimon Belenes afirma sobre aquests problemes laborals:

Dirigint-se al senyor Torner i fent al·lusió a la manifestació que està a la porta de la Casa Consistorial, repartint papers volants, tocant xiulets i fent aldarull. Li diu que el Comitè d’Empresa en lloc d’incitar el personal a repartir pamflets i tocar xiulets, més valdria que col·laborés, ja que en cas contrari s’haurà de fer regulació d’ocupació.

Actualment el senyor Belenes, que també va ser gerent de l’ICS i després president de l’Hospital Clínic, treballa com a director general d’Innovació a la multinacional Capio Sanitat, una de les principals beneficiàries de la privatització del servei sanitari a Madrid. Veient la intervenció del senyor Belenes, tot i ser director d’Innovació, els seus mètodes a Mataró eren més aviat medievals!

El gener de 1994 cal reduir la plantilla i això comporta una sèrie de negociacions que no tothom veu amb bons ulls.

El senyor Llorens pregunta quin criteri s’ha seguit amb els facultatius i el senyor Gerent li respon que majoritàriament el de l’eficiència i, excepcionalment, altres criteris, com el cas d’un metge que feia dos anys que no exercia. El senyor Llorens diu que li sulfura i el fa saltar de la cadira que un metge que no exercia cobrés i demana que se li digui el nom.

Curiosament aquell dia va excusar la seva presència al Consell un company de Llorens, el senyor Joaquim Esperalba, membre de CiU a Mataró. Esperalba està actualment imputat, amb mitja dotzena de gestors sanitaris més, per un cas de malversació de fons públics a l’Hospital de Sant Pau. El jutge investiga l’existència de suposats contractes ficticis i irregulars que havien beneficiat gestors ben relacionats amb el PSC i CiU, com Ricard Gutiérrez, que hauria cobrat 140.000 euros anuals durant set anys sense anar a treballar a l’hospital, José Ignacio Cuervo i Mercè Cruells. El jutge també investiga la legalitat de diversos contractes milionaris adjudicats a dit i els sobrecostos de 77 milions en la construcció del nou hospital. Actualment, per cert, a més d’imputat, Esperalba és el gerent del CSM!

Un cavall de Troia en acció

Les actes que vam trobar comencen justament quan els representants d’aquests dos hospitals mataronins constitueixen el Consorci Sanitari de Mataró. Com a la majoria dels consorcis municipals fets en aquella època, el càrrec de president li corresponia a l’alcalde de la ciutat, en aquest cas, el socialista Manel Mas i Estela.

La veu crítica de Miquel Torner es comença a fer sentir aviat. A la sessió del 21 d’abril de 1992 Torner es queixa del fet que el Consell de Govern «no coneix els sous dels nous directius», nomenats pel mateix consell. Quan vaig llegir això no vaig poder evitar fer el paral·lelisme amb el cas dels hospitals de Blanes i Calella, on portàvem 15 mesos preguntant pel sou de la seva gerent, la senyora Núria Constans, sense que ningú respongués. Semblava que el problema venia de lluny.

Al llarg dels anys següents Torner participa a les sessions i treballa, sobretot, en la defensa de les condicions laborals dels treballadors durant el procés d’unificació de les dues parts que formen el CSM. A la sessió del 31 d’agost de 1993 passa una cosa inesperada. L’alcalde Manel Mas, com a president del CSM, posa en coneixement dels membres del Consell de Govern la proposta de contractació de la gestió del CSM feta per l’empresa C Gest SL. Aquesta proposta havia estat rebuda per l’alcalde de Mataró vint-i-sis dies abans, el 5 d’agost.

Estàvem a punt de veure confirmades totes les nostres sospites sobre la manera de treballar de Bagó i del CHC. Parlem d’uns fets ocorreguts a Mataró l’any 1993, però serveixen per descriure, perfectament, el funcionament d’una part enorme de la sanitat catalana durant dècades. Pareu atenció.

El 5 d’agost l’empresa C Gest SL li presenta a l’alcalde de Mataró una oferta per gestionar el CSM. El president d’aquesta empresa és Ramon Bagó. A la presentació que fa Bagó de C Gest SL es llegeix:

 C Gest es una companyia filial al 100 % del CHC SA, (…) base per a la creació de societats filials especialitzades en diferents àmbits de l’organització i gestió sanitàries. (…) En aquests contexts s’ha creat BC Gest SL, companyia per a la gestió conjunta dels hospitals de Blanes i Calella.

Aquesta era la clau. Ara ja podíem veure clarament que Ramon Bagó va posar en marxa, des del CHC, una empresa, BC Gest, amb l’objectiu de fer-se amb la gestió dels hospitals de Blanes i Calella, uns hospitals on les seves empreses obtindrien enormes contractes pagats amb diners públics. La creació de C Gest SL tenia com a fi fer el mateix a l’hospital de Mataró. A la proposta s’enumeraven els avantatges de contractar l’empresa de Bagó:

Liderar el procés de desenvolupament del CSM amb autoritat professional, tècnica i moral, mantenir i millorar la qualitat del servei a l’usuari i il·lusionar els treballadors amb el projecte.

A banda d’això, la proposta anava acompanyada de paraules i conceptes que farien fortuna els anys següents a les escoles de negocis: matriu DAFO, ca-se-mix, eficiència a les operacions, ajustos de plantilla, missió i disseny global…

Quan l’alcalde Manel Mas va presentar la proposta, les reaccions dels membres del Consell de Govern van ser dispars. En Joaquim Esperalba, company de partit de Ramon Bagó, va dir que «està totalment d’acord que el CSM sigui gestionat per l’empresa C Gest SL atès que els coneix». Un argument de pes, sense dubte, el d’Esperalba.

Per la seva banda, un altre membre del Consell, el senyor Ramon Pla, diputat de CiU al primer govern de Jordi Pujol, tampoc posa especial oposició al projecte. En Miquel Torner no s’hi oposa, en principi, però demana «què vol dir que l’empresa tindrà plena autonomia?». Torner veu també que la retribució que demana C Gest SL en concepte de despeses de gestió és molt alta i diu que, en tot cas, en comptes de signar un contracte de quatre anys, caldria fer-lo per dos, a mode de prova. Davant les reticències, Manel Mas diu una cosa que aclareix molts dubtes sobre quines forces estaven en joc en aquell moment: «El Conseller de Sanitat (Xavier Trias, actual alcalde de Barcelona) només ajudarà el CSM en una línia de reestructuració». Com la que proposava C Gest SL. De les seves paraules s’entén que la proposta de l’empresa presidida per Ramon Bagó no arriba del no res. L’alcalde Mas ve a dir que «o acceptem o des de la conselleria no s’ajudarà el CSM». Així és com el poder, que fins ara estava en mans d’un Consell de Govern on participaven representants electes pels ciutadans i representants dels treballadors, passa a mans del CHC de Ramon Bagó. A la votació final Miquel Torner va votar-hi en contra. Una altra membre del Consell Rector que va votar-hi en contra va ser Paquitona Floriach, regidora de Sanitat i Serveis Socials a l’Ajuntament de Mataró pel PSC. A les eleccions del 1999 el PSC de Mataró va prescindir d’ella. Vilaweb publicava a l’abril d’aquell any: «El relleu de Paquitona Floriach ha estat una sorpresa».

A la sessió del 6 de setembre, un mes després que s’hagués presentat la pro-posta, C Gest es fa amb el control total del CSM. Impressiona llegir l’enorme control que aconsegueix l’empresa de Bagó sobre un hospital públic:

La societat gestora, a tall enunciatiu i no limitatiu, realitzarà les següents funcions:

· Representar administrativament els hospitals

· Proposar els programes, les estratègies dels hospitals gestionats

· Elaborar la proposta de pressupost anual

· Executar el pla d’inversions anual i exercir les facultats de contractació

· Proposar el nomenament i cessament dels càrrecs dels dos hospitals

· Dirigir la política de personal i, per això, contractar, sancionar, separar o rescindir les relacions de treball amb el personal fix, eventual, interí, suplències, de caràcter laboral

· Dirigir la negociació col·lectiva

· Contractar els serveis d’assessorament jurídic, comptable, fiscal i laboral

· Exercir tota mena d’accions, d’excepcions, de recursos i reclamacions judicials i administratives, en defensa dels drets i dels interessos que afectin els hospitals.

El contracte el signen Ramon Bagó i l’alcalde de Mataró, Manel Mas i Estela. Si als hospitals de Blanes i Calella teníem la sospita que el Consell Rector format pels alcaldes era un decorat per fer veure que la gestió estava en mans públiques, ara, veient els papers de Mataró, tenim clar qui tenia el poder en realitat. Ara veurem com l’empresa de caràcter públic presidida per Bagó (C Gest) utilitza aquests plens poders per beneficiar, entre d’altres, les empreses del propi Bagó (Grup Serhs).

Operació Cavall de Troia a Mataró

Pas 1: L’oferta

El 5 d’agost de 1993 Ramon Bagó presenta una oferta per gestionar el CSM. En aquell moment Bagó ocupa importants càrrecs a l’empresa pública Consorci Hospitalari de Catalunya (CHC) i és president de la seva filial C Gest. Alhora, Bagó continua amb la seva feina al Grup Serhs, fundat per ell mateix.

Pas 2: El pacte

Menys d’un mes més tard, el 2 de setembre de 1993, l’alcalde de Mataró, Manel Mas i Estela, i Ramon Bagó signen un contracte que atorga plens poders de gestió a C Gest, presidida per Bagó. Així va ser com la gestió del Consorci de Mataró va ser adjudicada sense concurs. En aquell moment el conseller de Sanitat era l’actual alcalde de Barcelona, Xavier Trias, company de partit de Bagó.

Pas 3: Últims preparatius

A partir d’aquí, Ramon Bagó ja no apareix a les reunions del Consell de Govern. Qui ho fa és Raimon Belenes, en representació de C Gest. Fent servir els poders atorgats, el mes d’octubre C Gest nomena Jordi Colomer gerent del Consorci Sanitari.

Pas 4: El contracte

El dia 1 de maig de 1994, Dia del Treballador, es tanca el cercle i la nova direcció tanca també el servei de cuina, que fins llavors havia tingut l’hospital. El gerent designat per l’empresa pública que presidia Bagó, C Gest, adjudica sense concurs públic el servei de cuina, el bar-cafeteria i la venda automàtica de l’Hospital de Mataró a l’empresa Serhs de Ramon Bagó.

Des del seu seient al Consell de Govern, Miquel Torner va intentar aturar el procés:

Malgrat no sigui partidari de parcel·lar l’activitat hospitalària i donar la gestió de serveis a empreses externes, no es pot descartar, a priori, que en algun cas fos convenient, sempre que aquest tipus de gestió signifiqui una millora del servei en qüestió. Aquest no és el cas que ens afecta, doncs els serveis donats a gestionar a empreses externes gaudeixen d’estàndards d’optimització i qualitat. Observo que en aquestes subcontractacions no s’ha contemplat la concurrència d’ofertes ni de concurs públic i no tenim cap estudi que ens aconselli que cal subcontractar aquests serveis.

La maniobra no ens va sobtar gens, perquè feia mesos que teníem indicis que les coses estaven funcionant d’aquesta manera. Però l’emoció de per fi tenir-ho amb documents, totalment provat, era molt gran.

Això només va ser el principi. Durant els mesos següents el CHC va continuar fent-se amb el control de l’hospital públic de Mataró. El novembre de 1995 el CSM s’adhereix al «sistema centralitzat per a la contractació administrativa del CHC». Un dels serveis que ofereix el CHC és el «d’ajudar» els hospitals a portar les gestions de contractació de serveis.

Avui sabem que el servei de gestió i el servei de contractació van servir a Ramon Bagó per facturar desenes de milions per a les seves empreses privades. Segons va publicar El País pocs dies més tard, Ramon Bagó va captar mitjançant el CHC 50 milions d’euros públics entre el 2002 i el 2012. Molts d’ells, de manera irregular. Avui aquestes relacions tan estretes entre el Bagó que gestiona diners públics i el Bagó que s’enriqueix gràcies a aquests diners estan sent investigades per la Fiscalia després que l’Oficina Antifrau hi veiés delicte.

Ens ajudes a difondre?

“Així vam enxampar l’alcalde de Barcelona amb les mans a la massa”

Els papers de Mataró eren una finestra oberta al funcionament del sistema i deixaven tot el mecanisme al descobert. En Miquel Torner ens ho havia deixat tot preparat perquè continuéssim la seva feina. Gairebé vint anys després, l’Antía, en Ramon, l’Oriol i jo treballàvem per aprofitar al màxim aquell llegat.