Temps estimat de lectura: 2 minuts
Extracte del capítol 5 del llibre “Artur Mas: on són els meus diners?” · Llegeix-lo gratis
La primera amenaça va arribar només 8 dies després de la publicació de l’article, el 16 de gener, en forma d’un nou (i patètic) comunicat dels directius dels hospitals de Blanes i Calella:
Aquesta direcció no entén quin és l’objectiu d’aquestes desinformacions i el motiu que fa que mitjans seriosos se’n facin ressó sense que hi hagi ni un intent de contrastar les opinions i els fets.
Des que al CAFÈAMBLLET vam començar a investigar el sistema sanitari, la Marta i jo vam poder escoltar moltes mentides per part dels gestors sanitaris, però poques vegades vam sentir una sensació tan profunda d’impotència com quan vam llegir aquest comunicat. Mesos més tard, quan la meva mare em va regalar la biografia de Ben Bradlee, vam veure que aquesta manera de reaccionar del poder quan els seus draps bruts queden al descobert és molt normal.
Ben Bradlee era el director de The Washington Post quan el diari va descobrir el cas Watergate, que va acabar amb l’única dimissió d’un president nord-americà, Richard Nixon. Per descomptat no ens atreviríem mai a comparar aquella fita del periodisme amb la nostra humil investigació, però el que sí es poden comparar són les patètiques reaccions dels que tenen molts cadàvers als armaris per amagar. Quan The Washington Post va començar a informar sobre el veritable abast del Watergate, la primera reacció de l’equip de Nixon va ser molt semblant a la dels directius de la Corporació. Bob Dole, del partit Republicà, va intentar desacreditar la feina dels periodistes:
La reputació d’objectivitat i credibilitat del Post ha caigut tan baix que gairebé ha desaparegut del tot.
Un altre home del president Nixon, Ron Ziegler, va dir que els articles del Post:
Estan basats en rumors i indirectes i intenten, per associació, trobar culpables.
Un tercer home de Nixon va arribar a dir:
Utilitzant indirectes, rumors de terceres persones, acusacions infunda-des, fonts anònimes i grans titulars, el Post ha buscat premeditadament donar la sensació que existia una connexió directa entre la Casa Blanca i el Watergate, una acusació que mitja dotzena d’investigacions han trobat falsa, i el Post ho sap.
Des que The Washington Post va publicar la primera notícia sobre el Watergate fins la dimissió del president Nixon van passar 25 mesos. Des que vam començar a preguntar què està passant als hospitals de Blanes i Calella han passat 23 mesos. Qui dimitirà? Dimitirà el diputat de CiU, Xavier Crespo, a qui mesos més tard vam descobrir participant en una trama que va fer desaparèixer 2,4 milions d’euros d’aquests dos hospitals? Dimitirà l’actual gerent dels hospitals, Núria Constans, qui va avalar amb la seva signatura aquestes irregularitats? De moment ja estan a la fase neguem-ho-tot-fins-que-se-n’oblidin. A Nixon no li va servir. A ells tampoc els servirà.
Extracte del capítol 5 del llibre “Artur Mas: on són els meus diners?” · Llegeix-lo gratis
Ens ajudes a difondre?
“A Nixon no li va servir. A CiU tampoc li servirà”
