cafèambllet.com

Per Albano Dante Fachin Pozzi

Que tot canviï per a que res canviï. Fa sis anys el Palau de la Música es va convertir en el paradigma del saqueig de  coll blanc, un cau de grans noms, grans empreses, partits i robatori. Avui, sis anys després de l’escàndol,  creixen les veus que denuncien que “tot segueix igual” al Palau i fan pensar que allò que va colpejar la societat catalana fa sis anys, podria tornar a passar.

Antecedents

Els primers avisos que alguna cosa estava podrida –molt podrida– al Palau de la Música Catalana van arribar l’any 2002. Primer va ser una nota anònima que algú va fer arribar a la Delegació d’Hisenda. Poc després la Sindicatura de Comptes va alertar en un dels seus informes que hi havia irregularitats en la gestió. Però res no va passar i Fèlix Millet va poder seguir espoliant el Palau fins el 23 de juliol de 2009 quan, llavors si, els Mossos d’Esquadra feien la seva històrica entrada i escorcoll.

L’escàndol que va sacsejar la societat catalana: 35 milions d’euros robats i una estreta relació entre empreses i partits que ha acabat amb CiU amb la seu embargada per haver rebut, segons el jutge Josep Maria Pijuan, 6,6 milions d’euros de l’empresa FCC a canvi d’adjudicacions d’obra pública gràcies a un “pacte criminal” amb Fèlix Millet.

De la nit al matí el Palau de la Música havia passat de ser l’orgull de l’alta societat catalana a ser el mirall on es reflectien les seves vergonyes. El 27 de juliol, quatre dies després del registre policial, Fèlix Millet dimitia i les regnes del Palau quedaven sota un govern provisional designat per les administracions que participaven al Palau: Ajuntament de Barcelona, Generalitat i Ministeri de Cultura. En aquest govern provisional destacava la figura de Mariona Carulla.

Qui és Mariona Carulla?

Quan els Mossos d’Esquadra van entrar al Palau, Mariona Carulla feia 10 anys que ocupava càrrecs de responsabilitat a la institució, fins convertir-se en vicepresidenta.

Mariona Carulla va ser una de les moltes persones que es van declarar “sorpreses i enganyades”  quan es va conèixer el veritable abast del saqueig protagonitzat per Fèlix Millet.

Malgrat això, el seu coneixement de la institució va ser valorat com un actiu important per pilotar el Palau en un moment tan convuls.

Mariona Carulla és, a més, membre d’això que en diuen “l’alta burgesia catalana”. Juntament amb els seus sis germans Mariona és la propietària del hòlding empresarial Agrolimen, propietari d’empreses com Pans&Company, Gallina Blanca o FresCo, entre d’altres. Un conglomerat empresarial que a mitjans de 2014 va protagonitzar un dels escàndols fiscals més greus dels últims anys, quan els seus propietaris van ser processats per haver evadit 61 milions d’euros a Hisenda. Un afer que es va tancar amb una multa de 9,4 milions d’euros. Per últim, la influència mediàtica dels Carulla es canalitza a través del diari Ara, del que són principals impulsors i accionistes.

La legitimació de Carulla

Amb un poder gairebé total, Carulla va emprendre nombroses reformes en l’estructura del Palau amb l’objectiu d’unificar les tres institucions que el formen: l’Associació Orfeó Català, el Consorci Palau de la Música i la Fundació Palau de la Música. Segons Carulla l’objectiu era “simplificar i fer més transparent la gestió”.

Un altre front d’acció va ser el judicial ja que el Palau era la institució perjudicada pel saqueig de Fèlix Millet.

Però les decisions preses per Carulla i el seu equip no van agradar tothom i entre els socis de l’Associació Orfeó  Català van anar creixent les tensions i les crítiques.

En aquest escenari, l’equip de Carulla va decidir convocar eleccions el 24 de novembre de 2010. Al procés electoral –el primer que es feia a la institució– es van presentar dues llistes: la de Mariona Carulla, que es basava en la promesa de “transparència per superar l’època Millet” i la d’Enric Enrech, molt crític amb la gestió de Carulla.

La campanya va ser dura i es va desenvolupar en mig d’acusacions creuades sobre la gestió  però també sobre la neteja del procés electoral. Enrech va denunciar “pressions” a persones que havien mostrat suport a la seva candidatura així com la utilització de “l’estructura del Palau per fer propaganda electoral”.  Malgrat les denúncies, però, el procés electoral va continuar endavant i va concloure amb la victòria de la llista encap-çalada per Carulla.

Un equip ‘convergent’

Com hem dit, una de les tasques del nou equip de direcció del Palau era ser part de l’acusació contra Fèlix Millet i l’entramat que havia dissenyat per perpetrar el saqueig. Un entramat on es va descobrir la implicació de CiU com un dels beneficiaris “a títol lucratiu” de l’espoli organitzat per Millet.

Per això va cridar l’atenció que entre els membres de l’equip de Carulla s’hi trobessin persones estretament lligades a aquest partit. Per exemple, una de les vocals de Carulla era la diputada de CiU, Glòria Renom. El nou tresorer era Carles Sumarroca, fundador de CiU i amo de les empreses Comsa-Emte i Teyco. Aquestes dues empreses van ser entre 1982 i 2003 una de les 10 empreses que més contractes van rebre del govern de Jordi Pujol: 285 milions d’euros. Durant el govern d’Artur Mas aquestes empreses són les que més contractes d’obra pública han rebut. A banda d’aquest èxit empresarial, les empreses del fundador de CiU destaquen per la seva implicació en diversos escàndols. El passat 28 d’octubre el digital Sentit Crític feia un resum de la situació: les empreses de Sumarroca “han estat denunciades per sobrecostos, blanqueig de diners i encàrrecs sense concurs i, fins i tot, apareixen com a donants del PP als ‘papers de Bárcenas’. Ara, a més, hauran d’anar als jutjats. Els Sumarroca van ser imputats la setmana passada per blanqueig pel cas de Jordi Pujol Ferrusola i un dels fills està imputat des del juny per un cas de sobrecostos a Torredembarra”.

Maniobres per salvar CiU

Pel que fa a la via judicial, l’acció de l’equip de Carulla també va encendre totes les alarmes. La persona triada per  defensar els interessos del Palau va ser  Joaquim Triadú. Triadú té una llarga relació amb CiU. Durant anys va ser el Conseller de Presidència del govern de Jordi Pujol i actualment és assessor d’Artur Mas al Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement.

El fet que Triadú fos l’encarregat de perseguir judicialment els responsables del saqueig va aixecar un important escàndol en el moment en què Triadú va “demanar al jutge del Cas Palau que no obrís una causa judicial per investigar el presumpte finançament irregular de CiU” en l’espoli del Palau.   Davant d’aquesta maniobra –que semblava més orientada a protegir CiU que a defensar el Palau– el mateix jutge que portava el cas,

Juli Solaz, va criticar l’estratègia dient que “respon a motius  completament aliens a l’àmbit jurídic”.

Al 2013 des d’ICV-EUiA es va demanar a la Fiscalia que s’investigués “la viabilitat de Joaquim Triadú com a advocat del Palau de la Música”. Segons la llavors diputada Laia Ortiz, “les accions de Triadú no es corresponen amb els interessos del Palau”. La demanda es basava en una informació publicada pel diari El País segons la qual els advocats, encapçalats per Triadú havien maniobrat per “alliberar de tota culpa la formació d’Artur Mas”.

Preguntats sobre aquest tema, diversos socis amb els que hem parlat coincideixen: “Com es pot esperar que el principal perjudicat pel saqueig de Millet impulsi la persecució del delicte si entre la directiva s’hi troba un membre destacat del la part contrària?” I afegeixen: “Qui es pot creure que Convergència no està puntualment informada de tots els passos del Jutge i de la Fiscalia, si la part denunciada té accés a la mateixa informació que el perjudicat, per preparar la seva defensa?”

Els socis es rebel·len

Mentre es desenvolupaven aquestes maniobres judicials, l’equip de Carulla va seguir endavant amb la “reforma” de les estructures del Palau. Una de les decisions de més pes va ser la de signar un contracte intern entre els tres ens que formen el Palau: l’Orfeó, el Consorci i la Fundació. Segons aquest contracte l’Associació Orfeó, presidida per Carulla, cedia la gestió del seu patrimoni a la Fundació, també presidida per ella. Al Palau aquest contracte es coneix com Contracte Tribanda.

La diferència sobre qui gestiona el patrimoni –integrat per diversos edificis, entre ells, el Palau de la Música– no és menor ja que les decisions a l’Orfeó s’han de prendre amb el consentiment dels socis. En canvi, si el patrimoni el gestiona la Fundació, la veu dels socis queda relegada dintre un patronat on el poder efectiu el tenen, majoritàriament, les grans empreses mecenes, entre les que es troba Agrolimen, propietat de Carulla.

La signatura del Contracte Tribanda va posar en guàrdia diversos socis de l’Orfeó que van veure en aquest contracte una maniobra per desposseir-los de tot poder de decisió. Però el fet que acaba de crispar els ànims dels socis el trobem a l’últim punt de l’ordre del dia de l’assemblea de l’Orfeó del 18 de març de 2014. Aquest punt recollia la proposta feta per l’equip de Carulla per vendre un local propietat de l’Orfeó a la Fundació.

Davant el que els socis van considerar una altra maniobra per buidar de patrimoni l’Orfeó, van demanar els detalls de l’operació abans no es celebrés l’assemblea. Però l’equip de Carulla es va negar a respondre i, sorpressivament, va eliminar la proposta de l’ordre del dia. Els socis, però, van insistir en la demanda d’informació però la secretaria de l’Orfeó va contestar que un cop retirat el punt de l’ordre del dia “ja no pertoca proveir la informació”.

Davant aquesta negativa els socis es van organitzar i van preparar un escrit demanant que es convoqui una assemblea extraordinària. En l’escrit, al que ha tingut accés cafèambllet, els socis denuncien que la signatura del Contracte Tribanda s’ha portat a terme “amb poquíssima informació prèvia i sense cap informació econòmica”. Segons l’escrit aquest contracte és un “pla premeditat, ocult al programa electoral (…) per privar els socis de l’Orfeó Català de la intervenció, decisió, gestió i fiscalització de l’activitat i el patrimoni dels socis”. A l’escrit els socis es queixen també de la “voluntària i progressiva omissió d’informació als socis per ‘dissimular’ el traspàs de patrimoni i ingressos cap a la Fundació”. El document també denuncia “una llarguíssima llista d’ocultacions i irregularitats en la gestió i l’incompliment dels estatuts (…) i la privació absoluta dels socis de l’Orfeó Català de participar en la gestió, quedant aquesta en mans d’uns pocs directius que obeeixen a no sabem quins interessos”. Finalment el text adverteix que tot plegat “torna a provocar un altíssim risc que torni a passar el que tots sabem i volem evitar”. L’escrit de demanda dels socis finalitza sol·licitant “el cessament i la separació dels actuals càrrecs de la Junta Directiva i convocar eleccions”.

Però abans que es presentés l’escrit i responent al malestar creixent entre els socis, l’equip de Carulla decideix convocar eleccions anticipades per al 24 de juliol de 2014. “L’objectiu –expliquen els socis– era desactivar la moció de censura que haguessin perdut”.

Noves eleccions

A les eleccions es tornen a presentar dues candidatures: la de Mariona Carulla i una llista alternativa encapçalada per Pau Duran, qui havia estat tresorer del Palau en l’època de Millet i en un primer moment va estar imputat. Poc després, però, el jutge va arxivar les diligències obertes contra ell perquè va considerar que no hi havia indicis que estigués al cas del frau.

La campanya va transcórrer sota l’ombra de les acusacions de joc brut de la campanya anterior. Tant és així que dos dies abans de les eleccions, la candidatura de Duran va decidir retirar-se.  Al seu escrit de renúncia Duran enumera els motius que porten la seva candidatura a retirar-se. Entre ells destaquen la “negativa a lliurar el cens de socis a la nostra candidatura; la negativa a facilitar paperetes de vot de la pròpia candidatura; la prohibició de repartir propaganda electoral entre els socis; la manca absoluta de control i possibilitat de fiscalització del sistema de custòdia i validació dels vots per correu i la negativa a la comprovació de si les empreses mecenes són sòcies de l’Orfeó Català mitjançant el pagament de la quota”.

Segons Duran “no va haver-hi cap resposta a les nostres queixes i s’ha convertit el procés electoral en una autèntica pantomima, mancat de les més mínimes garanties d’imparcialitat”. El document finalitzava demanant la nul·litat del procés i anunciant “la renuncia a continuar participant en aquesta farsa electoral per perpetuar el mandat de la senyora Carulla”.

Davant aquestes acusacions, la Mesa Electoral del Palau va decidir acceptar la renúncia però no va acceptar la nul·litat del procés, que, finalment, el 24 de juliol va donar com a guanyadora Mariona Carulla i el seu equip.

Demanda d’informació via jutjats

Lluny d’acceptar el resultat de tot plegat, Pau Duran va decidir continuar la lluita contra el procés electoral. Amb la intenció d’impugnar els resultats de les eleccions, Duran va demanar a la nova junta de l’Orfeó una còpia de l’acta de l’assemblea que havia proclamat la nova junta. Duran va demanar també el llistat d’assistents “indicant si es compleix amb els requisits estatutaris per poder votar a l’assemblea” així com l’exhibició del cens de socis amb capacitat d’assistència a l’assemblea”.

Segons Duran “aquests documents són clau per poder demostrar el que per a nosaltres és evident: que les eleccions han estat manegades”.

Però la nova junta directiva va declinar facilitar aquesta informació, per la qual cosa Duran va recórrer a instàncies judicials. Així, el 2 de setembre de 2014 va registrar la demanda de diligències per tal que la junta directiva de l’Orfeó entregués la documentació en qüestió. Arrel de la petició, el passat 9 d’octubre el Jutjat de Primera Instància nº53 de Barcelona va acordar ordenar les diligències i enviar una notificació a l’Orfeó Català demanant tota la informació reclamada per Duran. La nota instava a l’Orfeó a presentar tota la documentació el dia  3 de desembre en les dependències judicials de la Ciutat de la Justícia. L’escrit del jutjat conclou: “Adverteixo a la part requerida que, si no atén al requeriment ni formula oposició a la diligència preliminar, s’adoptaran les mesures adequades per trobar la documentació de què es tracta, inclòs l’entrada i registre de lloc”. Un formalisme judicial que en el cas del Palau evoca imatges ja històriques.

Davant l’amenaça de tornar a veure la imatge dels Mossos d’Esquadra entrant a registrar el Palau de la Música, l’equip jurídic de l’Orfeó es va posar en marxa per intentar desactivar la demanda d’informació de Duran amb un escrit, amb data de 4 de novembre, on fa constar l’oposició de l’Orfeó a entregar la documentació i demana al jutjat “denegar la pràctica de diligències demandes”. És a dir: no haver d’entregar la documentació que Duran demana amb l’objectiu de demostrar que les eleccions han estat fraudulentes.

Atenent a aquest escrit, la jutgessa ha decidit convocar les parts el proper 4 de març on es sabrà si, finalment, l’Orfeó entregarà la documentació (*) demanada amb l’objecte d’esclarir els dubtes al voltant de les eleccions a l’Orfeó o si la jutgessa arxiva la causa. Segons Duran “les eleccions han estat un frau en el cens de socis i en el vot per correu i la candidatura guanyadora ha rebut vots de persones que no eren socis”. 

Unes eleccions amb sordina

Pocs dies abans de les últimes eleccions el periodista Víctor Saura va publicar a eldiario.es un article titulat “Palau de la Música: eleccions amb sordina”. I escrivia: “Segurament que unes eleccions en una entitat privada petita, com l’Orfeó Català, no mereixen l’interès que susciten uns comicis a can Barça, un altre club privat, fill de la mateixa època però esdevingut un referent global. Però tenint en compte que l’Orfeó ha estat l’epicentre de l’escàndol que més fortament ha trasbalsat la societat catalana en els darrers trenta anys potser sí que valdria la pena parar-hi una mica d’atenció”.

Aquestes eleccions ja han tingut lloc. Les sospites de frau estan fortament sustentades i el silenci mediàtic segueix ferm. Un fet inquietant, tenint en compte que el cas ja està en seu judicial.

L’any 2002 ningú va fer cas als senyals que advertien que alguna cosa estava podrida al Palau de la Música. Esperem que aquesta vegada no haguem d’esperar un escorcoll dels Mossos d’Esquadra.

 

Relacionada:

El Grup de Treball Contra la Corrupció a Catalunya també vol veure els documents de l’Associació Orfeó Català

 

Tal i com informa la revista cafèambllet, el passat 2 de setembre de 2014 un soci de l’Associació de l’Orfeó Català va demanar una sèrie de documents a la junta directiva de dita institució via judicial.

Sense voler endinsar-nos en les motivacions d’aquest soci, que poden ser de moltes indoles, ens sembla important cridar l’atenció sobre el fet del dubte que planteja sobre el procés electoral del passat 24 de juliol del 2014 que va donar com a presidenta de l’entitat la senyora Mariona Carulla. Segons el soci peticionari, dit procés electoral va registrar diverses irregularitats i la documentació requerida servirà per confirmar o esvair aquests dubtes.

 

El que més ens crida l’atenció i la raó per la qual hem decidit intervenir és la negativa rebuda de la junta directiva de l’Associació Orfeó Català.

 

Davant la petició del soci, el jutjat de Primera Instància nº 53 va ordenar diligències prèvies i va requerir a l’actual junta directiva la documentació demanada. Davant aquesta petició la resposta de ha estat la negació per part dels responsables de l’Associació Orfeó Català d’accedir a la demanda. Davant aquesta negativa, la sala ha convocat les parts per aquest proper 4 de març amb l’objectiu de confrontar les dues postures. Una vista on el jutge haurà de decidir si finalment obliga a la junta directiva a entregar la documentació requerida o, pel contrari, desestima la petició del soci.

 

 

Davant d’això el Grup de Treball Contra la Corrupció a Catalunya –i sense intenció d’entorpir ni influir negativament en la marxa dels procés– vol fer pública la seva postura a favor de la conveniència de que la sala faci tot el que estigui a les seves mans per aclarir i descartar tota sospita de dubte en relació a les eleccions esmentades i per això, recolzem la demanda de diligències obertes en un primer moment. Aquest posicionament com a Grup Anticorrupció està motivat per la profunda preocupació que ens suscita tot allò relacionat amb el Palau de la Música tenint en compte els nefastos precedents d’opacitat, corrupció i desídia judicial que envolten el cas. Tenint en compte aquests antecedents creiem que pel bé de la transparència, per tal de que no es dilatin més els temps d’aquest procés (cosa que sembla buscar la defensa amb l’objectiu de dificultar el retiment de comptes davant els socis) i amb l’objectiu d’evitar que es repeteixin situacions com les que la institució ha protagonitzat en temps no molt llunyans, creiem que l’entrega dels documents citats és ineludible per esvair tota sospita d’opacitat i frau.

 

Documents requerits:

 

1.- Exhibición del Acta de la Asamblea General Extraordinaria de fecha 24/07/2014 de la

ASSICIACIÓ CULURAL ORFEÓ CATALÀ.

 

2.- Exhibición del listado de asitentes, con indicación de los asistentes con capacidad de

voto, los asistentes con voto delegado, así como la firma de la asistencia a dicha

Asamblea Extraordinaria.

 

3.- Exhibición del censo de socios con capacidad de asistencia a la Asamblea General

Extraordinaria de fecha 24/07/2014, donde conste el nº de socio, nombre y apellidos, DNI

y si están al corriente del pago de las cuotas.