OnSonElsMeusDiners?

Temps estimat de lectura: 10 minuts

Que no ens prenguin per beneits · Passar a l’atac · Antisistemes sanitaris i sobirania · El finançament del nostres sistema · Qui ens roba?: 

Durant els últims sis mesos la Marta i jo hem recorregut Catalunya explicant això que hem descobert sobre la sanitat pública al nostre país. Hem estat a les Terres de l’Ebre, Solsona, Lleida, l’Escala, Calella, Sabadell, Terrassa, Santpedor, Reus, Tarragona, Granollers… En total més de 65 xerrades, col·loquis i debats on sempre algú ha fet la següent reflexió: «Molt bé, sabíem que ens estaven prenent el pèl i ara, amb el que heu explicat ja ho sabem, amb dades a la mà, amb noms i cognoms… Molt bé, però ara, què fem?».

És veritat que el que hem explicat a totes aquestes xerrades, el que hem explicat amb més detall en aquest llibre no és cap bona notícia. Queda clar que el nostre sistema sanitari té problemes molt greus: és opac, no és gens democràtic i n’hi ha uns quants que s’aprofiten de la situació i es queden els diners. I el més greu de tot: les persones i els poders responsables del nostre sistema, no només no treballen per solucionar aquest desastre, sinó que treballen de valent per fer-lo encara més opac, més antidemocràtic i amb més impunitat per als comportaments irregulars. Davant d’aquesta situació què es pot fer? Es pot fer alguna cosa?

Sí. I el primer pas per canviar aquesta situació és entendre què està passant. Si som capaços d’entendre les bases del sistema actual, entendrem què és allò que falla. Conèixer profundament el funcionament del nostre sistema sanitari ens permetrà fer dues coses molt importants:

1. Que no ens prenguin per beneits

Davant la situació de crisi del nostre sistema sanitari hem escoltat responsables polítics intentant fer creure que el problema de la sanitat eren els avis que prenen massa pastilles, els immigrants que van molt al metge, els vells que viuen més anys… Curiosament cap d’aquests responsables que porten dècades gestionant la nostra sanitat ha dit res de la mala gestió, l’opacitat i els escàndols que foraden la nostra sanitat. Boi Ruiz, a més de mentir constantment als ciutadans,(1) apunta sempre als usuaris com a responsables de la crisi sanitària. Però mai diu res de com desapareixen els diners dels ciutadans. No diu, per exemple, que amb els 2,4 milions d’euros que van desaparèixer als hospitals de Blanes i Calella entre els anys 2000 i 2004, no hagués estat necessari cobrar 1 euro a 2,4 milions de receptes. Un altre exemple: amb els 800.000€ que han desaparegut en mans de Prat i Manté per a les «consultories fantasma» (que encara no han pogut trobar ni l’Ajuntament de Reus, ni les auditories, ni el jutjat que investiga el cas) es podrien haver fet: (2)

1.000 visites mèdiques no urgents

1.000 visites d’infermeria a domicili

1.000 revisions odontològiques

10.000 extraccions de sang

1.000 visites al ginecòleg

1.000 proves d’embaràs

1.000 colonoscòpies

100 tractaments isotòpics per a limfomes no Hodkin

1.000 sessions d’hemodiàlisi

1.000 angiogammagrafia

10.000 radiografies d’abdomen simples

1.000 ecografies articulars

1.000 tomografies computades d’abdomen

Només parlem de dos casos en llocs molt concrets i en un lapse de temps molt concret. La llista és llarguíssima i creixerà en els propers mesos. El conseller, però, segueix assenyalant com a responsables jubilats i malalts, com la causa del problema de la nostra sanitat. Per sort cada cop menys gent es creu les seves mentides, i menys gent se les creurà com més informació hi hagi disponible.

Ens ajudes a difondre?

1000 ecografies que mai es faran

2. Passar a l’atac

El segon avantatge de conèixer el nostre sistema sanitari és que, de la mateixa manera que ens ajuda a no creure’ns les mentides que ens venen, ens permet posar sobre la taula alternatives vàlides, fer propostes per millorar-lo. Algú dirà: «Encara que facis propostes, els que manen no escolten». Sí, és veritat, però cada proposta de millora que siguem capaços de posar sobre la taula és un cop a la base de l’actual sistema, a la seva legitimitat.

Antisistemes sanitaris i sobirania

Només hi ha dos tipus de persones que poden acceptar com a vàlid el sistema sanitari actual a Catalunya: els que no creuen en la democràcia i els que es beneficien d’aquest sistema. En aquest sentit, a l’àmbit de la salut, només es pot ser antisistema.

És veritat que casos com els de Bagó, Prat, Manté o Crespo fan emprenyar i cal treballar perquè es donin totes les explicacions pertinents. Però dit això, el problema més greu no són les persones responsables d’aquests escàndols, sinó el sistema que ho permet.

Com hem vist al llarg d’aquest llibre, el sistema sanitari s’ha anat dotant d’un marc legal i de funcionament que fa impossible que el ciutadà controli on van els diners. Els casos on s’han pogut documentar abusos amb els diners públics no són res al costat dels milers de milions d’euros que es gestionen opacament amb l’empara de les lleis. Posem dos exemples: Carme Capdevila (ERC) va demanar les actes de la Sindicatura de Comptes per saber per què es va amagar l’escandalós Informe Crespo. No les hi van donar. El diputat Josep Vendrell (ICV-EUiA) va demanar quants contractes rebia Bagó de la sanitat pública. Li van dir que no li podien contestar.

Aquests dies, en què tant es parla de sobirania, si mirem el sistema sanitari, veiem que milers de milions dels diners dels ciutadans estan fora de la nostra sobirania, i ni tan sols els nostres màxims representants democràtics poden saber quants diners públics reben les empreses de l’exalt càrrec convergent Ramon Bagó. No em puc estar de tornar a recordar les paraules de Joan Ridao (ERC):

Les reformes posades en marxa pel Govern són una aplicació a ultrança de les tècniques de gestió empresarial. La creació d’empreses públiques i ens instrumentals escapen del necessari control polític i democràtic. Tot i que es nodreixen en bona part dels recursos públics no estan subjectes al control i la fiscalització democràtica d’aquest Parlament.

El finançament del nostre sistema

Ni la Marta ni jo som experts en l’àmbit del finançament del sistema sanitari, però ens agradaria fer alguna apreciació sobre el tema.

En primer lloc cal repetir un cop i un altre: no es gasta massa en sanitat i mai s’ha gastat massa en sanitat. Segons l’informe del Centre d’Anàlisis i Programes Sanitaris (CAPS) els diners que es dediquen a Catalunya a la sanitat (en termes absoluts i percentuals) són pocs:

Ho poden dir els consellers, l’Artur Mas, TV3, La Vanguardia o els tertulians de RAC1, però això que «hem viscut per sobre les nostres possibilitats» és una fal·làcia. O dit d’una altra manera: una mentida.

Ens ajudes a difondre?

“Que els tertulians menteixin tot el que vulguin… però gastem POC en sanitat

Dèficit democràtic?

L’espoli fiscal és un altre tema del qual ni la Marta ni jo tenim suficient informació per pronunciar-nos-hi. Però després de dos anys investigant el funcionament del nostre sistema sanitari, podem dir que el problema va molt més enllà de la quantitat de diners disponibles.

Per descomptat, la possibilitat de disposar de més o menys recursos condiciona la qualitat del servei que es pot donar. Però encara que Catalunya disposés de molts més diners per finançar el sistema sanitari, encara que la setmana que ve Catalunya solucionés tots els seus problemes de finançament, el sistema sanitari català seguiria sent un desastre des del punt de vista de la gestió.

Com hem pogut veure al llarg del llibre, els problemes sanitaris comencen molt abans de la crisi i les retallades. El que passa és que, com hi havia diners, els forats negres per on s’escapaven els diners de la sanitat no es notaven. Fent servir una analogia hidràulica podríem dir que durant anys els diners dedicats a la sanitat fluïen per una canonada plena de forats però, com que hi havia molta aigua disponible, ningú es preocupava de les fuites, ja que al final de la canonada rajava l’aigua suficient per regar el sistema. De cop però, el flux d’aigua ha baixat i al final de la canonada ens trobem que hi arriba poca aigua. És llavors quan anem a mirar la raó i veiem que la canonada està foradada per tot arreu. Una solució és buscar desesperadament més aigua per tornar a omplir la canonada fins al punt que els forats no es notin. L’altra —i aquesta no exclou la primera— és posar-se a reparar la canonada.

Està fora del nostre abast analitzar de quina manera podem fer augmentar l’aportació d’aigua (diners) al sistema. Alguns diuen que lluitant contra el frau fiscal, altres que lluitant contra l’espoli fiscal. Però, sigui com sigui, el que sí podem dir és que les canonades del sistema sanitari tenen molts forats i qualsevol proposta de solució per al finançament del sistema no pot ser tinguda en compte si no contempla una important revisió de l’estat de les canonades. Al sistema sanitari català, per exemple, és impossible saber quant cobra el gerent d’un hospital comarcal. A Catalunya és impossible saber si els informes que cada any costen milions d’euros als ciutadans existeixen o no, o si les despeses de protocol serveixen per comprar un obsequi a un treballador que es jubila o, en comptes d’això, els diners són per pagar dinars de directius a restaurants de luxe. Això no ho podem seguir permetent.

D’acord, però què fem?!

És veritat que un ciutadà té serioses dificultats per posar remei a aquests problemes. El ciutadà ha estat totalment apartat de la gestió i de la fiscalització del seu servei sanitari. Com a tants altres àmbits, l’únic lloc que li han deixat al ciutadà per intervenir en allò que és seu es limita a anar a votar cada quatre anys i esperar —sense piular— que l’elegit es digni a complir les seves promeses.

Per això torno a insistir en la importància del coneixement com a eina per canviar aquesta situació. És veritat que el ciutadà té molt poc poder institucional per canviar les coses, però avui, gràcies a Internet, l’espai polític s’ha eixamplat. Els canals de transmissió de coneixement s’han obert, tant per rebre informació com per emetre’n.

Hem dit que el problema no són els casos de corrupció concrets, sinó els mecanismes que els permeten. Però conèixer els casos concrets, denunciar-los i difondre’ls per tots els mitjans al nostre abast és una eina de primer ordre per tal de deixar en evidència un sistema que no funciona, encara que els mitjans «oficials» diguin el contrari. Així, i per primera vegada, el ciutadà té al seu abast una eina comunicativa que té una capacitat real d’erosionar la base social i la legitimitat que fins ara ha sostingut el sistema. Ara cal fer servir Internet per omplir-lo del coneixement que anem adquirint i per difondre el que trobem.

Al cafèambllet hem treballat i treballarem per seguir destapant la cara amagada del sistema sanitari i posant llum allà on uns quants hi volen foscor. Convidem, doncs, qui tingui temps i ganes, que s’informi, investigui i pregunti on són els seus diners.

—-

1.- Per exemple, en una entrevista al diari Ara Mònica Terribas li va preguntar al conseller Boi Ruiz sobre els escàndols a la sanitat i aquest va contestar: «El Consorci de Salut i Social de Catalunya (CHC) no té res a veure amb la Generalitat». És a dir: tenim un conseller de sanitat que és un mentider. Ho dic un altre cop perquè no en quedi cap dubte: Boi Ruiz és un mentider, menteix als periodistes. Segons Boi Ruiz, una organització que gestiona centenars de milions d’euros dels pressupostos de la Generalitat «no té res a veure amb la Generalitat».

2.- Segons la llista de preus públics de l’Institut Català de la Salut. Any 2012.