OnSonElsMeusDiners?

Temps estimat de lectura: 26 minuts

Mitjans de comunicació contra el poble · On s’explica com TV3 va amagar la desaparició de 145.000€ de La Marató i l’estreta relació de l’amo de La Vanguardia amb La Caixa:

La persuasió, la dissuasió, que fins ara duien a terme els exèrcits del Món, ara la duen a terme els mitjans de comunicació. RAMON BARNILS, periodista català (1940-2001)

Si algun ciutadà, associació o moviment té la intenció de treballar per canviar l’injust estat de coses en que vivim, tard o d’hora haurà d’assumir que l’establishment mediàtic estarà allà per impedir-ho. Durant aquests dos anys en que hem intentat posar llum al nostre opac sistema sanitari hem pogut comprovar constantment com mitjans públics i privats treballen activament per ocultar informació i per beneficiar als poders econòmics que els sustenten.

La bona notícia és que l’arribada d’Internet i una creixent comunitat de periodistes i ciutadans compromesos amb la informació han començat a fer un forat en el mur de silenci mediàtic. Aquesta nova situació fa que cada dia creixi la sensació que els que ens han enganyat durant 30 anys comencen a perdre la batalla de la informació. Una batalla, però que només ha fet que començar.

A continuació posarem dos exemples (un d’un mitjà públic, un altre d’un mitjà privat) de com els grans mitjans treballen en contra dels interessos dels ciutadans. Per una altra banda farem un repàs a les iniciatives d’informació lliure que estan en marxa i proposem una sèrie d’accions que, com a ciutadans, podem emprendre per solucionar el gravíssim problema mediàtic que pateix el nostre país.

Així va tapar TV3 la desaparició de 145.000€ de La Marató

El 28 d’octubre de 2012 vam rebre per correu electrònic un document amb informació sobre el que estava passant a una institució per a nosaltres bastant desconeguda: la Fundació Institut d’Alta Tecnologia (IAT). Gràcies a aquesta informació es va poder descobrir un autèntic escàndol que s’ha emportat per davant 4,6 milions d’euros públics. I 145.000€ de la Fundació La Marató. Una informació que TV3 va amagar als seus espectadors.

L’any 2001 es va constituir IAT, una fundació destinada a ser un «centre de diagnòstic per la imatge pioner a Europa». Per fer-lo realitat es va utilitzar la fórmula de «col·laboració públicoprivada» que tant agrada a les escoles de negocis com ESADE i IESE. Per un costat tenim el hòlding privat CRC, especialitzat en diagnòstic per la imatge, i pel costat públic tenim tres dels més importants hospitals de Catalunya: Hospital del Mar, Hospital Clínic i Hospital de la Vall d’Hebron.

Com sol passar en aquests casos, la gestió dels recursos va caure en mans de «la part privada» mentre la part pública es limitava a posar-hi diners. Tot i que el hòlding CRC només va posar una quarta part dels fons, els hospitals li van cedir la gestió. Amb el poder a les mans, CRC va captar prop de 7 milions d’euros públics en forma de subvencions, crèdits i maquinària. Però els diners públics no van arribar on havien d’arribar i durant una dècada els administradors van saquejar AIT. Oriol Güell al diari El País ho resumia així:

El antiguo Ministerio de Ciencia, la Seguridad Social, la Agencia Tributaria, universidades y hospitales, el Ayuntamiento de Barcelona… El listado de administraciones y entes públicos atrapados en la quiebra de la fundación barcelonesa Instituto de Alta Tecnología (IAT) es largo. Y muy caro: 4,64 millones de euros es el dinero que les costará la desastrosa —y culposa, según el administrador concursal— gestión que el holding privado CRC al frente de IAT (…) CRC utilizó (…) a la fundación como una especie de tapadera para comprar a coste cero todo tipo de materiales y servicios. El esquema utilizado era tan simple como lesivo para IAT y los proveedores: la fundación hacía los pedidos (que luego no pagaba), pero los materiales y servicios obtenidos iban en realidad a empresas del grupo CRC.

Com no podia ser d’una altra manera la fundació IAT va fer fallida. I com tampoc podia ser d’una altra manera, com tantes vegades passa en aquests brillants entramats públicoprivats, la factura l’haurem de pagar els ciutadans. El major perjudicat és el Ministeri de Ciència, a qui IAT no va tornar 2,52 milions d’euros d’un crèdit rebut quan va començar la seva activitat. Per la seva banda l’hospital públic Hospital del Mar ha perdut 787.000 euros, l’Institut Municipal d’Assistència Sanitària, 321.000€, l’Agència Tributària, 139.000€ i l’Hospital Clínic 100.000€. Aquest saqueig està totalment acreditat per l’informe de l’administrador concursal i pel Juzgado de lo Social 17 qui va «donar per provat» que CRC va carregar fraudulentament despeses pròpies a la AIT.

Aquesta és la història —resumida— de com tots els ciutadans vam perdre prop de 5 milions d’euros en aquesta «iniciativa públicoprivada». Però encara n’hi havia més. El 18 de desembre l’Oriol Güell publicava una notícia realment escandalosa:

CRC se quedó con 145.000 euros donados por La Marató de TV3.

La quiebra de la fundació Instituto de Alta Tecnología esconde episodips sonrojantes para la que fue una de las empresas más mimadas por las Administraciones en la sanidad catalana

El 19 de març de 2010 la Fundació La Marató va decidir concedir 145.485€ al projecte d’un dels investigadors del IAT. Era la primera de tres anualitats que, en conjunt, ascendien a prop de 350.000€. Però els diners mai van arribar a l’investigador i es van quedar atrapats al laberint format per l’empresa CRC.

La notícia va tenir un important ressò a les xarxes socials. Segons les dades d’El País, la notícia va ser compartida 7.153 vegades a Facebook i 2.611 a Twitter. Al dia següent el cafèambllet va publicar el document complet de l’administrador concursal. En només 12 hores el document va ser consultat 33.000 vegades i l’etiqueta #SaquejantLaMarató va ser trending topic 36 hores seguides. A dia d’avui, però, TV3 no ha dit ni una sola paraula sobre el tema i no ha informat de l’afer IAT als milers de persones que cada any confien milions d’euros a La Marató. Un silenci que, com tants d’altres, també té una història.

Quan al cafèambllet vam conèixer la desaparició dels 145.000€ de La Marató ens vam posar en contacte amb els seus promotors per conèixer la seva versió com a afectats pel frau d’IAT. Vam preguntar a la Fundació La Marató sobre quins eren els controls per assegurar que els diners que aporten els ciutadans arribin al seu destí. La Begonya Garcia, del Departament de Comunicació de La Marató, ens va explicar que els comptes de La Marató estaven auditats per l’empresa auditora PWC i que les xifres estaven disponibles a la pàgina web de TV3. Efectivament a tv3.cat vam trobar un apartat titulat «On van els diners?». En relació a l’any 2010 vam trobar això:

Com es veu no són uns comptes molt detallats, però just a sota dels comptes es podia llegir: «El Patronat de la Fundació va aprovar els comptes en la reunió del 9 de juny del 2011, un cop van ser auditats per PricewaterhouseCoopers Auditors».

Tenint en compte que aquell mateix any havien desaparegut els 145.000€ que La Marató havia destinat a IAT, el matí del 20 de setembre de 2012 ens vam tornar a posar en contacte amb Begonya Garcia per demanar-li poder accedir als comptes elaborats per l’auditoria i poder veure com es reflectien els 145.000€ desapareguts. Garcia ens va dir que ens ho enviaria per correu electrònic al més aviat possible. El 21 al migdia la informació encara no havia arribat. Després d’intentar infructuosament contactar amb algú de La Marató durant tot el matí, decidim enviar un correu a Begonya Garcia preguntant perquè no ens enviava els documents que ens havia promès. Al cap de dues hores rebem resposta:

Els documents no els puc enviar per correu electrònic. Si et sembla, podem parlar passat festes i estudiem la manera de fer-ho.

La resposta ens va sorprendre. No havia de ser La Marató la primera interessada en que tot això s’esclarís? Vaig respondre el mail immediatament:

Hola Begonya: Per què no em pots passar els comptes per mail? Ahir em vas dir que m’ho enviaries i ara em dius que «passat festes estudiarem la manera de fer-ho»? No entenc res. Ahir em vas dir que la informació era pública i ara em dius que «estudiarem la manera de fer-ho»? Si us plau, explica-m’ho una mica.

Albano

Després de dos anys tractant amb institucions expertes en amagar informació sabíem que moltes vegades el discurs sobre la «transparència» s’acabava just quan algú feia alguna pregunta. Al cap de pocs minuts Garcia contestava:

La informació és pública, of course! No la tinc en PDF. (…) El fet d’estudiar la manera de fer-ho es refereix al quan i al lloc, per si cal que vinguis a veure-la.

Així, de cop, en ple segle xxi l’auditoria realitzada per una important empresa auditora (PWC) que treballa a tot el món, no estava en PDF! Així dons, mentre que La Caixa posa tota mena de sistemes de pagament per col·laborar en La Marató (SMS, transferències, trucades, etc) qui vol rebre informació sobre el destí dels diners ha d’esperar «passat festes» i desplaçar-se a Barcelona per veure el document en paper. El correu acabava: «No vegis fantasmes allà on no hi són. No tenim res a amagar, t’ho torno a repetir». No era la primera vegada que ens deien una cosa així i sembla que és un costum, una visió arrelada al nostre país: qui pregunta és el malpensat, l’obsessionat, l’esvalotador… La sospita acostuma a caure sobre qui pregunta, no sobre qui no respon. En una roda de premsa, en un ple, a la finestreta de l’ajuntament… qui pregunta és el molest i moltes vegades ens trobem preguntant «on són els meus diners» (en qualsevol de les seves variants) amb un cert sentiment de culpa, amb una certa vergonya per semblar desconfiats. Quantes vegades davant preguntes directes els polítics defugen contestar a la vegada que demanen «confiança»? Tot plegat és un comportament fortament arrelat a la nostra societat, com ho era el costum de portar dol durant anys o que els professors piquessin els alumnes amb regles. La veritat és que posats a triar, prefereixo els cops de regle a haver d’aguantar ser tractat com bestiar en comptes de com un ciutadà. O potser una cosa porta l’altra? Han estat milions de cops als dits amb un regle els que ens han inculcat la por a preguntar? És molt probable. Però llavors què passa a Anglaterra, per exemple? A Anglaterra també picaven els nens amb regles als dits. En canvi, qui miri una entrevista de la BBC a un polític veurà que les coses són molt i molt diferents que aquí. Cospedal no aguantaria ni 4 minuts en un plató i Xavier Crespo fa mesos que seria història.

Tornant a La Marató, una altra cosa que ens va sobtar va ser que, a la primera conversa telefònica que vam tenir amb La Fundació La Marató, els seus responsables ens van dir que «estaven treballant» en un comunicat explicant la posició davant el frau que havia patit. Però al dia següent la mateixa Begonya Garcia ens va confirmar que no farien cap comunicat sobre el tema. Què havia passat?

Mentrestant a Twitter l’etiqueta #SaquejantLaMarató continuava generant milers de comentaris cada hora. Per això, ens vam posar en contacte amb TV3 i vam parlar amb el Departament d’Informatius. Els vam preguntar si tenien pensat informar de la notícia publicada pel diari El País als seus telenotícies. «Una cosa és TV3 i una altra és la Fundació La Marató», ens va dir un directiu. «Si la Fundació no fa cap comunicat nosaltres no informarem de res.» Veient que l’estratègia era enterrar el tema vaig parlar com a telespectador:

«Escolti, acabo de llegir en un diari que han desaparegut 145.000€ de La Marató de TV3 i vostè em diu que no diran res? M’està dient que TV3 no té res a veure amb la Fundació La Marató quan és TV3 qui s’adreça als telespectadors demanant diners?» La resposta, un altre cop, per emmarcar: «Això són informacions d’El País, nosaltres no sabem res i per tant no informarem».

El 8 de gener vaig intentar un altre cop esbrinar què havia passat amb els 145.000€ de La Marató caiguts en mans d’IAT:

Hola Begonya: T’escric per demanar-te què he de fer per tenir la documentació que et vaig demanar l’any passat. Em vas dir que ja ho miraríem «després de festes». Em pots dir alguna cosa? Tinc una mica de pressa. Resto a la teva disposició, Albano

El mateix dia 8 Begonya Garcia em va contestar:

Bon dia, Albano, Referent a tot el que ens demanes, la Fundació La Marató de TV3 t’informa que: (…) Els comptes globals de la Fundació i les auditories estan a disposició de tothom que ho sol·liciti en el Departament de Justícia, d’acord al que s’assenyala en la Llei de Fundacions. Salutacions cordials

Si mirem el web de la Fundació La Marató, a l’apartat «Missió, visió i valors» podem llegir:

Excel·lir en la seva gestió, en tant que dipositària i administradora dels diners que provenen fonamentalment de les aportacions solidàries que la ciutadania fa a TVC a través del programa La Marató. (…) Componen els valors propis de La Fundació la voluntat de servei a la comunitat, l’objectivitat en les seves decisions i activitats, l’eficiència en l’acompliment de les tasques i, en general, la transparència de totes les activitats que mena, particularment pel que fa a l’administració i destinació dels recursos.

Però on quedaven aquests «valors» quan algú demanava els comptes? Primer ens van dir que ens enviarien la informació per correu, després que no la tenien en PDF i que l’hauríem d’anar a veure —«passat festes»— a un lloc incert. Després el de sempre: «Nosaltres complim amb tot el que estem obligats a complir», en aquest cas la Llei de Fundacions. I ens preguntem: quina Llei de Fundacions? La que no va permetre descobrir el frau milionari perpetrat per de la Fundació Palau de la Música de Fèlix Millet? La Llei de Fundacions que no va ser capaç de detectar l’enorme frau de la Fundació IAT que va acabar amb la «desaparició» de 5 milions d’euros públics i 145.000€ de La Marató? O potser qui ha de controlar el destí dels diners de la Fundació La Marató és la Llei de Fundacions que va modificar CiU, on es va eliminar la «intervenció a priori» per «evitar l’excés d’intervencionisme» com va dir el portaveu del Govern Francesc Homs.

A dia d’avui no hem tingut temps d’entregar la instància al Departament de Justícia. El cafèambllet és una revista petita i amb poc personal i ens és difícil arribar a tot arreu on voldríem. Tot i els «valors» i la «transparència» que tant invoca La Fundació La Marató, una cosa tan senzilla com veure els comptes exigeix invertir una quantitat de temps que no tenim i que no té la major part de la gent. Quanta de la gent que es grata la butxaca cada any per col·laborar amb La Marató de TV3 disposa de dies sencers per rastrejar el destí dels diners? I el que és més greu: quanta d’aquesta gent s’ha pogut assabentar que 145.000€ mai van arribar a la investigació i van acabar als comptes d’una empresa privada? A dia d’avui TV3 no ha ofert cap mena d’informació als seus telespectadors, tot i que els cas es troba als jutjats. Si algun dels lectors d’aquest llibre té ganes (i temps) potser pot esbrinar què va passar amb els 145.000€ que van desaparèixer. Si algú té intencions de fer-ho aquestes dades i preguntes li poden ser d’utilitat:

1. L’empresa que s’ofereix «voluntàriament» a auditar els comptes de La Marató és PWC, on no és estrany trobar entre els seus directius a rellevants exalts càrrecs de CiU. Els últims mesos PWC ha estat al centre de la polèmica per ser l’autora de diversos informes recomanant la privatització de l’ICS o per haver creat la «via de pagament» a l’Hospital Sant Pau que permet a qui paga saltar-se la llista d’espera. Una feina que, per cert, s’ha pagat amb 218.000€ de diners públics. (1).

A l’escriptura fundacional d’IAT (la fundació que va fer desaparèixer els 145.000€ de La Marató) trobem amb un vell conegut de la sanitat pública: Raimon Belenes, a qui ja vam trobar als «papers de Mataró». Belenes és col·laborador habitual de PWC. Trobem també que PWC és un dels «assessors» del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB) on tenia la seva seu IAT.

Segons han confirmat fonts de La Marató, la informació sobre el desviament de diners destinats a investigació els va arribar gràcies al científic guanyador de la beca. Quan aquest va veure que no rebia els diners i que l’empresa estava a punt de declarar concurs de creditors, va donar la veu d’alarma. La pregunta és: i si no s’hagués declarat el concurs de creditors? Ens haguéssim assabentat mai del que estava passant?

El 5 de desembre de 2012 la Sindicatura de Comptes va fer públic l’informe «Institut d’Alta Tecnologia (IAT) Fundació Privada. Exercicis 2006-2010. Informe 32/2012». En nomes 30 pàgines queda reflectida la magnitud de l’escàndol.

Fonts de la mateixa Fundació La Marató asseguren que «estan negociant» per recuperar els diners i que per això no havien fet públic l’escàndol. En aquest sentit l’administrador concursal d’IAT és molt contundent:

Es van mantenir en plantilla quatre persones per fer, suposadament, treballs d’investigació docent, i inclús va sol·licitar i tramitar subvencions per a tal efecte. Ni es van realitzar aquests treballs no es van consumir aquestes dotacions. Però això si: una cosa és que no s’utilitzaran per als fins previstos però una altra molt diferent és que no se li donés un altre destí, doncs en definitiva, els diners no hi són ni se’ls espera. (document original aquí)

Manté silenci la Fundació La Marató per intentar recuperar els diners o fa tot el possible per que la gent que va confiar en ells no s’assabenti de l’escàndol? No hi ha dubte de que La Marató és una víctima d’aquest frau. Però que TV3 amagui l’escàndol és un frau a la ciutadania. Als que paguen els impostos i als que col·laboren a La Marató.

Durant els dos anys que hem dedicat a investigar la sanitat catalana TV3 no es va fer ressò de cap dels casos que vam destapar. Tampoc es van fer cap ressò quan el diari El País va publicar el seus tres reportatges sobre el Cas Bagó. Quan es va destapar l’Informe Crespo vam trucar a TV3 preguntant perquè no feien referència al tema. La resposta dels directius dels informatius va ser que «no sabien res d’aquest informe» tot i que El País feia dies que l’havia penjat al seu web. A hores d’ara, ni el web de TV3 ni el de Catalunya Ràdio recullen cap notícia sobre el tema. Sembla que tampoc s’han assabentat de que l’Oficina Antifrau, la Fiscalia i el Parlament investiguen Ramon Bagó, de qui no apareix cap notícia. No queda més remei que preguntar-se: qui està protegint mediàticament Bagó? Mentre s’amaga el Cas Bagó, Xavier Crespo, el diputat imputat per la seva presumpta relació amb la màfia russa, va disposar de desenes de minuts a aquests mitjans públics per «defensar-se».

El Cas Pallerols, les càrregues policials, l’ull d’Esther Quintana, les retirades de notícies sobre la PAH, la no-informació sobre les protestes contra La Caixa… La llista de despropòsits informatius protagonitzats per TV3 és molt llarga i ens obliga a exigir, com a ciutadans, una televisió pública democràtica, lliure de comissaris polítics del Govern i on els periodistes puguin fer la seva feina amb dignitat. Perquè —i això cal deixar-ho clar— el problema de TV3 en cap cas són els seus treballadors, ni els seus periodistes. És un problema polític que no té el seu origen a Sant Joan Despí sinó a la Plaça Sant Jaume.

Ens ajudes a difondre?

Saquejant La Marató: Així va tapar TV3 la desaparició de 145.000€ de La Marató

La Vanguardia, La Caixa i les subvencions

Si als mitjans públics la situació és escandalosa, als privats la cosa és encara més greu. En aquest cas, però, algú podria dir que si són privats tenen total llibertat per triar la seva línia informativa. Efectivament. El problema, però, és que els mitjans privats estan fortament finançats amb diners públics. De fet, la de subvencions a mitjans és una de les poques partides del pressupost de la Generalitat que ha augmentat prop d’un 40%.

L’any 2011 els 7 principals grups de comunicació van rebre de la Generalitat 6 milions d’euros. L’any 2012 els ciutadans van posar de la seva butxaca 9,4 milions d’euros. Els grups més beneficiats han estat el Godó (1,45 milions) i El Punt (1,3 milions). A banda d’això el Govern d’Artur Mas va aprovar l’any 2011 una subvenció de 5,5 milions d’euros per finançar la rotativa del diari La Vanguardia. El diari Ara va ingressar entre 2011 i 2012 prop d’un milió d’euros i el Grupo Zeta (El Periódico) va rebre 1,9 milions al mateix període.

L’impacte d’aquesta política de subvencions és enorme. En l’àmbit sanitari, per exemple, els mitjans subvencionats no només han tapat casos de corrupció o silenciat les protestes, sinó que han servit d’altaveu a les posicions més favorables a la privatització o als copagaments. I no ens hauria d’estranyar ja que els interessos del Govern coincideixen enormement amb els interessos empresarials dels grup de comunicació. L’amo del Grup Godó, Javier Godó, compagina la seva faceta com a editor de la hipersubvencionada La Vanguardia amb el càrrec de Vicepresident segon del consell d’administració de La Caixa. El periodista Abel Caldera explicava a la publicació L’Accent la importància que per a La Caixa té el sector de la sanitat privada:

L’entitat financera ha estat també una de les principals beneficiàries de les retallades en sanitat. La Caixa controlava, a través d’AGBAR, una part de l’asseguradora mèdica Adeslas, que la companyia d’aigües compartia amb el fons francès Malakoff Médéric, dirigit per un germà de Sarkozy. Aquesta asseguradora era la principal asseguradora mèdica tant a nivell català com a nivell estatal. 

Quan a la primavera de 2010 la companyia francesa Suez va fer una OPA per fer-se amb el control del 80% de les accions d’AGBAR, la Caixa, abans de vendre la seva part, va retirar Adeslas de la tutela de la companyia d’aigües per posar-la sota el seu control directe, i va comprar la part de Malakoff Médéric. Amb aquest moviment l’entitat volia posicionar-se avantatjosament en el mercat de les assegurances en un moment en què les privatitzacions assenyalaven aquest sector com un dels sectors més puixants en plena crisi econòmica. La voluntat de La Caixa era integrar Adeslas amb SegurCaixa, l’asseguradora del grup, per tal que «les sinèrgies que s’estableixin entre les companyies permetin accedir a un univers amb més de sis milions de clients», segons explica-va en un comunicat. Mig any després, amb la victòria electoral de CiU, es va accelerar el desmantellament del sistema sanitari públic. Així, tal com informava Europa Press, el sector el 2011 al Principat augmentava en 52.000 clients i registrava el seu rècord anual de negoci.

La unió de les dues asseguradores de La Caixa va comportar la creació d’Adeslas SegurCaixa. Amb tot, una part dels hospitals i serveis mèdics propietat d’Adeslas s’atribuïren a una altra companyia, Unión Médica Regional, coparticipada per La Caixa i el fons d’inversió Goodgrow. Aquest fons gestiona el patrimoni de la família Gallardo, propietaris dels Laboratoris Almirall.

Pel que sembla estem subvencionant amb els diners de la nostra sanitat als grups empresarials que no volen que tinguem sanitat.

Ens ajudes a difondre?

Per què hi ha tantes Vanguardias als trens?

Internet, una solució (a mitges)

La contrapartida a aquesta situació mediàtica és, sense dubte, Internet. La quantitat de gent que té accés a la xarxa no para de créixer i el monopoli informatiu que tenien les grans corporacions fa anys que ha desaparegut. Avui les xarxes socials i el ja antic correu electrònic estan servint per difondre informació que difícilment podríem trobar en un mitjà «convencional». Però amb això no n’hi ha prou.

Internet és un magnífic canal de distribució d’informació, però res més. Com hem vist al llarg del llibre, moltes vegades accedir a aquesta informació requereix molt de temps. També requereix molt de temps posar aquesta informació en context, ordenar-la i analitzar-la. I això no ho ha fa la xarxa. Això ho han de fer persones. Han de ser persones les que insisteixin durant dies per a que finalment algú alliberi la informació. Han de ser persones les que dediquin hores a llegir actes de treball del Parlament i les que es mirin amb lupa un redactat d’una llei o les que estableixin les connexions de certes persones amb certs negocis. Han de ser persones, en definitiva, les que produeixin la informació que després si, es distribuirà per Internet. Històricament les persones que s’han encarregat de fer aquesta feina han estat els periodistes.

Una metgessa, un pastisser, un paleta, un professor d’institut, tots dediquen les seves hores de treball a cobrir necessitats importants de la resta de les persones. Aquestes persones, després d’una jornada laboral no tindran prou energia ni temps per dedicar-se a esbrinar si els contractes d’un poderós empresari han complert els requisits establerts o podran dedicar tot un matí a perseguir telefònicament un alcalde per a que expliqui un determinat punt de la seva gestió. En aquest punt és on la societat necessita de persones que facin periodisme.

Internet, doncs, és una eina imprescindible per trencar el mur mediàtic. Però no suficient. Algú ha de pagar als que generen i elaboren la informació. I si qui paga és La Caixa, el problema està servit. És en aquest punt on entra en joc la implicació ciutadana.

Fent pinya amb la informació

Des de fa més de 5 anys el setmanari La Directa surt al carrer setmanalment amb una oferta informativa que molt rarament trobarem a la «premsa convencional». Ells es defineixen així:

La Directa és un mitjà de comunicació en català d’actualitat, investigació, debat, i anàlisi. Amb vocació d’independència, volem exercir la funció social de denunciar els abusos i injustícies i potenciar les alternatives.

Actualment La Directa està fent una campanya per trobar subscriptors amb la intenció d’enfortir el projecte. Els seus impulsors estan molt contents perquè estan a punt d’arribar als 2.000 subscriptors, la qual cosa no està gens malament… però que ens obliga a fer una reflexió: com potser que a tot Catalunya La Directa només tingui 2.000 subscriptors? Com potser que, tot i que centenars de milers de persones som conscients de l’engany al que ens sotmeten els mitjans de comunicació massius, La Directa tingui només 2.000 subscriptors. N’hauria de tenir 20.000!

El cas de La Directa només és un de molts exemples del bon treball del periodisme independent. Però també és un exemple de la encara poca implicació de la ciutadania en aquestes iniciatives. Mentre els periòdics «tradicionals» reben milions d’euros públics, desenes de projectes informatius sobreviuen gràcies a molta gent que creu que a l’àmbit mediàtic s’està lliurant una batalla que no es pot perdre.

Al llarg d’aquests mesos, en que la Marta i jo hem participat en desenes de xerrades i actes públics, una de les preguntes que més es repeteixen és: «Què podem fer?». Entre d’altres, la resposta pot ser: «Crear i enfortir mitjans de comunicació independents». No és un aspecte menor: les retallades, les preferents, la privatització, la corrupció, la violència policial, els imputats… darrere de tot plegat trobem els mitjans de comunicació que donen legitimitat a aquest estat de coses. No és casual que els governants dediquin milions d’euros a controlar mitjans. Si no controlen els mitjans el seu poder desapareix. De fet ja està desapareixent. Per això, ara, és de vital importància continuar amb la feina informativa i enfortir els mitjans independents. I això, com tantes altres coses, només ho pot fer el poble.

Davant la impossibilitat de fer una llista tancada, al web de la revista cafèambllet (cafeambllet.com) trobareu un complet llistat de mitjans independents. Pel que fa al cafèambllet, fins ara el finançament s’ha fet a través de la publicitat de l’edició impresa de la revista que es reparteix a la comarca de la Selva. Actualment però, i degut a que la temàtica que tractem excedeix l’àmbit estrictament local, ens hem de replantejar la forma de finançament ja que els nostres continguts es distribueixen majoritàriament a través de la xarxa. De moment no hem tingut temps de proposar als nostres lectors cap tipus de col·laboració. Esperem que quan tinguem la fórmula aquesta us sembli interessant.

La implicació popular en la producció informativa és fonamental. L’escriptor valencià Joan Fuster va dir que «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». Una cosa semblant podem dir de la informació: «Tota la informació que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». Perquè tot i que el contingut dels principals diaris no són de pagament, la informació mai és gratis. Sempre hi ha algú que l’està pagant.