Temps estimat de lectura: 5 minuts
Extracte del capítol 7 del llibre “Artur Mas: on són els meus diners?” · Llegeix-lo gratis
La Marta demanant explicacions al vídeo «El major robatori de la història de Catalunya».
Vam treballar el guió del vídeo durant prop de deu dies, buscant la millor manera d’ordenar totes les dades, tot el que havíem après els últims mesos sobre el funcionament de la sanitat pública. La idea era fer un vídeo de no més de set o vuit minuts, però, després de fer diverses versions, vam veure que no hi havia manera de baixar dels vint. Finalment vam dir: «Com si no ho mira ningú. Això és el que volem dir i això direm. I qui no tingui temps, que no ho miri».
Amb el guió enllestit, només quedava solucionar la part tècnica. No teníem ni càmera ni micro ni focus. Vam parlar amb un amic que es dedica a temes audiovisuals i ens va dir que en un parell de setmanes estaria lliure i podria portar el material a casa. Però teníem pressa. Volíem fer el vídeo com més aviat millor, amb aquella sensació de voler treure’t un pes de sobre. Llavors se’ns va ocórrer que ho podíem fer directament amb la càmera i el micro integrats de l’ordinador. Per a la il·luminació vam pensar que amb el llum de l’escriptori en tindríem prou. Vam fer algunes proves. La qualitat de la imatge no era la millor i la del so tampoc però es veia bé i s’entenia el que es deia. Amb això en teníem prou.
L’altra qüestió que havíem de resoldre era com dir el text. De seguida vam descartar l’opció d’aprendre’l de memòria. Eren 18 minuts, 9 folis complets, i per més bona memòria que tinguéssim, no funcionaria. També vam descartar l’opció de llegir el text en un paper a l’estil Rajoy.
Hagués estat molt bé tenir un teleprompter, una d’aquelles pantalles que fan servir els presentadors de telenotícies on va apareixent el text. Però això estava fora de les nostres possibilitats. Vaig intentar fabricar un teleprompter amb una caixa de cartró i el vidre d’un marc de fotos, però no va funcionar. Després de donar-li unes quantes voltes vam veure que, si posàvem el document de Word en pantalla completa, la primera línia de text quedava just a sota de la càmera integrada de l’ordinador. Així, si ens posàvem a una certa distància, semblava que qui llegia el text estava mirant la càmera. L’únic que calia era fer córrer el text perquè la línia que s’havia de llegir quedés sempre a dalt de tot. Les prime-res proves de lectura les vaig fer jo i la Marta, asseguda al meu costat, anava fent córrer el text amb la rodeta del ratolí. Ens vam trobar dos problemes més. El primer era que la rodeta del ratolí feia un sorollet mecànic, una mena de cric-cric, que després se sentia al vídeo. A Breda no hi havia cap botiga per comprar un ratolí més bo i, com que teníem pressa, vam solucionar el cric-cric embolicant el ratolí (i la mà de qui feia anar la rodeta) amb una tovallola gruixuda. El segon problema era més complicat. Tant en castellà com en català (volíem fer una versió en cada idioma) el meu accent era, per dir-ho d’alguna manera, «un focus de distracció». Nascut a l’Argentina, de pare italià…, tot i els meus vint anys vivint a Catalunya, el meu accent era allà. Ni argentí, ni italià, ni català. Després de les primeres proves vam veure que, a més de no tenir bon equip, no teníem un bon locutor. La Marta no sabia ben bé com dir-m’ho, i jo no sabia ben bé com dir-li que qui havia de posar la cara i la veu a aquell text era ella. Després del segon intent, però, la Marta va dir:
—A veure, agafa tu el ratolí i deixa’m provar a mi.
Semblava que ho hagués fet tota la vida. Va mirar la càmera i va arrencar amb total naturalitat: «Portem dos anys estudiant el sistema sanitari català i puc demostrar que és un niu de corrupció i opacitat. Un forat negre per on desapareixen, cada any, centenars de milions d’euros». Serien la seva cara i la seva veu les que posarien noms i cognoms a l’escàndol sanitari. Seria ella la que donaria la cara i s’adreçaria a alcaldes, gestors i empresaris poderosos. Ella els faria les preguntes que feia mesos es negaven a contestar.
L’últim problema que calia resoldre era l’eco que tenia l’habitació. Encara no havíem penjat cortines ni havíem muntat la biblioteca amb els llibres, que encara estaven a les caixes on els vam ficar quan vam marxar de Blanes. Per solucionar-ho vam baixar els matalassos, el nostre i els dels nens, i els vam posar a les parets. Vam portar tots els coixins de la casa i els vam posar sobre l’escriptori, al voltant de l’ordinador. Per assegurar el tret fins i tot vam portar tots els abrics i els vam penjar en cadires. La qualitat del so millorava una mica. Vam silenciar els mòbils, vam despenjar el fix, vam tancar la porta de l’habitació i vam començar a enregistrar. La Marta mirant la càmera i deixant anar l’artilleria. Jo, amb la mà embolicada amb una tovallola, anava fent córrer la rodeta del ratolí. Els gats, mentrestant, rascaven la porta. Ells també hi volien sortir. En tres hores havíem enregistrat el vídeo que uns mesos després sortiria a les planes de The Washington Post.
Extracte del capítol 7 del llibre “Artur Mas: on són els meus diners?” · Llegeix-lo gratis
Ens ajudes a difondre?
“Pas a pas: així es fa un vídeo casolà per denunciar un sistema corrupte”
