cafèambllet.com

El dia que CiU, PP, PSOE i UPyD es van unir per evitar que la ciutadania pogués decidir sobre el seu futur econòmic, cap periòdic va fer esment a la seva portada i la notícia tampoc va obrir cap telediari. Però els fets són reals, van tenir lloc el 6 de maig de 2014 i ara us explicarem les enormes conseqüències que pot tenir. I quan diem “enormes” parlem del major atac a la democràcia que s’hagi viscut a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Si penses que és una exageració, llegeix aquest text fins al final.

El 25 de juny de 2014 David Fernàndez obria el meló al Parlament i preguntava a Artur Mas sobre una cosa anomenada “TTIP”, un tractat de comerç que la Comissió Europea negocia amb els Estats Units rodejada d’un secretisme denunciat per centenars d’organitzacions d’arreu del món.  Dirigint-se a al President, el diputat de la CUP va dir:

– Ens agradaria obrir un debat sobre un dels aspectes més amagats, silenciats i amordaçats de la conjuntura europea que és el Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç (TTIP per les seves sigles en anglès) que anula la democràcia (…) Des d’aquesta perspectiva de segrest i atac a la sobirania política i econòmica, ens agradaria saber quin és el posicionament del President i per extensió del Govern respecte al futur tractat. 

A la qual cosa Artur Mas va respondre:

– Senyor Fernàndez, vostè mateix  deia que moltes de les coses que es deuen estar parlant no estan a l’abast públic i li he de dir que tampoc estan a l’abast d’aquest Govern… 

Però Artur Mas mentia a David Fernàndez perquè poques setmanes abans, al Congrés dels Diputats CiU s’unia a PP, PSOE i UPyD per defensar el TTIP, el tractat de lliure comerç entre Europa i els EUA. Conscient d’aquest fet Fernàndez va replicar: 

– Senyor President… la resposta és encara més inquietant que la pregunta…

Efectivament, és preocupant que Artur Mas digui al Parlament que la informació sobre el TTIP “no està a l’abast” del Govern quan el seu partit, uns dies abans  va es va unir al PP, al PSOE i a UPyD per impedir que es fes un referèndum sobre el tema, tal i com demanava el grup d’Izquierda Plural (IU, ICV i CHA). És preocupant que Mas digui que no té informació quan dies abans, al Congrés dels diputats,  el representant de CiU Jordi Xuclà defensava el TTIP obertament: 

– El TTIP és segurament una de les millors iniciatives del president Obama mirant a Europa. És un acord guanyador-guanyador en l’enfortiment del lliure comerç en el món lliure…

Al seu torn, en el mateix debat, el diputat d’UPyD, Alvaro Anchuelo compartia amb Xuclà el seu entusiasme pel TTIP:

– Hi ha importants sectors en els que Espanya és competitiva i poden millorar els seus intercanvis amb el TTIP. 

A quins sectors es refereix Anchuelo? Al petits comerços? Als autònoms?  Veiem-ho: 

– Podran millorar els seus intercanvis empreses d’obres públiques, infraestructures, o transport aeri o serveis financers on Espanya té importants multinacionals…

El representant del PSOE, Fèlix Lavilla va deixar clar la postura del seu partit: 

– Nosaltres diem “si” al TTIP. Els socialistes tenim una posició clara  perquè beneficia al nostre país, beneficia a la UE… Aquest tractat té un potencial enorme per a crear ocupació  i generar creixement a Europa.

Finalment, la diputada del PP, Maria Miguelez, parla ben clar: 

– El TTIP és una de les coses més importants que comercialment li succeirà a Espanya. Nosaltres creiem a la capacitat de les empreses espanyoles que estan construïnt el metro de Lima o la nova terminal de l’aeroport de Heathrow…

Un altre cop la defensa del TTIP té com a beneficiàries les grans empreses. El metro de Lima el construeixen dues “empreses espanyoles”: FCC i ASC, l’empresa de Florentino Pérez. L’ampliació de l’aeroport de Heathrow la fa Ferrovial, empresa implicada en l’escàndol de finançament de CiU al Palau de la Música. Però seguim endavant amb la defensa de l’acord que fa la diputada del PP: 

– Farem tot el que estigui a la nostra mà per a que l’acord es signi quan abans millor perquè creiem que és bo per Espanya…

Aquestes lloances del TTIP al Congrés, però, no són el resultat que aquests partits volguessin explicar a la població el seus beneficis. Aquestes que hem llegit són les respostes a una moció presentada pel grup Izquierda Plural (IU, ICV i CHA) en la que es demanava, entre d’altres coses, que l’aprovació del TTIP fos sotmesa a referèndum. Davant d’aquesta petició CiU, PP, PSOE i UPyD van votar en contra de fer aquest referèndum.

La primera pregunta que cal fer-se davant d’això és: com és que si el TTIP generarà tanta riquesa i ocupació, els seus defensors porten les negociacions en secret? I també cal preguntar-se: Com és que els partits que defensen el TTIP no fan rodes de premsa explicant a la ciutadania el projecte? Com és que cap partit intenta atruibuir-se el mèrit de la seva aprovació? I per últim: com és que els mitjans de comunicació no expliquen gairebé res sobre aquest tema? Si, segons diu el PP “aquest acord és una de les coses més importants que li passarà a Espanya” per què tothom calla i només donen explicacions quan una moció en contra els obliga a fer-ho?

Julian Assange, fundador de Wikileaks apunta una resposta: “Els governs tenen pànic que la ciutadania parli d’aquest tractat”. Per què tant pànic? Per què tant secretisme? Veiem els detalls del que molts consideren el major atac a la democràcia europea des de la Segona Guerra Mundial.

El TTIP (versió oficial)

Comencem pel principi. La Comissió Europea explica al seu web que el TTIP és “un tractat de comerç que s’està negociant amb els Estat Units (EUA) amb l’objectiu “eliminar els obstacles comercials per facilitar la compraventa de bens i serveis entre la UE i els EUA”. Per aconseguir aquest objectiu el TTIP proposa eliminar la “regulació innecessària” i les “barreres burocràtiques”. Segons la Comissió Europea si s’eliminen aquestes “regles innecessàries” l’economia europea podrà crèixer 119.000M€ cada any i generar milions de llocs de treball.

Abans de continuar amb el TTIP, però, és necessari veure qui és la “Comissió Europea” que fa aquestes promeses. La Comissió Europea és l’equip de govern de la UE i actualment està integrat per membres del PP i els socialistes europeus, que després de les eleccions, van pactar per governar Europa. Fent un paralelisme a nivell local, la Comissió Europea és com un govern d’Espanya integrat per PP-PSOE. El president de la Comissió Europea és Jean Claude Juncker, del PP europeu.

Explico això perquè es tendeix a veure la Comissió Europea com un òrgan neutre quan no ho és i perquè és important saber que qui impulsa el TTIP és un govern integrat pel PP i els homòlegs europeus del PSOE.

Ara si, tornem al TTIP. La Comissió Europa proposa “eliminar la regulació innecessària”. Però a quines “regulacions innecessàries” es refereix? Normalment posa el següent exemple: “Un cotxe fabricat a la UE ha de passar els controls de seguretat de la UE. Però encara que la UE l’hagi donat per bo, el cotxe haurà de tornar a passar controls de seguretat als EUA, malgrat que la normativa de seguretat és similar”, la qual cosa encareix el producte. La proposta de un mateix procediment serveixi per a els EUA i per a la UE té molt de sentit. Però el TTIP va molt més enllà de la seguretat dels cotxes i s’extén a tota la regulació: aliments, medi ambient, productes químics i tot allò que aproven els parlaments arreu d’Europa. 

Llavors amb el TTIP una prohibició contra el fracking aprovada pel Parlament de Catalunya podria ser qualificada com una “barrera burocràtica” i ser abolida? Un salari mínim podria ser considerat una “regla innecessària” que podria ser obviada? Els contraris al TTIP creuen que si i parlen obertament “d’atac a la democràcia”.  Però fins a quin punt està justificada aquesta apreciació? Veiem-ho.

Qui hi ha darrere el naixement del TTIP?

L’organització Corporate Europe –dedicada a l’estudi de les interaccions entre empreses i parlamentaris europeus– va batejar el TTIP com “la constitució de les multinacionals”. Si mirem qui són els seus “pares fundadors” aquesta definició no és escabellada.

Un dels primers rastres del TTIP el trobem l’any 1995 a Sevilla quan es va celebrar una reunió sota el títol “Diàlegs Empresarials Transatlàntics”. La reunió estava convocada pel Secretari de Comerç nordamericà i el vicepresident de la Comissió Europea. Entre els convidats a aquests “diàlegs” hi havia els representants de Goldman Sachs, British Petroleum, Ford, Xerox, Phillips, Repsol i el fabricant d’armament Dresser Industries. L’objectiu de la reunió era “possibilitar que els líders empresarials d’ambdós costats de l’Atlàntic identifiquin les claus sobre el comerç entre Europa i els EUA” i “indicar els passos que s’haurien de seguir per reduir el cost de fer negocis”. És a dir: els empresaris es van reunir per dir-li a la UE i als EUA el que havien de fer en matèria comercial. 

Des de llavors els “líders empresarials” no han deixat de pressionar els governs dels EUA i la UE per tal “d’indicar els passos” i lluitar contra les “regles innecessàries”. Després d’anys i milions d’euros invertits en lobby, al 2011 Barack Obama, Angela Merkel i el llavors president de la Comissió Europa, Durao Barroso, creen un ens anomenat “Grup d’Alt Nivell sobre Ocupació i Creixement”. L’objectiu d’aquest grup és “examinar a fons les oportunitats” de fer un tractat de comerç entre els EUA i la UE. Finalment, al febrer de 2013, aquest “grup d’alt nivell” recomana a la UE i als EUA iniciar les negociacions del TTIP.

Com es negocia el TTIP?

Tant els EUA com la UE han designat un representant seu per a portar les negociacions. El “negociador en cap” en nom dels EUA és Daniel Mullaney i el de la UE és Ignacio Garcia Bercero.

Les negociacions sobre el TTIP es realitzen, com veurem, a desenes de reunions a tots dos costats de l’Atlàntic, però la part més visible d’aquestes negociacions són les “rondes de negociació”.

La primera “ronda” va tenir lloc a Washington el 7 de juliol de 2013 i fins al dia d’avui s’han celebrat 7 rondes, l’última el 3 d’octubre a Maryland (EUA).

Qui participa en aquestes  “rondes de negociació”?

Una de les primeres reaccions de diversos sectors de la societat –tant a la UE com als EUA– va ser posar el focus en l’opacitat amb la qual es van començar a portar a terme les “negociacions” i les “rondes”.

A Europa un dels primers que va demanar informació concreta va ser Corporate Europe Observatory qui a finals de 2013 va demanar a la Comissió Europea la llista dels participants en les converses preparatòries de les negociacions del TTIP. 

Després de diverses negatives la Comissió Europea es va veure obligada a donar una llista amb les 130 reunions que havien tingut lloc fins al moment. Segons la informació de la pròpia Comissió Europea, de les 130 trobades, 119 (un 93%) van ser entre membres dels governs i grans multinacionals: Morgan Stanley, General Motors, British Telecom, Met Life, Ford, Nokia o la British Bankers Association, entre d’altres. 

Les negociacions del TTIP també inclouen diversos “grups assessors”. Segons Corporate Europe aquests “grups assessors” estan “dominats per la indústria”. Un fet que reconeixen els mateixos grups industrials, que s’han mostrat satisfets que els “grups assessors” hagin adoptat “una perspectiva empresarial” i que “parlin un llenguatge empresarial”. A l’altre costa de l’Atlàntic les coses són similars. Segons l’observatori Public Citizen, que porta 40 anys treballant al Congrés dels EUA, el 84% dels “assessors” en les negociacions del TTIP als EUA representen a la gran indústria, on trobem la farmacèutica Abbot, el gegant agroalimentari Cargill o els fons d’inversió Capital Partners.

30 anys d’opacitat

Quan Corporate Europe va fer pública la llista on es veia que els participants a les negociacions eren bàsicament grans grups multinacionals, els negociadors dels EUA es van posar nerviosos i van demanar explicacions a la part europea sobre la “confidencialitat” de les negociacions. Per tranquilitzar-los el negociador europeu, Garcia Bercero, va enviar una carta al seu homòleg nordamericà Daniel Mullany. A la carta, amb data de 5 de juliol de 2014, Bercero informava als nordamericans que “tots els documents relacionats amb les negociacions estarien tancats al públic durant 30 anys”. Això inclou, fins i tot, als diputats del Parlament Europeu ja que, segons Bercero, els documents sobre les negociacions del TTIP quedarien fora de la Regla 1049/2001 que estabelix que tots els documents de les institucions europees han de ser públics. Tots excepte els del TTIP, pels que haurem d’esperar 30 anys…

Però és bo per a la nostra economia?

Però qui pot preocupar-se de l’opacitat quan estem davant d’un boom econòmic que generarà milions de llocs de treball? Segons la Comissió Europea (recordem, governada pels homòlegs europeus de PP i PSOE) el TTIP generarà “uns ingressos extra de 545€ per llar” a tota Europa i més d’un milió de llocs de feina, amb un increment anual del PBI d’un 0,5%. Aquestes xifres estan contingudes a un estudi fet per la Comissió Europea que tenia com a objectiu “aportar informació sobre la conveniència d’obrir les negociacions sobre el TTIP”. 

Però aquest informe no convenç tothom. Per una banda, i pel que fa a l’hipotètic benefici de 545€ per llar, l’economista Dean Baker, del Centre per a la Investigació en Política i Economia, publicava al diari The Guardian:  “que en realitat no es podia esperar més de 50€ l’any per llar”… I això tenint en compte que el beneficis es reparteixin de manera homogènia: beneficiarà el TTIP per igual a un empleat d’un McDonalds que a un executiu de la banca d’inversió? Baker ho dubta.

Per la seva banda, el professor de la Universitat de Manchester i expert en tractats de comerç, Clive George, posa en qüestió aquestes dades: “En primer lloc, aquestes previsions responen a l’escenari més optimista dels tres que recull el document. En segon lloc s’obvia que, de confirmar-se, aquests resultats triagarien 10 anys en ser operatius, segons reconeix el mateix informe”. Així, l’increment quedaria “no en un 0,5% sinó en un 0,05% anual repartit en 10 anys en el millor dels casos”. 

Però si els guanys esperats són tan minsos, quin interès tenen els impulsors del TTIP? Segons Clive George el guany està en la desregulació que permetrà que les empreses privades es facin amb els serveis públics europeus. Així ho explica Michael Hudson, de la Universitat de Missouri: “La UE i els EUA es troben immersos en un escenari post-bombolla en el qual ja no poden guanyar diners prestant diners” i per això “han triat convertir-se en rentistes neo-feudals amb la intenció de comprar carreteres per posar peatges”, un exemple que es fa extensiu a tot el sistema públic europeu, incloent “escoles, presons i hospitals”.

En aquest sentit un article del diari britànic The Independent advertia que amb el TTIP “els serveis públics estan en primera línia de foc ja que un dels principals interessos del TTIP és permetre a les empreses dels EUA fer-se amb els serveis públics europeus”.  Una amenaça prou real com perquè el govern escocès, presidit per Alex Salmond, hagi exigit al govern de Londres que “protegeixi el sistema públic de salut de l’amenaça del TTIP” davant l’amenaça que “gran companyies sanitàries dels EUA es facin amb el servei públic de salut”. 

La propaganda del TTIP

Com hem vist abans, el TTIP està en fase de negociació i les disputes al seu voltant semblen de caire estrictament ideològic. Així, per una banda tenim una coalició PP-PSOE a l’europea que augura un boom econòmic i per l’altra, un creixent número d’opinions que adverteixen dels perills del TTIP.

Davant d’aquest escenari, pot ser útil veure els resultats que han donat altres tractats similars, com per exemple el NAFTA, el tractat del lliure comerç entre Canadà, els EUA i Mèxic, en el qual s’inspira el TTIP. 

Les promeses del NAFTA

El NAFTA es va aprovar l’any 1994  i va ser presentat als habitants dels països participants com una “oportunidad histórica”. Vint anys després, però, la realitat és molt diferent al que es va prometre.  

En un estudi publicat pel Center for Economic and Policy Research (CEPR) amb seu a Wa-shington, l’impacte del NAFTA a Mèxic és indiscutiblement negatiu. El subdirector del CEPR i professor d’economia de la Universitat de Michigan, Mark Weisbrot va ser clar:  “el tractat va ser un terrible error considerant qualsevol indicador econòmic i social” 

Als EUA l’impacte del NAFTA tampoc és gaire encoratjador. Amb motiu del 20è aniversari del NAFTA l’influent diari digital The Huffington Post titualava: “L’economia dels EUA ha perdut 700.000 llocs de feina a causa del NAFTA”. En aquest sentit el premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz escrivia a The New York Times l’any 2006 una columna titulada “Promeses incomplertes” on analitzava l’impacte del NAFTA: “Lliure comerç no implica creixement”. I anava més enllà: “El NAFTA no ha acomplert les fervents espectatives dels seus defensors”. Segons Noam Chomsky, del Massachussetts Institut of Tecnology “el NAFTA ha aprofundit en les desigualtats i ha estat un mecanisme per transferir una enorme quantitat de riquessa des de les classes baixes i mitjanes cap als comptes bancaris de l’1%”. Segons Stiglitz això és deu a què “el NAFTA ocultava una sèrie de nous drets per a les empreses, que debiliten la democràcia a tota Amèrica del Nord”. Si, heu llegit bé: “una sèrie de nous drets per a les empreses, que debiliten la democràcia a tota Amèrica del Nord”.

La fi de la democràcia

L’afirmació d’Stiglitz es materialitza en  una clàusula del TTIP anomenada ISDS (les inicials d’Investor-State Dispute Settlement), un instrument que permet que les multinacionals posin demandes contra les decisions dels estats. Segons la Comissió Europea l’objectiu de l’ISDS és “trobar un equilibri entre el dret dels estats a regular i la necessitat de protegir els inversors”. La idea és que si un inversor considera que una llei d’un parlament democràtic perjudica els seus interessos, pugui recòrrer a una instància superior que faci de mitjancer entre l’estat i l’inversor. 

Però per això no existeixen els sistemes legals de cada país? La Comissió Europea ho torna a deixar clar: “El que un país compti amb un sistema jurídic sòlid no sempre garanteix que els inversors extrangers estiguin protegits adequadament” i per això l’ISDS “garanteix als inversors un fòrum al qual acudir quan vulguin reclamar una indemnització”. Es pot dir més clar? Si, Markus Beyrer ho va fer. 

Markus Beyrer és director d’European Bussines, una federació de patronals europees on trobem la CEOE i a les ceoes de cada estat europeu. Beyrer va lloar el TTIP dient que “les diferències regulatòries han de ser eliminades”, fent referència a les “regles innecessàries” de les que parlava la Comissió Europea. Però Beyrer va més enllà i completa la seva frase:  “hem de prevenir  que sorgeixin regulacions noves”. 

Aquesta frase de Beyrer implica  un salt qualitatiu. Ja no estem parlant de modificar “regulació innecessària” per “evitar la burocràcia”. Del que estem parlant és d’impedir que els parlaments democràtics facin noves lleis. I l’ISDS és l’eina que permet al TTIP acabar amb la democràcia.

L’ISDS ja està en funcionament en altres tractats de comerç que ja estan en vigor i que estan sent utilitzats contra les decisions dels parlaments democràtics. Veiem 3 exemples recollits per l’investigador John Hilary: 

1) La companyia energètica sueca Vattenfall reclama al govern alemany 3.700 milions d’euros per la seva decisió d’abandonar gradualment la producció d’energia nuclear arran del desastre de Fukushima.

2) En un dels múltiples casos de ISDS presentats contra el Canadà després de l’entrada en vigor del NAFTA, aquest país va ser obligat a  revocar la seva prohibició sobre l’additiu per a combustible MMT sota pressions de la companyia nord-americana Ethyl. 

3) La tabacalera nord-americana Philip Morris reclama al govern australià milers de milions de dòlars com a indemnització per prendre una mesura política en matèria de salut pública que obliga a vendre els cigarrets en paquets sense publicitat.

Com es pot veure, no estem parlant de petits països del tercer món. Estem parlant que les grans multinacionals detenen l’acció dels parlaments de grans i suposadament poderosos països. Però gràcies a l’ISDS aquests parlaments queden supeditats a aquesta mena de “justícia per a multinacionals”, amb tribunals estretament lligats a aquestes mateixes multinacionals i on, curiosament, els estat no poden demandar les multinacionals. 

Què podem fer?

L’any 1993, pocs dies abans de la signatura del tract NAFTA  Noam Chomsky va escriure: “Els tractats de lliure comerç anulen els drets dels treballadors, dels consumidors i de les futures generacions (…) reduint la democràcia a les seves formes més buides per tal que la voluntat dels amos es pugui dur a terme sense cap interferència”.

El passat 17 de març de 2014, Susan George va començar la seva conferència sobre el TTIP a Bilbao dient: “Avui us donaré moltes notícies dolentes, però començaré amb una de bona: guanyarem aquesta batalla i per aconseguir-ho hem de fer servir l’estratègia del vampir: treure a la llum aquestes negociacions per matar el seu pla”.

La bona notícia és que la pressió popular pot aturar el TTIP. La pressió popular està fent que governs de diversos països europeus comencin a veure perillar les seves espectatives electorals a causa del seu recolzament al TTIP.   Com hem vist abans, les negociacions del TTIP s’estan portant a terme d’esquenes al Parlament Europeu i la Comissió ha negat inclús que aquest parlament pugui tenir capacitat d’intervenció a les negociacions. Així la votació sobre el TTIP al Parlament Europeu no serà debatuda sinó que els grups només podran triar entre votar a favor o en contra. No es podran fer esmenes ni es podran debatre punts concrets. Actualment el Parlament Europeu està dominat pel PP Europeu i pels socialistes europeus però com diem, les pressions domèstiques podrien fer que la unitat a favor del TTIP es trenqués ja que al Parlament Europeu no hi ha “disciplina de vot”. Una altra escletxa que s’obre per aturar l’aprovació del TTIP és que un dels estat de la UE es negui a aprovar-lo, la qual cosa provocaria la seva paralització. En tots aquests escenaris, la movilització ciutadana, la pressió política i la presa de consciència sobre el que significa el TTIP seran eines imprescindibles. A la columna de l’esquerra us facilitem les fonts utilitzades en l’elaboració d’aquest treball així com un llistat d’organitzacions implicades en aquesta lluita. Esperem que us sigui útil. 

Poques hores abans de tancar la present edició saltava la notícia: el president de la Comissió Europea,  Jean Claude Juncker –del PP europeu– va signar un pacte secret amb 340 multinacionals amb l’objectiu que aquestes paguessin només un 2% d’impostos. 

Juncker, fervent defensor del TTIP, s’enfronta ara a una greu crisi que podria afectar la seva presidència i les mateixes negociacions del tractat europeu. 

La notícia saltava aquest divendres 7 de novembre després que el Consorci Internacional de Periodistes filtrés més de 28.000 documents que demostren que Juncker, en la seva etapa com a primer ministre de Luxemburg, va signar acords secrets per permetre eludir milions d’euros en impostos. Entre les empreses implicades trobem Apple, Amazon, Ikea, Burberry, el Deutsche Bank i Pepsi. En total 340 empreses.

El diari digital el diario.es explica que “la investigació, anomenada Luxembourg Leaks o LuxLeaks i en què han participat periodistes de 26 països, ha tingut accés a 28.000 pàgines de documents que demostren com les grans empreses “es recolzaven a Luxemburg i en les seves lleis fiscals flexibles, però també en les deficiències de la reglamentació internacional per transferir “a aquest país” els seus beneficis a fi que no fossin objecte d’impostos, o almenys molt dèbilment “, és a dir, amb tipus inferiors a l’1%, segons publica el diari francès Le Monde, que participa en la iniciativa al costat del britànic The Guardian, l’alemany Süddeutsche Zeitung, el japonès Ashahi Shimbun o l’espanyol El Confidencial.

Els acords van comptar amb la col·laboració de PricewaterhouseCoopers (PwC), una de les ‘Big Four’ (quatre firmes d’auditoria i consultoria del món), que dissenyava complexes estratègies financeres que comprenien préstecs de les matrius luxemburgueses a les filials d’altres països i altres estructures per transferir beneficis d’una part de l’empresa a una altra per tal de reduir o suprimir totalment els ingressos subjectes al pagament d’impostos.

En clau catalana, cal recordar que PwC és la mateixa empresa que està assessorant el Govern de la Generalitat per treure endavant el projecte VISC+ amb el qual es pretén vendre dades dels historials mèdics dels usuaris de la sanitat pública a empreses privades. 

L’escàndol, que està saccejant la política europea, ha estat portada a diaris de tot el món. A Espanya, ni El País, ni El Mundo, ni l’ABC ho portaven a portada. Els diaris econòmics El Economista i Expansión dedicaven aquest divendres la seva portada a les preocupacions de les agències de rating arrel de l’ascens de Podemos però es deixen el ‘Cas Juncker’.

3 punts bàsics i una advertència final · Per Àngels M. Castells (Economista)

1) Sotmetre la política a l’economia privada, destrueix també la possibilitat que la societat es doti de serveis públics i de polítiques més igualitàries. Les grans multinacionals que dicten els tractats als estats no estan ni per la igualtat d’oportunitats ni per una redistribució de la renda més equitativa, sinó per mercantilitzar els béns i serveis més bàsics, privant l’accés als mateixos a una part cada vegada més gran de la ciutadania.

2) Els Tractats abasten el fonamental de les nostres activitats i necessitats: ocupació, transport, comunicació, dades fins i tot de les nostres històries clíniques, serveis legals, subvencions, educació, salut, residus, aigua, distribució d’energia i comerç digital, i pot també implicar una major desregulació d’uns mercats financers descontrolats i hipertròfics.

3) Pretenen marcar el no retorn del control ciutadà i la política sobre sectors fonamentals per al desenvolupament humà, impedint una societat amb una democràcia real. En aquest sentit, el TISA conté clàusules que veten la possibilitat de recuperar o regular de nou un sector que ja hagi estat liberalitzat.

Alerta!

La democràcia està en perill perquè amb aquests tractats la ciutadania ja no pot decidir res realment important i, molt menys, la regulació dels grans poders econòmics. No només la possibilitat de fer polítiques de tall socialdemòcrata es converteix en un impossible, sinó que l’acceleració de les desigualtats entra en una dinàmica suïcida… tal i com ja està succeïnt.  Perquè mentre es negocien els tractats ja els estan imposant i han començat a ser una crua, difícil i autoritària realitat. La seva germinació en la nostra societat, a costa dels nostres serveis públics, els nostres drets i les nostres condicions laborals, ja està costant desarrelament, precarietat, violència, salut i vides humanes. 

Cal posar-se dempeus i lluitar. Per la nostra democràcia i per la nostra salut.

Alguns enllaços per saber més sobre el TTIP:

Aquest és el vídeo que hem fet sobre el TTIP.

(Actualment amb prop de 400.000 visites entre la versió en català i la versió en castellà)

Organitzacions contra el TTIP:

· Campanya No al TTIP

· ATTAC España

· Amigos de la Tierra

· Manifiesto No al TTIP

· Firmantes del manifiesto No al TTIP 

Articles sobre el TTIP:

· Para saber más del TTIP (y combatirlo mejor) (Àngels M. Castells)

· TTIP y CETA: tratados de comercio devastadores para el empleo y la economía (eldiario.es)

· Análisis desde la Sanidad de la Asociación Transatlántica para el Comercio y la Inversión (TTIP) (Punts de Vista)

· 50 preguntas y respuestas sobre el Tratado de Libre Comercio (Alberto Garzón y Desiderios Cansino)

· Wikileaks sigue desvelando secretos del TIPP y el poder de la industria farmacéutica (Àngels M. Castells)

· Wikileaks confirma que la UE planea entregar los servicios a las multinacionales (Diagonal)

· 7 preguntas sobre el TTIP cuya respuesta deberías conocer (eldiario.es)

· El riesgo de incluir un mecanismo de solución de controversias inversores-estados en las negociaciones de un Tratado de libre comercio entre Estados Unidos y la Unión Europea (Amigos de la Tierra)

· Tractat de lliure comerç entre EUA i UE [CAT] (Vicenç Navarro)