OnSonElsMeusDiners?

Temps estimat de lectura: 5 minuts

Per Josep Maria Antentas i Esther Vivas coautors de Planeta Indignado (Sequitur, 2012) i membres de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

Des que es va iniciar l’aventura de CAFÈAMBLLET per exposar la corrupció a la sanitat pública amb la divulgació el 19 de febrer de 2012 del vídeo El major robatori de la història de Catalunya la crisi no ha fet sinó intensificar-se. Les seves conseqüències socials s’han aprofundit i el què va començar amb una crisi econòmica (que té en l’atur i els desnomanents dos de les seves expressions més visibles) s’ha convertit també en una crisi política i institucional on els pilars del Règim creat a la Transició s’erosionen i el sistema de partits tradicional comença a descomposar-se. Tot l’edifici construït als anys setanta comença a tenir serioses esquerdes a la paret, on s’entrecreuen i es retroalimenten, encara que no sempre de forma acompassada, el malestar provocat per l’aplicació de les polítiques d’austeritat i l’ascens de les reivindicacions nacionals i de la demanda independentista a Catalunya.

L’enorme ressò obtingut per les recerques de CAFÈAMBLLET i la gran onada de solidaritat desfermada arran de l’intent de criminalització de la seva tasca a partir de la demanda de Josep Maria Via, són exemples del creixent grau de deslegitimació del poder establert i del pensament dominant i de la força ascendent de les resistències socials a les polítiques d’austeritat. Les falàcies ideològiques del neoliberalisme han quedat al descobert, mostrant la veritable naturalesa d’un sistema que ha perdut la coartada. La sensació de viure en una democràcia segrestada per les finances, els «mercats», i les agències de rating s’ha generalitzat com mai.

La lògica del cicle de mobilitzacions actuals és defensiva, front a una intensificació sense precedents dels atacs contra els drets adquirits, i es desenvolupa enmig d’una correlació global de forces molt desfavorable. Però conté al seu sí elements ofensius, creixentment disruptius, i amb capacitat de contra-atac, desestabilitzant el funcionament rutinari de les institucions. En aquest escenari l’ús de la repressió politica i legal i la criminalització mediàtica s’intensifica. Però amb resultats ambivalents per al poder, que no aconsegueix que la por a la repressió paralitzi a la societat. Al contrari.

L’intent de silenciar les revelacions de CAFÈAMBLLET a través de la repressió legal ha tingut un efecte contraproduent, actuant com un poderós altaveu i convertint la persecució a CAFÈAMBLLET en un símbol dels intents desesperats d’un poder, creixentment mancat de legitimitat i d’autoritat, per impedir que els draps bruts dels seus tripijocs surtin a la llum. L’èxit fulgurant d’El major robatori de la història Catalunya per internet ha avançat paral.lel al descrèdit del sistema polític i de les explicacions oficials de la crisi.

El desviament de diners públics a mans privades per mitjans il.lícits no és un fenomen aïllat, sinó un element estructural fruit del creixent solapament entre el món dels negocis i la política, la destrucció dels serveis públics, i el blindatge de la casta política professional. La corrupció a la sanitat denunciada per les investigacions de CAFÈAMBLLET està estretament relacionada amb les polítiques de potenciació del sector concertat i de privatització, oberta o encoberta, impulsades per CiU i PSC durant dècades. Les fortes retallades al sector sanitari iniciades amb el govern de Mas entronquen amb els plans privatitzadors de la sanitat pública que fa temps es vénen implementant. La crisi ofereix una bona oportunitat per accelerar la penetració dels interessos privats en la sanitat, un pastís que el món dels negocis fa anys que ambiciona i que ara té la oportunitat de mossegar sense mesura.

El què està en marxa és, de fet, un ampli projecte de reorganització social i de canvi de model de societat sota els dictats del capital financer, de la qual les retallades en són la punta de l’iceberg. No és un projecte acabat, ni coherent, ni planificat en la seva totalitat, però assistim a un dràstica mutació del model social, a una espècie de «tercermundització» de les societats de la periferia mediterrània europea, on les conquestes i els drets socials són triturats pel bulldozer de l’austeritat.

Aquesta transformació del model social implica un canvi de règim polític. La involució oligàrquica de les democràcia parlamentaria s’intensifica. Es produeix un buidatge de contingut, una implosió, dels mecanismes democràtico-institucionals en què es sustenta el sistema polític, degut a la supeditació extrema de la política als interessos del capital financer. Els «cops d’Estat financers» que vam veure a Grècia i Itàlia amb Papademos i Monti, o la presa de posicions polítiques clau per tota la Unió Europea d’antics directius de Goldman Sachs són els exemples més clars d’aquesta lògica. Vivim en una «democràcia» de mercat dirigida pel partit del diner i al servei del diner, on l’Estat, en mans d’una oligarquia financera, actua com un Robin Hood reaccionari que roba als pobres per omplir les insaciables arques dels rics, orquestrant una immensa operació de despossessió social que no té aturador.

L’ofensiva total contra drets i llibertats i la voracitat de l’ajust i de la repressió pot desencadenar dos escenaris alternatius que, en realitat, es barrejaran durant molt de temps fins a decantar-se en un sentit o altre. El primer, és que el rodet de l’austeritat avanci de forma implacable, triturant les resistències al seu pas, i aconsegueixi consolidar un sistema cada cop més oligàrquic i un model de societat on el capital regni sense límits. El segon, és que, a risc de tensar massa la corda, la magnitud de la tragèdia provoqui un boomerang social, del que encara només hem vist els seus prolegòmens, i s’accentuï la crisi de legitimitat de les institucions polítiques i econòmiques, obrintse la porta a un canvi de paradigma i de model en sentit solidari.

Tota crisi és un punt d’inflexió en la trajectòria d’una societat, que marca un abans i un després, i que es salda amb una reestructuració de les relacions socials. Sovint s’utilitza el túnel com a metàfora de la crisi. Aquest, però, és un túnel amb dues sortides. Una, a la dreta, que marca el camí traçat pel capital financer cap a un món on regni sense control. L’altra, a l’esquerra, traçat pels moviments socials indignats que mostra el camí vers una societat justa i igualitària. La partida roman oberta però no hi ha dubte que periodistes i activistes com els de CAFÈAMBLLET contribueixen de forma valuosa i imprescindible a que el final d’aquesta pel.lícula de terror que és la crisi tingui un desenllaç feliç.