OnSonElsMeusDiners?

Temps estimat de lectura: 20 minuts

De com uns gestors sanitaris i uns polítics morts de por decideixen què poden i no poden llegir els ciutadans i de com els vam enxampar amb la càmera d’un Iphone violant l’article 20 de la Constitució:

 

Estàvem realment entretinguts amb els papers de Mataró, però el front de Blanes no donava treva. El nostre vídeo estava arrasant a YouTube i això estava traient de polleguera el nostre amic Conill i a la resta de directius. Tan nerviosos estaven que seguien insistint en quedar retratats com uns autèntics pocavergonyes. El dia que tornàvem de la nostra segona visita a Mataró ens trobàvem un nou comunicat de la CSMS:

Des de fa mesos, des d’una publicació d’àmbit local, s’està portant a terme una campanya d’insinuacions que afecten la reputació i el bon nom de la Corporació de Salut del Maresme i la Selva i, indirectament, els 1.500 professionals que hi treballen dia a dia.

Tot i que és un truc molt vell, encara hi ha «poderosos» que el fan servir: presentar qualsevol qüestionament a la seva figura com un qüestionament als que estan sota el seu jou. Qui estava afectant els «1.500 professionals que hi treballen dia a dia»? Nosaltres, destapant l’opacitat amb què treballaven els gestors, o els autors del comunicat, que estaven ocultant —com estàvem a punt de saber- com els diners dels sous s’havien gastat en viatges i restaurants?

Aquesta campanya s’ha intensificat recentment amb la divulgació d’un vídeo a les xarxes socials en el qual les esmentades insinuacions s’estenen a tot el sistema sanitari públic català i es barregen amb una crítica als ajustos pressupostaris que s’han fet en l’àmbit sanitari.

Davant d’aquesta campanya d’insinuacions, el Consell Rector de la CSMS ha d’informar que, com a entitat del sector públic, la seva activitat i els seus estats comptables són absolutament transparents, ja que, a banda d’estar auditats anualment…

I ara ve un gran moment que passarà (si algun dia s’escriu sencera) a la història de les poca-soltades de la CSMS. Llegiu-ho i recordeu-ho, perquè un parell de capítols més endavant ens ho passarem d’allò més bé amb aquest paràgraf:

Els estats comptables estan també fiscalitzats per la Intervenció General de la Generalitat de Catalunya i per la Sindicatura de Comptes, sense que, en cap moment, s’hagi constatat cap irregularitat per part dels òrgans interventors i fiscalitzadors com s’indica en les esmentades insinuacions publicades.

Uns autèntics mestres. Per acabar, el comunicat entonava aquella cançoneta tan emprada de «si tens cap problema, denuncia-ho». Aquella cançoneta que tantes vegades entonen aquells que paguen els advocats amb els diners del poble de qui es burlen:

Hem d’instar a aquelles persones que considerin que hi ha qualsevol irregularitat administrativa i/o econòmica que ho denunciïn a les autoritats administratives o, si s’escau, a les judicials, als efectes que la Corporació, els seus representants i qui ho cregui oportú, pugui exercir una defensa legítima, adequada i justa de la honorabilitat i de qualsevol acusació.

Gestors sanitaris o censors preconstitucionals?

Ara, quan ja han passat mesos de tot això, quan tota aquesta gent que feia aquests comunicats tan patètics ha quedat totalment retratada, fins i tot fan una mica de pena amb l’intent desesperat de mantenir en peu el seu castell de mentides. Però en aquell moment la sensació era de ràbia. Una ràbia que la Marta i jo moltes vegades no sabíem controlar. Què havíem de fer? Trucar-los i dir-los el nom del porc? Jo m’enfilava per les parets i engegava tota mena de juraments i malediccions. Quan jo m’ho prenia una mica millor, la dels juraments i les malediccions era la Marta. Ens alternàvem. Teníem moltes oportunitats per maleir els ossos de tothom. Sense anar més lluny, deu dies més tard, la direcció de la CSMS seguia intentant batre els seus propis rècords. Aquesta vegada feien un comunicat intern adreçat als treballadors (68 dels quals ens ho van reenviar al nostre correu, tot sigui dit!). El títol de la circular «interna» era: «Normativa per la presència de revistes gratuïtes en els centres de la Corporació». A continuació els millors moments:

Justificació: diferents revistes i publicacions gratuïtes consideren els centres sanitaris com un punt ideal de difusió entre la població. Malgrat tot, la CSMS té el dret i el deure de vetllar perquè els continguts i les informacions que es distribueixen en els seus centres (…) respectin uns criteris ètics d’acord amb l‘Organització. Controlar la distribució de revistes gratuïtes en els diferents centres de la Corporació amb la finalitat d’evitar la difusió de determinats continguts ofensius, sectaris, que facin proselitisme, siguin difamatoris o no responguin als principis ètics de la Corporació.

El CAFÈAMBLLET, igual que moltes altres revistes de la zona, feia anys que deixava exemplars a les sales d’espera, a la recepció i als bars dels centres sanitaris de la CSMS. A partir d’ara, però, només les podíem repartir si els nostres continguts «responien als criteris ètics de la Corporació». I el comunicat continuava així:

Les revistes gratuïtes que es vulguin difondre en els diferents espais dels edificis, s’hauran de recepcionar en els taulells d’informació de cada centre. En el moment de la recepció d’aquestes revistes, s’informarà al dipositari que, en principi, i d’acord amb el codi ètic de la Corporació, caldrà l’aprovació de la direcció per tal que puguin ser disposats en els diferents espais. Les directores de centres i/o un membre de l’equip de direcció faran una revisió dels continguts de la revista en qüestió i donaran o no el vistiplau per a la seva exposició. En cas que la valoració sigui negativa, es procedirà a la seva destrucció directament. Si es detecta la presència de revistes gratuïtes que no hagin seguit aquest circuit, es demanarà al servei de control i vigilància o al servei de neteja que les retiri. Per aquesta acció tenen potestat els comandaments de serveis generals.

Un altre cop, la Marta i jo vam caure en l’espiral de la ràbia, la indignació, les malediccions. Vam tornar a enfilar-nos per les parets. Quan vam baixar, vam escriure aquest comunicat:

Els directius de la Corporació de Salut del Maresme i la Selva comencen a traspassar línies molt perilloses. Fa mesos que denunciem la seva negativa a respondre preguntes dels periodistes, fa mesos que sabem que no els agrada respondre sobre el destí dels diners públics que gestionen, fa mesos que sabem que la seva gestió és poc transparent. A totes aquestes conductes poc democràtiques ara cal sumar-n’hi una de les més típicament dictatorials: coartar la llibertat d’informació dels ciutadans. La normativa sobre publicacions impulsada des de la direcció és un atemptat intolerable a la llibertat d’informació. En primer lloc, la normativa entra en vigor abans que les empreses i publicacions afectades siguin informades, la qual cosa impedeix absolutament el seu compliment i, per tant, el desenvolupament normal de la distribució de la nostra publicació. En segon lloc, resulta enormement preocupant que l’equip directiu s’atorgui unilateralment la potestat per decidir sobre què és allò que els ciutadans que freqüenten els centres poden llegir. Sota quins criteris es farà la selecció? Quins són exactament els «criteris ètics» a què fa referència la Corporació? Amb quin criteri determinaran si els continguts són «ofensius» o «sectaris»? Com és que l’equip directiu s’atribueix la capacitat de dir quins objectius són «difamatoris»? Potser consideren difamatoris els continguts que deixen en evidència la profunda opacitat de la seva gestió? Potser és ofensiu denunciar que les llistes d’espera al centre no paren de créixer? Potser és ofensiu desvetllar que l’antic director de la Corporació presidia una empresa a Reus que ha deixat un forat de 3 milions d’euros a les arques municipals? És difamatori dir als ciutadans que, tot i que són ells els que li paguen el sou a la gerent de la Corporació, Núria Constans, aquest sou és totalment secret? És sectari avisar els ciutadans que la Corporació es nega a dir en què s’han gastat prop de mig milió d’euros en «despeses de protocol» els directius? Amb l’aparició d’aquesta normativa queda absolutament clar que l’equip directiu, no només vol amagar als ciutadans el destí dels seus diners, sinó que vol impedir, sigui com sigui, que ningú pregunti res, ni els ciutadans posin en qüestió la seva feina. Qualsevol impediment en la distribució basat en criteris ideològics només té un nom: censura. Per sort, no tothom creu que la nostra feina és sectària i difamatòria. Els nostres reportatges han fet que l’Oficina Antifrau de Catalunya obri una investigació sobre un dels fundadors de la Corporació, Ramon Bagó. Esperem que la censura ens permeti explicar com evolucionen les investigacions. Per acabar, una petita reflexió: i si en comptes d’aprovar normatives, exercir la censura i perseguir periodistes, no informen del que fan amb els diners dels ciutadans? Per què en comptes de perdre el temps amb aquestes rebequeries no es dediquen a resoldre els problemes de les persones que pateixen la seva opaca gestió? Mentre l’equip gestor es dedica a «vetllar» pels continguts «ofensius» i «sectaris», les urgències dels hospitals que ells gestionen es troben en condicions lamentables. I si fan la seva feina i es deixen de perseguir publicacions al més pur estil franquista? Finalment, només ens queda demanar als nostres lectors i a qualsevol persona que cregui en la llibertat d’expressió i en el periodisme independent, que faci la màxima difusió possible d’aquests fets. Com la pròpia censura demostra, el que més por fa al poder és la informació.

Benvingut, Mr. Fernandez Terricabras

Pel que hem pogut saber, l’excusa que va emparar aquesta decisió va ser la «benvinguda» que vam donar al nou president de la CSMS. El 23 de febrer de 2012, assetjat per les notícies de la seva implicació als escàndols de Reus, Carles Manté va renunciar. Després de cinc anys com a president de la CSMS la cosa s’estava posant molt negra per a Manté. La qüestió és que la CSMS tenia un nou president. El vam descriure així:

El nom del relleu de Manté va arribar l’1 de març. La persona triada per exercir la màxima representativitat de la CSMS és Alberto Fernández Terricabras. Segons la CSMS Fernández Terricabras va ser escollit per unanimitat pels membres del Consell Rector de la institució, on participen diverses entitats i ajuntaments de la zona. Des del punt de vista polític, el nomenament de Fernández Terricabras és una aposta per reforçar el poder de CiU en la gestió de la CSMS. El nou president de la CSMS va ser, juntament amb Duran i Lleida, un dels avaladors de Montserrat Candini a la campanya electoral que va portar la senadora a l’alcaldia de la ciutat. Fernández Terricabras és professor de l’escola de negocis IESE i participa en fons d’inversió de capital risc. El nou president de la CSMS és el que últimament s’anomena un neoliberal. Des de la seva habitual columna al diari ABC, Alberto Fernández Terricabras es pronuncia obertament a favor del copagament, de les polítiques d’austeritat, de la privatització de serveis públics o de la reforma laboral: «Al trabajador eficiente y comprometido le preocupa poco la indemnización por despido; a quien le preocupa es al trabajador vago, perezoso, que se aprovecha de la situación para trabajar menos y peor». La seva carrera professional a IESE, l’escola de negocis vinculada a l’Opus Dei, l’ha posat al front de la companyia d’inversió de capital risc Finaves. Aquesta companyia gestiona i inverteix diners de caixes com Unnim o La Caixa en empreses de diversos àmbits, entre els que destaca el de la medicina. El grup inversor dirigit per Fernández Terricabras té interessos en: · Advance Medical, una companyia amb base a Boston que aporta «segones opinions» a pacients amb malalties greus; · Aqueduct Medical, empresa de material quirúrgic amb base a San Francisco; · Albyin Medical, empresa de desenvolupament i comercialització de productes i equips per a urologia, ginecologia i gastroenterologia; · Gerium Biomedical Engineering, empresa israeliana comercialitzadora d’aparells de diagnòstic mèdic.

Empreses farmacèutiques

Alberto Fernández Terricabras també és president de l’empresa de consultoria Strategy Focus, que ha treballat per a empreses com Endesa, les farmacèutiques Esteve, Novartis, l’associació d’empreses farmacèutiques Farmaindustria, la companyia de diagnòstic oftalmològic Indo, entre d’altres.

Companys de feina

Una mirada a l’entorn empresarial i laboral d’Alberto Fernández ens ajuda a conèixer una mica més el context d’on prové el nou president. Els col·laboradors més estrets del nou president del CSMS a IESE i a Finaves són: · Anna Birulés, exministra del Partit Popular al govern de José Maria Aznar. Actualment Birulés és consellera de Pelayo Mutua de Seguros i, fins fa poc, a Renta Corporación Inmobiliaria;

· Pedro Nueno, professor d’IESE i participant també a les empreses on trobem Fernández Terricabras: Aqueduct Medical, Smart Medical Group i Advance Medical Health Care. Nueno és autor de l’article «Liderando» publicat a La Vanguardia el 2011. (Resum: «Hay que privatizar todo lo que todavía es propiedad pública, pero de verdad y en un mes: aeropuertos, loterías, cárceles, hospitales. (…) Hay que poner a los jovenes a trabajar obligatoriamente hasta dos años gratis si tienen carrera y más, si no la tienen. Si a quien los emplea le encantan y los quiere retener tendrá que empezar a pagarles mucho antes. Y si no valen para nada, a alguna institución que los rehabilite con dureza. (…) Nos enfrentaríamos a una protesta masiva. (…) Habría que aguantar gritos unos días y meter en la cárcel a alguno.»)

Ens ajudes a difondre?

Pedro Nueno: probablement un dels articulistes més asquerosos del país

 

Aquest era el perfil que oferíem als nostres lectors sobre la figura del nou president i el seu entorn. Lamentablement, però, vam cometre un error. Una de les informacions que incloíem sobre Terricabras era aquesta:

L’actual president del CSMS va ser president de l’Airbus Military Company i va ser cap de transport militar de la Divisió Europea Aeronàutica, i participa a l’empresa Sogeclair, amb importants interessos a la indústria armamentística, o l’aeronàutica Aviall Inc.

La font d’aquesta informació era l’agència Bloomberg Businessweek. Al seu apartat de Professionals, Bloomberg, una agència nord-americana propietat de l’actual alcalde de Nova York, ofereix perfils de professionals d’arreu del món. Entre aquests perfils hi havia el de Fernández Terricabras. Al perfil parlava de Finaves, de la seva carrera a IESE… i de la seva participació a l’Airbus Military Company. Però aquest últim no era ell, resulta que hi ha un altre senyor que es diu Alberto Fernández Terricabras que ha treballat a Airbus.

Per descomptat, al número següent de CAFÈAMBLLET vam advertir als nostres lectors de l’error, vam explicar el seu origen i vam posar amb lletres ben grans que el Fernández Terricabras de la CSMS no era el mateix que el d’Airbus i que tot plegat era un error de Bloomberg. Però semblava que els directius de la CSMS havien trobat en aquest error l’excusa perfecta per posar en dubte tot el que durant mesos havíem denunciat. Era clar que aquest tema era menor, però els gestors de la CSMS el volien magnificar. De totes maneres això no invalidava, en absolut, tot el que havíem descobert, però, tot i així, feia molta ràbia cometre un error d’aquest tipus. Portàvem mesos llegint BOE, contrastant la informació una vegada i una altra; portàvem mesos assegurant cada passa, vigilant cada dada i cada frase… I ara quèiem en aquest error. Els vaig explicar a l’Antía i l’Oriol el que ens havia passat. «No estàs obligat a no fiar-te de Bloomberg —em va tranquil·litzar l’Antía—. És un error de Bloomberg. L’únic que has de fer és rectificar a la següent edició i prou.»

Però si només són 300.000 euros!

Pocs dies després ens va trucar Joan Ortiz, del programa de Ràdio Estel Punt ORG. Ens proposava anar al seu programa per fer un debat amb el senyor Fernández Terricabras. Vam dir que sí de seguida. La Marta, jo i el senyor Fernández Terricabras ens vam trobar als estudis de Ràdio Estel a Barcelona. Després de les salutacions de rigor vam entrar a enregistrar el programa. En Joan, amb el senyor Terricabras a la dreta i jo a l’esquerra (la Marta s’ho mirava des de la cabina de controls) introduïa així el cara a cara:

La revista gironina CAFÈAMBLLET ha publicat un vídeo titulat El major robatori de la història de Catalunya, on s’acusa els membres de la Corporació de Salut del Maresme i la Selva de no ser transparents en la gestió dels pressupostos públics. El rebombori aixecat a Internet és considerable i avui el que intentarem fer és posar una mica de llum en aquesta situació.

En Joan li va preguntar a Fernández Terricabras:

—Entrant en matèria, què ens pot dir d’aquestes partides de despeses de protocol o estudis i informes?

En comptes de contestar a la pregunta, el senyor Fernández Terricabras va començar a fer una llarga disquisició sobre la baixada d’ingressos que havia patit la CSMS i sobre els molts esforços que estava fent l’equip directiu per equilibrar els comptes. Veient que s’intenta escapar, en Joan va tornar a la càrrega:

—Tornant al tema, què ens pot dir d’aquests informes i despeses de protocol, senyor Fernández? —Bé, el 2010 es van gastar menys de 300.000€ en informes… en concret, un 0,23% del pressupost… Clar, quan un diu que s’han gastat 250.000 o 300.000€ en estudis, la xifra impacta…

En aquell punt vaig intervenir jo:

—Sap què impacta de veritat, senyor Terricabras? —vaig interrompre—. Jo sóc conscient que, per portar una activitat tan complexa com gestionar un hospital, cal assessorament, cal gent que en sàpiga. Entenc que en alguns casos s’han de reclamar els coneixements de certes persones que han de cobrar per això. Però el que impacta de veritat, el que és un escàndol absolut és que ningú de la CSMS, cap dels tres alcaldes presents al Consell Rector hagin volgut dir quins són aquests informes, quants informes són, de quina temàtica tracten, quines empreses els han fet… —Aquí —va dir Terricabras— s’està parlant en un vídeo que es gasten 250.000€, però no podem oblidar que es tracta d’una organització que el 2010 va gestionar prop de 100 milions d’euros…

D’aquí no sortíem. A partir d’aquí, la mateixa lletania de sempre: passem molts controls, el de l’auditoria externa, la Intervenció General, la Sindicatura de Comptes… Per sort, faltava cada cop menys perquè el senyor Terricabras s’hagués d’empassar les seves paraules. Faltava cada cop menys perquè sortís a la llum l’escandalós Informe Crespo.

—Nosaltres —va continuar Terricabras— podem donar informació a la ciutadania, als periodistes i, sense dubte, una de les coses que intentarem és donar més informació, però no podem explicar tot el detall dels nostres estudis… cap empresa explica a tothom tot els detalls de les coses que fa! —Però aquesta és una empresa pública, no? —va apuntar en Joan. —Sí, és publica —va dir Fernández Terricabras— i llavors nosaltres hem de complir amb el que ens obliga la llei quant a la informació que hem de donar, i sempre podem fer esforços en donar-ne més, però tornem al mateix… saber que es gasten 230.000€ en estudi ja és una informa-ció… que un pot interpretar com vulgui… Vostès a la revista podrien dir que només es gasten en informes un 0,23% del pressupost. Moltes vegades és com vols que la gent interpreti el que dius…

He de confessar que quan en Joan Ortiz em va dir que havia aconseguit que el senyor Fernández Terricabras vingués al cara a cara vaig sentir un cert nerviosisme. Si acceptava donar la cara a un mitjà de comunicació, amb mi al davant, alguna cosa deurien tenir preparada, alguna nova resposta, alguna manera de neutralitzar la nostra denúncia. Però no. L’únic que va fer el senyor Fernández Terricabras es confirmar que a la CSMS es gasten els diners d’esquena als ciutadans i que això de la transparència no va amb ells.

Caçats amb una càmera oculta

Pel que fa a la censura, el CAFÈAMBLLET encara avui està prohibit als hospitals de Blanes i Calella. I també a l’Ajuntament de Calella. Uns mesos després del comunicat on es prohibia l’entrada del CAFÈAMBLLET als hospitals, la Manoli (la nostra comercial), l’activista de la PAH de Girona, Marta Afuera, i jo vam anar als hospitals per veure com estava funcionant el sistema de censura. La Mano-li va entrar primer a les urgències de l’hospital de Blanes i va deixar un paquet de CAFÈAMBLLET on eren les altres publicacions de la zona. A la sala d’espera hi havia la Marta amb un telèfon mòbil amb càmera. Pocs minuts després que la Manoli deixés les revistes, va aparèixer un empleat de seguretat i se les va emportar. Sense deixar d’enregistrar, la Marta va anar a preguntar-li a la recepcionista on eren els CAFÈAMBLLET:

—Se’ls han emportat, la direcció els ha prohibit. (veure vídeo)

Vam repetir l’operació a l’hospital de Calella, amb el mateix resultat. Al mateix hospital vam intentar deixar exemplars a la cafeteria construïda (i gestionada) pel Grup Serhs de Ramon Bagó. Segons els empleats vestits amb el logo de l’empresa «la revista estava prohibida». (veure vídeo)

Aprofitant que érem a Calella, vam anar a veure què passava si deixàvem les nostres revistes a l’Ajuntament. La Manoli va entrar al vestíbul del consistori i va deixar els exemplars del CAFÈAMBLLET allà on eren totes les revistes locals, allà on els havíem deixat durant els últims 9 anys.

—Bon dia! Deixo el CAFÈAMBLLET, d’acord? —diu la Manoli al recepcionista de l’Ajuntament.

—Bé, no el volen… Alcaldia no el vol… —contesta el jove.

—Però, si hi ha altres publicacions, aquí! —protesta la Manoli.

—Si vols —diu el noi una mica incòmode sabent que li estan fent fer un disbarat—, deixa’ls, però els he d’amagar fins que els autoritzin…

—Bé —contesta la Manoli—, jo tinc ordres de deixar els exemplars aquí… Jo els deixo i vosaltres feu el que hagueu de fer…

Quan la Manoli va haver marxat, la Marta Afuera s’apropa al noi i, sense deixar d’enregistrar, li pregunta:

—No el volen, el CAFÈAMBLLET?

—No. —Per què? —pregunta la Marta sorpresa.

—Perquè rajen d’aquí —contesta el noi mig rient.

—Perquè «rajan» d’aquí? Que fort, no?

—No ho sé, això ho decideix alcaldia —diu el noi mentre torna a la feina. (veure vídeo)

Ens ajudes a difondre?

Hugo Chavez? Fidel Castro? No, una alcaldessa de CiU.

 

L’alcaldia de Calella està en mans de l’alcaldessa i senadora convergent Montserrat Candini, que durant anys va ser la mà dreta de Felip Puig. És la mateixa Montserrat Candini que li va atorgar la Medalla d’Or a Ramon Bagó.